¡Que nos devuelvan los emigrantes!

El principal argument esgrimit per aquells que blasmaven el pacte fiscal vindicat per CIU era aquest: «Els imposts no els paguen els territoris, els paguen les persones.» Els valedors de la tesi negaven que les balances fiscals pogueren justificar l’exigència d’un sistema de finançament més just per a Catalunya. La traducció del seu principi seria més o menys aquesta: és fals que Catalunya done més del que rep; Catalunya, el País Valencià i les Balears no paguen imposts, els paguen els catalans, els valencians i els habitants de ses illes. Formulat així, l’enunciat sembla irrefutable. El primer a fer-lo servir fou Juan Carlos Rodríguez Ibarra, l’anterior president d’Extremadura. Intentava rebatre l’acusació que la seua comunitat autònoma estava finançada, des de no se sap quan, pel dèficit fiscal d’altres autonomies. No cal dir que l’argument de Rodríguez Ibarra era trampós. El dirigent venia a dir que els catalans tributen més perquè molts d'ells són rics, tenen rendes molt elevades. De pas, recordava que una part dels imposts recaptats a Catalunya són pagats pels nombrosos extremenys residents. José Antonio Monago, actual president d'Extremadura, ha formulat una nova versió del romanç: Si Cataluña se independiza, que nos devuelva nuestros emigrantes. En fi, amb frases tan pintoresques com la de Monago, queda clar que es feia servir la fal·làcia ad populum, ço és, la demagògia. La renda per càpita dels extremenys venia pujant ininterrompudament des de fa temps; la dels catalans o valencians, disminuint. Els imposts són pagats per persones físiques i jurídiques, sí, però aquestes persones tenen un lloc de residència i exigeixen que hi haja bons serveis en aqueix lloc: bons ferrocarrils i carreteres, bones escoles i universitats, bons hospitals i residències per a majors... Els extremenys, els andalusos o els aragonesos establerts entre nosaltres volen serveis de qualitat a prop de casa, seua i nostra. Uns bons serveis i unes bones infraestructures afavoreixen la riquesa; l’absència d’inversions i la mala qualitat dels serveis públics minven la prosperitat, que és exactament allò que succeeix a Catalunya i el País València des de fa temps. Mentre els habitants de comunitats autònomes amb continus superàvits fiscals —receptores, per tant, de transferències solidàries d’altres— han vist com augmentava la seua renda per càpita, catalans, valencians i balears han vist disminuir la seua. ¡Solidaritat sí, però enriquiment a costa de l’empobriment dels més solidaris no!