L’arc iris perd colors

El Halloween d’enguany ha estat especialment nefast. És una festivitat d’orígens cèltics. Fa molts segles, irlandesos, escocesos i bretons celebraven a finals d'octubre —a finals d'any, segons els seus antics calendaris— la nit de Samhain, el déu dels morts. En realitat, com que el mot gal·lès samhain significa “final d'estiu”, la celebració equivalia a la nostra nit de cap d'any. Hom creia que les ànimes dels morts, acompanyades d’esperits malignes, visitaven llurs antigues llars. Per tal d’allunyar aquests, s’encenien grans fogueres al cims. Tothom deixava menjar i dolços fora de casa, i ficava espelmes o carbons encesos a l’interior de naps buits, per tal d’ajudar les ànimes dels avantpassats a trobar el camí a la llum i el descans junt al déu solar que regia les contrades de l’estiu. Com aquestes cerimònies druídiques s’havien escampat per bona part d’Europa central, Roma decidí d’incorporar gradualment la festa dels morts al ritual cristià. Per això, quan el cristianisme arrelà plenament a terres irlandeses i britàniques, el 31 d'octubre passà a ser All Hallows Eve (en anglès actual All Saints Eve, vespra de Tots Sants).

 

Perquè, a primeries del segle VII, el papa Bonifaci IV havia decidit de purificar i consagrar a la Mare de Déu i tots els màrtirs el Panteó de Roma (el temple pagà dedicat a tots els déus —pan theon— que havia fet construir Marc Agripa en memòria de l’emperador August). El pontífex disposà que tots els anys fos recordada aquesta consagració. Amb el temps, el ritu festiu acabà dedicant-se a tots els sants. El papa Gregori IV en fixà la data, l’1 de novembre. (A les acaballes del segle X li fou agregada la festivitat dels fidels difunts, que se celebra l’endemà, el 2 de novembre.) L’actual costum d’honrar tots els sants, coneguts i desconeguts, fou instituïda definitivament pel papa Urbà IV, per a compensar qualsevol inassistència dels fidels, durant l’any litúrgic, als ritus festius en honor dels diferents sants i beats. Total: amb la diada de Tots Sants, hom volgué cristianitzar el culte pagà als avantpassats (molt arrelat a Europa) i el dia dels morts, o de les ànimes, la ja citada celebració celta que s'esqueia per les mateixes dates (els monjos benedictins de Cluny serien els primers a formalitzar el dia dels fidels difunts).

 

Però malgrat la cristianització, molts elements tradicionals del Halloween sobrevisqueren i esdevingueren  jocs infantils que els immigrants irlandesos portaren a Estats Units en el segle XIX. A partir de llavors, la tradició ha anat estenent-se pel món (fins i tot ha absorbit costums autòctons lligats al dia de Tots Sants). Les pel·lícules i les sèries de televisió nord-americanes foren les principals difusores de la festa, sobretot des de 1978, any d’estrena de La nit de Halloween, film de terror de John Carpenter. Els lobbys comercials també han fet tot el possible per escampar Halloween. ¡El negoci és el negoci! A Xàtiva se celebra des de fa més o menys una dècada. És —com s’ha explicat— una celebració aliena a la nostra cultura. A les vores de la Mediterrània, la festa ancestral en memòria dels morts és el dia de Tots Sants (bé que molts dels seus elements populars van esfumant-se a poc a poc). La globalització elimina —ja es veu—varietat etnològica, matisos de l’arc iris cultural que és en realitat el nostre planeta. Qui rebutja costums forans no està lliure, però, de patir les incomoditats que altres accepten gustosament.

 

 

Dimecres passat, tot just començava a fer-se de nit, els menuts del barri de Sant Feliu —el barri en què visc— començaren a prémer els timbres de les cases —amb aquiescència dels seus pares, és evident. En obrir la porta per primera vegada —havia oblidat completament la celebració—, em vaig trobar amb el ritual «tracte o truc», mala traducció de l’anglès trick or treat . El tracte és aquest: «Dóna’ns  alguna llepolia o et farem una barrabassada.» Com que les colles eren nombroses, les trucades a la porta no cessaven. ¡Llicència paterna per a molestar el veïnat! La meua dóna i jo no estàvem preparats per a l’ocasió, perquè ja no tenim prole en edat escolar. En altres paraules: no ens havíem proveït expressament de dolços o caramels. A la segona trucada, optarem per no obrir la porta. Tant se val. Una colla de quatre o cinc mocosos disfressats d’esquelets va llançar ous contra els balcons de casa. Conclusió: tot i viure a terres xativines, ben allunyades del comtat de Limerick, qui vol evitar bretolades de monyicots consentits ha de col·laborar —agrade o no— en la celebració d’una festa irlandesa. ¡Visca la globalització!

 

(publicat a Levante-EMV, el 03/11/2012)