En
una entrada anterior, al·ludia als meus freqüents viatges per terres ibèriques.
Aquests viatges m’han permès de comprovar el desdeny que senten molts espanyols
envers els catalans. Aquests sentiments són particularment evidents a terres
castellanes (Castella és la veritable matriu de la nació espanyola), però també sovintegen en altres indrets assimilats. La meua
condició de valencià m’ha proporcionat un punt de vista privilegiat sobre
l’assumpte; quan em senten parlar, les gents de Lugo, Palència, Oviedo, Ciutat Reial
o Alcalà em solen confondre amb un català. Durant el temps que dura l’equívoc, experimente
en carn pròpia les mateixes actituds fastigoses que hauran patit milers de
catalans. Els espanyols castellans, gallecs, aragonesos o extremenys sempre acaben fent la
pregunta:
—¿Es usted catalán, verdad?
—No. Soy valenciano —conteste jo.—Ah, valenciano...
A
partir de llavors, desapareixen les inhibicions i emergeixen els sentiments
anticatalans de manera espontània. L’últim exemple s’esdevingué aquest estiu a
Galícia. La meua dona i jo recorríem un tram del camí de Sant Jaume. Vam fer
tres nits a la vila de Samos. En aquest indret hi ha el
magnífic monestir benedictí de Sant Julià. Com és natural, vam voler visitar el
conjunt monumental. A la porteria, hi havia un monjo xerraire i "graciós", el germà
Agustín, revestit de la suficiència que proporciona ser amo de claus i
vigilar l’accés a un recinte venerable. La meua dona va comprar els dos tiquets.
A l’entrada, una guia ens els va prendre. Nosaltres volíem conservar-los com a
record de la visita. La xica ens digué que podíem demanar-ne un quan finalitzés
el recorregut. (Imagine que la major part de tiquets requisats serà objecte de
revenda a nous visitants.) En fi, quan finalitzà la passejada pel monestir,
Carme, la meua dona, es dirigí al frare porter i li demanà els tiquets de
record. Llavors el monjo va inquirir:
—¿Es usted catalana, verdad?
—No. Soy valenciana —contestà la meua
dona—. ¿Por qué me lo pregunta?—Es que aquí vienen muchas catalanas. Y siempre quieren llevarse algo tangible a cambio del precio de la visita —va dir el frare mentre reia la seua gracieta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada