Focalitzant on no tocava

Des de l’espanyolisme, s’havia focalitzat l’embranzida de l’independentisme en Artur Mas. Mal fet. En un post penjat a finals de setembre, ja expressava la meua opinió sobre açò; CiU, que s’olorava el ressò de la passada Diada, s’havia pujat ràpidament en un tren en marxa. Les meues paraules exactes eren aquestes: «El senyor Mas ha demanat un estat propi per a Catalunya arrossegat pels clams d'alguns milions de catalans dignes de respecte —de fet, ell ni nomena la paraula independència.» CiU mai no s’havia definit clarament com una força política independentista. En canvi, en matèria social i econòmica, els convergents havien esdevingut alumnes avantatjats de les tesis neoliberals. Fins a l’estiu passat, l’entesa entre PP i CiU era total pel que fa als retalls, el desmantellament dels serveis públics i les polítiques d’austeritat. (Els darrers pressuposts de la Generalitat de Catalunya es van aprovar gràcies al suport del PP.) En realitat, l’auge de l’independentisme obeeix a raons sociològiques.

El periodista Josep Ramoneda ho explica així: «L’independentisme no és una força homogènia. Hi ha un nucli dur, que ha anat creixent amb el temps, per al qual la independència és una qüestió ideològica, de principis i de drets; hi ha un independentisme sobrevingut a cop de frustració i també, per què no, de crisi. Hi ha un independentisme de canvi generacional i cultural. I hi ha un independentisme fruit de la normalització política d’allò que havia estat tabú fins a fa poc. És un independentisme que es podria explicar així: si et donen l’oportunitat de dir si vols un Estat propi per al teu país, és molt difícil dir que no.» La idea independentista ha començat a calar les classes mitjanes, els professionals, els petits empresaris, els joves... Algú ha dit que l’aspiració independentista serà irrefrenable si una majoria de vells arriba a la conclusió que les pensions estaran més assegurades en un estat català independent.

L’aspiració nacional és, per tant, transversal. Però l’espanyolisme, per ignorància o per càlcul interessat, atribuí a Artur Mas el paper d’instigador, de conductor de la marea emancipadora. El líder convergent adoptà de grat aquest rol. Li venia bé amagar les polítiques de retall social sota la túnica del messies. Però la cosa no ha funcionat. Una part de l’electorat independentista ha decidit de donar el seu vot a ERC, que defensa en un mateix paquet la independència i una sortida progressista, d’esquerres, a la crisi econòmica. Els mitjans de comunicació i els partits polítics espanyolistes estan eufòrics: Batacazo monumental de Mas, Ridículo fenomenal, Resultado positivo para España... Sí, però semblen ignorar un fet incontestable: la majoria del parlament català continua sent sobiranista. De fet, quasi les dues tercers parts de la cambra podrien recolzar la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació.

Tant CiU com ERC, ICV i CUP portaven als respectius programes electorals la convocatòria de la consulta. Els espanyolistes pensen que CiU tornarà a l’ambigüitat de sempre. Jo, en canvi, veig poc probable  una marxa enrere immediata d’Artur Mas. La seua aposta per la ruptura ha estat massa forta. De moment, ja ha declarat que no renuncia a la consulta sobiranista; desdir-se’n erosionaria encara més el seu futur polític. Mas no és cap líder radical. És una persona de dretes, però sembla haver entès que hi ha una majoria social favorable a la ruptura. El resultat de les eleccions ho confirma. És hora, per tant, d’apartar els personalismes i focalitzar la qüestió nacional en el context que toca, el de l’entesa entre les distintes forces polítiques catalanes que reclamen el dret a l’autodeterminació. Aquest sembla ser el mandat explícit de les urnes. Això sí, CiU haurà de revisar les seues mesures anticrisi, rebutjades per una part del seu electorat, i el PSC haurà d'aclarir la seua posició.