¡Bon any 2026!

Els amics ens feliciten

Costums que van canviant

La setmana vinent acabarà l'any amb dotze campanades i començarà un de nou. Gràcies al gran folklorista i etòleg Joan Amades, sabem que la commemoració popular de la diada de Cap d’any o Ninou (nom derivat del llatí annum novum) té orígens druídics i romans. Pel que es veu, Ròmul regalà a Traci un branquilló del bosc de la deessa Strenia desitjant-li sort per a l’any que naixia. El poble romà va conservar el costum de l’ofrena durant segles; els amics i els parents rebien en aquesta diada el branquilló de Strenia. L’arbust sagrat dels romans fou substituït pel bolet de les cerimònies druídiques, vegetal sagrat que els sacerdots tallaven al bosc amb un falçó d’or i que consideraven protector contra els esperits malèfics. Aitals pràctiques continuen ben presents al costum de col·locar a la llar, durant les festes nadalenques, grèvol o branquetes de pi. No sempre, però, s’ha celebrat Ninou l’u de gener; els romans el celebraven per març, al començ de la primavera. El costum de fer regals la diada de Cap d’any és també molt antic.

Els pobles pagans posaven una taula ben parada a la porta de casa perquè els vianants menjaren de franc; aquells pobles recordaven els sacrificis oferts als genis en temps més remots. Bé que l’àpat extraordinari de Cap d’any podria ser una reminiscència de les taules parades, el pas del temps féu evolucionar la pràctica fins als regals i les estrenes actuals. En els segles XIII i XIV, s’estengué el costum de fer estrenes als familiars i als amics. L’hàbit esdevingué tan abusiu que es dictaren disposicions reguladores i prohibicions. Fins i tot s’arribà a condemnar els infractors a presó o penyora. Fou manat que ningú no gosés donar, per festes de Nadal, Ninou i Reis —des d’un mes abans fins a un mes després—, ni diners ni nous ni ametlles a cap mena de persona, gran o petita, fadrina o casada (s’exceptuaven de la prohibició les estrenes als infants o a la esposa dins de casa). Els infractors havien de pagar una multa considerable o —si els mancaven els diners— anar a presó. Cal imaginar que en aquesta prohibició de les estrenes s’amagaven la persecució de les donacions dissimulades i la pèrdua d’exaccions per a les arques reials.

L’Església, contrariada per l’origen pagà de l’ús, també combaté les estrenes. La diada de Cap d’any encara servava elements pagans; se celebrava el dia de l’Encarnació, és a dir, el 25 de març, tot just iniciada la primavera. En 1350, Pere el Cerimoniós, per tal d’honorar la Nativitat de Crist, ordenà que els seus dominis celebraren Ninou el dia de Nadal. Per tant, des de llavors fins al regnat de Felip II, al reialme d’Aragó, Nadal i Cap d’any van coincidir en un sol dia. Un paràgraf de la Pragmàtica dictada pel rei Pere a Perpinyà, el 16 de desembre de 1350, demostra la pervivència de costums pagans en època medieval: «E per ço que pus sovint la dita Nativitat de Nostre Senyor en memòria sia aguda e encara foragitats idus, nones e chalendas». La presència de l’arbre de Nadal també té arrels a la nostra tradició, malgrat la creença que es tracta d'un costum arribat del nord d'Europa. Fou costum estès en molts pobles celebrar consell després dels sants oficis de Ninou. El rector l’anunciava des de l’altar en acabar la missa. Tenia lloc a la plaça o sota l’atri de l’església. S’hi deliberava sobre afers comunals. Després es feia un ball d’origen cerimonial.

En casos extraordinaris, que afectaven vàries poblacions o tota la comarca, es feia junta d’arbre, consell celebrat al bosc, sota l’ombra d’un arbre secular que abrigava els concurrents. Pels volts de 1870, es va establir el costum d’enviar targes de visita felicitant els parents, amics i coneguts (al principi, hom combaté aquest costum d’origen francès). En la diada de Cap d'any era obligat que els néts anaren a visitar els avis, per a rebre llur felicitació. Hom anava a veure també els amics més íntims. La diada de Cap d’any era l’escollida per a esborrar diferències i recomençar amistats trencades o refredades. Els servents, dependents i gent humil visitaven llurs ascendents per tal de desitjar-los un any pròsper i feliç. De les persones felicitades, n’hi havia que donaven estrenes als seus subordinats. Però molts d’aquests costums van canviar inexorablement, a causa de la modernitat. Ara, l'arbre que es planta a la plaça del Mercat de Xàtiva és artificial i ple de leds. I es balla al ritme de cançons de Taylor Swift o Rosalía. En fi, bon any a lectors i lectores.

(publicat a Levante-EMV, el 27/12/2025)

Bon Nadal 2025

Nit de Cap d’Any a Xipre

Del passat 29 de desembre al 5 de gener, vaig sojornar vuit dies a la tercera illa més gran de la Mediterrània, Xipre, només superada en extensió per Sicília i Sardenya. Xipre té 9.250 km2 (uns 220 km de llargària i 97 d'amplària màxima). L'illa és, per tant, una mica més menuda que la província de València. La gran majoria dels xipriotes actuals, de remots orígens micènics, té una identitat fonamentalment grega, però l'illa ha rebut la "visita" de fenicis, egipcis, hittites, assiris, perses (expulsats per Alexandre Magne), romans, bizantins —que també eren romans—, àrabs, venecians... Xipre fou possessió de Ricard Cor de Lleó (que es va casar a Famagusta amb Berenguera de Navarra), dels cavallers templers, dels francs de la casa de Lusignan, de Venècia, de l'Imperi Otomà i, entre 1878 i 1960, del Regne Unit. (A hores d'ara, els britànics tenen plena sobirania sobre dues bases militars, Akrotiri i Dekélia, que suposen el 3 % del territori de Xipre.) La riquesa patrimonial xipriota és enorme i variada; tots els colonitzadors han deixat llur petjada cultural fins i tot en detalls nimis. Els cotxes de l'illa circulen per l'esquerra, com al Regne Unit.

Tota aquesta successió d'invasions colonials s'explica per la peculiar situació geogràfica de l'illa al Pròxim Orient (dista uns 110 km de les costes turques i uns 120 de les síries). Tanmateix, la República de Xipre és essencialment europea, membre de la UE des de 2004. Els tres primers dies d'estada al país, em vaig allotjar a Limassol, la segona ciutat més gran després de la capital, Nicòsia. L'hotel, emplaçat al passeig marítim, organitzà una fantàstica nit de Cap d'Any. Sopar amb música en viu, ball, pas al 2025, castell de focs artificials a la marina, més música a l'àtic de l'hotel... L'endemà, paisatge nevat als monts Troodos i esglésies bizantines amb unes pintures murals meravelloses. Però Xipre també prodiga sorpreses menys plaents. El jove país, independent des de 1960, suscita sentiments contradictoris. Hi existeixen els murs de separació. Es nota sobretot a Nicòsia. Malgrat la caiguda del Mur de Berlín, les tanques no han desaparegut. Encara més, proliferen. Xipre, amb la capital inclosa, està dividit per la Línia Verda, franja desmilitaritzada i controlada per les tropes de l'ONU. El territori al nord de la línia està ocupat per l'exèrcit turc.

Pot creuar-se la frontera per uns punts de control. Vaig travessar el del carrer Ledra i el d'Agios Dometios. Llargues cues. Pèrdua de temps. Passar per la duana grega. Ensenyar el passaport. Recórrer uns metres. Duana turca. Mostrar de nou el passaport. Policies malcarats. Sensació de neguit. Pel vespre, tornada a la zona grecoxipriota i els mateixos tràmits del matí a la inversa. Malestar. Desassossec en l'Europa de 2025. A Famagusta, el suburbi desert de Varosha també em neguitejà; els turcs bombardejaren hotels i expulsaren la població grega. Però tornem als tresors històrics i artístics. Els xipriotes diuen que la seua illa és afrodisíaca. ¡Ha! Recordem el mite del naixement d'Afrodita. El déu Urà (el Cel) era marit de la deessa Gea (la Terra). Van engendrar els titans, els ciclops... Ell, tement que algun dels fills el destronés, tancà els ciclops al Tàrtar. Però ella amotinà els titans, que derrotaren Urà. Gea donà una falç a Cronos, un dels titans, perquè tallés els testicles del pare i els llancés a la mar. Segons Hesíode, dels genitals sorgí una escuma blanca enmig de la qual va nàixer Afrodita. L'esdeveniment es produí a la platja de Petra tou Romiou, pròxima a Pafos. Al lloc, molt visitat pels turistes, hi ha diversos illots. Un d'ells rep el nom de Pedra d'Afrodita.

La llegenda ha atret molts artistes. El naixement de Venus, de Botticelli, exposat a la Galleria degli Uffizi de Florència, és potser l'obra més famosa inspirada en el mite. En fi, Xipre conserva esglésies i monestirs bizantins, jaciments arqueològics i altres elements de valor excepcional, alguns declarats patrimoni mundial per la UNESCO. Em van impressionar sobretot els mosaics de Kato Pafos, el monestir d'Agios Ioannis Lampadistis, el Museu Arqueològic de Nicòsia, el castell de Kirènia, les ruïnes de Salamina (la Salamis grega de Xipre) i l'antiga catedral de Famagusta, convertida en mesquita. Crida l'atenció l'escassa protecció del patrimoni històric al nord de la Línia Verda. A Salamina, per exemple, mancaven pavelló d'entrada, serveis, vigilància, itineraris marcats per als visitants... La gent podia trepitjar sense cap obstacle paviments antics originals. ¡Penós! Tanmateix, no havia vist un conjunt arqueològic romà tan espectacular des de la meua estada a Gerasa, en Jordània. En tot cas, em queden enregistrades a la memòria les imatges dels monts Troodos i Pendadàkhtilos, dels ports de Pafos i Kirènia i de la nit de Cap d'Any xipriota.

Bon any 2025

Nadal de 2024

Valencians a Viena

El dia 29, vaig viatjar amb un grup de persones a Viena, una de les grans capitals europees, que era plena a vessar de gent de totes les procedències. Bé que molts xativins ho ignoren, la capital d'Àustria guarda vinculacions insospitades amb casa nostra. Ens hem de remuntar a la desfeta d'Almansa en 1707; la destrucció de Xàtiva i la fugida dels austriacistes provocaren un exili part del qual recalà a la cort imperial vienesa. Uns quants maulets (oficials, lletrats, nobles i militars) s'exiliaren amb les seues famílies primer a Barcelona i potser després a Itàlia i Viena. Molts xativins havien sigut partidaris de l'arxiduc Carles d'Habsburg (Carles III d'Aragó) que, en morir el seu germà, hauria de marxar a Viena, on seria coronat com Carles VI, emperador del Sacre Imperi Romanogermànic. Abans, s'havia casat a Barcelona amb Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel. Serien fidels a la causa monàrquica hispànica i la Corona d'Aragó. Carles mai no les renuncià. En partir cap a Àustria, deixà la seua esposa a Barcelona, com a reina governadora.

Amb el rei marxaren personatges notables, com ara l'arquebisbe de València Antoni Folch de Cardona. Gràcies a Agustí Ventura, sabem que els jurats xativins exiliats a Barcelona Basili Bru, Jeroni Exea i Antoni Grau enviaren en 1711 un memorial a la reina a través del Consell d'Aragó austriacista. El degoteig d'exiliats continuà. En 1713, amb la marxa d'Elisabet Cristina, més gent fugí. En 1715, van partir els darrers expatriats (soldats, oficials, funcionaris...). Degué haver-hi xativins, però no sabem quins ni quants. ¿Fugiren a Viena els Bru, els Exea i els Grau? Només coneixem el nom de tres socarrats residents a Viena, Pedro Matoses, Antonia Anguerot i fra Joan Masip, trinitari, que demanaren una pensió a l'emperador. La meua estada a Viena m'ha permès descobrir moltes petjades d'aquells esdeveniments històrics. Vaig visitar, per exemple, la Karlskirche, la Minoritenkirche, la Kapuzinergruft... Carles VI ordenà construir una grandiosa església barroca dedicada a Sant Carles Borromeu, amb dues columnes que recorden la de Trajà a Roma. La barana del cor del temple mostra l'escut imperial en què apareixen les quatre barres de l'antiga Corona d'Aragó.

Al convent franciscà de Sant Jeroni fou primerament inhumat Folch de Cardona. A la catedral, a l'església dels franciscans menors i a l'Alserkirche —de trinitaris descalços— van ser soterrats alguns exiliats. La Franziskanerkirche i l'Alserkirche eren punts de trobada habitual de catalans i valencians. Al Panteó dels Caputxins estan sepultats els Habsburg. S'hi troben els mausoleus de Carles VI i la seua esposa. En el d'aquesta hi ha un relleu que representa la seua arribada al port de Barcelona. A més d'esglésies, veiérem també l'Òpera Estatal, parts de l'Hofburg —conjunt palatí imperial—, el palau Schönbrunn —que recorda Sissi—, el Kunsthistorisches Museum, el Belvedere, l'Albertina... Contemplàrem quadres de Rafael, Arcimboldo, Velázquez, Caravaggio, Vermeer, Bruegel, Lucas Cranach, Rembrandt... El palau Belvedere alberga la millor col·lecció d'obres —inclòs El bes— de l'artista Gustav Klimt. L'Albertina conserva el conjunt de gravats i dibuixos més gran del món. (La Vista de Xàtiva d'Anton van den Wyngaerde no està exposada.)

En fi, Viena permet entrar en cafès esplendorosos, tastar el pastís sacher, visitar el Pavelló de la Secessió dissenyat per Joseph Maria Olbrich, veure edificis d'Otto Wagner o la casa de Mozart, passejar en calessa arrossegada per cavalls... Com és lògic, la Nit de Cap d'Any vienesa fou inoblidable. Sopàrem en un restaurant del Prater, a prop de la Sínia que immortalitzà una escena del film El tercer home, dirigit per Carol Reed i interpretat per Joseph Cotten, Alida Valli, Orson Welles i Trevor Howard. Després marxàrem a escoltar música clàssica al Kursalon, palau neorenaixentista edificat a mitjan segle XIX en la Ringstrasse. (El 1868, aquest palau celebrà el primer concert amb composicions de Johann Strauss.) Escoltàrem la Polca Fígaro, la Marxa Radetzky, El Danubi blau... Hi hagué bel canto i ballet. Abans de les dotze campanades, eixírem a la terrassa. Brindàrem amb cava i admiràrem un castell de focs artificials. ¡Dies emocionants a la capital musical d'Europa! No faltà, però, el recordatori de la realitat crua; el jorn anterior, una manifestació de protesta contra el genocidi perpetrat a Gaza havia partit just des de l'Staatsoper.

(publicat a Levante-EMV, el 13/01/2024)

Bon any per a tots?

Desitjos de bona sort

Aquest dissabte és vigília de la Nit de Cap d'Any. I dilluns pròxim comença 2024. Mentre estic escrivint, em vénen al cap imatges de la infantesa i l'adolescència. Rememore les celebracions de Nadal, de Cap d'Any i de Reis, amb tota la família reunida (avis, pares, oncles, germans, cosins...) i la il·lusió de muntar el pessebre i d'esperar els regals que portaven Melcior, Gaspar i Baltasar. Eren temps que ja no tornaran, o no tornaran de la mateixa manera; avui s'ha colat a la llar el Pare Noel i és difícil aconseguir que els joves sopen a casa l'última nit de l'any. Recorde que el pas del temps no produïa canvis massa substancials durant la darreria dels cinquanta i la primeria dels seixanta. Sempre vèiem el mateix paisatge urbà. A penes hi havia cotxes a Xàtiva. Pel vespre, durant l'estiu, mentre els pares i els avis xerraven asseguts a la terrassa del Casino Setabense, els xiquets comptàvem els equins (muls, cavalls, ases) que desfilaven entre el Banc d'Espanya i Correus. Solien passar Campana, l'arrier, amb la seua rècula de burros, i Paquito Cañones, muntat sobre el seu animal. La primera eixampla urbana encara era molt incipient.

La "tecnologia" escolar tampoc no evolucionava massa. Escrivíem a mà asseguts en pupitres de fusta amb dos seients, taulers abatibles i tinters. Tots els xiquets teníem plumier amb plomins i mànecs —plumillas i palilleros, dèiem— per a fer exercicis de cal·ligrafia amb lletra gòtica o redona —redondilla española— en quaderns Rubio i Edelvives. Jo conserve un quadern Orthos (d'Editorial Miguel A. Salvatella de Barcelona) de lletra gòtica. La nostra màxima preocupació era no fer cap esborrall. Algú s'assabentà que la Papereria Perben, al costat del Margallonero, venia un líquid miraculós per a eliminar les taques. Aviat, demanàrem a les mares que ens el compraren. Quant a llibres de text, l'Enciclopedia Álvarez s'obrí durant molt de temps sobre els nostres pupitres. D'altra banda, la roba tampoc no canviava de tendència cada any. Heretàvem peces dels germans majors —en el meu cas de l'avi matern. La dictadura franquista no afavoria l'evolució. A males penes podíem escoltar en la ràdio la música que arribava de fora. Una gran novetat per als amics més afortunats fou l'aparició a casa d'un flamant televisor en blanc i negre.

Però arribà el viatge a la Lluna de 1969 —el meu iaio morí convençut que era mentida— i tot començà a revolucionar-se. Crec que la gent de la meua edat ha vist més canvis al llarg de la seua vida que els viscuts per múltiples generacions d'ascendents. Hem passat del burro al cotxe elèctric, de la màquina d'escriure a l'ordinador, del correu postal a l'electrònic, de l'avió d'hèlix al dron supersònic, del disc de vinil a l'Spotify, de la foto analògica a la digital, de la filmadora súper 8 al mòbil amb vídeo, de la trucada telefònica a través d'operadora a la videoconferència, del telegrama al WhatsApp, de trasplantar òrgans a crear-ne amb impressora 3D, de la crossa a la pròtesi robòtica. Està descodificat tot el genoma humà. S'han clonat éssers vius i s'han posat sondes a Mart i Venus. En 1982 es creà el ZX Spectrum, primer ordinador personal. Sols tenia una memòria de 16 K. Després arribà el Macintosh 128 K. Avui, un mòbil té milers de milions de bits. I faltava la intel·ligència artificial, que marcarà un punt d'inflexió en les nostres vides.

És capaç de crear imatges (fotos i vídeos) de gran realisme, escriure textos —inclosos guions o peces literàries—, redactar treballs acadèmics, traduir llengües, compondre música. Però l'avanç tecnològic sol tenir una cara fosca. Per als bombardejos israelians sobre Gaza es fa servir la IA, que també pot usurpar la nostra personalitat, alterar les cotitzacions de borsa o controlar la gent mitjançant el reconeixement facial. El govern de Xina vigila els seus ciutadans acomplint la profecia d'Orwell en 1984. La IA prediu l'esperança de vida. (Imagine el que faran amb aquesta informació les asseguradores.) Gràcies a la IA i al big data, les empreses capitalistes detecten els nostres gustos i els nostres hàbits de consum. El màxim perill és, però, que la IA prenga autoconsciència i decidisca actuar autònomament, com Hal, el supercomputador del film 2001: una odissea espacial. En fi, acaba 2023 amb guerra a Ucraïna, genocidi a Gaza i gresca política a casa nostra. Aquesta Nit de Cap d'Any, els desitjos de bona sort estaran més justificats que mai.

(publicat a Levante-EMV, el 30/12/2023)

La matança dels innocents

Nadal 2023

Nadal terrible a Palestina

Ja vénen els Mags

 

 

L'adoració dels Mags, de Gentile da Fabriano

Somriures i bon any

Des de fa molts dies, estem submergits en les festes nadalenques, convertides en una disbauxa consumista. Serrellets de colors, pluja d’argent, cabells d’àngel, llàgrimes d’or, llums, boletes i estrelletes envaeixen els espais públics i privats. Amb l'excusa dels regals, el moment és propici per a realitzar nombroses compres. Els comerços volen rescabalar-se de les pèrdues patides a causa de les crisis, que s'han encadenat sense treva: pandèmia de covid-19, encariment de preus del transport marítim de contenidors, escassedat de components electrònics necessaris per a la fabricació de molts béns, manca de matèries primeres, guerra a Ucraïna amb les seues seqüeles de crisi energètica i inflació desfermada... Els ciutadans intenten fugir —alguns no podran— de les estretors, de la carestia d'aliments. Les festes son una invitació a despendre massa. La pulsió consumista, propiciada per campanyes publicitàries aclaparadores, fa creure que l'acumulació de béns augmenta l'estatus, el prestigi personal. Gent de condició humil vol emular, per tant, hàbits ostentosos de classe alta. Com més problemes d'identitat personal, més impuls consumista.

El capitalisme sap de quina cama coixeja el comú i desplega una gran oferta de bona ventura, de succedanis de la felicitat. Els "emprenedors" desaprensius també coneixen el marro. Per això prolifera tant el mercat de productes piratejats. Narcises i narcisos gojosos exhibeixen en públic bosses de Louis Vuitton, ulleres de sol Ray-Ban o rellotges Rolex més falsos que una moneda de Judes. És possible que l'ostentació aconseguisca la seua finalitat; si les còpies estan ben fetes, els propietaris caminaran molt ufanosos, perquè ningú no notarà que han estat adquirides a la paradeta d'un africà. Però hi ha situacions que susciten la rialla. Fa quinze dies, vaig llegir en aquestes planes una notícia que em féu somriure. El Tribunal Suprem ha confirmat una pena de privació de llibertat per a l'empresari d'Ontinyent que piratejava roba íntima de la firma Calvin Klein. La policia trobà en una nau del polígon del Pla 30.800 peces (calçotets, bragues i cossets) amb l'aparença de la marca. El falsari al·legà en la seua defensa que totes les peces, algunes a mitjan confeccionar, tenien estampat un segell distint: Kelvin Clain. Però l'ardit no va passar.

Al segle XIX no hi havia roba CK, però sí concúbits de gran distinció; Enric Puigmoltó, oficial i aristòcrata d'Ontinyent, li féu una criatura, un hereu, a Isabel II. Uns descendents de l'ontinyentí ja tenen compra nadalenca; han adquirit als antiquaris Llorens de Xàtiva el bressol d'Alfons XII, una peça d'estil imperi. El dia 24, altre descendent, Felip VI, ens desitjà bona sort. ¿Puigmoltó o Borbó? Però tornem als calçotets. No són per a exhibir-se a la via pública com les ulleres de sol; això implicaria anar mig nuet per les voreres de l'avinguda Daniel Gil d'Ontinyent o l'Albereda de Xàtiva. Algú creurà que l'usuari d'eslips falsificats és tòtil, tòtil, tòtil —gilipollas, se'n diu en castellà—, però potser es tracta d'un seductor sense pasta. L'eixerit comprador de calçotets CK, o KC, pensa quedar-se conill, en pèl, davant una xica amb què acaba de lligar. Espera que ella exclame: «¡Ah! ¡Oooh! ¡Com estàs de bo! ¡I duus eslips de marca!» ¡Ha! És que cal fer-ho amb classe. Mostrar una peça íntima de marca i que marca paquet és el gran preludi de la rebolcada.

¿Risc que la xica descobrisca que tot és fals? El seductor no hi pensa; s'ha de llevar l'eslip en un tres i no res. Tal vegada ella siga també fetitxista; porte un tanga de color roig, perquè estem en Nadal i és nit de Cap d'Any. En fi, l'episodi judicial de la roba falsificada exemplifica molt bé la dinàmica en què estem immersos. Existeix oferta, perquè hi ha demanda. ¡I que rode la roda del consumisme! El bon oratge, l'ambient festiu i les ganes d'abstraure's de problemes i situacions angunioses animen els espais públics. Això és una bona notícia per a bars i restaurants, que malden per superar els problemes derivats del coronavirus i la inflació. La ingesta d'alcohol i l'excés de menja també formen part de la saturnal consumista de Nadal, i sembla inevitable que l'exageració convisca amb la penúria. Tothom vol dotze campanades felices. Poca gent pensarà en el futur planetari, atziac si no hi ha consum responsable. La de Cap d'Any és la nit dels bons auguris. ¡Ah! ¡I del tanga roig per a seductors, fetitxistes i confiats a la bona sort! ¡Feliç 2023!

(publicat a Levante-EMV, el 31/12/2022)

Els millors desitjos per a 2023

Felicitacions

Nadala interpretada per Capella de Ministrers

Nadal de 2022

La Sibil·la