Afirmar que sóc un enamorat de la música no és gens original, perquè aquesta agrada a totes les persones. El meu cor està repartit entre les expressions més exquisides i les menys cultes (el pop i gèneres com el folklore o la música ètnica que els anglosaxons fiquen dins el sac de la world music). ¿On incloem el jazz? En principi, fou popular, però els teòrics arriben a considerar-lo la música clàssica del segle XX. En tot cas, el jazz influí en compositors com Claude Debussy, Maurice Ravel o Igor Stravinsky. En 2019, l'Associació d'Amics de la Costera organitzà una exposició titulada Disseny gràfic i música popular, del jazz al pop-rock, a la Casa de Cultura xativina. L'exposició mostrava vuitanta cobertes de disc, quadres de Joan Francés, llibres i altres objectes relacionats amb el grafisme i la música popular. Una part de les cobertes pertanyien a la meua col·lecció i també vaig ser coautor d'un dels textos introductoris del catàleg. Tot açò em ve a la memòria perquè fa ben poc ha mort el pianista Armando Anthony Corea, Chick Corea.
En l'exposició que acabe d'esmentar figuraven les carpetes de dos discs en què havia intervingut el músic desaparegut: An Evening Whit Herbie Hancock & Chick Corea In Concert i Light As A Feather, de Chick Corea amb la seua banda mítica, Return To Forever. Des que, sent jovenet, vaig començar a tenir alguns diners per a comprar discs, els de pop-rock i jazz anaren omplint prestatgeries en ma casa. A Xàtiva, venien discs en poquíssims llocs. Les tres botigues més emblemàtiques per a tot allò relacionat amb aparells reproductors (tocadiscs, càpsules, amplificadors, altaveus) i vinils eren Baldrés, Super-Son i, sobretot, Soni-Disc. Aquesta tercera estava regentada per Joan Bacete, un emprenedor nat. Totes tres tendes van tancar fa temps. El vinil no ha desaparegut mai. De fet, ara experimenta un reviscolament. A mitjan dècada dels vuitanta deixà, però, de ser el suport predominant per a la música. Fou substituït pel CD. Jo m'havia comprat a Soni-Disc desenes o centenars de vinils de dotze polzades de diàmetre i 33 1/3 revolucions per minut, els LP. (Encara conserve moltes fundes de plàstic transparent amb el logotip d'aquell establiment.)
Els discs del pianista i compositor traspassat figuren entre els meus predilectes. Ha desaparegut un veritable gegant del jazz que ha acompanyat el meu univers sonor al llarg dels anys. Return To Forever fou una de les bandes fundadores del jazz fusion. Durant la seua llarga trajectòria, Chick liderà múltiples grups i col·laborà amb grans músics i cantants: Mongo Santamaría, Blue Mitchell, Herbie Mann, Stan Getz, Sarah Vaughan, Miles Davis, Gary Burton, Paco de Lucía, John McLaughlin... Chick Corea era un enamorat de la música espanyola. Un dels seus darrers projectes fou The Spanish Heart Band, de què formaven part el saxofonista Jorge Pardo i el guitarrista Juan José Heredia "Niño Josele", deixeble de Paco de Lucía. Chick Corea és autor de composicions com Spain o La fiesta, que ja han esdevingut estàndards del jazz. També va enregistrar un disc titulat My Spanish Heart. Sempre deia que el seu amor pel flamenc li l'havia inspirat Paco de Lucía. El magnífic pianista i compositor va viatjar diverses vegades a València.
Recorde dues presències seues al Palau de la Música. En 2008, hi actuà amb una nova versió de Return To Forever (l'acompanyaven Al di Meola, guitarra, Stanley Clarke, baix elèctric, i Lenny White, bateria). En 2013, hi actuà amb un grup nou, The Vigil. Salvador Verger, l'enyorat Juan Francés i jo, que no ens solíem perdre cap edició del Festival de Jazz de València, anàrem a escoltar en directe Chick Corea. En fi, ens ha deixat un músic magnífic, un dels millors. Quan ja sabia que el seu final era pròxim, s'acomiadà dels qui mantenen viu el foc de la música i escriví aquestes paraules: «La meua missió ha estat portar alegria amb les meues creacions fins on he pogut. Haver-ho fet amb els artistes que admire m'ha enriquit la vida.» Sí, els sons de Chick, Al di Meola, Stanley Clarke i molts altres músics ens continuen alegrant la vida. A partir d'ara serà inevitable, però, experimentar també molta nostàlgia en escoltar novament els vinils de dotze polzades amb composicions del músic traspassat. Evocarem l'època en què encara teníem vint-i-tants anys, acudíem a Soni-Disc, ens posàvem els auriculars i deixàvem volar la imaginació.
(publicat a Levante-EMV, el 27/02/2021)