dimecres, 26 de gener de 2022

José Chaix, matemàtic i astrònom xativí


L'Associació d'Amics de la Costera continua amb el seu cicle de conferències dedicat a metges i altres científics xativins. S'hi parlarà de José Chaix Isniel, nascut el 4 de febrer de 1765 a Xàtiva —dita llavors Colonia Nueva de San Felipe—, fill d'Esteban Chaix i Antonia Isniel. Des de molt jove, estigué interessat per les matemàtiques i l'astronomia, influït pel seu germà major, el poeta, científic i polític Esteban Chaix. José estudià a la Universitat de València. En 1796, obtingué el títol d'agrimensor per la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles. Es traslladà a França i Gran Bretanya amb ajuda del govern espanyol per tal d'ampliar els estudis d'astronomia. Visità els observatoris britànics d'Oxford, Cambridge, Edimburg i Glasgow. A París, col·laborà amb altre científic en la redacció d'uns Elementos de cálculo diferencial e integral que quedaren sense publicar. En 1793 tornà a Madrid, on fou nomenat agregat del seu observatori astronòmic. En 1795, fou nomenat vicedirector de l'observatori madrileny i ensenyà astronomia física fins a 1804. Posteriorment, impartí docència d'astronomia pràctica. Quan Godoy, en 1796, creà la nova carrera d'enginyers cosmògrafs, Chaix ocupà el càrrec de vicedirector del cos —amb el rang de capità— i, després, el de director. També fou comissari de la Inspecció General de Camins i Canals i es féu càrrec d'una de les càtedres de l'Escola de Camins i Canals. En 1800 i 1801, realitzà nombroses observacions astronòmiques, des de la casa de Cristiano Herrgen al carrer del Turco, i publicà els resultats en Anales de Ciencias Naturales al llarg de 1801. Aquest mateix any veié la llum el primer volum de les seues Instituciones de Cálculo Diferencial e Integral. Durant la Guerra del Francès, ostentà el càrrec de comissari honorari de guerra. En 1807, publicà una Memoria sobre un nou mètode general per a transformar en sèrie les funcions trascendents. En aquesta obra, fa servir el binomi de Newton i utilitza només relacions i tècniques purament algebraiques. Els últims dies de la seua vida van transcórrer a València, on morí en 1809, als 44 anys.

diumenge, 23 de gener de 2022

Llibre sobre la Transició

 
Dimecres es presenta un llibre sobre la Transició editat per l'Associació d'Amics de la Costera amb el suport de la Institució Alfons el Magnànim. La Transició tingué a Xàtiva i la seua comarca actors autòctons i capítols ben interessants que les generacions joves solen ignorar, per escassesa d’estudis especialitzats i publicacions. En el volum que es presenta, algunes de les persones que protagonitzaren els episodis més reeixits de la nostra marxa cap a la democràcia narren les seues experiències o reflexionen sobre tot allò que s'esdevingué en diferents àmbits (polític, socioeconòmic, cultural, educatiu...). Es passa revista a diferents fites: els atemptats de l’extrema dreta, l’empresonament d’opositors al règim franquista, la sortida de la clandestinitat i la legalització de sindicats obrers i partits polítics, la constitució de l’Agrupament Democràtic de la Costera, el sorgiment del moviment veïnal i l’associacionisme cultural a la nostra comarca, la celebració dels Festivals de la Cançó, les activitats de renovació pedagògica, la programació de nombrosos actes culturals (exposicions, cicles de conferències), la visita a Xàtiva de Josep Lluís Albinyana, president del Consell Preautonòmic, la celebració de les primeres eleccions democràtiques... Es ret homenatge a dues figures reeixides, Eduard Serra i Manolo Casesnoves. El llibre compta amb abundant material gràfic (fotos, cartells, documents). En aquest sentit, cal destacar la magnífica documenta final, una crònica visual de la Transició a la Costera. En general, tots els protagonistes dels principals episodis esdevinguts a Xàtiva i la seua comarca durant els darrers setanta i els primers vuitanta del segle passat actuaren moguts per la vocació política i un veritable esperit de servei. Molts polítics, sindicalistes i activistes culturals de casa nostra van ser lluitadors per la democràcia. La lectura de La Transició a la Costera permetrà conèixer el seu testimoni i rememorar una època que forma part de la nostra història recent.

divendres, 21 de gener de 2022

¿De quina democràcia parlem?

No hi ha imperialismes bons i dolents. Tots són igualment rebutjables. Malgrat la caiguda del mur de Berlín, l'imperialisme dels EUA no ha deixat d'expandir-se. Teòricament, l'OTAN —de la qual forma part l'Estat espanyol— hauria d'haver-se dissolt tan aviat com va desaparèixer el perill comunista. Tanmateix, repúbliques independitzades de l'antiga Unió Soviètica ingressaren a poc a poc en l'OTAN: Estònia, Letònia i Lituània. Antics membres del Pacte de Varsòvia seguiren el mateix camí: Albània, Bulgària, República Txeca, Eslovàquia, Hongria, Polònia i Romania. També han entrat en l'organització militar atlantista Croàcia, Eslovènia i Montenegro, fragments de l'antiga Iugoslàvia —que era líder dels països no-alineats—. Ara mateix, Bòsnia i Hercegovina, Geòrgia i l'antiga República Iugoslava de Macedònia també aspiren a ingressar en l'OTAN. Finalment, bona part de la població ucraïnesa no voldria ser menys; desitja formar part de la UE i l'OTAN, que ve a ser el mateix, perquè la Unió Europea no té una política de defensa autònoma.

Amb independència que la reacció dels qui foren súbdits de diverses dictadures comunistes siga comprensible (l'elecció de governs d'extrema dreta també forma part de la reacció), ningú no pot esperar que les autoritats russes es queden de braços plegats. Recordem la resposta dels EUA quan els soviètics van instal·lar bases de míssils a Cuba en 1962. Els nord-americans apel·len a la llibertat de qualsevol país per a elegir les seues aliances, però l'ingrés d'Ucraïna a l'OTAN i la instal·lació d'armes estratègiques en el seu territori, a un tir de pedra de Moscou, no és gens raonable. Dir açò implica que nombroses veus proclamaran automàticament la superioritat moral dels EUA i els seus seguidors, que sempre intervenen a favor de la pau, la llibertat i la democràcia. Antony Blinken, secretari d'estat nord-americà diu que Rússia ja no se'n va mai d'un país quan hi entra. ¡Ha! ¡El mort li diu al degollat! L'altra nit, vaig veure el documental Farenheit 11/9, de Michael Moore. El recomane a qui no l'haja vist. Està disponible fins al 30 de gener en RTVE Play. ¿Democràcia als EUA? En fi, el nombre de les seues intervencions militars a tots els racons del món és inabastable.

També recomane llegir la novel·la Llibertat, de Jonathan Franzen, que explica en clau literària la classe de negocis que van fer les empreses nord-americanes després d'envair Iraq. Putin no és un angelet, però ens remetrem al l'inici del primer paràgraf: no hi ha cap imperialisme bo. A l'est d'Europa s'hauria d'establir una franja territorial, que s'estendria de nord a sud, totalment neutral i lliure d'armament estratègic (ni míssils, ni bombarders, ni ogives nuclears, ni res de res). La franja estaria formada per Noruega, Finlàndia, Estònia, Letònia, Lituània, Polònia (una Bielorússia democràtica també podria afegir-se), Ucraïna i Geòrgia. Està clar que l'Estat espanyol, membre irrellevant de l'OTAN —des d'època del "socialista" Felipe Gonzàlez i el seu OTAN d'entrada no—, manca d'autonomia suficient per a esquivar una decisió bèl·lica col·lectiva del Tractat de l'Atlàntic Nord, però el govern espanyol d'esquerres podria ser més discret i treballar a favor de la distensió i la pau. En comptes d'això, la ministra Margarita Robles (més de dretes que l'aixeta de l'aigua freda) es brinda públicament a enviar avions de combat a Bulgària i fragates a la Mar Negra.

Algun periodista ha recordat els acudits de Gila. Que jo sàpiga, el govern central no té mandat dels electors per a embarcar-se en aventures bèl·liques. Jo al·lucine quan escolte declaracions dels líders polítics europeus —Josep Borrell inclós. Podrien explicar millor la situació als ciutadans, perquè aquests tinguen una opinió informada. Caldria recordar les manifestacions multitudinàries contra la invasió d'Iraq. Europa hauria de contribuir de manera autònoma a la solució d'un problema que afecta directament el seu territori. No li convé de cap manera un enfrontament amb Rússia i els seus aliats asiàtics —Xina, Índia—; ensems, porten camí de convertir-se en bloc hegemònic, econòmic i militar, a escala mundial. Sí, s'ha de trobar una sortida al laberint de nacionalitats ucraïneses en conflicte, però sense desfermar una nova guerra freda que desemboque en malsons que semblaven esvaïts. Calen distensió i diàleg. I tots els problemes s'haurien de resoldre amb més democràcia, aquesta sí esvaïda als EUA i molts estats europeus; els polítics actuen d'esquena als ciutadans que, com es veu, no pinten res en assumptes d'enorme transcendència.

dissabte, 15 de gener de 2022

Sant Antoni Abat i la bacona

Dilluns se celebra la festa de Sant Antoni Abat, però no hi haurà fogueres a la comarca. Joan Amades va escriure que la festa de Sant Antoni és una cristianització de les antigues consuàlies romanes, que se celebraven pel desembre en honor a Consus, a qui es demanava que preservés el bestiar de qualsevol mal. A Roma, el 8 de gener, també tenia lloc la festa de la coronació dels rucs davant l’altar de Júpiter. Un cop celebrats els sacrificis, forners i flequers coronaven llurs ases amb murtra i llorer, i organitzaven una cavalcada pels carrers de la gran urbs. L’Església posà aquestes celebracions paganes sota l’advocació de Sant Antoni Abat o del porquet. Sembla que aquest sant havia nascut vers l’any 251 a Egipte. Als 19 anys, va repartir els seus béns i marxà a viure tot sol en una cova, a Tebes. Més tard, es va retirar en un castell abandonat, situat a les muntanyes orientals d'Egipte, on va viure 20 anys. (Altres afirmen que es retirà al desert de Nítria, al sud d'Alexandria.) El 305, tornà a la vida comunitària i es voltà de molts deixebles. Es diu que feia miracles. Durant el regnat de l'emperador Maximià, estigué a punt de patir martiri.

Fundà molts ermitoris i es relacionà amb Sant Atanasi, bisbe d'Alexandria. L'anacoreta s'oposà als heretges arrians. Malgrat la dieta escassa i les feines, diuen que visqué 105 anys. Morí el 17 de gener de 356. Fou enterrat en secret. Es conserven set textos seus. Sant Atanasi, que escrigué la biografia de l'eremita, conta que el diable el temptà en el retir de Tebes amb diverses visions pecaminoses, però Sant Antoni s'hi va resistir. La proesa fou coneguda arreu i es van multiplicar els seus deixebles. El sant és representat a la porta d’una cova amb un llibre i una creu en forma de tau o T. Altres vegades duu un gaiato de què penja una campaneta. Sol estar acompanyat d'un porquet. Fins ací, la història més o menys constatable. Amades explica, però, una llegenda amb elements que semblen freudians. Potser, el sant visità terres catalanes. El governador de Barcelona tenia una filla greument malalta; els mals esperits li havien entrat al cos. La fama miraclera de Sant Antoni arribà fins a la ciutat. El governador, cansat de no trobar remei per a la seua filla, envià uns emissaris a visitar l’eremita i a demanar-li que fes alguna cosa per la jove.

Sant Antoni s'enfilà dalt d’un nuvolet i volà a Barcelona. Desembarcà en una platgeta i visità la filla del governador. La beneí i els dimonis fugiren del cos de la jove. En un tres i no res, restà guarida. Poc abans, només arribar el sant a la ciutat, se li havia presentat una bacona amb un garrí a la boca; el petit cadell no podia caminar perquè era esguerrat i camatort. La mare va deixar el seu fill als peus del sant. El solitari de la Tebaida el va beneir. De sobte, el porquet restà guarit i, com si hagués anat dret sempre, es posà a córrer. La bacona, agraïda al sant, el va seguir sempre pertot arreu. Com que ell va morir primer que la bèstia, la llegenda diu que la bacona el va enterrar. De la qual cosa es desprèn que l'animalet de la iconografia és una porca i barcelonina, no un porc. ¡Ha! L'ermità té dedicades moltes esglésies i capelles al llarg del nostre país. La gent que ho entén encara aplica el nom de barqueta de Sant Antoni a uns nuvolets llargs i atrompetats que solen eixir cap a la posta; recorden el núvol que el sant féu servir de barca.

En alguns indrets és patró dels llauradors i amb aquest motiu es fa la benedicció del bestiar el dia de la seua festa. Els gremis de traginers el tingueren també com a patró i en celebraven la diada amb la cavalcada dels Tres Tombs. A les Illes Balears, al País Valencià i a la comarca del Matarranya, la festa se celebra amb fogueres. A la Costera, el sant és patró de Cerdà i Canals. En aquesta segona, les festivitats acaben el dia 18 per la nit, quan arriben els festers a l’església i, segons mana la tradició, li donen tres voltes. Moltes poblacions dels Ports de Morella celebren també la Santantonada, que guarda molts paral·lelismes amb les festes de Canals. Al Portell, posem per cas, els majorals, vestits de fosc i amb barrets, recorren la vila a cavall anunciant la festa. Es fan representacions al voltant d’una foguera o “barraca” de grans dimensions bastida al voltant d’un arbre central, el “maig”, revestit de brancatge verd. Enguany, per causa de la variant òmicron de la covid-19, les tradicions ancestrals tornen a estar en suspens forçat.

(publicat a Levante-EMV, el 15/01/2022)

dissabte, 1 de gener de 2022

El passaport covid

La pandèmia de covid-19 ha afectat el discerniment de nombroses persones, fins i tot d'algunes no contagiades. Un tema molt propici per a esbojarrar-se és el del passaport covid. És obligatori el document per a entrar en locals relacionats amb l'oci i en establiments d'hostaleria que tinguen capacitat per a cinquanta o més persones. També s'ha de mostrar a l'entrada de residències i centres sanitaris. Els polítics i molts metges afirmen que és un incentiu per a la vacunació. Jo, en canvi, crec que és una mesura coercitiva. Vaja per davant que no tinc res en contra de les vacunes. De fet, ja he rebut tres dosis vacunals contra la covid-19. I m'he descarregat el meu passaport covid. Però l'obligatorietat de mostrar-lo en determinats espais és incompatible amb el concepte d'incentiu; incentivar significa premiar, no punir. Tanmateix, la norma vigent al País Valencià restringeix drets i llibertats, castiga les persones que no mostren el passaport, no les permet d'entrar en certs establiments i espais. Per això ha calgut validar judicialment la norma. En fi, des de l'inici de la pandèmia, les autoritats tracten els ciutadans com a menors d'edat.

Segons la Generalitat, l'objectiu del passaport és garantir la seguretat a l'interior dels locals en què hi ha molta interacció social i estimular la vacunació, tant de ressagats que no han completat la seua pauta com de persones que encara no s'han vacunat contra el coronavirus. ¿El passaport garanteix la seguretat? Una persona vacunada amb triple pauta pot contraure la variant òmicron i ser asimptomàtica (el vaccí alleuja o elimina símptomes, però no evita el contagi). Si entra en un saló de banquets, ensenyant el seu certificat, escamparà entre els altres comensals una variant del coronavirus altament transmissible. En realitat, la funció del passaport és obligar a vacunar-se aquell que encara no ho ha fet. Em sembla molt aconsellable que es vacune tothom, però no suporte que el polítics mentisquen. A més, llurs contínues contradiccions cansen. En començar el procés de vacunació, el ministre de Sanitat digué que un 70% de població diana vacunada proporcionaria immunitat de grup. Segons dades oficials, ja està vacunat el 90% de la població diana al conjunt de l'Estat. No cal coaccionar ningú. Ja es veu que el nombre d'antivacunes és mínim.

A més, no s'ha de presumir que hi ha a l'Estat tres milions de persones contràries als vaccins. Potser, un percentatge indeterminat dels tres milions no s'haurà vacunat per consell mèdic (a causa de trets fisiològics o afeccions que ho desaconsellen) o per altres motius raonables. I cal recordar una premissa bàsica: a l'Estat espanyol, les vacunes contra les malalties infeccioses mai no han sigut obligatòries, ni ha calgut que ho foren; la gran majoria dels ciutadans les valora positivament. Per tant, l'autoritat no té motius per a enganyar la població. ¿Dir la veritat fa por? Les vacunes disponibles contra la covid-19 ni són esterilitzants, ni eviten contagis, ni garanteixen immunitat de grup, però lleven molta gravetat a la malaltia, disminueixen ingressos hospitalaris i baixen la letalitat. Per això caldria que es vacunés el 100% de la població. Ara bé, en comptes de dir-ho clarament, s'opta pel subterfugi del passaport. Es demana fins i tot a qui no toca; un xiquet de sis anys no podrà visitar la seua iaia en una residència si manca de passaport, no exigible a menors de dotze anys. Total: la mentida podria tornar-se en contra i augmentar el nombre dels escèptics.