dilluns, 30 de novembre del 2009

Escaramusses amb la religió com a teló de fons

Existeix la creença generalitzada que el poble sobirà mai no s’equivoca quan s’expressa a través de les urnes. Naturalment, tal creença és del tot infundada. El poble sobirà es pot equivocar; de fet, s’equivoca sovint. Ara mateix, els electors suïssos, que havien de decidir en un referèndum si permetien la construcció de minarets a les mesquites, acaben de cometre una errada de dimensions siderals. Han decidit prohibir-les! Cal matisar que la taxa de participació ha estat baixa (només ha dipositat la papereta un 55% del cens) i que només el 57,5% dels participants ha votat a favor de la prohibició. Vaja per davant que jo no sóc un enamorat de les mesquites, però quina classe de democràcia hi ha al país de les muntanyes, les vaques i els verds prats, si hom pot alçar un anunci de McDonald's però no un minaret? El resultat del referèndum suís tindrà repercussions. A Itàlia, la Lliga Nord ja ha proposat de ficar la creu a la bandera de la República. La iniciativa respon al malestar provocat, entre els socis de la coalició de govern, per una sentència del Tribunal d’Estrasburg que prohibeix l’exhibició de creus a les aules dels centres d’ensenyament públic, per considerar que s'atempta contra la llibertat religiosa. I clar, la cursa de despropòsits ha anat in crescendo. A principis de novembre, la Conferència Episcopal Italiana rebia amb amargura i perplexitat la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans. Segons els prelats italians, «es vol imposar una visió parcial i ideològica de la societat». Els bisbes espanyols qualificaven la decisió judicial d’«injusta, discriminatòria i lamentable». Fa pocs dies, el coronel Muammar el Gaddafi (de visita a Roma per a participar en una reunió de la FAO) organitzà unes vetllades on uns centenars de velines, joves, altes, guapes i elegants, van rebre classes alcoràniques, un exemplar del llibre sagrat i 120 euros pel desplaçament. A Madrid, el jutge Gómez Bemúdez expulsava d’una sala de l’Audiència Nacional una advocada d’origen marroquí, per portar el vel islàmic. En resum: el tema religiós s’embolica a la vella Europa.

dissabte, 28 de novembre del 2009

Solucions dràstiques

Conten que Luis Miguel Dominguín, després d’haver passat una nit amb Ava Gardner, s’alçà molt de matí i començà a vestir-se. «On vas tan de pressa?», li preguntà ella. «A contar el nostre romanç». «Parles seriosament?», inquirí l’actriu. «I tant! Quina gràcia tindria conquistar una dona de primera i no contar-ho als amics?», respongué el torero. L’anècdota em vingué al cap dijous passat, quan tornava del treball. Sentia, a la ràdio del cotxe, una tertúlia en què participaven tres periodistes locals i el regidor Vicent Parra. Parlaven del Pla Zapatero i del nou codi ètic de Rajoy. Em va cridar l’atenció la capacitat del polític per a dir alhora una cosa i la contrària. Sobretot al segon assumpte. Encara recorde com l’oposició socialista havia proposat fa uns mesos la creació d’un registre on es feren constar el patrimoni dels edils i els regals que reben ells i els funcionaris municipals.

Doncs bé, l’alcalde féu escarni d’aquesta proposta. Ara, però, Rajoy l’ha inclòs al seu codi ètic. I clar, els tertulians li preguntaven a Parra si de nou prendrien a broma l’assumpte. I ací és on el senyor diputat desplegà els seus dots esplendorosos per a dir que la burra és tota blanca i tota negra alhora. Sentint-lo parlar, recordava el capteniment de molts polítics valencians del PP. S’han preguntat vostès alguna vegada quina cosa és l’eròtica del poder. És —ja ho hauran endevinat— el plaer de posseir-lo, usdefruitar-lo i difondre la notícia als quatre vents, com Dominguín. Quina gràcia tindria prendre el poder sense fer-ne ostentació? El senyor Parra i els seus coreligionaris en fan, i molta. Des que es refocil·len a les dolces mels del govern local i autonòmic, els polítics del PP actuen com Dominguín després de gitar-se amb Ava Gadner.

Jaume Matas, posem per cas, mostrava a les seues amistats un palau sumptuós, adquirit a preu de ganga, en què la policia trobà sofisticats televisors i equips de música, quadres de valor incalculable i cinc-centes botelles de vi —cinquanta d’elles de la marca Vega Sicília—. Altre exemple: Ricardo Costa, Ric per als amics —l’home de la veu nasal i els colls de camisa impossibles—, encarregà un automòbil de la marca Infiniti. El nostre alcalde anava pujat —fins que li ho van desaconsellar— en un Ferrari roget. I Vicent Parra? El regidor xativí de Foment i Agricultura col·lecciona càrrecs: edil, president de la mancomunitat, president del consorci de residus, diputat autonòmic... Deu col·leccionar també emoluments: sou, dietes, assistències... També col·lecciona automòbils d’alta gama. I finalment viu en un xalet imponent edificat en part sobre terrenys d’un antic assagador de probable domini públic.

I amb aquest desplegament d’allò que temps enrere dèiem signes externs, què creuen vostès que va dir Parra als seus contertulians? «Home, a mi em sembla molt bé que s’haja de declarar el patrimoni, però no vull que les dades es facen públiques. No és qüestió que isquen al periòdic. ¿I si les llig qualsevol desaprensiu i pensa: “Com este té molt, vaig a donar-li un ensurt”?». Bona observació! Jo li podria aconsellar una solució dràstica: si no vol que cap desaprensiu conega les dimensions considerables del seu patrimoni, amague’l. Venga el Mercedes o el quatre per quatre i compre’s un utilitari. Renuncie a algun càrrec. Abandone la mansió i pose’s a viure en un pis de setanta metres. Els possibles lladres el confondran amb un mileurista!

(publicat a Levante-EMV, el 28/11/09)

divendres, 20 de novembre del 2009

Els moriscs


El 1491 Boabdil, últim rei nassarita, capitulà davant dels Reis Catòlics i negocià el lliurament de Granada. En entrar els reis a la ciutat, començà la tasca de convertir els musulmans a la fe cristiana utilitzant mètodes pacífics. Per juliol de 1499, els reis visitaren Granada i quedaren sorpresos de l’aire tan musulmà que encara s’hi conservava. Encomanaren, doncs, al cardenal Cisneros que els mudèjars foren persuadits amb més duresa de convertir-se al cristianisme. Els mitjans de pressió foren efectius. Uns milers de musulmans reberen les aigües del baptisme. La major part, però, continuà mantenint la seua llengua, els seus costums i l’antiga religió, com ho proven els textos aljamiats, escrits en romanç amb grafia àrab. Heus ací com veia els mudèjars un historiador coetani, Luis del Mármol Carvajal:

...y si con fingida humildad usaban de algunas buenas costumbres morales en sus tratos, comunicaciones y trajes, en lo interior aborrecían el yugo de la religión cristiana, y de secreto se doctrinaban y enseñaban unos a otros en los ritos y ceremonias de la secta de Mahoma. Esta mancha fue general en la gente común, y en particular hubo algunos nobles de buen entendimiento que se dieron a las cosas de la fe, y se honraron de ser y parecer cristianos, y destos tales no trata nuestra historia. Los demás, aunque no eran moros declarados, eran herejes secretos, faltando en ellos la fe y sobrando el baptismo, y cuando mostraban ser agudos y resabidos en su maldad, se hacían rudos e ignorantes en la virtud y la doctrina. Si iban a oír misa los domingos y días de fiesta, era por cumplimiento y porque los curas y beneficiados no los penasen por ello. Jamás hallaban pecado mortal, ni decían verdad en las confesiones. Los viernes guardaban y se lavaban, y hacían la zalá en sus casas a puerta cerrada, y los domingos y días de fiesta se encerraban a trabajar. Cuando habían baptizado algunas criaturas, las lavaban secretamente con agua caliente para quitarles la crisma y el oleo santo, y hacían sus ceremonias de retajarlas, y les ponían nombres de moros; las novias, que los curas les hacían llevar con vestidos de cristianas para recibir las bendiciones de la Iglesia, las desnudaban en yendo a sus casas y vistiéndolas como moras, hacían sus bodas a la morisca con instrumentos y manjares de moros…


L’autoritat reprovava la fidelitat a l’Islam, que ara combatia, mitjançant la Inquisició, ara tolerava, esperant una futura conversió. Molts mudèjars se sentien, però, enganyats pels cristians, que el 1491 els havien garantit la pràctica de la religió islàmica. Pel gener de 1500, fou assassinat un oficial del cardenal Cisneros. La posterior repressió desfermà una revolta popular a l’Albaicín. La rebel·lió s’estengué per tota la serra de las Alpujarras, arribant fins Almería i Ronda. Els reis contestaren amb una forta repressió militar comandada pel comte de Tendilla. Com que, a parer dels cristians, els mudèjars havien trencat el pacte de 1491, es dictà la Pragmàtica de 1502, que ordenava la conversió o expulsió de tots els musulmans del regne de Granada, exceptuant els barons menors de catorze anys i les xiquetes menors de dotze.



Per tal d’evitar l’exili, una gran majoria optà per la conversió al cristianisme. Els mudèjars de tota Castella també hagueren d’anar a les esglésies a batejar-se. Se’ls preguntava quin nom volien i, en cas de no entendre bé la llengua romanç (cosa que passava sobretot a l’antic regne de Granada) o no tenir ni idea de cap nom, rebien el de Fernando, si eren homes, o Isabel, si eren mullers. La conversió fou general a tot arreu. A partir d’aqueixa conversió forçada, els mudèjars castellans deixaren oficialment de ser-ho i passaren a ser denominats moriscos, expressió que tenia un matis clarament pejoratiu. A València, el terme morisc es generalitzaria a partir dels bateigs en massa de què foren objecte per part dels agermanats en 1521 i 1522.

dimarts, 17 de novembre del 2009

Mitja lluna



Molta gent ignora els orígens de la mitja lluna que fan servir els musulmans. En realitat, és un emblema pagà que prové de l’antiga Bizanci. L’urbs tingué, abans d’esdevenir ciutat romana, un paper protagonista als freqüents conflictes de les ciutats gregues (entre si i amb l’imperi persa). Bizanci era punt estratègic entre Europa, Àsia i Àfrica, i controlava el pas cap al Ponto (l’actual Mar Negra). El 340 aC, fou assetjada per Filip II de Macedònia. L'any següent, en ser elegit Foció (membre del partit aristocràtic atenenc) cap de la flota grega aliada, Filip hagué d'aixecar el setge; es diu que una llum va advertir de nit els bizantins d'un atac sorpresa de Filip. En record d'això, es va aixecar un monument amb una mitja lluna (possiblement dedicada a la deessa Selene). Des de llavors, aquest element esdevingué símbol de la ciutat; apareixia a les seues monedes i, en el segle XV, fou adoptat com a emblema pels turcs otomans. A partir de llavors, el seu ús com a símbol islàmic es generalitzà a molts països musulmans. La raó és òbvia: durant molts segles, l’imperi otomà fou hegemònic a tot l’Orient Mitjà. El yâmûr amb la mitja lluna fou col·locat a totes les mesquites de Turquia, Egipte, Palestina.... En al-Andalus i el Magrib, la mitja lluna és aliena a la tradició; el yâmûr que coronava el minaret de la gran mesquita de Còrdova estava ornat amb tres pomes o esferes daurades (col·locades de major a menor grandària), representant els diferents móns en què es manifesta Al·là (dunia, mulk, yabarut). Aquest és el model que segueixen encara moltes mesquites del Marroc.

dissabte, 14 de novembre del 2009

Un viatge inoblidable


En agost de 2007, vaig fer un viatge a Alemanya. Ho he recordat aquests dies, en veure als telediaris els actes organitzats amb motiu del vintè aniversari de la caiguda del Mur de Berlín. Aquell estiu, vaig sojornar a la capital i vaig recórrer diverses contrades de l’antiga República Democràtica Alemanya (Potsdam, Dresden, Leipzig, Lutherstadt Wittenberg...). Em vingueren al cap, durant el periple, imatges boiroses de la meua joventut, quan els meus amics i jo pensàvem que el franquisme i la divisió d’Alemanya serien eterns. La dictadura i la guerra freda eren, per als joves nascuts a la primeria dels cinquanta, elements inamovibles del paisatge quotidià. Són indescriptibles, per tant, les emocions que vam experimentar amb la mort de Franco i la caiguda del Mur.






I clar, amb aquests precedents, aquell viatge a les terres germàniques esdevingué una mena de pelegrinatge al punt on, divuit anys enrere, s’havia produït el gran miracle. A Berlín, a penes quedaven petjades del nazisme. Al número 8 de l’antiga Prinz Albrecht Strasse —ara Niederkirchnerstrasse—, al solar que havien ocupat, entre 1934 i 1945, la seu i la presó centrals de la Gestapo, el quarter general de les SS i l’Oficina Central de Seguretat del Tercer Reich, hi havia una exposició a l’aire lliure, Topografia del Terror, que explicava la historia terrible d’aquest indret. Nombroses persones recorrien silenciosament el recinte.


Les petjades del règim comunista eren, en canvi, omnipresents a tota la ciutat: la seu de la Stasi, el monument als soldats russos, les efígies de Marx i Engels, la Fernsehturm (torre de comunicacions), el Charlie Checkpoint, l’East Side Gallery, exhibició a l'aire lliure de grafits pintats sobre el darrer tram conservat de la tanca que dividia la ciutat, ben a prop de l’antic pas fronterer d’Oberbaumbrücke (he vist, aquests dies, que les pintures murals, molt deteriorades aquell agost de 2007, han estat restaurades). Vaig travessar la Porta de Brandeburg i el Memorial de l’Holocaust. Vaig visitar el Reichstag, el Museu Jueu, la Sinagoga Nova, la Kaiser-Wilhelm-Gedächtniskirche... Vaig camejar per Alexanderplatz. Vaig recordar el treball de Julie Andrews i Paul Newman a Cortina esquinçada, pel·lícula ambientada als carrers de l’antic sector comunista de Berlín. Vaig contemplar, finalment, l’enorme punt de sutura fet pel capitalisme internacional a Potsdamer Platz... Un viatge inoblidable!