dissabte, 28 de novembre del 2009

Solucions dràstiques

Conten que Luis Miguel Dominguín, després d’haver passat una nit amb Ava Gardner, s’alçà molt de matí i començà a vestir-se. «On vas tan de pressa?», li preguntà ella. «A contar el nostre romanç». «Parles seriosament?», inquirí l’actriu. «I tant! Quina gràcia tindria conquistar una dona de primera i no contar-ho als amics?», respongué el torero. L’anècdota em vingué al cap dijous passat, quan tornava del treball. Sentia, a la ràdio del cotxe, una tertúlia en què participaven tres periodistes locals i el regidor Vicent Parra. Parlaven del Pla Zapatero i del nou codi ètic de Rajoy. Em va cridar l’atenció la capacitat del polític per a dir alhora una cosa i la contrària. Sobretot al segon assumpte. Encara recorde com l’oposició socialista havia proposat fa uns mesos la creació d’un registre on es feren constar el patrimoni dels edils i els regals que reben ells i els funcionaris municipals.

Doncs bé, l’alcalde féu escarni d’aquesta proposta. Ara, però, Rajoy l’ha inclòs al seu codi ètic. I clar, els tertulians li preguntaven a Parra si de nou prendrien a broma l’assumpte. I ací és on el senyor diputat desplegà els seus dots esplendorosos per a dir que la burra és tota blanca i tota negra alhora. Sentint-lo parlar, recordava el capteniment de molts polítics valencians del PP. S’han preguntat vostès alguna vegada quina cosa és l’eròtica del poder. És —ja ho hauran endevinat— el plaer de posseir-lo, usdefruitar-lo i difondre la notícia als quatre vents, com Dominguín. Quina gràcia tindria prendre el poder sense fer-ne ostentació? El senyor Parra i els seus coreligionaris en fan, i molta. Des que es refocil·len a les dolces mels del govern local i autonòmic, els polítics del PP actuen com Dominguín després de gitar-se amb Ava Gadner.

Jaume Matas, posem per cas, mostrava a les seues amistats un palau sumptuós, adquirit a preu de ganga, en què la policia trobà sofisticats televisors i equips de música, quadres de valor incalculable i cinc-centes botelles de vi —cinquanta d’elles de la marca Vega Sicília—. Altre exemple: Ricardo Costa, Ric per als amics —l’home de la veu nasal i els colls de camisa impossibles—, encarregà un automòbil de la marca Infiniti. El nostre alcalde anava pujat —fins que li ho van desaconsellar— en un Ferrari roget. I Vicent Parra? El regidor xativí de Foment i Agricultura col·lecciona càrrecs: edil, president de la mancomunitat, president del consorci de residus, diputat autonòmic... Deu col·leccionar també emoluments: sou, dietes, assistències... També col·lecciona automòbils d’alta gama. I finalment viu en un xalet imponent edificat en part sobre terrenys d’un antic assagador de probable domini públic.

I amb aquest desplegament d’allò que temps enrere dèiem signes externs, què creuen vostès que va dir Parra als seus contertulians? «Home, a mi em sembla molt bé que s’haja de declarar el patrimoni, però no vull que les dades es facen públiques. No és qüestió que isquen al periòdic. ¿I si les llig qualsevol desaprensiu i pensa: “Com este té molt, vaig a donar-li un ensurt”?». Bona observació! Jo li podria aconsellar una solució dràstica: si no vol que cap desaprensiu conega les dimensions considerables del seu patrimoni, amague’l. Venga el Mercedes o el quatre per quatre i compre’s un utilitari. Renuncie a algun càrrec. Abandone la mansió i pose’s a viure en un pis de setanta metres. Els possibles lladres el confondran amb un mileurista!

(publicat a Levante-EMV, el 28/11/09)