Una mirada a l'Argentina

Un cop acabat el mundial de futbol, les xarxes socials i alguns mitjans han ficat Argentina en la diana. Abans de començar aquesta reflexió, imaginava que algú —la moderadora de la tertúlia matinal de la televisió comarcal, per exemple— em deia: «Intenta ser molt breu. ¿Què opines d'Argentina?» ¡Uf! Impossible contestar amb poques paraules. Hem de començar pel principi. ¿Què és un país, Argentina en aquest cas? És la suma d'elements diversos: territori, flora, fauna, habitants, una determinada estratificació social, una manera d'organitzar-se políticament, una cultura i les seues produccions... Òbviament, alguns d'aquests components em poden agradar més que altres. En 2020, abans de l'estat d'alarma per la pandèmia de covid, vaig viatjar al país austral. En guarde un record magnífic. És evident que tres setmanes no són prou per a conèixer un país en profunditat. Però hi ha formes alternatives —a més del viatge— per a fer-se'n una bona idea. Els territoris són espectaculars. Vaig conèixer les cascades d'Iguaçú, zones de la Patagònia (la península Valdés, el parc nacional Los Glaciares, Tierra de Fuego...), el Riu de la Plata...

Quant a paisatge, Argentina impressiona. Aquell viatge figura entre els millors que jo he fet per a gaudir de la natura. ¿I què podem dir de les gents del país? Doncs el mateix que es pot dir dels habitants de Rússia, les Espanyes o els EUA. A tot arreu hi ha gent bona, regular i dolenta. Sé per experiència que països demonitzats pels occidentals —Iran, posem per cas— estan habitats per gent amable i hospitalària. El nacionalisme de l'estat nació està generalitzat en l'Argentina, però també en molts altres estats: Turquia, Espanya, Rússia, EUA, França... Avui, l'extrema dreta campa pertot arreu. Açò no és motiu per a senyalar els argentins. L'estratificació social del país austral és injusta; els ingressos d'un 75% de les llars estan per sota dels 2.500.000 pesos al mes (1.500 euros). El 50% no arriba al 1.800.000. La classe mitjana està en caiguda lliure. En moltes llars els diners no arriben per a totes les despeses (lloguer, equipament, salut, educació). Tenir treball no elimina el risc de pobresa. El nombre de gent sense sostre ha augmentat molt. En 2020, ja vaig quedar esgarrifat a Buenos Aires quan vaig veure la dimensió del problema.

Vora el 50% del treball és informal i està remunerat amb salaris —750.000 pesos o menys— que no permeten eixir de la penúria. La precarietat és brutal. Durant dècades, ni el peronisme, una cosa ben estranya i difícil d'entendre, ni la socialdemocràcia, ni la dreta han estat capaços de solucionar els problemes. (Molts encara recordaran l'episodi del corralito.) ¿Que els argentins han tingut dictadures? Nosaltres també. De fet, ells van jutjar i condemnar els militars dictadors. Nosaltres, no. En fi, si exceptuem la peculiaritat del peronisme —que pot ser tant de dretes com d'esquerres—, la manera de votar dels argentins no és molt distinta de la nostra. Ara li toca el torn a l'extrema dreta. El passat d'Argentina té llums i ombres. Aquests dies s'ha dit que els argentins són racistes, perquè la selecció nacional de futbol no té cap jugador negre. ¿Què n'hi ha de cert? L'assumpte és complicat. Segons els censos oficials, només el 2'9% de la població és descendent, en tot o en part, dels pobles originaris indígenes. Quant als negres, són el 0'66% de la població total argentina. La majoria és, per tant, blanca, però amb alguns matisos importants.

Certament, molts descendents d'africans van morir a causa de malalties o com "carn de canó" en les guerres d'independència. Però també és cert que tant ells com els indígenes foren sotmesos a un procés d'emblanquinament i absorció. Avui, argentins que passen per blancs ignoren que part de la seua herència genètica és ameríndia o africana. El dialecte del castellà parlat en Argentina conserva paraules africanes: quilombo, candombe, milonga, marimba, tango, mucama... I sí, hi ha racisme a l'Argentina, segons afirmen les seues víctimes, però també n'hi ha a les Espanyes. La història del país austral compta amb un episodi de genocidi. Al final del segle XIX, els governs de Xile i Argentina van fer concessions d'extenses hisendes —estancias— en la Terra del Foc. Hi arribaren ramaders espanyols, xilens, alemanys, argentins, britànics... També hi arribaren missioners catòlics i anglicans, cercadors d'or —com el romanès Julius Popper, un criminal—, i caçadors d'indígenes com Alexander McLennan, Alexander A. Cameron, Samuel Hyslop, John McRae... S'oferien diners per cada indígena assassinat (calia ensenyar els genitals, una orella...).

Els qui es van recloure a les missions van morir a causa de malalties contra les quals no tenien defenses. Ètnies com els ona o els yamana van ser pràcticament exterminades. A hores d'ara s'intenta recuperar la seua memòria. L'enorme quantitat d'immigrants —principalment italians i espanyols, però també d'altres països europeus, i jueus i àrabs— arribats a l'Argentina entre la darreria del segle XIX i el començament del XX se sumà a la població autòctona criolla d'origen espanyol. Conclusió: quan hom visita l'Argentina té la impressió d'estar en un país "europeu". Passejar pel centre de Buenos Aires és com camejar per les eixamples de València o Barcelona. Hi sovintegen els edificis eclèctics, art-decó, historicistes, modernistes... Jo estava allotjat en un hotel del carrer Corrientes, ben a prop de l'Obelisc. En una passejada cap a Plaza de Mayo em vaig trobar amb una concorreguda manifestació de jubilats que protestaven per les pensions de misèria. Vaig traure el mòbil per a fer unes fotos. Uns manifestants, que no degueren notar que jo era turista, em mormolaren: ¡Compañero, unite a la manifestación! Sensació d'estar a casa.

Xipre en fotos (I)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Nit de Cap d’Any a Xipre

Del passat 29 de desembre al 5 de gener, vaig sojornar vuit dies a la tercera illa més gran de la Mediterrània, Xipre, només superada en extensió per Sicília i Sardenya. Xipre té 9.250 km2 (uns 220 km de llargària i 97 d'amplària màxima). L'illa és, per tant, una mica més menuda que la província de València. La gran majoria dels xipriotes actuals, de remots orígens micènics, té una identitat fonamentalment grega, però l'illa ha rebut la "visita" de fenicis, egipcis, hittites, assiris, perses (expulsats per Alexandre Magne), romans, bizantins —que també eren romans—, àrabs, venecians... Xipre fou possessió de Ricard Cor de Lleó (que es va casar a Famagusta amb Berenguera de Navarra), dels cavallers templers, dels francs de la casa de Lusignan, de Venècia, de l'Imperi Otomà i, entre 1878 i 1960, del Regne Unit. (A hores d'ara, els britànics tenen plena sobirania sobre dues bases militars, Akrotiri i Dekélia, que suposen el 3 % del territori de Xipre.) La riquesa patrimonial xipriota és enorme i variada; tots els colonitzadors han deixat llur petjada cultural fins i tot en detalls nimis. Els cotxes de l'illa circulen per l'esquerra, com al Regne Unit.

Tota aquesta successió d'invasions colonials s'explica per la peculiar situació geogràfica de l'illa al Pròxim Orient (dista uns 110 km de les costes turques i uns 120 de les síries). Tanmateix, la República de Xipre és essencialment europea, membre de la UE des de 2004. Els tres primers dies d'estada al país, em vaig allotjar a Limassol, la segona ciutat més gran després de la capital, Nicòsia. L'hotel, emplaçat al passeig marítim, organitzà una fantàstica nit de Cap d'Any. Sopar amb música en viu, ball, pas al 2025, castell de focs artificials a la marina, més música a l'àtic de l'hotel... L'endemà, paisatge nevat als monts Troodos i esglésies bizantines amb unes pintures murals meravelloses. Però Xipre també prodiga sorpreses menys plaents. El jove país, independent des de 1960, suscita sentiments contradictoris. Hi existeixen els murs de separació. Es nota sobretot a Nicòsia. Malgrat la caiguda del Mur de Berlín, les tanques no han desaparegut. Encara més, proliferen. Xipre, amb la capital inclosa, està dividit per la Línia Verda, franja desmilitaritzada i controlada per les tropes de l'ONU. El territori al nord de la línia està ocupat per l'exèrcit turc.

Pot creuar-se la frontera per uns punts de control. Vaig travessar el del carrer Ledra i el d'Agios Dometios. Llargues cues. Pèrdua de temps. Passar per la duana grega. Ensenyar el passaport. Recórrer uns metres. Duana turca. Mostrar de nou el passaport. Policies malcarats. Sensació de neguit. Pel vespre, tornada a la zona grecoxipriota i els mateixos tràmits del matí a la inversa. Malestar. Desassossec en l'Europa de 2025. A Famagusta, el suburbi desert de Varosha també em neguitejà; els turcs bombardejaren hotels i expulsaren la població grega. Però tornem als tresors històrics i artístics. Els xipriotes diuen que la seua illa és afrodisíaca. ¡Ha! Recordem el mite del naixement d'Afrodita. El déu Urà (el Cel) era marit de la deessa Gea (la Terra). Van engendrar els titans, els ciclops... Ell, tement que algun dels fills el destronés, tancà els ciclops al Tàrtar. Però ella amotinà els titans, que derrotaren Urà. Gea donà una falç a Cronos, un dels titans, perquè tallés els testicles del pare i els llancés a la mar. Segons Hesíode, dels genitals sorgí una escuma blanca enmig de la qual va nàixer Afrodita. L'esdeveniment es produí a la platja de Petra tou Romiou, pròxima a Pafos. Al lloc, molt visitat pels turistes, hi ha diversos illots. Un d'ells rep el nom de Pedra d'Afrodita.

La llegenda ha atret molts artistes. El naixement de Venus, de Botticelli, exposat a la Galleria degli Uffizi de Florència, és potser l'obra més famosa inspirada en el mite. En fi, Xipre conserva esglésies i monestirs bizantins, jaciments arqueològics i altres elements de valor excepcional, alguns declarats patrimoni mundial per la UNESCO. Em van impressionar sobretot els mosaics de Kato Pafos, el monestir d'Agios Ioannis Lampadistis, el Museu Arqueològic de Nicòsia, el castell de Kirènia, les ruïnes de Salamina (la Salamis grega de Xipre) i l'antiga catedral de Famagusta, convertida en mesquita. Crida l'atenció l'escassa protecció del patrimoni històric al nord de la Línia Verda. A Salamina, per exemple, mancaven pavelló d'entrada, serveis, vigilància, itineraris marcats per als visitants... La gent podia trepitjar sense cap obstacle paviments antics originals. ¡Penós! Tanmateix, no havia vist un conjunt arqueològic romà tan espectacular des de la meua estada a Gerasa, en Jordània. En tot cas, em queden enregistrades a la memòria les imatges dels monts Troodos i Pendadàkhtilos, dels ports de Pafos i Kirènia i de la nit de Cap d'Any xipriota.

Bon any 2025

Els llocs idonis

El dia 12, vaig viatjar de nou a Sicília. Vuit dies d'estada meravellosa a l'illa més gran de la mar Mediterrània, on ressonen ecos de l'antiguitat grecoromana, dels musulmans i els normands, del Sacre Imperi Romanogermànic, de l'antiga Corona d'Aragó... He gaudit novament d'una barreja de visions, sons, sabors i emocions inoblidables, i m'he desintoxicat de la realitat local xativina. He recorregut només la part occidental de l'illa: Palerm, Monreale, Segesta, Selinunt, Marsala, Agrigent, Bagheria, Cefalù, Trapani, Erice... L'orient sicilià (Catània, Taormina, Siracusa, Vall de Noto...) el conec d'un viatge anterior. La Vall de Noto va servir d'escenari per al rodatge de la sèrie televisiva Comissari Montalbano, personatge de múltiples novel·les de l'enyorat escriptor sicilià Andrea Camilleri. Em vingué bé canviar d'aires, perquè la meua última columna no havia agradat gens ni mica a certes persones. (Altres, en canvi, em feren saber que compartien totes les meues opinions sobre l'assumpte que s'hi tractava: la proliferació de murals a les façanes del nucli històric xativí.) Ja se sap que mai no plou a gust de tots. Havia clavat la mà en un vesper.

Les reaccions en contra de l'article, i de servidor de vostès, no em van arribar «personalment en persona», com diria Catarella, altre personatge de la sèrie esmentada. Van aparèixer al mur de facebook d'una persona que no anomenaré. Jo no me n'hauria assabentat mai, però el meu germà i un amic m'advertiren que alguns m'estaven posant com un drap brut. Heus ací un recull de perles: «mala intenció», «dels que miren per damunt del muscle perquè pensen que els altres no estem a la seua altura», «petulant que es creu posseïdor de la veritat absoluta», «el seu escrit és vomitiu i irrisori»... Un comentari em féu gràcia, per la seua incongruència: «El que més em molesta d'aquest home és la seua pedanteria [...], i és una llàstima, perquè és una persona culta.» ¡Oxímoron de llibre! No és pot ser culte i pedant alhora; el pedant és un ignar que creu saber molt i no sap res. Jo no ho sé tot —què més voldria—, però tindré dret a opinar, ¿no? Quan u no està d'acord amb l'opinió d'altre té vàries alternatives. Contestar amb arguments n'és una. Els de la reacció furibunda optaren, però, per tot un clàssic: ficar-se amb la persona, ficar-se amb mi.

Això es diu fal·làcia ad hominem. Havia tractat d'escriure amb prou mesura. Titllava literalment Espinar de «magnífic pintor.» Però ell digué que la columna era un atac. Jo crec que l'artista no hauria de ser part i jutge al debat. Qüestió distinta és la reacció de la titular del compte que he citat; la seua responsabilitat en una associació que ha encarregat diversos murals per a un espai petit comprès entre plaça Joaquim Tudela, carrer Banys de la Moreria i carrer Sariers convida a pensar que no defensava l'artista, sinó a ella mateixa. ¿Però calia defensar-se atacant? Encara més: ¿calia defensar-se? ¿de què? No llegí tot el meu article. Jo deia clarament que em semblen bé els murals en blocs despersonalitzats, com els de Banys de la Moreria. També afirmava que no tinc res en contra de l'art urbà. Simplement expressava el meu temor pel perill d'alteració del nucli històric. Un amic meu diu: «A Xàtiva no li cal omplir els carrers amb obres murals com a reclam de res; la ciutat té per si mateixa prou recursos d'una bellesa única al País Valencià.»

Els barris antics de la nostra ciutat estan declarats Bé d'Interès Cultural a l'apartat de Conjunts Històrics i Artístics. Avui sé més coses que el passat dia 7. Sé, per exemple, que l'Ajuntament ha multat propietaris de cases o negocis que han encarregat murals per a les seues façanes sense demanar el permís preceptiu. Tothom pot opinar el que li semble, però la normativa de protecció d'un BIC s'ha d'acatar. Si cadascú fes el que li vingués en gana, no hi hauria protecció possible del nostre patrimoni. Naturalment, el compliment de la norma no és obstacle per a pintar murals en els llocs adequats. I acabe aquest text com l'he començat. En una mitgera de la vila en què va nàixer Franco Battiato, Riposto, que dista ben poc de Catània, l'artista Igor Scalisi Palminteri va pintar en 2021 un mural bellíssim, E ti vengo a cercare (com el títol d'una cançó del cantautor). Representa tres estacions de la vida de Battiato, infantesa, joventut i vellesa. I sí, també he estat a Muro i Xest. El bon art urbà ha de tenir cabuda a la ciutat. És qüestió de trobar els llocs idonis.

 

(publicat a Levante-EMV, el 21/09/2024)

Egipte en imatges

Els viatges d'Ibn Ferro i ibn Jubair

L'antiga civilització egípcia sempre ha exercit gran fascinació. Prou xativins han viatjat al país del Nil. Jo hi vaig estar fa ben poc. En realitat, no som gens originals; des de fa dos mil cinc-cents anys han cobejat Egipte gents com els perses aquemènides, Alexandre el Gran, els grecs ptolemaics (ascendents de Cleòpatra), romans i bizantins (difusors del cristianisme), musulmans (perses, fatimís i mamelucs), croats, turcs, francesos, britànics, buscadors de tresors, escriptors, plagues d'arqueòlegs professionals o diletants, rapinyaires, personatges acabalats, celebritats... Tots hi han deixat la seua empremta. L'estada a la capital, el Caire (al-Qāhira, la Victoriosa), permet fer-se una idea de les capes del país. Els vestigis d'època faraònica sovintegen al centre i la perifèria de l'urbs: mòmies reials a la cripta del Museu Nacional de la Civilització Egípcia, el tresor de Tutankamon al Museu d'Antiguitats Egípcies de plaça Tahrir, el colós de Ramsès II a Memfis, la Gran Esfinx i les piràmides de Guiza, la piràmide esglaonada de Djoser a Saqqara...

Però el centre del Caire és essencialment musulmà. En donen fe el Museu d'Art Islàmic i un seguit d'edificis com la ciutadella de Saladí, les mesquites de Muhammad Alí (o d'Alabastre) i d'al-Rifa'i, del segle XIX, el conjunt de mesquita i madrassa del soldà Hassan, del segle XIV, la madrassa d'al-Azhar, del X, i la mesquita d'Ahmad ibn Tulun, del IX, la més antiga —el seu minaret amb escala exterior s'assembla al de la mesquita iraquiana d'Abu Dulaf, en Samarra. Un passeig pel Caire proporciona imatges inoblidables: l'església dels sants Sergi i Bacus, al barri copte (la cripta és el lloc on sojornà la Sagrada Família durant la fugida a Egipte), el Fishawy (Cafè dels Miralls), a prop del basar Khan al-Khalili... El cafè, fundat en el segle XVIII, fou, a partir del XX, punt de reunió d'ociosos, artistes, escriptors, agents secrets, periodistes... Naguib Mahfouz, Nobel de Literatura, autor d'El carreró dels miracles, solia seure al Fishawy, situat, ves per on, en un carreró. Però tot açò és un preàmbul. S'ha de prendre un vol a Luxor, l'antiga Tebes, per a embarcar-se en un vaixell i navegar cinc o sis jorns, aigües amunt, fins a ‘Aswān (Assuan).

És indescriptible el cúmul de sensacions que s'experimenten durant el viatge pel riu de la vida i del temps. L'abundor de fites aclapara: els grans temples de Karnak i Luxor, el de la dea Hathor a Dendera, la Vall dels Reis amb tombes de diversos faraons, el temple funerari de Ramsès III a Medinet Habu, el de la reina Hatšepsut, els Colossos de Memnon, el temple d'Horus en Edfú, el de Kom-Ombo dedicat al déu cocodril Sobek, l'enorme conjunt de Files (el temple d'Isis i altres monuments de l'illa foren desmuntats, abans de quedar submergits en l'embasament d'Assuan, i traslladats a l'illot d'Agilkia), la pedrera amb l'obelisc inacabat, poblats nubis, l'illa Elefantina... La culminació del periple està en Abu Simbel, a pocs quilòmetres de la frontera amb Sudan. Els temples colossals de Ramsès II i Nefertari també foren traslladats a una cota superior. En fi, dos xativins dels segles XII i XIII admiraren moltes de les meravelles egípcies. Ibn Ferro (Abū-l-Qàssim ibn Firruh aix-Xatibí), ulema nascut a Xàtiva en 1143, va acabar els seus dies a Egipte.

 

Però el nostre viatger més reeixit és ibn Ǧubair (o Jubair), geògraf, jurista i escriptor. Es debat si havia nascut a Xàtiva o València. Allò ben cert és que visqué i estudià a Xàtiva. En 1182, inicià la peregrinació a la Meca. Travessà l'estret de Gibraltar cap a Ceuta. El 24 de febrer de 1183, s'embarcà en una nau genovesa i salpà cap a Alexandria. Quan arribà al Caire ja existien els conjunts d'Ibn Tulun i al-Azhar. Es desféu en elogis a Saladí. En veure les piràmides i l'Esfinx, quedà perplex, incapaç de copsar el seu sentit. «Ningú no sap quina cosa són, llevat de Déu, poderós i gran.» Jubair navegà pel Nil fins a Assuan i travessà la mar Roja cap a Jiddah, Medina i la Meca. Més endavant, es dirigiria cap a Jerusalem, Damasc, Mossul, Bagdad i Acre, des d'on tornaria a casa, fent escala a Sicília. Encara faria dos viatges més. Morí en Alexandria durant l'últim, en 1217. Deu la seua fama a la relació del viatge, riḥla, que va escriure durant el primer periple. És una obra mestra convertida aviat en model de literatura de viatges. Fou plagiada per escriptors i viatgers posteriors. Jo imagine Ibn Jubair navegant en falua per aigües del gran riu.

(publicat a Levante-EMV, el 20/04/2024)