L'antiga civilització egípcia sempre ha exercit gran fascinació. Prou xativins han viatjat al país del Nil. Jo hi vaig estar fa ben poc. En realitat, no som gens originals; des de fa dos mil cinc-cents anys han cobejat Egipte gents com els perses aquemènides, Alexandre el Gran, els grecs ptolemaics (ascendents de Cleòpatra), romans i bizantins (difusors del cristianisme), musulmans (perses, fatimís i mamelucs), croats, turcs, francesos, britànics, buscadors de tresors, escriptors, plagues d'arqueòlegs professionals o diletants, rapinyaires, personatges acabalats, celebritats... Tots hi han deixat la seua empremta. L'estada a la capital, el Caire (al-Qāhira, la Victoriosa), permet fer-se una idea de les capes del país. Els vestigis d'època faraònica sovintegen al centre i la perifèria de l'urbs: mòmies reials a la cripta del Museu Nacional de la Civilització Egípcia, el tresor de Tutankamon al Museu d'Antiguitats Egípcies de plaça Tahrir, el colós de Ramsès II a Memfis, la Gran Esfinx i les piràmides de Guiza, la piràmide esglaonada de Djoser a Saqqara...
Però el centre del Caire és essencialment musulmà. En donen fe el Museu d'Art Islàmic i un seguit d'edificis com la ciutadella de Saladí, les mesquites de Muhammad Alí (o d'Alabastre) i d'al-Rifa'i, del segle XIX, el conjunt de mesquita i madrassa del soldà Hassan, del segle XIV, la madrassa d'al-Azhar, del X, i la mesquita d'Ahmad ibn Tulun, del IX, la més antiga —el seu minaret amb escala exterior s'assembla al de la mesquita iraquiana d'Abu Dulaf, en Samarra. Un passeig pel Caire proporciona imatges inoblidables: l'església dels sants Sergi i Bacus, al barri copte (la cripta és el lloc on sojornà la Sagrada Família durant la fugida a Egipte), el Fishawy (Cafè dels Miralls), a prop del basar Khan al-Khalili... El cafè, fundat en el segle XVIII, fou, a partir del XX, punt de reunió d'ociosos, artistes, escriptors, agents secrets, periodistes... Naguib Mahfouz, Nobel de Literatura, autor d'El carreró dels miracles, solia seure al Fishawy, situat, ves per on, en un carreró. Però tot açò és un preàmbul. S'ha de prendre un vol a Luxor, l'antiga Tebes, per a embarcar-se en un vaixell i navegar cinc o sis jorns, aigües amunt, fins a ‘Aswān (Assuan).
És indescriptible el cúmul de sensacions que s'experimenten durant el viatge pel riu de la vida i del temps. L'abundor de fites aclapara: els grans temples de Karnak i Luxor, el de la dea Hathor a Dendera, la Vall dels Reis amb tombes de diversos faraons, el temple funerari de Ramsès III a Medinet Habu, el de la reina Hatšepsut, els Colossos de Memnon, el temple d'Horus en Edfú, el de Kom-Ombo dedicat al déu cocodril Sobek, l'enorme conjunt de Files (el temple d'Isis i altres monuments de l'illa foren desmuntats, abans de quedar submergits en l'embasament d'Assuan, i traslladats a l'illot d'Agilkia), la pedrera amb l'obelisc inacabat, poblats nubis, l'illa Elefantina... La culminació del periple està en Abu Simbel, a pocs quilòmetres de la frontera amb Sudan. Els temples colossals de Ramsès II i Nefertari també foren traslladats a una cota superior. En fi, dos xativins dels segles XII i XIII admiraren moltes de les meravelles egípcies. Ibn Ferro (Abū-l-Qàssim ibn Firruh aix-Xatibí), ulema nascut a Xàtiva en 1143, va acabar els seus dies a Egipte.
Però el nostre viatger més reeixit és ibn Ǧubair (o Jubair), geògraf, jurista i escriptor. Es debat si havia nascut a Xàtiva o València. Allò ben cert és que visqué i estudià a Xàtiva. En 1182, inicià la peregrinació a la Meca. Travessà l'estret de Gibraltar cap a Ceuta. El 24 de febrer de 1183, s'embarcà en una nau genovesa i salpà cap a Alexandria. Quan arribà al Caire ja existien els conjunts d'Ibn Tulun i al-Azhar. Es desféu en elogis a Saladí. En veure les piràmides i l'Esfinx, quedà perplex, incapaç de copsar el seu sentit. «Ningú no sap quina cosa són, llevat de Déu, poderós i gran.» Jubair navegà pel Nil fins a Assuan i travessà la mar Roja cap a Jiddah, Medina i la Meca. Més endavant, es dirigiria cap a Jerusalem, Damasc, Mossul, Bagdad i Acre, des d'on tornaria a casa, fent escala a Sicília. Encara faria dos viatges més. Morí en Alexandria durant l'últim, en 1217. Deu la seua fama a la relació del viatge, riḥla, que va escriure durant el primer periple. És una obra mestra convertida aviat en model de literatura de viatges. Fou plagiada per escriptors i viatgers posteriors. Jo imagine Ibn Jubair navegant en falua per aigües del gran riu.
(publicat a Levante-EMV, el 20/04/2024)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada