La literatura té dues funcions principals, la lúdica i l'estètica, que són compartides amb altres expressions artístiques, com la pintura o la música. Això no lleva que l'art puga complir altres funcions igualment rellevants en moltes obres: expressar sentiments, evocar mons perduts, imaginar-ne de nous, fer crítica o denúncia de la realitat, explorar la condició humana, ensenyar, intentar moralitzar el receptor... Però diversos crítics literaris han suscitat, arran de la publicació d'algunes novel·les (Noruega, de Rafa Lahuerta Yúfera, per exemple), la polèmica de si la literatura ha de conformar o no la realitat, de si ha de construir pàtria o no. No veig el o la novel·lista conformant cap realitat —en tot cas, alçant-ne testimoni. Tampoc no veig que tots els escriptors vulguen construir pàtria. Moltes vegades es dóna el cas contrari: polítics que construeixen pàtria o nació amb diversos elements, com ara les obres literàries d'autors que no tenien en ment cap missió patriòtica mentre les redactaven —sovint se'ls utilitza quan ja estan fent malves.
Segons el meu parer, per tant, jugar i crear bellesa són les funcions essencials de la literatura. S'escriu per a entretenir i entretenir-se jugant amb el llenguatge, cosa que inclou la possibilitat de transgredir les normes de la llengua. Val a dir que això és més factible quan s'escriu en una llengua plenament normativitzada i normalitzada. Totes les persones que estimen la literatura coneixen exemples d'autors que han transgredit les normes en major o menor mesura. Es poden citar els de Gabriel Cabrera Infante, amb Tres tristes tigres, James Joyce, amb Ulysses, Julio Cortázar, amb Rayuela, John Dos Passos, amb Manhattan Transfer... Als escriptors sempre els ha calgut plena llibertat creativa. Però aquests que s'acaben d'esmentar van escriure en castellà i en anglès. A causa de les seues contravencions gramaticals i lèxiques, els quatre novel·listes són particularment difícils de traduir a altres idiomes. En català també hi ha transgressors. Ara bé, quan una llengua no està totalment normalitzada —cas de la nostra—, s'ha d'anar amb molta cura amb els experiments lingüístics, perquè poden malmetre tots els esforços de normalització.
Quim Monzó, per exemple, és un dels millors escriptors contemporanis en català. El seu estil contradiu sovint gramàtiques i diccionaris normatius. Seues són aquestes paraules: «Tothom es pensa que és el gran escriptor que ha vingut a salvar la literatura mundial. No tenen la idea de fer un llibre decent. La meva aspiració no és que un llibre meu revolucioni la història de la humanitat; en tinc prou que sigui llegible, que sigui el millor llibre que sigui capaç de fer. Res no canviarà res. Prova de fer un llibre que estigui bé i, si ho aconsegueixes, ja et pots donar per satisfet.» Toni Cucarella també experimenta sovint —en l'última novel·la Qui de casa se'n va, per exemple—, però és molt respectuós amb la norma. Convé fer unes matisacions. És raonable utilitzar parlars col·loquials tradicionals com idiolectes dels personatges que dialoguen en estil directe al llarg d'un relat. També es poden emprar amb idèntica finalitat parlars col·loquials actuals (plens de barbarismes i calcs sintàctics), argots i parles estrangeres. Però, considerant la nostra situació sociolingüística, que la veu del narrador (omniscient, protagonista o testimoni) s'aparte ostensiblement de la norma pot suscitar dubtes al lector preocupat pel futur de l'idioma.
Ningú no exigeix que els escriptors siguen "patriotes" o responsables de salvar la llengua, però tampoc no és precís contribuir a la confusió. Cal recordar que encara hi ha molta polèmica sobre la nostra llengua al País Valencià. Alguns voldrien un estàndard del valencià molt apegat al col·loquial. Altres —quatre gats, afortunadament— proposen una estandardització que no té res a veure amb les Normes del 32 ni amb les de l'AVL. Afirmen que català i valencià són llengües distintes. Es tracta dels secessionistes. Llur capacitat d'incidir a l'àmbit acadèmic, la vida social, els mitjans i el món literari és mínima, però compten amb suport de la dreta política, que acaba d'arribar a la Generalitat. En aquest context, certs experiments transgressors poden induir al malentès. Sort que la majoria d'escriptors i escriptores segueixen el consell de la nord-americana Susan Sontag: «S'escriu per tal de llegir allò que s'ha escrit, per a veure si està bé i, com que no ho està mai, per tal de tornar a escriure-ho —una, dues, les vegades que calga perquè esdevinga quelcom tolerable de rellegir. S'és el primer, potser el més sever, lector propi.» ¡Sàvies paraules!
Segons el meu parer, per tant, jugar i crear bellesa són les funcions essencials de la literatura. S'escriu per a entretenir i entretenir-se jugant amb el llenguatge, cosa que inclou la possibilitat de transgredir les normes de la llengua. Val a dir que això és més factible quan s'escriu en una llengua plenament normativitzada i normalitzada. Totes les persones que estimen la literatura coneixen exemples d'autors que han transgredit les normes en major o menor mesura. Es poden citar els de Gabriel Cabrera Infante, amb Tres tristes tigres, James Joyce, amb Ulysses, Julio Cortázar, amb Rayuela, John Dos Passos, amb Manhattan Transfer... Als escriptors sempre els ha calgut plena llibertat creativa. Però aquests que s'acaben d'esmentar van escriure en castellà i en anglès. A causa de les seues contravencions gramaticals i lèxiques, els quatre novel·listes són particularment difícils de traduir a altres idiomes. En català també hi ha transgressors. Ara bé, quan una llengua no està totalment normalitzada —cas de la nostra—, s'ha d'anar amb molta cura amb els experiments lingüístics, perquè poden malmetre tots els esforços de normalització.
Quim Monzó, per exemple, és un dels millors escriptors contemporanis en català. El seu estil contradiu sovint gramàtiques i diccionaris normatius. Seues són aquestes paraules: «Tothom es pensa que és el gran escriptor que ha vingut a salvar la literatura mundial. No tenen la idea de fer un llibre decent. La meva aspiració no és que un llibre meu revolucioni la història de la humanitat; en tinc prou que sigui llegible, que sigui el millor llibre que sigui capaç de fer. Res no canviarà res. Prova de fer un llibre que estigui bé i, si ho aconsegueixes, ja et pots donar per satisfet.» Toni Cucarella també experimenta sovint —en l'última novel·la Qui de casa se'n va, per exemple—, però és molt respectuós amb la norma. Convé fer unes matisacions. És raonable utilitzar parlars col·loquials tradicionals com idiolectes dels personatges que dialoguen en estil directe al llarg d'un relat. També es poden emprar amb idèntica finalitat parlars col·loquials actuals (plens de barbarismes i calcs sintàctics), argots i parles estrangeres. Però, considerant la nostra situació sociolingüística, que la veu del narrador (omniscient, protagonista o testimoni) s'aparte ostensiblement de la norma pot suscitar dubtes al lector preocupat pel futur de l'idioma.
Ningú no exigeix que els escriptors siguen "patriotes" o responsables de salvar la llengua, però tampoc no és precís contribuir a la confusió. Cal recordar que encara hi ha molta polèmica sobre la nostra llengua al País Valencià. Alguns voldrien un estàndard del valencià molt apegat al col·loquial. Altres —quatre gats, afortunadament— proposen una estandardització que no té res a veure amb les Normes del 32 ni amb les de l'AVL. Afirmen que català i valencià són llengües distintes. Es tracta dels secessionistes. Llur capacitat d'incidir a l'àmbit acadèmic, la vida social, els mitjans i el món literari és mínima, però compten amb suport de la dreta política, que acaba d'arribar a la Generalitat. En aquest context, certs experiments transgressors poden induir al malentès. Sort que la majoria d'escriptors i escriptores segueixen el consell de la nord-americana Susan Sontag: «S'escriu per tal de llegir allò que s'ha escrit, per a veure si està bé i, com que no ho està mai, per tal de tornar a escriure-ho —una, dues, les vegades que calga perquè esdevinga quelcom tolerable de rellegir. S'és el primer, potser el més sever, lector propi.» ¡Sàvies paraules!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada