Durant els cinc dies d'estranya pausa institucional decretada per Pedro Sánchez s'ha parlat a tort i a dret de les clavegueres de l'Estat, amb esment especial a la caverna mediàtica. Efectivament, part important dels mitjans de comunicació es dedica sistemàticament a propagar notícies falses. Això crea un ambient enrarit que acaba enverinant l'escena política. Llegint i escoltant certes reflexions, hom podria pensar que la intoxicació informativa és cosa de fa quatre dies. Res més lluny de la realitat. Vaig llegir fa tres anys el magnífic llibre de Paul Auster La llama inmortal de Stephen Crane, biografia de l'autor de La insígnia roja del coratge. Crane compaginà la seua tasca literària amb el periodisme. La ben documentada i exhaustiva biografia escrita per Auster deixa ben clar que la premsa nord-americana de la darreria del segle XIX, en què treballà Crane, no tenia cap compromís amb la veritat. Es movia exclusivament per interessos econòmics i polítics. Hi ha una frase ben coneguda de Rafael Correa, president d'Equador entre 2007 i 2017: Desde que se inventó la imprenta, la libertad de prensa es la voluntad del dueño de la imprenta.
Aquesta afirmació s'ha de matisar. Els mitjans audiovisuals i escrits travessen per una gran crisi. No poden sobreviure exclusivament amb els ingressos per publicitat, subscripcions i vendes. Per tant, els partits polítics que representen l'establishment i les administracions públiques en les seues mans disposen de dues armes molt eficaces per a marcar la línia editorial de les empreses de comunicació: la publicitat institucional i les subvencions. Al final, mitjans pagats amb diners del contribuent es dediquen a intoxicar la ciutadania. També és sabut, perquè ho ha confessat més d'un periodista, que televisions, ràdios i periòdics no poden publicar res que vaja en contra de les grans empreses patrocinadores. A l'època de Stephen Crane, la manipulació ja podia tenir repercussions. Només cal recordar el paper dels periòdics de William Randolph Hearst durant la intervenció nord-americana en la guerra de Cuba. Però els índexs d'analfabetisme relativitzaven a nivell popular la influència dels mitjans. A hores d'ara, les coses han canviat. La proliferació de digitals i l'enorme augment de l'activitat de les xarxes socials han creat un context ben distint.
Tot plegat permet que les notícies falses es multipliquen de manera exponencial i circulen a velocitat de vertigen. Molta gent pica l'esquer. Les badomeries esdevenen combustible fàcil d'utilitzar per a incendiar la vida política. Creixen la divisió entre els ciutadans i llur polarització en extrems oposats. I diversos grups aprofiten el material defectuós per a nodrir la guerra bruta judicial amb la connivència d'alguns jutges prevaricadors. La situació no és privativa d'Espanya; fenòmens idèntics és donen en altres països. Pedro Sánchez ha dit —però no d'una manera massa clara— que això s'ha d'acabar. Ara falta que concrete com. En realitat, l'acció no acomplerta de dimitir desfermarà una reacció enfurismada de tots els grups reaccionaris. L'enorme violència moral ja existent seguirà augmentant. Si algú pensava que aquest parèntesi de cinc dies amansiria la fera somniava truites. Tot açò és independent de la meua opinió que el cop tou assajat per la dreta no podia sortir triomfant. La situació de feblesa del govern central roman, però, inalterada. Depèn, per a dur endavant qualsevol projecte legislatiu, del suport d'algun grup que no donarà res debades. En definitiva, no sé si l'estranya pausa que s'ha pres Sánchez servirà per a alguna cosa.
Aquesta afirmació s'ha de matisar. Els mitjans audiovisuals i escrits travessen per una gran crisi. No poden sobreviure exclusivament amb els ingressos per publicitat, subscripcions i vendes. Per tant, els partits polítics que representen l'establishment i les administracions públiques en les seues mans disposen de dues armes molt eficaces per a marcar la línia editorial de les empreses de comunicació: la publicitat institucional i les subvencions. Al final, mitjans pagats amb diners del contribuent es dediquen a intoxicar la ciutadania. També és sabut, perquè ho ha confessat més d'un periodista, que televisions, ràdios i periòdics no poden publicar res que vaja en contra de les grans empreses patrocinadores. A l'època de Stephen Crane, la manipulació ja podia tenir repercussions. Només cal recordar el paper dels periòdics de William Randolph Hearst durant la intervenció nord-americana en la guerra de Cuba. Però els índexs d'analfabetisme relativitzaven a nivell popular la influència dels mitjans. A hores d'ara, les coses han canviat. La proliferació de digitals i l'enorme augment de l'activitat de les xarxes socials han creat un context ben distint.
Tot plegat permet que les notícies falses es multipliquen de manera exponencial i circulen a velocitat de vertigen. Molta gent pica l'esquer. Les badomeries esdevenen combustible fàcil d'utilitzar per a incendiar la vida política. Creixen la divisió entre els ciutadans i llur polarització en extrems oposats. I diversos grups aprofiten el material defectuós per a nodrir la guerra bruta judicial amb la connivència d'alguns jutges prevaricadors. La situació no és privativa d'Espanya; fenòmens idèntics és donen en altres països. Pedro Sánchez ha dit —però no d'una manera massa clara— que això s'ha d'acabar. Ara falta que concrete com. En realitat, l'acció no acomplerta de dimitir desfermarà una reacció enfurismada de tots els grups reaccionaris. L'enorme violència moral ja existent seguirà augmentant. Si algú pensava que aquest parèntesi de cinc dies amansiria la fera somniava truites. Tot açò és independent de la meua opinió que el cop tou assajat per la dreta no podia sortir triomfant. La situació de feblesa del govern central roman, però, inalterada. Depèn, per a dur endavant qualsevol projecte legislatiu, del suport d'algun grup que no donarà res debades. En definitiva, no sé si l'estranya pausa que s'ha pres Sánchez servirà per a alguna cosa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada