L'actualitat és una falla

Vivim dies caracteritzats per una altíssima densitat informativa. Tenim tots els trencacolls de la covid-19 (l'evolució de la pandèmia, les mesures per a frenar-la, les diverses vicissituds que depara la campanya de vacunació...). Només aquest assumpte ja proporciona un bon espectacle. Tan aviat com el govern central i la majoria d'autonomies es posen d'acord en una estratègia, la Comunitat de Madrid opta justament per la contrària. Esment a part mereix el numeret que s'ha muntat amb la vacuna d'AstraZeneca. A ningú no pot estranyar la desconfiança de molta gent envers aquest vaccí; autoritats europees i espanyoles han marejat amb un munt d'informacions enrevessades i antitètiques sobre edat aconsellada per a rebre'l, efectes secundaris i percentatge d'eficàcia. Ara ens diuen que és segur, però una part de la ciutadania no s'ho creu. D'altra banda, la negociació pèssima de les autoritats europees amb les empreses farmacèutiques —que explicava molt bé en un article el Nobel d'Economia Paul Krugman— fa sospitar que no estarem vacunats tots fins a les calendes gregues. Açò podria abocar-nos irremeiablement a una quarta onada pandèmica.

Però seguim amb la densitat informativa. Un diplomàtic europeu diu que Espanya fabrica més política d'aquella que pot consumir. Efectivament. Aquests dies, assistim a nyaps polítics de tota mena: unes mocions de censura poc meditades, compra de trànsfugues, eleccions autonòmiques anticipades, elaboració de llistes, Toni Cantó mirant de trobar un paper principal... Destaquen amb llum pròpia en aquest xou la cabriola de Pablo Iglesias i les declaracions d'Ángel Gabilondo: «Preferisc governar amb C's, abans que amb un Iglesias extremista.» En fi, ja es veu que Madrid continua sent un enorme forat negre que succiona bona part de l'actualitat, pandèmia inclosa. Però tot aquest allau de notícies envia a un segon pla dos assumptes ben interessants: els negocis tèrbols del rei emèrit i les notícies de tribunals. Com una columna no dóna per a tant, paga la pena centrar-se en l'activitat judicial, que ha posat el nom de Xàtiva als noticiaris. Comencem pel principi. A Pablo Casado i els seus companys de files els ve molt bé que els tribunals no ocupen la primera plana dels informatius. Ara mateix es jutja a l'Audiència Nacional la comptabilitat B del PP.

Tots els lectors saben que l'estrella de les vistes és Luis Bárcenas, que s'ha decidit a col·laborar amb fiscalia. Però hi ha altres actors, com ara J. M. Aznar i M. Rajoy, que han comparegut com a testimonis, beneficiant-se d'una circumstància extraordinària: poder declarar telemàticament. Un testimoni està obligat a dir la veritat, a no mentir, i no pot tenir cap assistència lletrada. Gonzalo Boye, advocat de l'acusació popular, va sospitar alguna cosa. ¿Está usted absolutamente solo?, preguntà a Aznar. Sí, contestà aquest. Entonces, ¿por qué lleva mascarilla? Aznar i Rajoy van negar l'existència d'una comptabilitat B que ja han confirmat una sentència judicial i algunes persones els noms de les quals figuren als papers de Bárcenas. Recordem que un testimoni ha de dir la veritat. I si parlem de tribunals, haurem d'esmentar un grup de socarrats. En vint-i-quatre hores, Alfonso Rus es va assabentar que ha d'encarar-se amb dos processaments per contractar zombies en dues empreses públiques i per manipular l'adjudicació del call center de Diputació.

Les dels zombies són peces separades del cas Taula. Rus hauria ordenat múltiples contractacions irregulars en Imelsa i Ciegsa. Alcaldes del PP, amics, una mestressa de casa xativina (Eva Luisa Sarrión) i jugadors de l'Olímpic rebien remuneracions generoses, però ningú no treballava a les empreses. Tot s'ha conegut gràcies a les gravacions de Marcos Benavent, el jonqui dels diners. (Entre els zombies també hi ha algun socialista.) En l'assumpte del call center, més xativins. Rus adjudicà irregularment el servei a un soci de l'ex sogre de Benavent, Mariano López, que potser hi hauria intervingut com a intermediari, cobrant una comissió. Per a manipular el procediment es valgueren del funcionari Salvador Deusa, també de Xàtiva. Presumptes prevaricació, tràfic d'influències, malversació de cabals públics, frau en contractació pública, falsedat documental i blanqueig de capitals. Rus sempre diu que té la consciència neta. Com tots els acusats, que no estan obligats a dir la veritat. Total: l'actualitat és una falla. ¿Algú deia que no n'hem tingut?

(publicat a Levante-EMV, el 27/03/2021)

Cent quaranta agüelets pagats per conselleria

A primeries de 2016, alguns xativins —Alfonso Rus entre ells— foren traslladats a les casernes de la guàrdia civil de Benimaclet i Patraix. L'antic patró passà dues nits a la garjola. Després de comparèixer davant del jutge, fou deixat en llibertat provisional amb una fiança de dos milions d'euros. ¿Per què? ¡Ha! Segons ell, per no res. Sempre nega les acusacions. L'any passat, abans d'una nova compareixença judicial, declarava a la premsa: «Estem acostumats. Açò ja ho conec com si fora ma casa. Jo estic imputat des que vaig prendre la comunió. Donarem la cara. No me n'he anat a l'Equador.» A molts semblarà que aquests episodis s'esdevingueren al Paleolític superior. La crisi desfermada per la pandèmia de covid-19 ha estès una enorme capa de silenci sobre molts assumptes. Però hi ha històries que es resisteixen a passar desapercebudes. Fa tres setmanes, s'alçà el secret de la peça separada de l'Operació Taula en què s'investigava el presumpte finançament il·lícit de l'Olímpic amb fons obtinguts de facturacions fictícies a Imelsa i suborns lliurats per empreses adjudicatàries d'obres i serveis per a diverses administracions públiques.

Un informe de la guàrdia civil narra les aventures d'Alfonso Rus, Marcos Benavent i diversos ajudants —entre els quals alguns funcionaris de l'Ajuntament de Xàtiva. Pel que es veu, Rus i Benavent es dedicaren a recaptar comissions i desviar diners d'Imelsa. La suma total obtinguda puja a 756.000 euros. Els investigadors creuen que una part dels diners anà a parar a les arques de l'Olímpic i l'altra, a les butxaques de pilot i copilot d'una veritable gimcana de factures falses, sobres, empreses pantalla receptores de diners, comptabilitats en B, notes manuscrites i estranys feixos d'entrades al camp de la Murta. Ha costat de desfer l'embolic. El jutge Joaquim Bosch va dir: «Perseguim en bicicleta corruptes que van en Mercedes.» I açò em recorda altra frase cèlebre dita per Ferruccio Lamborghini, fabricant italià d'automòbils esportius i rival acèrrim d'Enzo Ferrari: «Quan vols ser algú, condueixes un Ferrari. Quan ja ets algú, condueixes un Lamborghini.» De moment, l'anterior alcalde de Xàtiva no passà del Ferrari, però mai no se sap. Jo trobe molt interessants els diàlegs que enregistrava subreptíciament el jonqui dels diners.

El meu interès té molt a veure amb la passió pel cinema i la literatura. En una escena d'El Padrí, el mafiós Peter Clemenza anuncia: «El negociador és a casa meua jugant als naips amb els meus homes. Està content. El deixen guanyar.» El nostre padrí local li explicava a Marcos Benavent com havia d'actuar amb l'amo de Cleop, l'empresa constructora que es quedà la llar d'ancians de Xàtiva:

     —En la residència és on es guanyen els diners —instruïa Rus.
     —¿He de dir que li enviaran cent quaranta agüelets pagats tots per conselleria? —s'interrogava el jonqui—. ¡Me cagüen la puta, hòstia! Vint milions de pessetes és poquet.
     —Noo. Anem a vore, Marcos. Les coses cal fer-les bé...
     —Ja comprenc —interrompia Benavent—. Se li diu: ¿A tu t'interessa açò? Jo podria fer que fóra per a tu.
     —Sí senyor —assentia Rus—. Però també li has de dir: Por hacer eso, a mí me tienes que dar algo. I sempre en negreta.

Ja veuen vostès el nivell. Parlaven d'adjudicar la construcció i l'explotació de la llar d'ancians Novaedat a canvi d'uns "untets". Això dóna una idea de com s'haurà adjudicat bona part de les residències per a la tercera edat escampades per tota la pell de brau, en què han mort moltíssimes persones majors per causa de la covid-19. (Afortunadament, a la residència xativina no hi ha hagut cap contagiat.)

Però la creativitat de la banda no coneixia límits. Quan l'Olímpic jugà contra el Real Madrid els setzens de la Copa del Rei, en 2013, era impossible comprar entrades per Internet, o amb tarja; s'havien de pagar en metàl·lic. A més, els talonaris no tenien matriu. Avui, molts socis encara sostenen que la recaptació per aquell partit s'esfumà. I a través de tota mena de martingales, que semblen estretes d'una novel·la de Ferran Torrent, l'antic alcalde reuní els diners adés esmentats. «¿Però què són 756.000 euros comparats amb l'amor d'una mare o la immensitat de l'oceà?», es preguntarà, murri, qualsevol bergant que haja aconseguit conduir un Lamborghini. L'interrogant té tot el sentit; la peça judicial de l'Olímpic és la punteta de l'iceberg Imelsa. I tothom sap que el volum que es mostra sobre el nivell de l'aigua és només un 10% del volum total d'un iceberg. En 2015, Rus explicava als periodistes que acceptava una comissió d'investigació perquè tenia la consciència tranquil·la. Jo em quede amb la sentència de Marcos Mundstock, el desaparegut membre del grup Les Luthiers: Tener la conciencia limpia es síntoma de mala memoria.

(publicat a l'edició digital de Levante-EMV, el 23/05/2020)

Paisatge després del terratrèmol

Les notícies provocaren un veritable terratrèmol a la ciutat. L'antic patró havia passat dues nits a la garjola. Fou deixat en llibertat provisional amb una fiança de dos milions d'euros. Afirmà que és innocent, que tot és un muntatge. «Ja diré el nom de l'autor», afegí. Ho dirà o no ho dirà. (En principi, són pocs els involucrats en delictes de corrupció que tiren de la manta.) Tot dependrà de les converses amb els seus advocats. ¿Quina serà la línia de defensa? ¿Llançar culpes amunt i avall? Jo no imagine un fanfarró com Rus col·laborant amb fiscalia per alleugerir la condemna. Ara, el veig capaç de morir matant. En fi, els esdeveniments estan deparant reaccions d'allò més previsibles. Hi ha gent, poca, que continua defensant el personatge. Els forans no ho acaben d'entendre. «¿Encara queden defensors d'una causa perduda?», pregunten. Els xativins ho entenem perfectament. El clientelisme del patró s'havia ramificat molt. Els beneficiats li estan agraïts. També cal comptabilitzar un número indeterminat de babaus que se sumen als estómacs agraïts i segueixen proclamant la seua admiració per l'antic venedor d'electrodomèstics.

Al paisatge local predominen, però, els flegmàtics als quals no sorprèn la detenció de Rus. Un dia o altre s'havia de produir el sisme. Els xativins ho vèiem venir des de fa mesos. També hi ha els valents que abans passaven la mà pel muscle del patró i ara botzinen perquè no està tancat a Picassent. A mi no m'agrada fer llenya de l'arbre caigut. Les presons són llocs molt sòrdids. Ara bé, si la magnitud del lladronici és tan gran com s'anuncia, haurà d'haver un càstig ineludible i exemplar. Corrompre's no pot sortir debades. I caldrà exigir que la trama corrupta torne tots els diners sostrets. En qualsevol cas, vull recordar algunes coses que passen desapercebudes aquests dies per culpa del guirigall. Al personatge se li imputen presumptes delictes relacionats amb la seua activitat com a president de la Diputació. Durant els darrers anys, però, Xàtiva experimentà una enorme activitat immobiliària privada. Sembla que el mateix Rus fou soci d'una promotora. En altres llocs, la febre constructora deixà al descobert nombrosos casos de corrupció. En canvi, a la nostra ciutat no s'han conegut episodis de prevaricació o suborn relacionats amb la rajola.

Sí, circulaven molts romanços. A mi m'han arribat a contar històries tèrboles protagonitzades per constructors i polítics de l'anterior equip municipal, però tots els confidents acabaven dient: «Ni se t'acudisca anomenar-me. Jo no t'he dit res.» Avui dia, els figurants continuen submergits en un silenci espès. Fins ara, no han aparegut proves de cap cas de corrupció derivada dels PAI executats o previstos a la ciutat. Sembla que mai no sabrem per quin art d'encantament sorgiren requalificacions urbanístiques que generaren espectaculars revaloracions de terrenys —el Pla de la Mesquita i la zona de la "Papelera San Jorge" en són bons exemples. En un altre ordre de coses, tampoc no es parla de la persecució que patiren persones concretes per mantenir actituds cíviques que incomodaven el poder. La nòmina d'insultats, humiliats o acomiadats del treball per pressions del cacic és extensa. Aquestes víctimes hauran experimentat una íntima satisfacció en veure com un guàrdia civil acotava el cap de Rus quan aquest era introduït en un negoci seu que escorcollava la Benemèrita. «A cada porc li arriba el seu Sant Martí», diu el refrany.

La corrupció és molt contagiosa. Als calabossos de Benimaclet o Patraix van pernoctar altres xativins: Mariano López, Jaime Úbeda, Salvador Deusa. No puc estar-me de recordar l'activitat política i sindical d'aquest últim durant la seua joventut, als anys vuitanta. Fou marxista leninista i maoista. Milità al Moviment Comunista (MCPV) i estigué afiliat a USO i CCOO. ¿Viatge des de l'esquerra revolucionària fins a les trames corruptes peperes? ¡Quins tombs fa la vida! En fi, el cacic ha cabut en un primer pla, però el paisatge xativí després del terratrèmol s'ha d'encabir en una panoràmica presa amb gran angular. Hi apareixen tots els imputats (investigats, des de l'última reforma processal), familiars enviscats o dolguts, llepaires, gent amb comptes pendents, l'Olímpic, antics camarades avergonyits... En les converses de carrer, d'oficina o de casa, tot gira al voltant del cas. Dec ser massa sentimental; em desplauen els grafits insultants apareguts a la ciutat. Ara, s'han de fer esforços per a mantenir el bon cor. Dijous 28, a la sortida dels jutjats, el patró investigat encara afirmava açò: Al que meta la mano, hay que cortársela. ¡Quina barra!

(publicat a Levante-EMV, el 06/02/2016)

El dia de reflexió

Abans d’esclatar l’escàndol de les gravacions comprometedores, el cacic provincial ja tenia escasses perspectives de ser elegit novament alcalde del seu poble; les enquestes auguraven un resultat electoral catastròfic. A pesar de tot, decidí d’encapçalar la llista municipal del seu partit. Com és més espavilat del que hom pensa, el cacic sabia que les seues possibilitats de repetir com a patró provincial no havien desaparegut del tot; la plèiade de plataformes d’indignats, partits i partidets nous, i candidatures independents, adobada per la crisi, no anava a comptar amb representació en l’administració provincial —a més, els líders d’una nova formació neoliberal, persones de confiança, li havien promès el recolzament si calia. Aquesta mateixa formació, que espera obtenir uns grans resultats electorals, també podia recolzar el cacic al seu feu local. Per tant, no s’havia de descartar res. L’alcaldia no estava definitivament perduda. Naturalment, tot això s’esdevenia al pleistocè; en política, tres setmanes són una eternitat.

Com que alguns dels seus antics col·legues l’havien abandonat —les rates són les primeres que abandonen un vaixell que s’afona— i era precisa una renovació que aturés la possible sagnia de vots, el patró confeccionà una llista electoral més presentable que d’habitud. Es desempallegà de tota la rècula de llauners, guixaires i pianistes, i els substituí per professors (ell que sempre s’havia burlat dels mestres, «eixos gilipolles que diuen aleshores i gairebé»), advocats, altres titulats universitaris i alguns empresaris. Cridaven l’atenció el número tres de la llista, un doctor en Història, i la número set, una escriptora i professora de Valencià diplomada en Magisteri i llicenciada en Filologia Hispànica. El professor d’Història estava doblement agraït; des que era director del centre d’estudis provincials, no tocava clarió —amb un currículum com el seu, donar classe tots els dies a xiquets d’ESO era molt dur— i havia aconseguit clavar el cap d’un brot a la corporació provincial. La professora de Valencià no tenia plaça definitiva en cap institut de la rodalia —una regidoria assegurava una comissió de serveis a prop de casa.

La gent que els coneixia estava bocabadada; aquests docents havien elegit un mal moment per a figurar en la llista del patró provincial, suspès de militància pel seu partit. El futur polític de l’aspirant a revalidar l’alcaldia era negre, molt negre. Cada dia es coneixien nous detalls de la trama corrupta en què semblava estar involucrat. Si esdevenia un empestat, perdria la majoria municipal i ningú no voldria pactar amb ell. El patró començava a dubtar. Viaje a ninguna parte es titula una magnífica pel·lícula de l’actor i director de cine Fernando Fernán Gómez. I un viatge a cap lloc semblava haver iniciat la llista electoral del polític defenestrat. Però passaren algunes setmanes i els electors de la ciutat i les pedanies comprovaren bocabadats que els dubtes del polític eren totalment simulats; mentre deia meditar la retirada, les offsets imprimien milers de pasquins amb la seua foto i aquest lema: «Vota al patró. Ara més que mai.» La contrada estava inundada d'octavetes, cartells, pancartes, opuscles i tanques amb l'eslògan.

Tothom sospitava que els seus anteriors companys de partit tancaven els ulls. Potser imaginaven que el cacic conservava, adobades amb una mica de victimisme, sobres de carisma suficients per a obtenir un bon grapat de vots. ¡Coses dels polítics! Ja estaria pactat que, l’endemà dels comicis locals, un cop sabuts el resultats electorals, l’home renunciés immediatament a la seua acta de regidor —qui havia estat patró totpoderós durant vint anys difícilment suportaria seure als escons de l’oposició. ¿Però què farien alguns dels professors, advocats i empresaris que havia reclutat per a la llista municipal? ¿Presentarien també la dimissió? En açò, les opinions dels ciutadans estaven dividides: segons uns, no estava descartada la possibilitat d'un pacte de dretes amb la formació neoliberal (corren remors que el líders d’aquesta formació només han ficat una condició: que desaparega el baró); segons altres, com anava a guanyar l’esquerra, els mestres dimitirien, deprimits per haver errat els càlculs.

És inútil resistir-s’hi

Està clar que l’alcalde, baró provincial fins a principis de mes, no té futur polític. Si la cúpula del partit en què militava fins ara ha decidit que fa nosa, el personatge està políticament acabat. A més d’inútil, resistir-se al seu destí és perillós. Un antic vicepresident i ministre d’Economia que militava al mateix partit que el baró defenestrat —un dels seus, per tant— ja sap què és sortir de casa detingut i entrar en un vehicle policial mentre un agent empenta amb la mà el cap de l’arrestat. L’escena fou vista per milions de persones; totes les televisions generalistes la van incloure als seus telediaris. Alguna facció del govern central feia el seu particular ajustament de comptes. A més, l’executiu central i el partit que el recolza minoraven possible danys electorals. Els escàndols de corrupció els estan fent molt de mal, però sempre poden dir que actuen contra els corruptes amb diligència i sense mirar color. (En definitiva, maten dos ocells d’un tret.) Rus, que no és un ximple, deu estar valorant la situació. A hores d’ara, la Fiscalia Anticorrupció i l’Agència Tributària estaran escorcollant minuciosament tot el seu patrimoni. L’alcalde ha tocat els pebrots moltes vegades als líders autonòmic i estatal del PP. L'home s’havia tornat molt reivindicatiu. Oblidà, però, un detall importantíssim: qui  reivindica sense el suport d’un expedient personal absolutament impol·lut es posa en un veritable perill. Si descobreixen que ha ficat les mans en un afer tèrbol, ningú no l’auxiliarà. Al contrari: els adversaris aprofitaran l’avinentesa per a desfer-se del personatge molest. El primer edil ja ha esbossat una possible línia de defensa: «El dia vint-i-cinc pense parlar de Fabra.» ¿Tirarà de la manta? No crec. Ja ho hem explicat altres vegades: tirar de la manta no és una bona estratègia de defensa davant dels tribunals; implica acceptació de culpa (els seus advocats s’encarregaran de recordar-li-ho). Segons alguns, el PP està fent el paperot; de moment, només ha inhabilitat cautelarment el seu expresident provincial —les mesures definitives es prendran després de saber el resultat de les eleccions a Xàtiva. No trobe gens convincent la hipòtesi de la rehabilitació. Les coses ja han arribat massa lluny. A Rus sols li queda una sortida: presentar immediatament la dimissió de tots els seus càrrecs institucionals i demanar als excompanys de militància que no li apliquen un tercer grau. I no sé si així i tot... Tornem al principi: si la cúpula pepera ha decidit que fa nosa, l’actual alcalde no té res a fer. Si oposa resistència, podríem veure’l entrar en un vehicle policial mentre un agent li acota el cap. El detall és sobrer —l’homenet difícilment es colpejarà la testa amb el sostre del cotxe—, però mostra sense ambigüitats l’escarment que reben aquells que es revolten contra els designis superiors. I l’escena podria ser preàmbul d’altres episodis més punyents.

Controvèrsies

En fer-se públiques unes gravacions en què s’escolta com algú compta l’import d’una possible comissió il·legal («Un, dos, tres, quatre mil, cinc mil, sis mil, set mil, huit mil, nou mil, deu mil, onze mil, dotze mil euros, ¡dos milions de peles!»), un baró provincial ha estat suspès de militància pel seu partit. El líder autonòmic de la formació i altres coreligionaris seus han emfatitzat davant els periodistes: «Lo que se escucha en las grabaciones es bochornoso. No podemos permitir que nuestros militantes sientan vergüenza de pertenecer al partido.» ¿Com han reaccionat els paisans del cacic defenestrat? ¡Les reaccions ciutadanes han estat múltiples i diverses! Només cal parar l’orella i escoltar allò que es diu en llars, tertúlies d’amics, bars, oficines, gimnasos, pistes de pàdel... Tothom parla de l’assumpte. El nom de la ciutat apareix en tots els mitjans de comunicació estatals.

Els seguidors incondicionals del baró neguen la major: «Mentre no es demostre el contrari, l’alcalde és innocent. Tot és un muntatge. Van a per ell.» Cal suposar, per tant, que aquestes persones tenen pensat de seguir votant-lo. El presumpte comissionista dóna ales a la teoria de la persecució; el victimisme sol donar magnífics resultats electorals. Per la seua banda, altres votants de dretes de tota la vida tenen por de quedar-se orfes. Pensen que el patró s’ha enriquit il·lícitament, però també el seguiran votant. Cordell Hull, secretari d'estat del president nord-americà Franklin Delano Roosevelt, pronuncià, referint-se al dictador nicaragüenc Anastasio Somoza, aquesta cèlebre frase: «És possible que Somoza siga un fill de puta, però és el nostre fill de puta.» De fet, la tradició de donar majories absolutes a polítics corruptes està molt arrelada al nostre país.

A l’altra banda estan els indignats per l’escàndol, que es poden dividir en dos grups: detractors de tota la vida i detractors sobrevinguts. Els primers, que mai no han votat a l’actual edil, no paren de repetir: «¿A què ve tant de rebombori? Tots intuíem, des de fa temps, que l’homenet és un mossega.» Els segons detractors fan llenya de l’arbre caigut. «¡Serà malparit! ¿Quants diners haurà furtat? ¡L’haurien de penjar!», grallen a les reunions d'escala i als bars. En una terrassa, un burleta engega açò a un d'aquests exaltats: «Però si tu anaves a llepar-li-la tots els dies, perquè volies aconseguir col·locació a l’ajuntament.» En fi, per molt que ho neguen, molts irats votaven al patró —«Si no, no ixen els comptes», diu un famós monologuista. ¿A qui votaran ara els enutjats sobrevinguts? ¿A una de les marques blanques del partit en què militava el cap caigut en desgràcia?

Seguint amb les reaccions locals, cal esmentar la gent indiferent o desinformada que vota a la babalà. El patró sap que en pot traure un grapat de vots. Creu, en definitiva, que no ho té tot perdut. ¡Un guisat ben adobat i eleccions al perol! La recepta és simple: macerar el sòl electoral en una salsa d’empadronaments de temporada; cobrir amb transport discrecional d’ancians cap als col·legis electorals; afegir uns pessics de vot estrany per correu; coure a foc lent fins que tots els ingredients estiguen ben lligats; servir a taula. És més: el capitost ha pensat fins i tot en la guarnició; ha decorat el plat amb un empresari búlgar, per tal d’assegurar-se el recolzament del col·lectiu balcànic. (Cal recordar que els immigrants vinguts de països de l’est poden votar a les municipals.)

 

¿I què en diu l’oposició local, de tot açò? És molt optimista. Atesos l’escàndol de les gravacions i l’enuig generalitzat dels veïns, els caps de l’oposició no troben factible que l’actual alcalde revalide la majoria absoluta al consistori local. Citen les enquestes, que pronostiquen un govern d’esquerres. «Les enquestes no són de fiar —avisa un empresari—. En un reialme del nord, anunciaven la victòria del laborisme i ha guanyat per majoria absoluta el partit dels rendistes.» La seua secretària, que revisa l’agenda, es lleva les ulleres. «Sí, però en la província més boreal del reialme ha guanyat per majoria aclaparadora un partit nacionalista dirigit per una dona —objecta. A la nostra contrada també es presenta una coalició nacionalista encapçalada per una dona.» En fi, no hi ha acord sobre el resultat dels imminents comicis. La composició del futur consistori suscita molta controvèrsia.

 

(publicat a Levante-EMV, el 16/05/2015)

Gravacions

Des de fa dies, la gent discuteix sobre unes gravacions que provarien la percepció de comissions il·legals per part dels polítics que ens governen. En un dels registres se sent com algú compta bitllets. ¿Qui és el personatge que compta? «No sóc jo», afirma categòric l’alcalde. És més: ha contractat uns perits que, després d’aïllar les veus que s’escolten, individualitzar-les i separar-les del soroll de fons, han conclòs que la veu “comptant” no és la del patró. ¡Massa feina! Moltes vegades, compliquem les coses més del que toca. Un amic meu ha arribat a idèntica conclusió sense utilitzar cap tecnologia sofisticada. «Si pronuncia /ónze/ i /dódze/, en comptes d’/ónse/ i /dótse/, el personatge en qüestió no apitxa, no és nascut ací, no és, per tant, l'alcalde», afirma sorneguer aquest amic. Incomprensiblement, la primera autoritat de la contrada no ho tenia tan clar, perquè la seua primera reacció, en fer-se públic el document sonor, fou aquesta: «Si els diners són meus, no he de donar cap explicació a ningú.»

En altra gravació apareix la veu d’un tal Pepe. Podem imaginar l’escena. En una terrassa (de l’Albereda, República Argentina o Acadèmic Maravall), el baró provincial, el segon de bord i altres capitosts del partit parlen dels seus assumptes davant unes copes. (La conversa deu versar sobre “temes” molt importants, perquè un dels tertulians està gravant-la amb un dispositiu ocult.) De sobte passa pel lloc Pepe. Com veu que els polítics seuen la mar de distesos, mentre la resta del món està atrafegada en la seua feina, a l’home se li acut de gastar una broma innocent:

—Xe, ¡no treballeu tant!

—Pues treballe més que mai, Pepe. Treballe com la mare que m’ha parit —contesta el patró.

—No treballes tant. Això és de tontos —insisteix Pepe.

—Però viu molt bé —intervé l’amo del dispositiu ocult.

Els membres d’una coneguda comissió fallera —el monument de la qual sempre concursa a la secció especial— al·lucinen en sentir la nova gravació. Aqueixa veu... «No treballes tant. Això és de tontos.» ¡El Pepe que diu això ha de ser el seu president de tota la vida! Les rialles i la gatzara dels fallers se senten a l’altre costat de la Serra del Castell. Mentrestant, Pepe, l’antic president de la falla, somriu amb posat murri i calla. En altres indrets de la ciutat, la gent continua discutint sobre l’abast de les gravacions i sobre el futur polític de la màxima autoritat local.

Defensa de manual

El cap provincial, en assabentar-se —massa tard— que fiscalia investigava si un home de la seua total confiança, gerent d’una empresa pública dependent de l’administració provincial, dirigia una presumpta trama corrupta, decidí d’actuar amb celeritat. Els fiscals  comprovaven si s’havien cobrat comissions il·legals per l’adjudicació d’obra pública. El cap provincial tirà de manual (calia fer un tallafocs, perquè les sospites no arribaren més lluny): acceptà la dimissió del gerent investigat, presentà una denúncia contra ell, ordenà una auditoria de l’ens públic presumptament saquejat i permeté la creació d’una comissió d’investigació. Els diputats de l’oposició que havien destapat el cas afirmaven amb rotunditat: «Veiem difícil que el cap no sabés què feia el seu subordinat.» Llançar totes les culpes sobre els subordinats és, però, un clàssic de la política autòctona. «Jo no sabia res, m’han enganyat, he estat el primer sorprès, a qui haja robat que li tallen la mà», són algunes de les contestacions recurrents del caps polítics involucrats en afers tèrbols. El cap provincial no comptava, però, amb un factor inesperat: algú havia filtrat als mitjans de comunicació unes gravacions compromeses realitzades subreptíciament pel gerent dimissionari, que estava desaparegut. ¿Quin valor judicial tenien aquests enregistraments? ¡Cap! No els havia autoritzat cap jutge. Només l’autor podia validar-los, presentant-se en el jutjat d’instrucció per a corroborar la seua l’autenticitat. Tanmateix, l’espieta semblava haver fugit. Sabedor que les gravacions no tenien de moment valor probatori, el cap provincial negava la major. «La veu que se sent no és la meua», jurava i perjurava fins ara. ¡Reacció de manual! I molts dels seus amics i acòlits encara recolzen els juraments del patró. «Està sent objecte d’una cacera de bruixes, d’un complot tramat pel seu propi partit», diuen amb rostre compungit. I semblen creure-s’ho. Ja dic: tàctiques de manual. Ara bé, ¿i si ja ha aparegut l’escàpol? ¿Algú sap quin pla B aconsella el manual?

Més forats que un formatge gruyère

Els ciutadans de la contrada s’assabenten que una diputada de l’oposició ha presentat en fiscalia un material comprometedor per al cap de l’administració provincial. Pel que es veu, ell i un subordinat es dedicaven a cobrar comissions il·legals per l’adjudicació d’obres públiques. El cas és que el subordinat gravava totes les converses amb el seu patró —volia comptar amb una mena d’assegurança per si les coses venien mal dades en el futur. ¿Com han arribat a mans de la senyora diputada aquests enregistraments? Ningú no ho sap de ciència certa, però es poden esbossar algunes hipòtesis. Cobra força aquella que remet a l’exdona de l’espieta. En una bona història de corrupteles no poden faltar faldilles i gravacions subreptícies de converses privades. Tothom sap que les dones despitades, o els seus pares, són un veritable perill per als corruptes. Resultaria que l’esposa de l’autor de les gravacions, molt més jove que ell, estava al corrent dels maneigs de l’home. La xica hauria contat en casa dels seus pares les històries tèrboles en què estava ficat el marit. És possible que el pare de la xica, antic cap de la patronal autòctona, també es dediqués a gravar les xerrades del gendre. ¡Pare i fill polítics units per la mateixa afició als dispositius electrònics! En fi, el matrimoni de la xica naufragà, per les possibles traïcions de l’espòs. En iniciar-se el procés de divorci, es desfermà una batalla campal pel repartiment dels béns. El sogre, encolerit perquè s’havia ultratjat la dignitat de la seua filla, copià el contingut del disc dur de l’ordinador del gendre abans que aquest tragués del domicili conjugal totes les seues pertinences. Passat el temps —la venjança se serveix en plat fred—, pare i filla decidiren la manera de fer més mal al traïdor: lliurarien les gravacions a una diputada de l’oposició. Per la seua banda, aquesta diputada i membres del seu partit, un cop escoltats els enregistraments, van lliurar còpia a la fiscalia. En saber-se investigat, l’espieta ha desaparegut. La gent especula sobre el seu parador: Hispanoamèrica, un pis franc... Aquesta és, per tant, la situació: tenen còpia de les gravacions l’autor, fugit, l’antic sogre de l’escàpol, els membres d’un partit polític, la fiscalia i un jutjat. La causa, declarada secreta, té més forats que un formatge gruyère. ¡Un veritable maldecap per al president de l’administració provincial i altres autoritats autòctones!

Hora de passar comptes

Fa uns anys, hom presentava en fiscalia la denúncia d’un presumpte cas de corrupció i l’escrit anava directament a la paperera. En altres paraules: molts sospitàvem l’existència de sobres, suborns, diners negres, comissions il·legals, enriquiments sospitosos, evasió de capitals, saqueig de les arques públiques, finançament il·legal del partit, prevaricacions, delictes fiscals, però era molt difícil provar aqueixa existència. Només quedava l’esperança que l’Agència Tributària o la Fiscalia Anticorrupció tragueren la lupa. ¡Vana esperança! Ambdós organismes depenen del Govern, que nomena el director de l’AT i el Fiscal General de l’Estat. Però vingueren l’esclat de la bombolla immobiliària, la crisi, el 15-M, l’admissió de denúncies per part d’alguns jutges independents, el Cas Gürtel, els ERO d’Andalusia, el Cas Nóos, les preferents de Bankia i altres antigues caixes d’estalvis, l’empipament ciutadà, l’aparició de Podemos i, sobretot, l’anunci d’una monumental davallada d’expectatives electorals dels dos grans partits tradicionals. Quan un partit ha entrat en crisi, es trenquen els dics que retenien les aigües putrefactes de la corrupció interna, comencen les ganivetades, apareixen els dossiers, es desferma la guerra de faccions, s’utilitzen els aparells de l’Estat per a fotre els adversaris —que, ves per on, poden militar a les files del propi partit. Ara, escrits de denúncia que abans anaven directament a la paperera són examinats detingudament. Ara, si una diputada de l’oposició lliura a fiscalia una denúncia contra un baró del partit governant —acompanyada d’unes gravacions comprometedores i un llistat de fets que menen a la possible comissió de delictes diversos—, podem estar segurs que aqueixa denuncia serà presa en consideració. La investigació es durà de manera tan discreta que el presumpte corrupte no sospitarà res fins que la cosa ja no tinga remei. S’encarregarà a una unitat d’elit, la Unitat Central Operativa (UCO) de la guàrdia civil que faça servir la lupa —i un microscopi, si cal. ¿Per què? Perquè el baró provincial és un torracollons empedreït que es passava la vida posant travetes a la cúpula del seu partit. Els líders estatal i autonòmic n’estaven fins als nassos, i han trobat una oportunitat magnífica per a desempallegar-se del torracollons. Així funcionen les coses a l’interior dels partits. Sic transit gloria mundi. Continuarà.

Quan es treballa en comandita...

¿Per què és tan difícil desemmascarar les trames corruptes?  Perquè llurs membres imposen una fèrria llei de l’omertà. En el suborn a un polític o funcionari públic sempre hi ha dos delinqüents: la persona —un empresari normalment— que fa l’obsequi, o lliura el sobre amb diners negres, i l’autoritat que l’accepta. Sovint, el suborn és repartit entre vàries persones. En tots els casos funciona l’omertà. El corrupte pillat in fraganti sol amenaçar, perquè no vol menjar-se el marró tot sol, que estirarà de la manta. No ho farà. El seu advocat li dirà que aqueixa no és una bona estratègia de defensa; implica acceptació de culpa. «Segons la llei de Mahoma...», li deixarà caure. D’altra banda, els suborns i les comissions il·legals circulen en efectiu, dins de maletins o sobres. En fi, si cap membre de la trama no obre la boca, la corrupció romandrà impune. Imaginem, però, que les converses compromeses del baró d’un partit han estat enregistrades per un subordinat en qui tenia dipositada la confiança. Les gravacions són un clàssic de la política valenciana. Tots recordaran la conversa “punxada” a un líder autonòmic de rostre eternament bronzejat: Pídele más, que quiero cambiarme el coche. La gravació d’aquestes paraules fou invalidada pels tribunals; l’escolta telefònica no havia comptat amb una autorització judicial específica. Com era l’única prova de càrrec, el personatge sortí del jutjat lliure i somrient. Arribaria a ser alcalde de Benidorm, president de la Generalitat, ministre i directiu de Telefònica. Eren altres temps. Ara, les coses han canviat. Unes gravacions comprometedores signifiquen, tot i no tenir rellevància judicial, la mort política del baró espiat. Tornem al subordinat que gravava converses. L’espieta havia creat una empresa pantalla que emetia factures falses per treballs no realitzats a contractistes de l’administració provincial. Després, es repartia el botí amb el baró i altres caps del partit. El rapinyaire feia servir dispositius ocults per a gravar els diàlegs que mantenia amb distints companys de repartiment. Conserva hores i hores de gravacions. ¿Per què actuava d’aquesta manera tan compulsiva l’amo dels dispositius? Devia pensar —i no li faltava raó— que els enregistraments li podien ser útils alguna vegada. Quan es treballa en comandita...

De cabines i naufragis

El resultat de les pròximes eleccions locals es presenta més obert que mai. La raó és clara: els factors que influeixen en els votants, a l’hora d’elegir papereta, han canviat substancialment des dels darrers comicis autonòmics i municipals. La crisi econòmica ha tingut un doble efecte: ha augmentat els índexs de politització ciutadana i ha minvat el recolzament als partits tradicionals, que són percebuts com els principals culpables del daltabaix laboral i social que pateix el país. A nivell autonòmic, totes les enquestes auguren el final del bipartidisme. Açò, ja se sap, és parlar per no callar; la veritable enquesta es realitzarà el dia vint-i-quatre, quan s’òbriguen les urnes i es compten els vots. En qualsevol cas, les incògnites prenen dimensions considerables si parlem del futur que depararan les urnes a Xàtiva. El nostre tauler —expressió que ara està de moda— resulta inextricable. Primerament, haurem de veure com evoluciona, d’ací a la pròxima jornada electoral, l’enorme escàndol que esguita Rus. Si el degoteig diari de notícies incriminatòries no cessa, les expectatives polítiques de l’actual alcalde podrien afonar-se definitivament.

També s’ha de tenir present el número de candidatures que concorreran a les eleccions. La dreta xativina mai no s’hi havia presentat tan fragmentada. La divisió solia ser patrimoni exclusiu de l’esquerra, amb les repercussions negatives que això ocasionava —fórmula d’Hondt pel mig. (Tothom recordarà que l’oposició va traure més vots que el PP als anteriors comicis locals.) Sí, ja sé que formacions com UPyD, Ciutadans, Xactiva e tutti quanti neguen ser de dretes. (El centre de l’espectre polític sembla la cabina dels germans Marx.) Els ciutadans tenim dret, però, a simplificar les coses. ¡Per aclarir-nos, més que res! ¿Tastarà la dreta l’oli de ricí de Víctor d’Hondt, el pròxim dia vint-i-quatre? Qui sap. Darrerament, s’han publicat enquestes amb pronòstics molt dispars. Ciutadans podria atraure vots dels conservadors fastiguejats per la corrupció que rosega el PP. ¿S’esvairà el tradicional pragmatisme de l’elector de dretes, que sempre elegeix l’opció més útil, sense perdre’s en qüestions de matís? Potser sí o potser no. Segons el meu parer, els grups que disputen a Rus l’espai electoral no tenen massa tiró popular.

En uns comicis locals es mira amb molta atenció quina gent inclouen les llistes electorals. El cap de Xactiva difícilment aconseguirà que s’oblide la seua participació en afers i despropòsits diversos —plaça de bous i ciutat de l’esport incloses— durant els vint anys de govern del PP. S’ha de tenir molta barra per a subscriure el manifest d’Iniciativa Cívica pel Centre Històric després d’haver dirigit una regidoria d’urbanisme incapaç de redactar el Pla Especial de Protecció del Centre Històric de Xàtiva. Evidentment, el vaixell de la dreta local corre el risc de naufragar. L’allau de notícies sobre comportaments corruptes, gravacions comprometedores i declaracions sainetesques passarà factura a l’agrupació local del PP. Les dades demoscòpiques indiquen que la indignació general provocada per la crisi, econòmica i institucional, també ha niat a la nostra ciutat. Com més va, més fosc es presenta el futur personal i polític de l’actual alcalde. En privat, fins els més fidels a Rus donen per perduda la seua majoria absoluta.

En canvi, els líders xativins de PSPV, Compromís i EUPV creuen navegar vent en popa; són molt coneguts pel seu treball opositor —Cristina Sunyer, posem per cas, porta anys bregant amb les magarrufes de l’alcalde i els seus acòlits. No s’ha de vendre la pell de l’ós, però, abans d’haver-lo acaçat. Segons les enquestes, els socialistes no remunten el vol. (La desafecció dels ciutadans afecta igualment PSOE i PP, els únics partits que s’han repartit fins ara el poder, i l’agrupació local del PSPV en pateix les conseqüències.) Evidentment, tindrem un govern municipal de coalició. ¿Però de quin signe? ¿D’esquerres o de dretes? ¿Esdevindran àrbitres de la situació els inquilins instal·lats a la cabina dels germans Marx? No sé. Jo preferiria un govern format per gent progressista i valencianista, un ajuntament d’esquerres. Si s’afona el Titànic de la corrupció, amb les cabines de primera classe dins, respiraré alleujat. Però tornem al principi d’aquest text: el resultat de les pròximes eleccions locals es presenta molt obert.

 

(publicat a Levante-EMV, el 02/05/2015)