Fa uns anys, hom presentava en fiscalia la
denúncia d’un presumpte cas de corrupció i l’escrit anava directament a la
paperera. En altres paraules: molts sospitàvem l’existència de sobres, suborns,
diners negres, comissions il·legals, enriquiments sospitosos, evasió de
capitals, saqueig de les arques públiques, finançament il·legal del partit, prevaricacions,
delictes fiscals, però era molt difícil provar aqueixa existència. Només
quedava l’esperança que l’Agència Tributària o la Fiscalia Anticorrupció
tragueren la lupa. ¡Vana esperança! Ambdós organismes depenen del Govern, que
nomena el director de l’AT i el Fiscal General de l’Estat. Però vingueren l’esclat
de la bombolla immobiliària, la crisi, el 15-M, l’admissió de denúncies per part
d’alguns jutges independents, el Cas Gürtel, els ERO d’Andalusia, el Cas Nóos, les
preferents de Bankia i altres antigues caixes d’estalvis, l’empipament ciutadà,
l’aparició de Podemos i, sobretot, l’anunci d’una monumental davallada d’expectatives
electorals dels dos grans partits tradicionals. Quan un partit ha entrat en
crisi, es trenquen els dics que retenien les aigües putrefactes de la corrupció
interna, comencen les ganivetades, apareixen els dossiers, es desferma la
guerra de faccions, s’utilitzen els aparells de l’Estat per a fotre els
adversaris —que, ves per on, poden militar a les files del propi partit. Ara,
escrits de denúncia que abans anaven directament a la paperera són examinats detingudament.
Ara, si una diputada de l’oposició lliura a fiscalia una denúncia contra un
baró del partit governant —acompanyada d’unes gravacions comprometedores i un
llistat de fets que menen a la possible comissió de delictes diversos—, podem
estar segurs que aqueixa denuncia serà presa en consideració. La investigació
es durà de manera tan discreta que el presumpte corrupte no sospitarà res fins
que la cosa ja no tinga remei. S’encarregarà a una unitat d’elit, la Unitat
Central Operativa (UCO) de la guàrdia civil que faça servir la lupa —i un
microscopi, si cal. ¿Per què? Perquè el baró provincial és un torracollons
empedreït que es passava la vida posant travetes a la cúpula del seu partit. Els
líders estatal i autonòmic n’estaven fins als nassos, i han trobat una
oportunitat magnífica per a desempallegar-se del torracollons. Així funcionen
les coses a l’interior dels partits. Sic
transit gloria mundi. Continuarà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada