Avui ha sortit el sol com tots els dies. Jo m’he
alçat a la mateixa hora de sempre. He anat al meu treball com d’habitud.
Tanmateix, una estranya sensació embargava el meu estat d’ànim. Era l’endemà de
la nit anterior. Aparentment, tot continuava al seu lloc: l’home que passeja el
gos per davant de ma casa, el quiosc de l’Hort de Mora, les set rodones que el meu
cotxe ha de vorejar durant el trajecte fins a Moixent... Però la reverberació de l’aire era distinta.
Deu ser aqueixa capacitat nostra per a la prosopopeia, aqueixa inclinació tan
humana a personificar les coses. Havia acabat un cicle i començava un altre. Fins els
rastells de les voreres semblaven anunciar-ho. Vint anys són molts anys. Els
joves nascuts en 1995, que tenen ara vint anys, no han conegut altre burgmestre que
el patró defenestrat pel seu partit i pel veredicte de les urnes. S’inicia, per
tant, un nou temps. Tots —excepte els perdedors— volem oblidar el passat. Tots
desitgem un avenir ple de lluïssor. Preguem que els nous consellers esquiven
amb èxit el desert de terra cremada que ens han deixat les hosts derrotades. Que
així siga. Amén.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada