Reaccions innobles

El ingenus pensaran que la política és una activitat noble, que tots aquells que s’hi dediquen ho fan per motius altruistes, per vocació de servei, per millorar la qualitat de vida dels conciutadans. Això no és del tot exacte. Hi ha qui es dedica a la política perquè se sent atret pel poder. «Es té poder —confessà fa temps l’encara alcalde en funcions— per a eixir en la foto, per a ser un ídol. A mi m’agrada ser important. Des que mane, els policies es quadren davant de mi.» La pruïja d’amuntonar riqueses i d’obtenir avantatges, i la defensa d’interessos particulars també empenyen molta gent a l’arena pública. (La classe dominant, posem per cas, fa servir les institucions per a defendre els interessos d’una minoria privilegiada.) Quan tots aquests mòbils conflueixen en qui mana —individu o grup—, la noblesa de l’activitat pública brilla per la seua absència. La fam de riquesa és —ho constatem aquests dies— la mare de totes les corrupcions. Qui només busca el profit privat acaba convertint la política en una activitat delictiva.

Abans, l’absència d’ideals nobles no tenia conseqüències; un segment de l’electorat —la franja més afavorida per les corrupteles— solia perdonar els corruptes. Les coses han canviat. S’havien superat massa línies roges. La impunitat havia arribat massa lluny. Per això, el passat dia 24, els electors decidiren de passar pàgina, de cloure un cicle polític i obrir-ne un altre. Els càrrecs públics descavalcats ja s’ho devien olorar; estaven neguitosos (els exabruptes llançats per alguns durant la recent campanya electoral eren producte del desfici). Si la política fos una activitat noble i desinteressada, els perdedors de les eleccions acceptarien la derrota amb esportivitat, com fan els contrincants de qualsevol competició sense ànim de lucre. No és el cas. Qui ha aprofitat el càrrec per a procurar-se un matalàs confortable veu la desfeta electoral com un veritable cataclisme. ¡Adéu al pessebre! «¡Quina hòstia! ¡Quina hòstia!», exclamà qui encara és alcaldessa en funcions del cap i casal, en conèixer el resultat dels passats comicis.

L’amargor i la rancúnia, combinades amb unes gotes de mal estil i tarannà histriònic, provoquen aquestes reaccions innobles. Altres mostres de baixesa són la tàctica de terra cremada i la destrucció de documents. Els càrrecs públics que han perdut les eleccions romanen en funcions fins a la presa de possessió dels nous equips guanyadors. Durant tres setmanes, l’autoritat sortint ha de traspassar a l’entrant els afers pendents. Alguns edils sortints es dediquen, però, a triturar piles i piles de documents —comprometedors, cal pensar— , a esborrar els discs durs dels ordinadors i a gastar fins a l’últim euro del pressupost, per tal que els nous ocupants dels despatxos troben les arques ben buides. Tothom haurà vist l’enormitat d’obres públiques iniciades a Xàtiva durant els dos últims mesos. ¡Ja pagarà la factura qui vinga! Al nostre ajuntament, el nou equip de govern trobarà un forat econòmic que podria ascendir als trenta milions d’euros —factures amagades al calaix incloses. I no cal abandonar la capital de la Costera per a veure regidors en funcions que surten de l’ajuntament carregats amb munts de documentació.

¡Política de terra cremada! ¿Noblesa? En els polítics que ens han governat durant vint anys, poca. Han proliferat la supèrbia i les desconsideracions cap a l’adversari —molts de vostès recordaran el famós rodilla en tierra. I l’última mostra de vilania la comprovarem aviat; molts alcaldes descavalcats —el nostre sense anar massa lluny— renunciaran a l’acta de regidor; tenen por de rebre el mateix tracte que dispensaven ells als seus opositors. «Creu el lladre que tots furten», resa la dita popular. Si foren nobles, si tingueren la consciència tranquil·la, no fugirien. Assumirien tranquil·lament la tasca opositora. Alguns polítics ho han fet. El socialista Fernández Vara, posem per cas, passà de presidir la Junta d’Extremadura a dirigir l’oposició. No fugí espaordit. S’ha de ser noble en la victòria i en la derrota. En fi, els polítics que manaven fins ara ni exhibien noblesa ni expel·lien massa eròtica —eròtica del poder, ja saben. Això sí, desprenen histrionisme a cabassos. I si no, que li pregunten a Alfonso Rus o Marcos Benavent.

 

(publicat a Levante-EMV, el 30/05/2015)