divendres, 26 de febrer del 2010

Nou editorial conjunt

El passat dia 23, quaranta-quatre mitjans de premsa en català, tant en paper com digitals, publicaren un editorial conjunt que expressava el suport a la ILP Televisió sense Fronteres, impulsada per Acció Cultural. La llista de mitjans adherits a la iniciativa incloïa els mitjans en català més importants i representatius (Avui, El Punt, Vilaweb, El Temps, Diari de Balears, El 9 Nou...), que seguien un precedent: l’editorial conjunt en defensa de l’Estatut de Catalunya.



Fem-ho possible: per TV3 i la llengua catalana

El passat 2 de febrer, el Parlament de Catalunya va aprovar una declaració d’adhesió a la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” amb els vots favorables de CiU, PSC, ERC, ICV i PP. En la declaració, s’afirmava que “es tracta d’una iniciativa legislativa que respon a la necessitat d’adaptar el marc legislatiu vigent als canvis tecnològics i d’emissió i distribució de continguts comunicatius que s’estan produint al conjunt de l’estat espanyol” i que l’acord es prenia “valorant la conveniència que l’estat intervingui legislativament per garantir amb caràcter general i estable, i amb condicions tècniques i d’intercanvi equiparables, el compliment dels objectius de protecció de les llengües oficials, regionals o minoritàries en la implementació final de la televisió digital”.

L’argumentació no pot ser més clara, i amb la seva declaració el Parlament s’afegeix al cada vegada més unànime consens entorn d’aquesta iniciativa impulsada per Acció Cultural del País Valencià (ACPV). Pocs dies abans van ser els rectors de les 20 universitats membres del Consell General de la Xarxa Vives els que aprovaven l’adhesió a la mateixa ILP, com també ho han fet tots els sindicats de tots els territoris dels Països Catalans, els partits polítics i les principals entitats i associacions, des de la Federació Llull (que reuneix Òmnium Cultural, Obra Cultural Balear i la mateixa Acció Cultural) al FC Barcelona. Tots units per un mateix objectiu: fer possible la legalització de les emissions de TV3 al País Valencià i el reconeixement del marc nacional de comunicació.

Però una ILP implica molt més que una sèrie d’adhesions i declaracions favorables més o menys entusiastes: implica, concretament, en aquest cas, la necessitat d’aplegar 500.000 signatures vàlides de ciutadans i ciutadanes majors d’edat. I és en aquest punt que s’ha de concretar tot aquell consens: perquè el futur del català (que ens ateny al conjunt de la comunitat lingüística) passa, en el segle XXI, molt particularment perquè sigui possible crear el que s’ha anomenat “un marc nacional de comunicació”.

Per això, i afegint-nos al consens articulat al voltant de la declaració del Parlament de Catalunya, diversos mitjans hem acordat de publicar aquest editorial conjunt com una crida a la ciutadania perquè estigui a l’alçada del repte i col·labori activament en la recollida de signatures –que ja és en el seu tram final- per fer possible un pas endavant. Per TV3 i per la llengua catalana.


Publicacions i entitats periodístiques adherides a la iniciativa

El Punt, Avui, Diari de Balears, Diari de Sabadell, Diari de Tarragona (*), Segre (*), El 9 Nou Osona, El 9 Nou Vallès Oriental, El Temps, Vilaweb, L’esquerda de la Bastida, L’informador, La Farga, Nova Tàrrega, La Palanca, La Comarca, Estela, Som-hi, Vallenc, Nova Conca, El Salí, El Martinet, El 3 de vuit, La Veu de la Segarra, Som Garrigues,
www.anoiadiari.cat, www.comarquesnord.cat, Diari de Manlleu, dimecres 24, Diari de Vic, dimecres 24, www.diaridevic.com, El Mirador del Pla de l’Estany, Els Colors, La Fura, www.lafura.cat, L’hiperbòlic, Mediterranean Daurat, Noticiestgn, dimecres 24, www.noticiestgn.cat, Revista Enrenou, Secundèria, www.deria.cat, www.sies.tv, Viure als Pirineus i www.viurealspirineus.cat.

Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC)
Associació Catalana de la Premsa Comarcal (ACPC)

(*) Publicacions que s’adhereixen a la iniciativa, però publiquen l’escrit com article d’opinió i no com a editorial.

dijous, 25 de febrer del 2010

Aquest és dels nostres


«Mossèn Campanes i el reverend Núñez estan sempre com el gos i el gat», xiuxiueja Rocabuix amb un somrís. «Què vols dir?», inquireix Radaurí. «Ahir —explica Rocabuix—, les pàgines del Diari d’Informacions se’n feien ressò de la polèmica que mantenen els dos rectors. El primer afirma taxativament que sant Vicent Ferrer va predicar a Xàtiva; el segon ho desmenteix categòricament.» Radaurí roman absort uns instants. «No seré jo qui tercerege en aquesta discussió —diu amb indiferència—. A mi només m’interessen certs aspectes del personatge: els folklòrics i els literaris. Et vaig a contar una anècdota que fa referència al seu ditet. Ja saps que la iconografia sol mostrar sant Vicent amb un dit enlairat...» Eiximona, que surt de la cuina, matisa: «De vegades amb dos!» Rocabuix pregunta al seu amic: «Per què alça el dit sant Vicent?» Radaurí entorna els ulls i diu: «El frare dominicà tingué fama de predicador terrible. És possible que ens estiga llegint la cartilla, com fan les mares o els mestres amb aquells infants que han comès alguna malifeta. També és possible que assenyale el cel (o l’infern, vés a saber; el seu índex apunta sovint cap a l’esquerra, cap al costat en què romanen els rèprobes). La bona qüestió és que, durant la Guerra Civil, els milicians republicans solien cremar les imatges de les esglésies, però n’indultaven una: la de sant Vicent.» Rocabuix i Eiximona, que s’eixuga les mans amb el davantal, es miren estranyats. «Quan els membres dels escamots rojos trobaven una figura del sant —segueix Radaurí—, la mutilaven. En comtes de cremar-la, li tallaven el dit i deien, enlairant el puny tancat: “Aquest és dels nostres!”. I esclataven a riure.» Rocabuix i Eiximona posen uns ulls com a plats. «Això, t’ho acabes d’inventar ara mateix», crida ella, mentre marxa a la cuina rient. Rocabuix acaça Radaurí fins a la porta del carrer amb el periòdic enlairat.

dissabte, 20 de febrer del 2010

El matalàs punxat

Periòdicament, els organismes encarregats d’analitzar la conjuntura econòmica publiquen les dades relatives a la crisi. Si ens fixem en aspectes com ara la inactivitat empresarial, la morositat o l’atur, les dades no poden ser més demolidores; la situació afecta més greument el País Valencià que altres comunitats autònomes. I per aquella propietat que ens ensenyaven de menuts a classe de Matemàtiques —la propietat transitiva de les relacions entre conjunts—, la Costera i Xàtiva porten mesos ocupant els llocs capdavanters a tots els índexs de recessió. Què ha passat? Un obrer m’ho explicava l’altre dia de manera ben entenedora: «En un país en què anaven desapareixent a poc a poc sectors com el tèxtil o la fusta, la rajola havia esdevingut el matalàs d’amortiment.» A pocs se’ls acudia de promoure activitats econòmiques amb un futur més prometedor i sostenible. No pagava la pena! La construcció —una bombolla, com ara s’ha vist— oferia un descans acollidor i tou per al cul de tota mena de polítics i especuladors. Molts diners a guanyar en poc de temps!

«Ara —seguia reflexionant l’obrer—, com que de sobte se’ns ha punxat el matalàs, hem de reposar la panera en el dur paviment.» Els qui més han notat la caiguda del llit han estat —no podia ser d’altra manera— els assalariats, els autònoms i els petits empresaris. «La riquesa adquirida aviat s’esvaeix aviat; l’adquirida a poc a poc, creix», resa la dita popular. Amb la fallida del sector immobiliari, tota la plètora d’aprofitats en cerca de diners fàcils ha vist minvar els seus cabals; els treballadors, en canvi, han vist evaporar-se els seus llocs de treball. Com que cap geperut no es veu la gepa, els polítics que ens governen repeteixen com una lletania: «La culpa, Zapatero!» Sense anar massa lluny, despús-ahir, l’alcalde soltà un míting davant un grup d’alumnes de Batxillerat. Primer els detallà les meravelles del seu govern municipal. Tot seguit, explicà com van de mal les coses amb el govern de Zapatero. I finalment, amollà: «Quan guanye les pròximes eleccions, Rajoy ho solucionarà tot!» (no consta que els pares dels menors hagueren autoritzat aquesta sessió d’adoctrinament).

Tanmateix, el famós matalàs punxat l’havien fabricat —almenys ací, a València i a Xàtiva— els governs autonòmic i local dels senyors Camps i Rus. S’ha de ser molt desmemoriat per a no recordar l’activitat frenètica que han protagonitzat a la nostra ciutat, durant els últims temps, la construcció i el sector immobiliari. I s’ha de tenir molta barra per a oblidar els abusos urbanístics que s’han covat a recer d’unes normes denunciades fins i tot davant la Unió Europea, abusos que han degenerat en múltiples detencions d’edils i en l’assassinat d’un alcalde (i cada dia floreixen nous casos de corrupció a les pàgines dels diaris). Home, alguna responsabilitat tindran, en la crisi de l’economia valenciana, el govern autonòmic i la seua política de focs d’artifici. I sembla que Camps i companyia s’han quedat sense matalàs de recanvi; no tenen un euro per a inversió pública, perquè se l’han gastat en allò que vostès i jo sabem perfectament. Trobe, en definitiva, que els populars valencians tenen una bona dosi de fariseisme; mentre permeten que la nostra siga la comunitat més endeutada de tot l’Estat, els seus caps de Madrid exigeixen a Zapatero la disminució del dèficit públic. Quina tropa!

(publicat a Levante-EMV, el 20/02/2010)

dissabte, 13 de febrer del 2010

Ron Mueck




Ja ho diu el Gènesi: «Formà Déu l’home del fang de la terra i bufà al seu nas un bufit de vida, i fou l’home ànima vivent.» Sembla, doncs, que pastar amb fang és una activitat que acompanya l’ésser humà des dels seus orígens; la ceràmica, l’escultura, la pintura —les Belles Arts en suma— provenen d’aquesta activitat. Canvien els materials (els escultors moderns utilitzen acer, silicona, fibra de vidre...), però sovint apareixen artistes que remeten als inicis de l’activitat creadora. L'any 1997, un grup de joves —els anomenats “joves artistes britànics”— organitzaren una exposició col·lectiva, Sensation, a la Royal Academy of L ondon. Hi van participar artistes com Ron Mueck, Damien Hirst i els germans Jake i Dinos Chapman. En general, les obres que s’hi exhibien provocaren polèmica i reaccions extremes entre crítics i públic; eren particularment colpidores les peces de Damien Hirst i els germans Chapman: el primer mostrava uns animals morts conservats en formol dins de grans urnes de cristall; els segons, figures eròtiques i escenes de mort força estremidores (posteriorment crearien polèmica de nou per llur manipulació de gravats de mestres antics com Goya).

Damien Hirst, el més conegut d’aquells joves, ha arribat a guanyar 200 milions d’euros en una subhasta enllestida sense mediació de cap galeria d’art. L’australià resident en Anglaterra Ron Mueck (nascut en 1958) és, en canvi, menys conegut. Tanmateix, entronca amb la tradició dels grans mestres, tot i utilitzar uns materials i un llenguatge moderns. Els orígens d’aquest escultor hiperrealista es troben al món dels efectes especials cinematogràfics i la publicitat. En 1996, començà a dedicar-se a l’art refinat. El seu talent per a desenvolupar creacions plàstiques d’un realisme sorprenent va atraure l’atenció de crítics i col·leccionistes. L’any següent, participà a la col·lectiva Sensation, amb Dead Dad (pare mort), una esgarrifant obra que representa, a escala reduïda, el cos mort de son pare, realitzada amb silicona i altres materials. Aquesta obra el llançà a la fama. A partir de llavors, col·laborà amb la National Gallery, el principal museu de Londres. Les escultures de Mueck reprodueixen fidelment els detalls del cos humà, però diferents trets remeten també al corrent expressionista.

Juga, posem per cas, amb l’escala. Fuig també dels cànons tradicionals de bellesa. Les seues obres sacsegen l’ànim de l’espectador. El procés creador de Ron segueix les pautes tradicionals: dibuixos preparatoris, esbossos de guix o argila, armadures de fil d’aram... L’artista ha participat en esdeveniments força reeixits. Boy, una obra seua de cinc metres, fou exhibida al Millenium Dome i a la Biennal de Venècia. Amb Ron Mueck, s’acompleix la vella màxima: l’artista ha de tenir quelcom de visionari. Les seues figures aconsegueixen de proporcionar una visió inèdita de la realitat sense caure als excessos dels seus companys de generació. Mueck interpreta de manera inopinada el món que ens envolta. Cal destacar el diàleg directe que s’estableix entre les seues obres i les dels mestres antics que atresora la National Gallery. La seua maternitat, per exemple, està lligada al tema de la Mare de Déu i el Jesuset, present en molts quadres renaixentistes penjats a les sales contigües. La dona embarassada també és un tema clàssic, abordat des d’un punt de vista actual i sense complexes: la Ceres deessa de la fertilitat. Mueck s’allibera de tabús, trenca amb segles de polèmiques i censures, i mostra la seua fascinació pel cos humà.