dijous, 25 de febrer del 2010

Aquest és dels nostres


«Mossèn Campanes i el reverend Núñez estan sempre com el gos i el gat», xiuxiueja Rocabuix amb un somrís. «Què vols dir?», inquireix Radaurí. «Ahir —explica Rocabuix—, les pàgines del Diari d’Informacions se’n feien ressò de la polèmica que mantenen els dos rectors. El primer afirma taxativament que sant Vicent Ferrer va predicar a Xàtiva; el segon ho desmenteix categòricament.» Radaurí roman absort uns instants. «No seré jo qui tercerege en aquesta discussió —diu amb indiferència—. A mi només m’interessen certs aspectes del personatge: els folklòrics i els literaris. Et vaig a contar una anècdota que fa referència al seu ditet. Ja saps que la iconografia sol mostrar sant Vicent amb un dit enlairat...» Eiximona, que surt de la cuina, matisa: «De vegades amb dos!» Rocabuix pregunta al seu amic: «Per què alça el dit sant Vicent?» Radaurí entorna els ulls i diu: «El frare dominicà tingué fama de predicador terrible. És possible que ens estiga llegint la cartilla, com fan les mares o els mestres amb aquells infants que han comès alguna malifeta. També és possible que assenyale el cel (o l’infern, vés a saber; el seu índex apunta sovint cap a l’esquerra, cap al costat en què romanen els rèprobes). La bona qüestió és que, durant la Guerra Civil, els milicians republicans solien cremar les imatges de les esglésies, però n’indultaven una: la de sant Vicent.» Rocabuix i Eiximona, que s’eixuga les mans amb el davantal, es miren estranyats. «Quan els membres dels escamots rojos trobaven una figura del sant —segueix Radaurí—, la mutilaven. En comtes de cremar-la, li tallaven el dit i deien, enlairant el puny tancat: “Aquest és dels nostres!”. I esclataven a riure.» Rocabuix i Eiximona posen uns ulls com a plats. «Això, t’ho acabes d’inventar ara mateix», crida ella, mentre marxa a la cuina rient. Rocabuix acaça Radaurí fins a la porta del carrer amb el periòdic enlairat.

4 comentaris:

VICENT FERRER ha dit...

Sí que vaig estar,ho testifique.
Però heu de saber que en poblacions
més menudes tenia més ressó que a
Xàtiva, no massa fàcil per als predicadors de l'epoca.

VICENT FERRER ha dit...

i encara dic més : en en futur pròxim
Xàtiva jugarà un paper prou important dins la historia de l'Esglesia. Ho voreu.

Ximo ha dit...

Aquest comentari em recorda un doble miracle molt famós de Sant Vicent. Sent un infant d’uns deu anys d'edat, l’arquebisbe de València li va prohibir de fer prodigis, per tal d’evitar enrenous. Un dia, Vicentet passà per davant de les obres del Miquelet de la Seu i veié que un obrer queia dels bastiments. El xiquet va apuntar amb el dit índex i va suspendre el manobre en l’aire. Marxà corrents al palau arquebisbal a demanar autorització per salvar la vida de l’accidentat. El prelat no tingué més remei que permetre la salvació del pobre home. Tornà el petit Sant Vicent al Miquelet i amb el dit índex féu que el paleta descendís suaument i es posés a terra sense patir cap mal. «On està el doble miracle?», preguntareu. En l'existència d'obrers al campanar de la Seu en 1361. Les obres del Miquelet començaren en 1381, quan Sant Vicent ja era un home fet i dret; tenia 31 anys. Però què voleu? La vida de Sant Vicent fou portentosa i un miracle és un miracle! Per cert, pare Vicent, m’has deixat intrigat. Va, no ens faces passar ànsia. Quin és aqueix paper tan important que jugarà Xàtiva en la història de l’Església? Recuperarà la seu bisbal? Tindrem un nou papa xativí?

VICENT FERRER ha dit...

Benvolgut Ximo,- i repeteix lo de benvolgut perquè des-de açì vos coneguem del tot, i coneixer és comprendre i voldre del tot-, te vaig a respondre amb refranys:
"on hi hagué pot tornar a haver hi";
i també: "no hi ha dos sense tres",o:
"el tercer millora i conclou el segon". Encara falta prou,això sí.