Cal posar el focus en Mohammed VI

¿Que s'ha de ser acollidor amb els immigrants que arriben a casa nostra fugint de la pobresa i la persecució? ¡I tant! ¿Que un estat ha de controlar les seues fronteres? També. Però conjugar les dues coses no sempre és fàcil. Jorge Verstrynge va dir en certa ocasió: La frontera abierta es la muerte de la democracia. Una frontera es aquello que nos permite decidir nuestro destino. Si no hay frontera, nuestro destino lo puede decidir cualquiera. (Convé advertir que controlar la frontera no vol dir tancar-la hermèticament, sinó vigilar qui la depassa.) En realitat, la frontera sud espanyola és el límit de la Unió Europea. El punt més dèbil de la ratlla es troba a la platja del Tarajal de Ceuta. Un espigó i una tanca metàl·lica amb filferro de punxes marca la partió entre Espanya i Marroc. Amb marea baixa es pot sortejar a peu. En qualsevol cas, es pot entrar en territori espanyol nadant. Amb governs de diferent color, s'ha barallat la possibilitat d'ampliar l'espigó. El projecte d'una enginyera militar va proposar ampliar-lo 400 metres mar endins. Però cap govern no ha fet res. Les autoritats de Marroc coneixen perfectament aquesta debilitat.

El govern espanyol i la Unió Europea han preferit firmar acords i donar un munt de diners a la monarquia autoritària marroquina perquè controle el seu costat de la ratlla. Mohammed VI i els seus ministres saben que poden aprofitar-se de la situació. La frontera els serveix per a fer un xantatge permanent al govern espanyol. Ho van fer en 2021, quan es va permetre que un líder malalt del Polisario rebés assistència mèdica en un hospital de Logronyo. Llavors, la policia de Marroc permeté que uns 10.000 migrants entraren en Ceuta i Melilla. Molts eren subsaharians. L'esdevingut aquests últims dies és ben distint quantitativa i qualitativament; han entrat a Ceuta, que té 83.000 habitants, unes 50.000 persones, majoritàriament joves i xiquets marroquins. Els governs espanyol i marroquí tiren tota la culpa a les màfies. Es pot suposar que Pedro Sánchez no vulga incomodar Mohammed VI. També es diu que l'entrada ha estat propiciada pel Tribunal Suprem. Ha sentenciat que el rebuig en frontera (devolució en calent) no pot aplicar-se automàticament a qui intenta entrar nadant i no ha superat elements físics de contenció fronterera como una tanca o un mur.

En tot cas, és impossible creure que el govern marroquí no tinga res a veure amb una crisi d'una magnitud tan gran. Resulta difícil no pensar que haja encoratjat l'operació i haja ordenat a la seua policia que mirés cap a altre costat. Les màfies de Marroc, que es dediquen a altres "negocis", no poden fer res sense el vistiplau de casa reial. La dreta ja acusa Sánchez de no haver evitat la invasió. ¿Què es pot fer per a evitar una entrada massiva? Si fórem un estat genocida com Israel, l'exèrcit espanyol hauria obert foc contra els immigrants. La policia i l'exèrcit no podien fer altra cosa que ajudar els exhausts i intentar mantenir un control mínim de la situació. Voler que els habitants de Ceuta ajudaren (amb llar, roba, higiene, menjar, aigua) 50.000 persones arribades de cop és somniar truites. De fet, a hores d'ara, uns 48.000 immigrants ja han tornat per voluntat pròpia a territori marroquí. L'episodi deixa interrogants. ¿Quin és l'objectiu de l'última extorsió de Marroc? ¿Recordar la reivindicació de sobirania sobre Ceuta i Melilla? ¿Llegir-li la cartilla a Sánchez pel seu recent viatge a Algèria? ¿Acatar ordres arribades des de Washington i Tel-Aviv?

 

Cal recordar que Trump i Netanyahu mantenen magnífiques relacions amb el rei Mohammed VI i donen suport a les reivindicacions marroquines de sobirania sobre Ceuta, Melilla i Sàhara. Que el PP i Vox no diguen ni piu sobre açò resulta difícil d'explicar. Si són tan patriotes, haurien de rebutjar radicalment les tesis nord-americanes i israelianes. D'altra banda, els capitosts d'EUA i Israel han paït molt malament la posició espanyola sobre el genocidi a Gaza i la guerra contra Iran. De fet, Trump ja ha deixat caure que podria traslladar les bases de Morón i Rota a territori marroquí. Podem estar davant d'altre episodi de la campanya per a fer caure el govern de Pedro Sánchez. A Trump li agradaria que governés en Espanya la dreta i l'extrema dreta. Núñez Feijóo i Abascal, encantats. Deu haver-hi l'enèsima operació per a subministrar arguments a la reacció. Santiago Abascal: ¡Pedro Sánchez, con su regularización, ha provocado una invasión de nuestra frontera! Trump: «Espanya té unes lleis molt dèbils, unes normes massa liberals.» Entre els diversos partits polítics de la ultradreta europea han proliferat declaracions de caire racista.

Jo crec que no es posa suficientment el focus sobre el monarca Mohammed VI, immensament ric. Ha utilitzat desenes de milers de joves i xiquets com a carn de canó en un episodi de guerra híbrida. Tingué un bon mestre; son pare Hassan II organitzà la Marxa Verda mentre agonitzava Franco, per a obligar Espanya a lliurar el Sàhara. (Aquella extorsió comptà amb l'aquiescència dels EUA.) La vida de les persones que han entrat aquests últims dies en Ceuta no deu tenir massa valor per al monarca marroquí; hi ha hagut més de vuitanta morts al costat espanyol de la frontera. I encara poden aparèixer més cadàvers. Es desconeix el nombre de morts al costat de Marroc, perquè les seues autoritats no proporcionen informació. Que tants marroquins cerquen una vida millor fora de sa casa hauria d'enviar algun senyal. D'altra banda, el rei deixa als peus dels cavalls milions de marroquins i llurs descendents que viuen en Europa en temps d'auge del feixisme, però l'extorsió reial no serà l'última si el govern espanyol no mostra més fermesa i el CNI no resulta més efectiu. En fi, ¿per què creu Mohammed VI que traurà més del PP i Vox?

¡Nos ganaron los zurdos, che!

 

Il·lustració de Joaquín Aldeguer

Pare racista, fill de colors

Il·lustració de Hamit Gış

Setge medieval a Cuba

L'existència del dret internacional —una existència relativa, perquè les contravencions han estat freqüents— permetia certa estabilitat en les relacions entre estats. Sembla, però, que ens dirigim cap a un món en què imperarà la llei de la selva. Una de les transgressions més significativa i duradora de la legalitat és el bloqueig a Cuba. Els EUA el titllen d'embarg. Addueixen que Cuba nacionalitzà de manera il·lícita béns de ciutadans nord-americans. Les coses s'han d'explicar bé. Les nacionalitzacions en Cuba es realitzaren conforme a les disposicions del dret internacional; la Resolució 1803 (XVII) de l'Assemblea General de l'ONU, “Sobirania permanent sobre els recursos naturals”, diu al seu punt 4: «La nacionalització, l'expropiació o la requisició hauran de fundar-se en raons o motius d'utilitat pública, de seguretat o d'interès nacional, els quals es reconeixen com superiors al mer interès particular o privat, tant nacional com estranger. [...] es pagarà a l'amo la indemnització corresponent, d'acord amb les normes en vigor a l'Estat que adopte les mesures en exercici de la seua sobirania i de conformitat amb el dret internacional.»

L'excusa d'EUA és que Cuba no volgué pagar les indemnitzacions. Això no és cert. Segons altra resolució de Nacions Unides, les indemnitzacions s'han de pagar dins dels límits que resulten apropiats, cosa que s'oposava a les demandes nord-americanes de compensació ràpida, adequada i efectiva. Dit d'altra manera: Cuba oferia establir unes quotes, pagar a terminis. Els EUA volien pagament immediat al comptat. I en base a aquesta pretensió, inassumible per Cuba, s'imposà el bloqueig ja fa vàries dècades. Les conseqüències han estat terribles per als cubans; les autoritats dels EUA no sols tallaren els intercanvis comercials (importacions i exportacions) amb Cuba. També van establir sancions per a països tercers que no secundaren el bloqueig. (Algunes empreses espanyoles han patit les conseqüències.) Però tot açò és embolicar la troca. En realitat, l'establishment dels EUA no suporta que l'illa —el seu pati de darrere— siga autònoma i tinga un govern comunista. Si el bloqueig ja era molt dolent per als cubans, l'accés de Donald Trump a la presidència dels EUA ha agreujat la situació fins a límits insuportables. ¡Setge medieval!

Des de l'antiguitat, l'estratègia més comuna per a emparar-se d'un oppidum, d'una fortificació (un castell o una ciutadella) o d'una ciutat era sotmetre a setge la plaça que es volia conquerir. El setge impedia l'arribada d'aigua, queviures i altres subministraments a la població encerclada. Diferents episodis històrics mostren que les conseqüències eren patides tant per les guarnicions militars com per altres pobladors (dones, ancians, xiquets). Trump ja no dissimula; vol emparar-se de Cuba. I ha decidit que no hi entre una gota de combustible. Fins ara, l'illa rebia petroli de Veneçuela. Això ja s'ha acabat. Mèxic, que seguia enviant ajuda, ha estat amenaçat per Trump. Sense petroli no poden funcionar el transport públic, ni els serveis d'emergència, ni la recollida de fem, ni les centrals elèctriques... L'electricitat és imprescindible per a hospitals, frigorífics, nombrosos processos productius... La conservació del menjar, el funcionament d'incubadores, de quiròfans i d'aparells radiològics i la il·luminació depenen de l'energia elèctrica. El malparit de Trump sotmet Cuba a un setge medieval. ¿Per a enderrocar el govern comunista de l'illa?

 

 Vinyeta de Petar Pismestrovic

Pot agradar o desagradar el govern d'un país —a mi no m'agraden els governs comunistes—, però cap estat no està legitimat per a ingerir-se als afers interns d'altre, i menys mitjançant un bloqueig que atempta al dret internacional i que s'ha de titllar de criminal per les conseqüències sobre població civil indefensa. En realitat, Trump no està gens preocupat pels drets humans a Cuba. Només aspira a emparar-se'n. Comença a ser un costum del mandatari narcisista cometre tota classe de crims —els de guerra inclosos— i d'atacs al dret internacional humanitari. En pura lògica, Trump hauria d'estar processat pel TPI. Ja sé que això és somniar truites; anem cap a un món governat per la llei de la jungla. Tanmateix, em subleva que cap estat dels autoproclamats democràtics no reaccione davant la injustícia que es comet amb Cuba. ¿Ningú no gosa trencar el bloqueig i subministrar ajuda solidària als cubans? ¿Això de prohibir les exportacions de petroli a un estat no mereix cap reacció de l'ONU? Cada país hauria de ser lliure de mantenir relacions comercials amb qui vulga. Definitivament, estem assistint a un setge medieval en ple segle XXI.

Cortina de fum

Aposte que ningú no parla ara d'Epstein, ¿veritat?

Dreta i extrema dreta

Acudits que no perden actualitat

 

 

Vinyeta del Perich

Zzzzzz

 

Vinyeta de Julio Rey

¿Lawfare?

¿Condemna o absolució?

El Tribunal Constitucional té dit que qualsevol procés s'ha de desenvolupar seguint el mètode contradictori, que possibilita la pugna dialèctica de les dues parts enfrontades i permet que jutge o tribunal conega els arguments de cadascuna. Al procés penal, el principi de contradicció garanteix el dret de defensa. A més, té reconeguda la seua gran utilitat per a conèixer la realitat fàctica. D'acord amb l'experiència universal, el mètode basat en la controvèrsia i el diàleg és el més adequat per a decidir sobre la veritat dels elements fàctics integrants d'una imputació; està generalment acceptat que de la discussió surt la llum. Altres principis que regeixen el procés penal són: la càrrega de la prova recau sobre la part acusatòria; l'acusat té dret a no incriminar-se (dret fonamental a no declarar en contra seua i a no confessar-se culpable); principi in dubio pro reo. Els debats del judici oral contra el Fiscal General de l'Estat han acabat i el procediment ha quedat vist per a sentència. Coneixerem la decisió del Tribunal Suprem abans de Nadal. ¿Hi haurà sentència condemnatòria o lliure absolució? ¡Uf! A hores d'ara, fer pronòstics és arriscat.

 

Si atenem tot el que s'acaba de dir sobre els diferents principis que informen el procés penal, el FGE hauria de ser absolt. Però si parem esment en els membres del Tribunal Suprem que han de dictar la sentència (Andrés Martínez Arrieta, Juan Ramón Berdugo, Manuel Marchena, Antonia del Moral, Ana María Ferrer, Susana Polo i Carmen Lamela), cinc magistrats conservadors i dues magistrades progressites, pot passar qualsevol cosa. Per als conservadors, absoldre el FGE equivaldrà a desautoritzar un dels seus, Ágel Hurtado, el magistrat responsable d'una instrucció força anòmala. A més, podem sospitar que volien deixar Álvaro García Ortiz fora de circulació; el fiscal general és l'única peça progressista en una cúpula judicial majoritàriament reaccionària. Encara més, l'objectiu últim és probablement la desestabilització del govern de Pedro Sánchez. ¿Com han pogut arribar les coses tan lluny? Potser, els magistrats conservadors pensaren que el FGE s'anava a acoquinar, que anava a presentar la seua dimissió. Però García Ortiz prengué la determinació d'aguantar la pressió, de defendre la seua innocència del càrrec que se li imputa.

Ara, els conservadors de la Sala Segona es trobaran davant d'un dilema. Siga quin siga el sentit de la seua sentència, el mal està fet. ¿Condemnaran sense proves o absoldran? ¿Faran el ridícul o provocaran un escàndol majúscul? ¿Destrossaran la carrera i la vida d'Álvaro García Ortiz o restituiran la dignitat d'una persona innocent? Ningú no està en condicions de dir què passarà. Algunes fonts conservadores admeten en privat que podria haver-hi absolució. ¿Per què? Durant el tràmit contradictori, les diverses acusacions no han presentat cap prova directa del delicte imputat, sinó indicis molt febles o mancats de connexió lògica i base racional. De fet, com s'ha dit adés, l'acusat no ha de provar la seua innocència. És la part acusatòria qui ha de provar l'acusació. L'acusat no està obligat a presentar proves que l'inculpen. Pot aportar, això sí, les contraproves que crega adients. Perquè hi haja sentència condemnatòria, ha d'haver-hi una prova de càrrec suficient que destruïsca la presumpció d'innocència. No hi ha prou amb meres possibilitats, sospites o hipòtesis. I recordem: in dubio pro reo (en cas de dubte, a favor del reu).

S'ha donat una situació anòmala. L'acusat ha hagut de provar la innocència. Els seus advocats han deixat en evidència la instrucció esbiaixada, la manca de caràcter reservat del correu objecte de litigi, l'actuació incorrecta de la UCO (que pot haver efectuat diligències il·lícites susceptibles de provocar la nul·litat de la causa), les inferències o suposicions dels testimonis de l'acusació... S'ha palesat l'animadversió de la fiscal Almudena Lastra envers el FGE. Diversos periodistes, testimonis de l'acusat, han declarat que tenien el correu abans que el FGE i que llur font està a la tercera planta de fiscalia, on té el despatx la fiscal superior de Madrid. La jurisprudència diu que els indicis són suficients per a condemnar si són múltiples i concloents, és a dir, no admeten dubtes, i si no són meres sospites. Que l'acusat no aporte un element inculpatori no pot ser utilitzat contra reo. Però recordem que hem assistit a un judici polític. Alguns magistrats de la Sala Segona han estat darrere de decisions com les condemnes del "procés" o la retirada de l'acta de diputat a Alberto Rodríguez. ¿Condemna o absolució? Ves a saber. Pot passar qualsevol cosa.

Independència del Fiscal General de l'Estat

Ateses les notícies d'actualitat, es discuteix si el titular de la Fiscalia General de l'Estat és o no és independent. Crec que el centre del debat és erroni. Quan es posa en qüestió la independència dels jutges es comet el mateix error. Són independents, perquè ningú no els pot remoure de la seua plaça. Poden emetre el vot que vulguen, quan formen part d'una sala, o prendre la decisió que creguen més escaient, en la solitud del seu despatx, perquè saben que ningú no podrà llevar-los la plaça siga quin siga el sentit de les seues resolucions. El Fiscal General de l'Estat és designat pel govern de torn, però és independent. Un cop nomenat, és inamovible, no pot ser destituït. Això és garantia que no rebrà represàlies si adopta alguna decisió que vaja en contra dels interessos del govern que l'ha nomenat. Ho veiem aquests dies. El fiscal general Álvaro García Ortiz està pendent de vista oral i molts es pregunten per què no és destituït, o suspès pel TS. Perquè no es pot. Ha de ser ell qui decidisca si dimiteix o no. Per tant, el centre del debat ha de ser si jutges i fiscals són imparcials. La imparcialitat és una cosa distinta de la independència.

La imparcialitat significa aplicar la llei de manera objectiva, sense deixar-se arrossegar per idees polítiques o religioses, ni per animositats o favoritismes, ni per interessos personals. ¿Els jutges i els fiscals són imparcials? ¡En general, no! Ho comprovàrem en el passat, amb fiscals generals nomenats per governs del PP. ¿Era imparcial Consuelo Madrigal? ¡Ha! I en el present existeixen dubtes raonables sobre la imparcialitat d'Alejandro Luzón, fiscal cap anticorrupció, que ha posat tota classe d'obstacles a la fiscal que duu el cas Montoro. I anem a la pregunta del milió: ¿és imparcial García Ortiz? No sé, però concita l'animadversió de la dreta des del minut zero. En ser proposat pel govern de Pedro Sánchez, un Consell General del Poder Judicial caducat i de majoria conservadora refusà la idoneïtat d'Álvaro García Ortiz en contra de la tradició, segons la qual només calia comprovar si el candidat complia els requisits que marca la llei. Era la primera vegada que passava això. Que el FGE instés els fiscals del "procés" a informar favorablement l'aplicació de l'amnistia a tots els condemnats, sense entrar en valoracions polítiques, enfurí la cúpula judicial.

Des de llavors, els seus membres li la tenen jurada al fiscal general, la qual cosa no haurà passat desapercebuda a MAR (Miguel Ángel Rodríguez, director de gabinet d'Isabel Díaz Ayuso). En realitat, el fiscal general desentona. García Ortiz estigué afiliat a la Unió Progressista de Fiscals —n'arribà a ser el portaveu. El FGE molesta en un sistema judicial controlat per magistrats i fiscals ultraconservadors. (També desentona, des de fa poc, el Tribunal Constitucional, encara que no forme part de la judicatura.) Atès el funcionament jeràrquic del ministeri fiscal, García Ortiz pot donar instruccions als seus subordinats. És allò que va fer quan es promulgà la Llei d'Amnistia. Per tant, és una peça a batre en el context de la guerra bruta judicial contra el govern de Pedro Sánchez. I en aqueix context, desmentir la bola llançada per MAR sobre el frau confés del promès de Díaz Ayuso i defendre l'autonomia de la fiscalia de Madrid que duu el cas li han costat a García Ortiz un processament que pot acabar malament. Tornem al principi. El FGE és independent, però parlar de la imparcialitat de molts jutges resulta certament una broma pesada.

 

 Vinyeta de Ferran Martín

¿Per a què volem l'autonomia?

Que la gestió de les emergències és competència autonòmica ja ho deu saber tothom a aquestes alçades. Bé, tothom llevat dels dirigents del PP, partit que, ves per on, està governant en moltes comunitats autònomes. El PP primigeni i el partit antecessor, Aliança Popular, no creien gens en l'autonomia. Més tard, canviarien d'opinió en adonar-se que les autonomies brindaven parcel·les de poder ben sucoses i oportunitat de manejar pressuposts importants. Però aquest canvi d'opinió no obeeix en absolut a la creença en una Espanya plurinacional i descentralitzada. De fet, en 2013, algunes veus peperes —la d’Esperanza Aguirre, posem per cas— suggerien que potser calia tornar competències al govern central. Algunes comunitats autònomes governades pel PP s'haurien desfet, si hagueren pogut, de la sanitat, les ajudes a la dependència o l’educació. Va ser un mal pensament, perquè la minva dels serveis públics és un element nuclear de la seua política econòmica consistent a baixar imposts als més rics i retallar i privatitzar serveis públics. Uns dels serveis que han patit les conseqüències d'aquest enfocament són els d'emergències.

En un post anterior, ja explicava el dèficit autonòmic que pateix el País Valencià; no disposa de servei d'emergències propi. Catalunya, per exemple, té cossos autonòmics de policia i bombers. L'infrafinançat País Valencià depèn, en bona mesura, per a tot, de l'estat central. Això pot tenir un passar en comunitats que mai no havien aspirat a l'autonomia. Els la van donar per allò del café para todos. Però nosaltres els valencians, que exhibíem pancartes, durant la Transició, amb el lema «Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia», hauríem d'aspirar a un autogovern de primera categoria. Tanmateix, si la majoria vota, quan vénen eleccions, a qui no es creu que som un país, ja sabem quines són les conseqüències. La prova la tenim a la dana de l'any passat. Com ens falten recursos, hem de demanar-ne al govern central. L'escassesa de mitjans propis és una prova del nostre dèficit d'autogovern. La dana suscità un debat interessant, bé que restringit. ¿Calia demanar al govern central que declarés l'estat d'alarma, o d'emergència, cosa que hagués implicat intervenir el Govern de la Generalitat? Les opinions i les respostes van ser diverses.

En realitat no calia decretar l'estat d'alarma de l'article 116 de la Constitució, regulat per l'article 4 de la Llei Orgànica 4/1981. (És l'alarma que es decretà durant la pandèmia.) Es tractava més bé de dilucidar la conveniència de declarar l'emergència d'interès nacional que regulen la Llei de Protecció Civil i el decret que la desenvolupa. Pot declarar aquesta emergència el ministre de l'Interior, per iniciativa pròpia (bé que informant a la comunitat autònoma afectada) o a petició de la comunitat o la Delegació del Govern en el territori afectat. Núñez Feijóo la demanà a bou passat. Podem imaginar la reacció colèrica del PP si el govern de Pedro Sánchez hagués declarat l'emergència nacional des del primer minut. Això equivalia a intervenir la comunitat autònoma. Avui, sabem que el PP ja dissenyava l'estratègia de culpar el govern central per la pèrdua de 228 vides. Entre la gent d'esquerra hi havia divisió d'opinions: uns pensaven que calia haver declarat l'emergència nacional; altres opinaven que el problema era competència de Mazón i que l'havia de resoldre ell. («Al cap i a la fi, Sánchez li està donant tot el que demana», deien.) ¿I Mazón?

Ell podria haver elevat l'emergència a nivell 3, però no volgué, perquè això hagués implicat que el ministre de l'Interior passés a ser el comandament únic. Mantenint el nivell 2, el president de la Generalitat conservava la direcció de l'operatiu, podia demanar al govern central tota classe d'ajudes i podia criticar Sánchez si les demandes no eren ateses. Allò més interessant és el debat que es va suscitar al si de Compromís. Una part dels seus militants opinava que no s'havia de demanar intervenció de l'Estat per una qüestió de principi: «Si ens creguem que som una nació i si aspirem a la màxima cota d'autogovern —o inclús a quelcom més—, ens haurem de traure nosaltres mateixos les castanyes del foc.» Amb independència que nombroses infraestructures malmeses eren de titularitat estatal i que els recursos de l'Estat també són nostres —perquè estan pagats amb imposts de tots—, i malgrat compartir els principis esgrimits, resulta evident l'utòpic de l'aplicació. Potser siga més realista a Catalunya o Euskadi, però al País Valencià... En fi, tot açò ja és passat. Però ara tenim altra catàstrofe: el seguit d'incendis que assolen la Península.

 

Vinyeta de Sansón

El PP torna a mostrar incapacitat de gestió, incompetència i deixadesa. Assaja altra vegada de derivar responsabilitats al govern central, malgrat que la Llei del Sistema Estatal de Protecció Civil estableix clarament que declarar alertes i combatre catàstrofes produïdes en una comunitat autònoma és competència exclusiva del govern d'aqueixa autonomia. No és sobrer, per tant, fer les eternes preguntes: ¿ens creguem l'autonomia o no? ¿per a què la volem? Pel que es veu, els governs autonòmics del PP només volen autonomia si tot està en calma. Però quan vénen mal dades... Quant a la disponibilitat de mitjans idonis, als líders estatals i autonòmics del PP no els acaba d'entrar en el cap que la mà invisible del mercat no serveix per a combatre incendis, danes o riuades. Els desastres com més va, més sovintejaran a causa del canvi climàtic, bé que alguns s'entesten a negar-ho. Les calamitats només es combaten amb impostos i serveis públics. Calen brigades forestals i cossos de bombers ben pagats i ben equipats. ¿Autonomia per a què? Per a millorar la nostra vida descentralitzant serveis i acostant-los al ciutadà, no per a enriquir-se i enriquir amics.

La mentida i els insults

Se sol pensar que l'"i tu més" s'aplica sols a casos de corrupció, però té moltes altres derivades. Dos de les més freqüents es refereixen a la mentida i els insults. Comencem pels segons. A la inauguració de les festes d'Osca es va produir un episodi d'insults a Sánchez. Mentre la regidora de festes estava llegint el pregó, una part dels assistents que omplien de gom a gom la plaça de la Seu corejà insults contra el president. ¡Pedro Sánchez, hijo de puta! La regidora interrompí la lectura. Quan es disposava a continuar llegint, Octavio López, conseller de Foment, Habitatge i Mobilitat del Govern d'Aragó (polític del PP), li va dir a la regidora: Déjales, déjales, que están contra Pedro Sánchez. Com els micròfons estaven oberts, l'episodi s'ha tornat viral. Díaz Ayuso donà el tret de sortida a la campanya d'insults, amb el seu Me gusta la fruta. Sánchez ha estat amenaçat de mort. Li han desitjat que acabe en presó. La dreta li diu de tot: corrupte, porc... I tot això acaba calant un sector de la ciutadania. (Al panell led situat damunt la barra d'un restaurant desfilaven missatges com aquest: Sánchez, hijo de puta, a todo cerdo le llega su San Martín.)

I quan se'ls retrau que insulten d'aquesta manera l'adversari, els portaveus de la dreta contesten que l'esquerra fa el mateix. ¡No! Això no és de veres. I faig una matisació necessària. Pot ser que per les xarxes socials circulen insults en un sentit i l'altre. Tothom sap que les xarxes s'han convertit en un femer. Però jo no veig que s'insulten greument polítics de la dreta "de manera sistemàtica" des dels parlaments, des de les tribunes d'oradors, des de rodes de premsa o des de compareixences públiques de portaveus de partits d'esquerra... Remarque l'expressió "de manera sistemàtica", perquè pot haver-hi, és clar, alguna excepció aïllada. Però no veig campanyes com les d'Hazte oir —que exhibeix enormes pancartes per terra, mar i aire titllant de corrupte Pedro Sánchez— dirigides contra Nuñez Feijóo. Encara més: no hi ha cap entitat equiparable a Hazte oir a la banda esquerra. Per tant, afirmar que l'esquerra insulta igual que la dreta és absolutament mentider. I anem a les mentides. L'esquerra no menteix, la dreta sí. I convé fer altra matisació. Quan parle de mentides, em referisc a fake news, no a incompliments de promeses electorals.

Tots els partits, de dretes o d'esquerres, incompleixen molt sovint les seues promeses. Rajoy va prometre que no pujaria els imposts i féu justament el contrari. Felipe González assegurà que ens trauria de l'OTAN. Sánchez prometé que no hi hauria amnistia i n'hi ha. Els motius dels incompliments són variats: es promet el que se sap de ciència certa impossible de complir; es desisteix dels plans previstos, perquè els números no donen després de les eleccions... Tot això són coses que entren dins de la "normalitat" democràtica. Però les fake news (notícies falses), expressió anglesa per a referir-se a la difusió conscienciosa de mentides, de boles més grans que una catedral, com a arma política, són especialitat exclusiva de la dreta i l'extrema dreta. Feijóo n'és especialista. Recordem el seu debat electoral amb Pedro Sánchez. Les armes de destrucció massiva que posseïa Iraq i la imputació a ETA dels terribles atemptats de l'11-M foren mentides catedralícies amb clara intencionalitat política. L'anomenada "policia patriòtica" s'encarregava de difondre boles i redactar dossiers falsos contra adversaris polítics, durant el mandat de Rajoy.

 

Podemos i els independentistes catalans en foren víctimes principals, però cap partit opositor no se salvava. A partir de la indústria de fabricació de boles va aparèixer el concepte de postveritat, distorsió deliberada de la realitat donant prioritat a creences i emocions sobre fets objectius. El concepte assolí popularitat amb Donald Trump, altre personatge que té la veritat per estrenar; ha arribat al poder gràcies a la propagació de mentides. El domini de la postveritat és aclaparant a les xarxes socials i beneficia singularment la dreta i l'extrema dreta. Les fake news apel·len als pitjors instints i la irracionalitat de la gent. Manipulen moltes persones, però influeixen sobretot els barons joves. En l'estratègia de la mentida es repeteix un patró: fer culpables de la injustícia i altres mals socials els col·lectius més dèbils, especialment els immigrants provinents d'Àfrica. El negacionisme científic (negar el canvi climàtic, l'evolució o l'efecte positiu de les vacunes) és una varietat de falsia intencionada. ¡Reaccionarisme pur! Les boles de la dreta tenen l'objectiu d'assegurar la seua hegemonia política, econòmica i social. En fi, la dreta menteix, l'esquerra no.

Acarnissament amb el fiscal general

En circumstàncies polítiques més assossegades no hauria tingut tanta transcendència la filtració d'un correu electrònic de l'advocat de la parella de Díaz Ayuso dirigit a fiscalia. Són centenars, o milers, les filtracions que es produeixen durant la tramitació de processos judicials. S'acusa sense proves al fiscal general de l'Estat de ser qui va filtrar el correu amb què Alberto González Amador confessava la comissió d'un delicte contra la hisenda pública. L'article 417.2 del Codi Penal estableix que l'autoritat o el funcionari públic que revele la informació reservada que conega sobre un particular incorrerà en pena de presó d'un a tres anys i d'inhabilitació especial per a funció o càrrec públic de tres a cinc anys. Hauria de sobtar la insistència del Tribunal Suprem a processar Álvaro García Ortiz. La manca absoluta de proves de la culpabilitat del fiscal general hauria d'haver conduït fa temps a l'arxiu lliure de la causa. En realitat existeixen proves que exoneren García Ortiz i que l'instructor, Ángel Hurtado, i la sala d'apel·lacions del TS no han pres en consideració.

La hipotètica revelació de secret ja arribava molt avariada d'origen, atès que el director del gabinet de Díaz Ayuso havia estat autoritzat per González Amador a publicar els seus correus. Per tant, ens hem de preguntar a quines raons obeeix l'acarnissament del Suprem amb el fiscal. Cal apuntar vàries. Aquest acarnissament es produeix en el context d'un complot contra el govern de Pedro Sánchez, que és l'última peça a batre. Però hi ha altres elements que cal considerar. Núñez Feijóo té alguns comptes pendents amb García Ortiz. A la primeria dels 2000, fou fiscal especialista en medi ambient de la Fiscalia del TSJ de Galícia. García Ortiz assumí l'acusació pública en el cas Prestige. El moment de màxima tensió entre fiscal i PP es produí en estiu de 2017. Núñez Feijóo afirmà que una organització terrorista provocava l'onada d'incendis. El fiscal va contradir el president de la Xunta. No hi havia cap prova de l'existència d'una trama de terrorisme incendiari. La Xunta s'havia gastat moltíssima pasta en una campanya que adobava la tesi del terrorisme.

En 2022, quan va saber que García Ortiz anava a ser elegit fiscal general de l'Estat, el PP denuncià que García Ortiz havia participat suposadament en un acte de campanya del PSOE per a les eleccions gallegues de 2020, cosa totalment inexacta. Però la tírria al fiscal no és prou per a explicar l'assetjament de què és objecte. Com és lògic, García Ortiz devia guardar al seu despatx, als seus dispositius electrònics (mòbils, ordinadors, tauletes tàctils, memòries) moltíssima informació sensible (documents, whatsapps, correus) sobre casos de corrupció que afecten el PP. És plausible pensar que l'escorcoll d'onze hores practicat per ordres de l'instructor busqués emparar-se de tota la informació. Nombrosos juristes (jutges en actiu i emèrits, catedràtics...) van qüestionar la proporcionalitat de la violació del despatx. Segons la jurisprudència del TS i el Tribunal Europeu de Drets Humans, una mesura de tal calibre obligava a una fonamentació reforçada. Existia el risc que es produïren filtracions dels resultats d'aquella diligència, com passa en altres casos.

Quan poden veure's involucrats drets fonamentals, cal procurar la seua menor afectació si existeixen altres mesures que suposen menys ingerència i siguen igualment útils per a esclarir els fets que són objecte d'investigació. Al magistrat instructor tant li era. Potser l'entercament amb el fiscal nasqués de la creença que no suportaria la pressió i llançaria la tovallola. No pot ser destituït. Ha de ser ell qui decidisca si dimiteix. De moment, no pensa fer-ho. Sobre la qüestió hi ha divisió entre els juristes. Alguns creuen que el fiscal no ha de dimitir, perquè l'acte de processament manca de credibilitat, conté més conjectures que indicis. Encara més, aqueixos juristes pensen que el resultat de la instrucció estava decidit per endavant. La causa contra el fiscal general presenta aspectes jurídics problemàtics des del seu origen. D'acord amb la jurisprudència, han de concórrer indicis reforçats de delicte per a obrir procés penal contra un aforat. Ja obert, l'instructor no ha de fer d'acusador; ha de contrapesar els indicis a favor i en contra de l'investigat.

 

Vinyeta de Ricardo

L'assumpte mai no hauria d'haver arribat tan lluny. S'han practicat diligències més pròpies de la persecució del cap d'una banda criminal dedicada al tràfic de drogues. ¿Violació del despatx del fiscal general per un delicte menys greu? De minimis non curat praetor (el magistrat no s'ocupa de nimietats), diu una regla general del dret. Cal parar esment al lawfare en curs contra el govern, per a poder comprendre alguna cosa. Com que el seu cas està molt polititzat, és fàcil d'entendre que el fiscal no vulga facilitar amb la seua dimissió l'objectiu polític de la presumible guerra bruta. Prefereix lluitar per l'absolució en la sala, durant la vista oral, i reivindicar públicament la seua honestedat. Jo aprove la decisió. Si el fiscal llancés la tovallola —cosa que no es pot descartar, perquè la pressió serà extrema—, els candidats a participants en futures conxorxes prendrien bona nota, sabrien què han de fer quan vulguen carregar-se fàcilment una autoritat de l'Estat. És preferible que la Sala Segona del Suprem es retrate. Atesos els antecedents, pot passar qualsevol cosa. ¡I tant!

Acords de mínims

Fa temps que Junts per Catalunya ens té acostumats a veure com s'alinea amb el PP i Vox per a votar en contra del govern de coalició. Els diputats de Junts actuen així perquè deuen pensar que no hi haurà unes conseqüències negatives per a la seua formació. Estan moguts, però, per altres motivacions. Li tenen tírria al PSOE. Sánchez ha incomplit tantes vegades els acords amb els conservadors independentistes que aquests volen fer-li passar per l'embut com a revenja. Saben molt bé que el president no vol convocar eleccions anticipades. Això els situa en una posició de poder. Si sospitaren que Sánchez va a avançar-les, potser Junts canviaria d'actitud en un tres i no res. Són coses de la política. D'altra banda, el partit de Puigdemont és de dretes. Això implica que no tinga incentius per a votar mesures que vagen en contra dels seus interessos de classe. En política migratòria, posem per cas, té la mateixa actitud que altres partits conservadors. A més, ha de competir en Catalunya amb l'extrema dreta representada per Aliança Catalana, que els sondeigs situen en ascens. En definitiva, no hi ha res al capteniment de Junts que sorprenga.

 

Il·lustració de Luis Grañena

 

Si de cas, estic fart de sentir a dir contínuament que Junts vota a favor dels interessos de tots els catalans. Això és una fal·làcia més gran que la Sagrada Família; a Catalunya hi ha maneres de pensar distintes. Els diputats de Junts votaran a favor dels interessos dels seus votants, que no s'han de confondre amb els del PSC o ERC, per posar un parell d'exemples. Això d'arrogar-se la representació de tot un país està massa vist. A l'altre extrem tenim Podemos, que actua sovint com Junts; s'alinea amb PP i Vox votant en contra del govern. (Parle en general. No em referisc al vot en contra del decret llei que revisava el sistema elèctric.) Llevat de l'independentisme, les motivacions de Podemos són semblants a les de Junts: ànim de revenja contra el PSOE i Sumar, tírria a Sánchez, convenciment que no es convocaran eleccions anticipades... Podemos i Junts també comparteixen aqueixa falòrnia de representar més votants dels que realment representen —tota la classe treballadora al cas de Podemos. L'actitud de Ione Belarra i els seus també està molt vista. Pensen que només ells són l'esquerra. Les altres formacions fan el joc a la burgesia.

Alguns grups ignoren una cosa bàsica. Les forces dispars ideològicament només poden pactar si arriben a un acord de mínims, si totes les parts estan disposades a fer alguna cessió. EH Bildu és un cas paradigmàtic. Rarament lleva el suport al govern. Junts i Podemos no deuen entendre quina cosa és un acord de mínims. Van al seu aire. Potser també deu haver-hi alguna dosi de "com pitjor, millor" en les seues línies d'actuació. ¿De veritat pensaran que els aniria millor amb un govern del PP i Vox? En tot cas, sembla que ja els va bé la situació. Però la conjuntura actual és un patiment; dos anys de legislatura sense poder legislar no porta enlloc. Jo també preferiria mesures més radicals contra l'establishment. Però atès el context, no semblen molt factibles. És evident que l'EAJ-PNB i Junts són partits conservadors. Per tant, no queda altra que arribar a consensos i conformar-se amb mínims en què coincidisca tot l'arc parlamentari que dóna suport al govern, cosa que implica situar-se sovint al terme mitjà. Alguns somriuran i diran: «Ja tenim aquí el malmenorisme.» Doncs, s'haurà de trencar una llança a favor del malmenorisme. ¡Veges!

 

Dibuix de Sciammarella

 

I si no agrada el terme, la màxima «Fer de la necessitat virtut» descriu perfectament la situació quan els números no donen per a més. I després de les pròximes eleccions generals, el panorama podria ser encara més fosc. Potser per això, el portaveu parlamentari d'ERC, Gabriel Rufián, ha llançat la idea de crear un front ampli plurinacional i d'esquerres. Aquesta coalició inclouria formacions com la mateixa ERC, Compromís, BNG, EH Bildu, Ara Més i Adelante Andalucía. Fins i tot es podrien afegir Podemos i IU. La direcció d'ERC ha desautoritzat Rufián. Podemos no en vol saber res. Per la seua banda, Yolanda Díaz proposa una aliança democràtica sense sigles, ço és, la repetició d'un Sumar que va a mal borràs. Podemos tampoc no en vol saber res. ¡Ha! No voldrà ajuntar-se amb partidaris del terme mitjà. En tot cas, no sé què pinten Podemos i IU en un front plurinacional. Les probabilitats que la idea de Rufián prospere són escasses. Quant a Compromís, els seus diputats a Madrid s'han dividit i no està descartat que voten coses distintes durant els pròxims dos anys, si la legislatura es completa. ¿Acords de mínims? ¡Uf!

Prurit classista

La història de la capacitació per a exercir oficis o professions és ben antiga. A l'edat mitjana, els encarregats de certificar-la eren els gremis. Un xiquet entrava com aprenent en un gremi, sovint a canvi només d'habitació i menja, anava ensenyant-se l'ofici i podia arribar amb el temps al grau de mestre —de mestre d'obres, posem per cas. Per a exercir una professió calia obtenir un títol expedit per alguna universitat. Els estudis de dret i de medicina, per posar dos exemples, són molt antics. El títol de batxiller en arts era el grau universitari inicial, que concedia la facultat d'arts; seguia el grau de magister. Els estudis culminaven amb el grau superior de doctor. Ja es veu que, bàsicament, l'esquema continua vigent. Des de l'edat mitjana, qui es dedicava al dret o la medicina era considerat professional liberal. A la fi del renaixement i la primeria del període de la il·lustració es produí la separació entre les ciències i les humanitats. Durant el segle XVIII, es crearien les escoles estatals per a formar tècnics, com ara enginyers de camins o arquitectes. Al XIX, sorgirien també els col·legis encarregats de certificar la idoneïtat de certs professionals.

Avui, la col·legiació té rang constitucional i és obligatòria per a moltes professions, sobretot per a les relacionades amb la salut, el dret i la construcció (arquitectura, enginyeries...). Sovint s'ha discutit l'obligatorietat dels col·legis professionals, que solen ser percebuts com mecanismes de recaptació. «Vas, pagues la quota, et posen un segell i llestos», es queixen alguns. Hi ha, però, un element de reflexió més profund. Entre els objectius dels col·legis professionals està la vigilància de l'exercici de la professió i de l'observança de les normes deontològiques. ¿Això és necessari en totes les professions l'exercici de les quals exigeix estar col·legiat? Imagine que es tracta en alguns casos de lluitar contra l'intrusisme professional. ¿L'Estat no pot encarregar-se de vigilar? I ens podem plantejar una última pregunta: ¿demanar a un professional que es col·legie no suposa dubtar del títol de grau, màster o doctorat que li ha expedit una universitat, i de la formació d'especialitat en el cas dels metges? Fins ara, jo no trobava una resposta inequívoca. I continue sense trobar-la, bé que la situació universitària ha canviat molt des que jo vaig estudiar.

Han proliferat guinguetes universitàries privades que expedeixen títols de grau i màster com una parada de xurros. ¿Però els col·legis professionals són garantia que gent titulada per aquestes guinguetes exercisca la respectiva professió amb probitat? No sé. Però tornem a la capacitació per a exercitar certes activitats. ¿Cal un títol universitari per a exercir un càrrec polític? ¡No cal ni títol ni estar col·legiat! Per a obtenir una acta de diputat només calen vocació política, ideari, confiança del teu partit i suport dels electors. Per a ser president de govern tampoc no és necessari cap títol. Basta amb el suport de la majoria parlamentària que hagen elegit els ciutadans. I es pot ser ministre o conseller si es compta amb la confiança del president. Corre la brama que han de governar els millors. ¿Qui són els millors, els qui són més honorables o els qui tenen més títols? Jo he conegut persones amb titulació universitària que no tenien ni idea de res, de vegades ni de la seua especialitat. També es pot ser universitari i mala persona. En canvi, hi ha gents que no tenen estudis universitaris reglats, però són un pou de saviesa adquirida de manera autodidacta.

¿Haurien de governar només els científics? Sòcrates contemplà aqueixa possibilitat —ho veiem en un dels Diàlegs de Plató—, però va concloure que la polis ha de ser regida pels polítics. Els científics poden aconsellar, però no tenen sovint més informació que la resta dels ciutadans, perquè la ciència i la filosofia es guien pel principi d'incertesa. A més, el col·lectiu científic no està lliure de contradiccions. En fi, res no impedeix que un electricista, una reposadora de súper, un oficial paleta, una mecànica, un miner, una treballadora d'arts gràfiques o un sindicalista puga ostentar un càrrec polític per elecció o designació. És lògic que siga així. Altrament, la classe treballadora tindria molt restringit l'accés a la política. De fet, el té prou restringit. (Això sí, com més formats estiguen els polítics, millor.) Llavors, ¿a què obeeix la dèria per mostrar títols universitaris, destapada arran del cas de Noelia Núñez? És una història molt llarga. Ja fa anys, l’accés universal a l’educació, impulsat per l'estat del benestar, tingué un efecte inesperat: el batxillerat deixà d'actuar com a barrera de classe. Abans, els títols acadèmics havien estat molt valorats.

 

Quan sols la classe mitjana cursava estudis superiors, els seus títols eren molt apreciats, perquè proporcionaven mobilitat ascendent. Quan la universitat es massificà i s’obrí a totes les classes socials, els títols deixaren de ser selectius; la devaluació del sistema educatiu a causa de la seua democratització universal, amortitzà la utilitat del títol com a mèrit. Però s'ha perpetuat en les classes altes el prurit de tenir estudis universitaris. «¿Com pot ser que el fill d'un obrer siga més que el meu fill?», pensen els membres de les elits. Jo he arribat a escoltar aquesta frase literalment, quan encara era professor en actiu. S'ha de tenir present que estudiar el batxillerat i una carrera requereix esforç i talent. ¿Què fem si el xiquet no aprova? (Segons es diu al "Nou Testament", «L'Esperit Sant distribueix els dons com vol.» ¡No passa res! Aquí entren a funcionar moltes escoles i universitats privades que solucionen el problema. ¡Amb diners, torrons! Pablo Casado, per exemple, aprovà dotze assignatures de Dret —d'un total de vint-i-cinc— i aconseguí el títol en quatre mesos, després d'haver estat elegit diputat a l'Assemblea de Madrid. ¡Tot un rècord!

Professors de la Cardenal Cisneros diuen que Esperanza Aguirre i altres càrrecs del PP trucaven sovint a la universitat per a urgir l'aprovat de Casado. (Li havia costat set anys aprovar en Icade les altres tretze assignatures.) Per a molts polítics de dretes, tenir títols universitaris —més d'un si és possible— ha esdevingut un prurit classista. Com no poden suportar la idea de no tenir-ne, estan disposats fins i tot a mentir i a inventar titulacions inexistents. I el classisme es filtra cap a baix i contamina, dissortadament, alguns polítics d'esquerres —socialistes, per exemple. Als diputats i als senadors no els cal aportar cap títol quan accedeixen als seus càrrecs. Però la informació que vulguen aportar ha de ser veraç, perquè així se'ls demana en una declaració responsable que han de firmar. Mentir amb el currículum és un mal símptoma. Denota autoodi, classisme o manca d'honestedat, tres característiques gens desitjables en homes i dones que hagen de representar-nos o regir la cosa pública. ¡Perill! Hem d'aspirar a tenir polítics ben formats, però sobretot honestos. L'espectacle d'aquests dies duu a la desafecció política, perillosa per a la democràcia.

Escenari ideal per a l'extrema dreta

Des de fa molt de temps, la dreta i l'estat profund no saben què fer per a carregar-se el govern de coalició. No és que estiguen particularment en contra del PSOE, que és al cap i a la fi un partit del sistema. De fet, Pedro Sánchez només accepta impulsar polítiques d'esquerres quan li posen la pistola a l'esquena. Recordem que el PSOE es creà del no res, durant la transició, amb diners procedents bàsicament dels socialdemòcrates alemanys, que estaven en aquella època immersos en un gran escàndol de corrupció, el cas Flick. La Fundació Friedrich Ebert, molt pròxima a l'SPD, destinà donacions per valor d'un milió de marcs per a finançar el PSOE. Avui, sabem que Felipe González no té un pèl de socialista. Incomplí la promesa de traure Espanya de l'OTAN. Els seus mandats foren una llarga successió d'escàndols: finançament il·licit del partit, cas governador del Banc d'Espanya, terrorisme d'estat, ús indegut de fons reservats, el cas Roldán, el germà d'Alfonso Guerra, entrada en presó del ministre José Barrionuevo y el seu número dos Rafael Vera... Pedro Sánchez és l'actual cap del partit que va protagonitzar tots aquells casos.

Es pot dir d'ell que per força els pengen (ja he recordat en texts anteriors que la seua primera opció era governar amb Albert Rivera), però el PSOE és necessari per a qualsevol combinació de govern progressista. Sumar, esqueixat de Podemos, va a menys. La cap més visible, Yolanda Díaz, ja no té la valoració positiva que rebia quan entrà al govern. I només faltava la presumpta trama corrupta de Cerdán, Ávalos i Koldo, que ha ensorrat el PSOE en les enquestes. La dreta està desesperada, perquè sabia que podia guanyar les eleccions si se celebraren ara. ¿Per què dic «podia»? Perquè s'ha produït un imprevist, el cas Montoro, que desbarata l'estratègia del PP. L'assetjament a Sánchez arribava a límits que no sé si jo suportaria. Però el presumpte cas de corrupció de Montoro posa el PP davant de l'espill. En tot cas, que ningú no pense que les dretes cessaran llurs escomeses contra Pedro Sánchez. En realitat, l'estat profund no abomina el PSOE, sinó l'acord de govern en vigor i alguns partits que donaren suport a la investidura de Sánchez. L'establishment no tindria cap problema amb un partit socialista com el de Felipe González.

De fet, els analistes han especulat sobre la possibilitat d'una coalició del PP amb un PSOE sense Sánchez, si Vox empatés amb el PP o superés el 20% dels vots en les futures eleccions generals. (L'última enquesta del CIS ja situa el grup d'extrema dreta en aquests percentatges.) Per tant, cal tombar Perro Sanxe com siga. Els atacs contra ell han anat superant a poc a poc totes les línies roges. Durant uns dies, potser veurem un PP a la defensiva intentant tapar l'enorme via d'aigua que està provocant l'escàndol del ministre d'Hisenda d'Aznar i Rajoy. «Coses passades», diuen des del partit. Tanmateix, la investigació de la trama Koldo aportarà novetats. Portaveus del PP —¿tenen informació privilegiada de la fiscalia o la UCO?— semblen saber que les novetats es produiran després de l'estiu. El cas Montoro també proporcionarà dades noves. (De fet, ja n'està proporcionant mentre escric açò.) Es desencadenarà una guerra d'acusacions mútues entre el PP i el PSOE. El més beneficiat de la situació és Vox. La intenció de vot a la formació neofeixista no para de créixer. Urgeix que el govern es deixe de guerres i es dedique a les polítiques socials.

 

La por que fan alguns jutges

Momentàniament, el nou cas de corrupció que afecta el PP ha dut a segon pla l'assetjament al govern, però els peperos tornaran a la càrrega aviat. A més, la guerra bruta judicial tampoc no cessarà. Bé que ja no se'n parle, l'intent d'incriminar Bolaños deixà clar que el jutge Peinado no actua per lliure. L'exposició raonada que envià fa dies al Tribunal Suprem perquè fos investigat el ministre Bolaños comptava amb l'aval d'un acte de la secció 23 de l'Audiència de Madrid, que suggeria l'existència d'un entramat a Moncloa. Faltaren mil·límetres per a fer servir l'expressió "banda criminal". L'artilleria apuntava a presidència. Per sort, el Suprem rebutjà d'investigar el ministre. ¿De què era acusat l'"entramat de Moncloa"? De tràfic d'influències i malversació per contractar una assistenta per a Begoña Gómez que l'ajudà ocasionalment en tasques privades. (El PP ha oblidat totalment que la dona de Rajoy tenia un assistent que portava les bosses quan ella anava de compres.) Jo em temia el pitjor, perquè la sala que estudià la petició de Peinado estava formada, entre d'altres, per dos magistrats, Pablo Llarena i Ángel Hurtado, afins al PP.

El que pueda hacer que haga, va dir Aznar. El tret fallat de la secció 23 s'ha de relacionar amb altres paraules de l'expresident i d'Alfonso Serrano, secretari general del PP de Madrid. Aznar digué dies abans del congrés del seu partit: Sánchez acabará en prisión. Serrano reblà: Sánchez se aferra al poder porque sabe que si deja Moncloa lo más seguro es que vaya esposado o imputado. ¡Volen Sánchez en presó! Des de l'adveniment de la democràcia, mai no s'havien dirigit amenaces d'aquest calibre a un president del govern. En fi, les amenaces no haurien de caure en sac foradat. Podria semblar que el perill ja ha passat. ¡Falsa apreciació! Ha passat de moment. Els delictes que s'imputen a Montoro i altres alts càrrecs del seu ministeri en època de Rajoy poden donar un respir a Sánchez. Però tornarà el foc granejat contra l'executiu. Els atacs se succeiran diàriament; no hi haurà pausa. D'altra banda, alguns membres de la cúpula judicial han demostrat altres vegades de què són capaços. No els importa gens destrossar les vides d'un governant i els seus familiars pel bé superior d'Espanya. ¿Els preocupa la justícia, a certs jutges?

 

Vinyeta de Ferreres

 
Hi ha motius de sobres per a pensar que no. Estan preocupats perquè es trenca Espanya, perquè els independentistes no reben un escarment, perquè Sánchez vol canviar el sistema d'accés a la carrera judicial... ¿L'economia, l'atur, els salaris, el prestigi internacional de l'Estat? ¡Passen de tot això! Ells es creuen cridats a l'elevada missió de salvar Espanya. Hi ha, però, dues objeccions: primera, la missió d'un jutge no és fer política, sinó impartir justícia; segona, Espanya no està trencada. (Per tant, no cal salvar-la de res.) En fi, la situació fa por. Díaz Ayuso ha dit: ¡Sánchez es un tirano. Tiene que caer ya! Sembla una bacinada més d'aquest personatge. Tanmateix, si s'encaixen totes les peces del puzle que s'acaben d'enumerar... ¡Mare meua! Sé que açò que vaig a dir pot semblar un al·legat a favor del malmenorisme. Potser. Desitge que Sánchez resistisca, que els presumptes corruptes del seu partit siguen investigats, però que ell no llance la tovallola. Díaz Ayuso, que ja té prou amb la pena que demana fiscalia per al seu promès, tres anys i nou mesos de presó, estaria al gulag en una dictadura estalinista. ¡A mi em fan por alguns jutges!

Altra granota del bassal d'Aznar

Superant totes les línies roges

Ja és recurrent que la dreta vulga establir simetries entre l'extrema dreta i l'extrema esquerra. Jo no sé quantes vegades hauré sentit dir que els socis de govern del PSOE (abans Podemos i ara Sumar) són formacions d'extrema esquerra. Es crea confusió intencionadament entre termes que no són sinònims, "ultra" i "radical". Hi ha un tret que distingeix clarament un ultra d'un radical, el respecte a la legalitat i als procediments democràtics. Segons el diccionari, el radicalisme és el corrent de pensament polític que propugna, d’una manera democràtica, reformes profundes o canvis substancials de les estructures polítiques i socials de l’estat. Fins on jo sé, Podemos mai no ha volgut atacar la Constitució, sinó fer-la complir de manera més exigent. Reivindica, per exemple, que es complisca l'article 47 de la carta magna, que estableix el dret dels espanyols a gaudir d'un habitatge digne i adequat. També propugna mesures legislatives per a garantir de manera eficaç la imparcialitat dels jutges. Mai no ha dit que vulga eliminar les autonomies. En definitiva, res als programes de Podemos o Sumar no sembla atemptar contra la legalitat vigent.

En canvi, la ultradreta és el corrent polític de dreta més autoritària, caracteritzat sovint per la utilització de mètodes violents i al marge de la legalitat. Feixisme, nazisme i règims corporatius com el de Franco a Espanya i el d'Oliveira Salazar a Portugal eren ultradretans. També són trets molt freqüents de la ultradreta el tradicionalisme, el racisme i el nacionalisme antiliberal i antisocialista. A hores d'ara, Vox ja està instal·lat en el racisme i en la violència verbal —alguns dels seus satèl·lits també en la física. Els seus líders han manifestat sovint la seua nostàlgia per la dictadura franquista. Quant a algunes de les seues intencions si arribaren a governar (suprimir el Tribunal Constitucional, eliminar les comunitats autònomes, modificar les circumscripcions electorals, prohibir certs partits) xoquen frontalment amb la Constitució, que és pràcticament impossible de modificar. L'esquerra radical i l'extrema dreta no són coses simètriques. Podemos, partit que em pot caure millor o pitjor, i Vox no són la mateixa cosa. Podemos no té posicions negacionistes en qüestions com ara la salut pública, la violència de gènere o el canvi climàtic.

Tanmateix, sempre que ve a tomb, en debats parlamentaris, tertúlies, entrevistes o declaracions, el PP acusa el PSOE d'haver pactat amb extremistes. És una excusa de Núñez Feijóo i els seus per a justificar els pactes, presents i futurs, amb Vox. En aquesta deriva, el PP està assumint com més va més propostes racistes i antisocials de l'extrema dreta. Ho comprovem aquests dies. Tal com va, és difícil distingir el discurs de l'un i de l'altre. Però seguim amb les comparacions. Escoltarem moltes vegades que acusar Sánchez de vinculacions amb el negoci de la prostitució és la resposta simètrica a l'acusació a Feijóo d'estar vinculat amb un narcotraficant. No. No són casos equiparables. La relació de Feijóo amb un narcotraficant, Marcial Dorado, és irrefutable; hi ha proves. En canvi, absolutament res no prova que Sánchez tinga alguna cosa a veure amb la prostitució. Tot naix de l'espionatge il·legal a què foren sotmesos Sánchez i la seua família en 2014 durant el govern de Rajoy. Les clavegueres de l'Estat, per ordres del número dos d'Interior, Francisco Martínez, practicaren seguiments. Un àudio de Villarejo trau l'assumpte de les saunes.

 

Vinyeta de Maikel (eljueves)

El sogre de Sánchez, ja traspassat, i un germà eren propietaris d'uns locals d'ambient gai. En una conversa entre Villarejo i Martínez, enregistrada pel comissari, se sent com aquest diu: Eso es mortal. Hay que comunicar el asunto al uno (el ministre) y al presidente. Eso mataría a cualquiera. Mortal, mortal. L'àudio seria publicat en 2015 per OK Diario i altre mitjà. El PSOE demanà que l'Audiència Nacional obrís una recerca. Bé que fou desestimada, tres magistrats de sala afirmaren en un acte, el ponent del qual fou el conservador Francisco Javier Vieira, que el negoci de les saunes era una actividad privada lícita, recriminaren la deplorable utilización partidista de l'assumpte i conclogueren que airejar-lo per a danyar un adversari polític els mereixia todo el reproche moral. Doncs bé, els portaveus del PP es limiten a dir que ells es fan ressò del que contà la premsa i han presentat al Congrés i el Senat una bateria de preguntes. Cal dir que els germans Gómez es desprengueren del seu negoci en 2013. Potser no volien danyar la carrera política de Sánchez, que seria elegit secretari general del PSOE l'any següent, el 2014.

Evidentment, la foto de Feijóo amb Marcial Dorado i les saunes gai del sogre de Sánchez no són coses equiparables. ¿Empat entre afers simètrics? ¡No! (A més, les insinuacions del PP emanen un tuf homòfob que tira de tos.) En realitat, el PP ha decidit utilitzar el fang que tenia guardat al calaix des de 2014, època en què hi hagué un primer intent, per part d'OK Diario i altre mitjà semblant, de posar a funcionar la màquina del fang. L'operació supera tots els límits que jo havia conegut. Es tracta de colpejar els familiars íntims de Sánchez (dona, germà) per a esgotar psicològicament el president. Se l'ataca personal i humanament per a veure si llança la tovallola ja d'una vegada. Si resisteix, el PP espera almenys que la seua estratègia disminuïsca els deu punts de diferència de vot femení que li va traure el PSOE en les últimes eleccions. La dreta ja no té prou amb l'escàndol provocat per la presumpta corrupció al si del PSOE. Els atacs sense pietat no cessaran. Aznar insinua fins i tot que Sánchez podria acabar a la presó. Deslegitimar l'adversari polític fent servir informació espúria és el procediment que donà la victòria a Trump.

La falsedat i les informacions irrellevants que intenten menyscabar l'honorabilitat d'un oponent i arruïnar la seua carrera política són combustible per a la màquina del fang, que sent predilecció per la vida privada dels polítics. Escampar boles sobre l'adversari ideològic o els seus familiars i furgar en les seues vides privades són tot un clàssic de la màquina del fang. Damunt, qui la posa a funcionar exigeix explicacions. La situació és surrealista. ¿Explicacions sobre fets inexistents? La desesperació de la dreta per arribar al poder obeeix a tres causes almenys: venjança, perquè encara no s'ha paït la moció de censura a Rajoy; molta pressa de Feijóo, que tem no arribar a ser president mai; urgència de l'IBEX, que no tolera polítiques d'esquerra, encara que siguen light. Es podria pensar que el PP ha abandonat les maneres opositores i ha entrat en mode cacera, però l'estratègia de caça començà en 2018, l'endemà del dia en què Sánchez esdevingué president. Però ara s'han superat totes les línies roges. El tret li pot sortir al PP per la culata. ¿Lluitar contra el rival polític disparant al cadàver del seu sogre? Feijóo el Moderat no deixa de sorprendre'ns.