En circumstàncies polítiques més assossegades no hauria tingut tanta transcendència la filtració d'un correu electrònic de l'advocat de la parella de Díaz Ayuso dirigit a fiscalia. Són centenars, o milers, les filtracions que es produeixen durant la tramitació de processos judicials. S'acusa sense proves al fiscal general de l'Estat de ser qui va filtrar el correu amb què Alberto González Amador confessava la comissió d'un delicte contra la hisenda pública. L'article 417.2 del Codi Penal estableix que l'autoritat o el funcionari públic que revele la informació reservada que conega sobre un particular incorrerà en pena de presó d'un a tres anys i d'inhabilitació especial per a funció o càrrec públic de tres a cinc anys. Hauria de sobtar la insistència del Tribunal Suprem a processar Álvaro García Ortiz. La manca absoluta de proves de la culpabilitat del fiscal general hauria d'haver conduït fa temps a l'arxiu lliure de la causa. En realitat existeixen proves que exoneren García Ortiz i que l'instructor, Ángel Hurtado, i la sala d'apel·lacions del TS no han pres en consideració.
La hipotètica revelació de secret ja arribava molt avariada d'origen, atès que el director del gabinet de Díaz Ayuso havia estat autoritzat per González Amador a publicar els seus correus. Per tant, ens hem de preguntar a quines raons obeeix l'acarnissament del Suprem amb el fiscal. Cal apuntar vàries. Aquest acarnissament es produeix en el context d'un complot contra el govern de Pedro Sánchez, que és l'última peça a batre. Però hi ha altres elements que cal considerar. Núñez Feijóo té alguns comptes pendents amb García Ortiz. A la primeria dels 2000, fou fiscal especialista en medi ambient de la Fiscalia del TSJ de Galícia. García Ortiz assumí l'acusació pública en el cas Prestige. El moment de màxima tensió entre fiscal i PP es produí en estiu de 2017. Núñez Feijóo afirmà que una organització terrorista provocava l'onada d'incendis. El fiscal va contradir el president de la Xunta. No hi havia cap prova de l'existència d'una trama de terrorisme incendiari. La Xunta s'havia gastat moltíssima pasta en una campanya que adobava la tesi del terrorisme.
En 2022, quan va saber que García Ortiz anava a ser elegit fiscal general de l'Estat, el PP denuncià que García Ortiz havia participat suposadament en un acte de campanya del PSOE per a les eleccions gallegues de 2020, cosa totalment inexacta. Però la tírria al fiscal no és prou per a explicar l'assetjament de què és objecte. Com és lògic, García Ortiz devia guardar al seu despatx, als seus dispositius electrònics (mòbils, ordinadors, tauletes tàctils, memòries) moltíssima informació sensible (documents, whatsapps, correus) sobre casos de corrupció que afecten el PP. És plausible pensar que l'escorcoll d'onze hores practicat per ordres de l'instructor busqués emparar-se de tota la informació. Nombrosos juristes (jutges en actiu i emèrits, catedràtics...) van qüestionar la proporcionalitat de la violació del despatx. Segons la jurisprudència del TS i el Tribunal Europeu de Drets Humans, una mesura de tal calibre obligava a una fonamentació reforçada. Existia el risc que es produïren filtracions dels resultats d'aquella diligència, com passa en altres casos.
Quan poden veure's involucrats drets fonamentals, cal procurar la seua menor afectació si existeixen altres mesures que suposen menys ingerència i siguen igualment útils per a esclarir els fets que són objecte d'investigació. Al magistrat instructor tant li era. Potser l'entercament amb el fiscal nasqués de la creença que no suportaria la pressió i llançaria la tovallola. No pot ser destituït. Ha de ser ell qui decidisca si dimiteix. De moment, no pensa fer-ho. Sobre la qüestió hi ha divisió entre els juristes. Alguns creuen que el fiscal no ha de dimitir, perquè l'acte de processament manca de credibilitat, conté més conjectures que indicis. Encara més, aqueixos juristes pensen que el resultat de la instrucció estava decidit per endavant. La causa contra el fiscal general presenta aspectes jurídics problemàtics des del seu origen. D'acord amb la jurisprudència, han de concórrer indicis reforçats de delicte per a obrir procés penal contra un aforat. Ja obert, l'instructor no ha de fer d'acusador; ha de contrapesar els indicis a favor i en contra de l'investigat.
La hipotètica revelació de secret ja arribava molt avariada d'origen, atès que el director del gabinet de Díaz Ayuso havia estat autoritzat per González Amador a publicar els seus correus. Per tant, ens hem de preguntar a quines raons obeeix l'acarnissament del Suprem amb el fiscal. Cal apuntar vàries. Aquest acarnissament es produeix en el context d'un complot contra el govern de Pedro Sánchez, que és l'última peça a batre. Però hi ha altres elements que cal considerar. Núñez Feijóo té alguns comptes pendents amb García Ortiz. A la primeria dels 2000, fou fiscal especialista en medi ambient de la Fiscalia del TSJ de Galícia. García Ortiz assumí l'acusació pública en el cas Prestige. El moment de màxima tensió entre fiscal i PP es produí en estiu de 2017. Núñez Feijóo afirmà que una organització terrorista provocava l'onada d'incendis. El fiscal va contradir el president de la Xunta. No hi havia cap prova de l'existència d'una trama de terrorisme incendiari. La Xunta s'havia gastat moltíssima pasta en una campanya que adobava la tesi del terrorisme.
En 2022, quan va saber que García Ortiz anava a ser elegit fiscal general de l'Estat, el PP denuncià que García Ortiz havia participat suposadament en un acte de campanya del PSOE per a les eleccions gallegues de 2020, cosa totalment inexacta. Però la tírria al fiscal no és prou per a explicar l'assetjament de què és objecte. Com és lògic, García Ortiz devia guardar al seu despatx, als seus dispositius electrònics (mòbils, ordinadors, tauletes tàctils, memòries) moltíssima informació sensible (documents, whatsapps, correus) sobre casos de corrupció que afecten el PP. És plausible pensar que l'escorcoll d'onze hores practicat per ordres de l'instructor busqués emparar-se de tota la informació. Nombrosos juristes (jutges en actiu i emèrits, catedràtics...) van qüestionar la proporcionalitat de la violació del despatx. Segons la jurisprudència del TS i el Tribunal Europeu de Drets Humans, una mesura de tal calibre obligava a una fonamentació reforçada. Existia el risc que es produïren filtracions dels resultats d'aquella diligència, com passa en altres casos.
Quan poden veure's involucrats drets fonamentals, cal procurar la seua menor afectació si existeixen altres mesures que suposen menys ingerència i siguen igualment útils per a esclarir els fets que són objecte d'investigació. Al magistrat instructor tant li era. Potser l'entercament amb el fiscal nasqués de la creença que no suportaria la pressió i llançaria la tovallola. No pot ser destituït. Ha de ser ell qui decidisca si dimiteix. De moment, no pensa fer-ho. Sobre la qüestió hi ha divisió entre els juristes. Alguns creuen que el fiscal no ha de dimitir, perquè l'acte de processament manca de credibilitat, conté més conjectures que indicis. Encara més, aqueixos juristes pensen que el resultat de la instrucció estava decidit per endavant. La causa contra el fiscal general presenta aspectes jurídics problemàtics des del seu origen. D'acord amb la jurisprudència, han de concórrer indicis reforçats de delicte per a obrir procés penal contra un aforat. Ja obert, l'instructor no ha de fer d'acusador; ha de contrapesar els indicis a favor i en contra de l'investigat.
Vinyeta de Ricardo
L'assumpte mai no hauria d'haver arribat tan lluny. S'han practicat diligències més pròpies de la persecució del cap d'una banda criminal dedicada al tràfic de drogues. ¿Violació del despatx del fiscal general per un delicte menys greu? De minimis non curat praetor (el magistrat no s'ocupa de nimietats), diu una regla general del dret. Cal parar esment al lawfare en curs contra el govern, per a poder comprendre alguna cosa. Com que el seu cas està molt polititzat, és fàcil d'entendre que el fiscal no vulga facilitar amb la seua dimissió l'objectiu polític de la presumible guerra bruta. Prefereix lluitar per l'absolució en la sala, durant la vista oral, i reivindicar públicament la seua honestedat. Jo aprove la decisió. Si el fiscal llancés la tovallola —cosa que no es pot descartar, perquè la pressió serà extrema—, els candidats a participants en futures conxorxes prendrien bona nota, sabrien què han de fer quan vulguen carregar-se fàcilment una autoritat de l'Estat. És preferible que la Sala Segona del Suprem es retrate. Atesos els antecedents, pot passar qualsevol cosa. ¡I tant!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada