Que la gestió de les emergències és competència autonòmica ja ho deu saber tothom a aquestes alçades. Bé, tothom llevat dels dirigents del PP, partit que, ves per on, està governant en moltes comunitats autònomes. El PP primigeni i el partit antecessor, Aliança Popular, no creien gens en l'autonomia. Més tard, canviarien d'opinió en adonar-se que les autonomies brindaven parcel·les de poder ben sucoses i oportunitat de manejar pressuposts importants. Però aquest canvi d'opinió no obeeix en absolut a la creença en una Espanya plurinacional i descentralitzada. De fet, en 2013, algunes veus peperes —la d’Esperanza Aguirre, posem per cas— suggerien que potser calia tornar competències al govern central. Algunes comunitats autònomes governades pel PP s'haurien desfet, si hagueren pogut, de la sanitat, les ajudes a la dependència o l’educació. Va ser un mal pensament, perquè la minva dels serveis públics és un element nuclear de la seua política econòmica consistent a baixar imposts als més rics i retallar i privatitzar serveis públics. Uns dels serveis que han patit les conseqüències d'aquest enfocament són els d'emergències.
En un post anterior, ja explicava el dèficit autonòmic que pateix el País Valencià; no disposa de servei d'emergències propi. Catalunya, per exemple, té cossos autonòmics de policia i bombers. L'infrafinançat País Valencià depèn, en bona mesura, per a tot, de l'estat central. Això pot tenir un passar en comunitats que mai no havien aspirat a l'autonomia. Els la van donar per allò del café para todos. Però nosaltres els valencians, que exhibíem pancartes, durant la Transició, amb el lema «Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia», hauríem d'aspirar a un autogovern de primera categoria. Tanmateix, si la majoria vota, quan vénen eleccions, a qui no es creu que som un país, ja sabem quines són les conseqüències. La prova la tenim a la dana de l'any passat. Com ens falten recursos, hem de demanar-ne al govern central. L'escassesa de mitjans propis és una prova del nostre dèficit d'autogovern. La dana suscità un debat interessant, bé que restringit. ¿Calia demanar al govern central que declarés l'estat d'alarma, o d'emergència, cosa que hagués implicat intervenir el Govern de la Generalitat? Les opinions i les respostes van ser diverses.
En realitat no calia decretar l'estat d'alarma de l'article 116 de la Constitució, regulat per l'article 4 de la Llei Orgànica 4/1981. (És l'alarma que es decretà durant la pandèmia.) Es tractava més bé de dilucidar la conveniència de declarar l'emergència d'interès nacional que regulen la Llei de Protecció Civil i el decret que la desenvolupa. Pot declarar aquesta emergència el ministre de l'Interior, per iniciativa pròpia (bé que informant a la comunitat autònoma afectada) o a petició de la comunitat o la Delegació del Govern en el territori afectat. Núñez Feijóo la demanà a bou passat. Podem imaginar la reacció colèrica del PP si el govern de Pedro Sánchez hagués declarat l'emergència nacional des del primer minut. Això equivalia a intervenir la comunitat autònoma. Avui, sabem que el PP ja dissenyava l'estratègia de culpar el govern central per la pèrdua de 228 vides. Entre la gent d'esquerra hi havia divisió d'opinions: uns pensaven que calia haver declarat l'emergència nacional; altres opinaven que el problema era competència de Mazón i que l'havia de resoldre ell. («Al cap i a la fi, Sánchez li està donant tot el que demana», deien.) ¿I Mazón?
Ell podria haver elevat l'emergència a nivell 3, però no volgué, perquè això hagués implicat que el ministre de l'Interior passés a ser el comandament únic. Mantenint el nivell 2, el president de la Generalitat conservava la direcció de l'operatiu, podia demanar al govern central tota classe d'ajudes i podia criticar Sánchez si les demandes no eren ateses. Allò més interessant és el debat que es va suscitar al si de Compromís. Una part dels seus militants opinava que no s'havia de demanar intervenció de l'Estat per una qüestió de principi: «Si ens creguem que som una nació i si aspirem a la màxima cota d'autogovern —o inclús a quelcom més—, ens haurem de traure nosaltres mateixos les castanyes del foc.» Amb independència que nombroses infraestructures malmeses eren de titularitat estatal i que els recursos de l'Estat també són nostres —perquè estan pagats amb imposts de tots—, i malgrat compartir els principis esgrimits, resulta evident l'utòpic de l'aplicació. Potser siga més realista a Catalunya o Euskadi, però al País Valencià... En fi, tot açò ja és passat. Però ara tenim altra catàstrofe: el seguit d'incendis que assolen la Península.
En un post anterior, ja explicava el dèficit autonòmic que pateix el País Valencià; no disposa de servei d'emergències propi. Catalunya, per exemple, té cossos autonòmics de policia i bombers. L'infrafinançat País Valencià depèn, en bona mesura, per a tot, de l'estat central. Això pot tenir un passar en comunitats que mai no havien aspirat a l'autonomia. Els la van donar per allò del café para todos. Però nosaltres els valencians, que exhibíem pancartes, durant la Transició, amb el lema «Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia», hauríem d'aspirar a un autogovern de primera categoria. Tanmateix, si la majoria vota, quan vénen eleccions, a qui no es creu que som un país, ja sabem quines són les conseqüències. La prova la tenim a la dana de l'any passat. Com ens falten recursos, hem de demanar-ne al govern central. L'escassesa de mitjans propis és una prova del nostre dèficit d'autogovern. La dana suscità un debat interessant, bé que restringit. ¿Calia demanar al govern central que declarés l'estat d'alarma, o d'emergència, cosa que hagués implicat intervenir el Govern de la Generalitat? Les opinions i les respostes van ser diverses.
En realitat no calia decretar l'estat d'alarma de l'article 116 de la Constitució, regulat per l'article 4 de la Llei Orgànica 4/1981. (És l'alarma que es decretà durant la pandèmia.) Es tractava més bé de dilucidar la conveniència de declarar l'emergència d'interès nacional que regulen la Llei de Protecció Civil i el decret que la desenvolupa. Pot declarar aquesta emergència el ministre de l'Interior, per iniciativa pròpia (bé que informant a la comunitat autònoma afectada) o a petició de la comunitat o la Delegació del Govern en el territori afectat. Núñez Feijóo la demanà a bou passat. Podem imaginar la reacció colèrica del PP si el govern de Pedro Sánchez hagués declarat l'emergència nacional des del primer minut. Això equivalia a intervenir la comunitat autònoma. Avui, sabem que el PP ja dissenyava l'estratègia de culpar el govern central per la pèrdua de 228 vides. Entre la gent d'esquerra hi havia divisió d'opinions: uns pensaven que calia haver declarat l'emergència nacional; altres opinaven que el problema era competència de Mazón i que l'havia de resoldre ell. («Al cap i a la fi, Sánchez li està donant tot el que demana», deien.) ¿I Mazón?
Ell podria haver elevat l'emergència a nivell 3, però no volgué, perquè això hagués implicat que el ministre de l'Interior passés a ser el comandament únic. Mantenint el nivell 2, el president de la Generalitat conservava la direcció de l'operatiu, podia demanar al govern central tota classe d'ajudes i podia criticar Sánchez si les demandes no eren ateses. Allò més interessant és el debat que es va suscitar al si de Compromís. Una part dels seus militants opinava que no s'havia de demanar intervenció de l'Estat per una qüestió de principi: «Si ens creguem que som una nació i si aspirem a la màxima cota d'autogovern —o inclús a quelcom més—, ens haurem de traure nosaltres mateixos les castanyes del foc.» Amb independència que nombroses infraestructures malmeses eren de titularitat estatal i que els recursos de l'Estat també són nostres —perquè estan pagats amb imposts de tots—, i malgrat compartir els principis esgrimits, resulta evident l'utòpic de l'aplicació. Potser siga més realista a Catalunya o Euskadi, però al País Valencià... En fi, tot açò ja és passat. Però ara tenim altra catàstrofe: el seguit d'incendis que assolen la Península.
Vinyeta de Sansón
El PP torna a mostrar incapacitat de gestió, incompetència i deixadesa. Assaja altra vegada de derivar responsabilitats al govern central, malgrat que la Llei del Sistema Nacional de Protecció Civil estableix clarament que declarar alertes i combatre catàstrofes produïdes en una comunitat autònoma és competència exclusiva del govern d'aqueixa autonomia. No és sobrer, per tant, fer les eternes preguntes: ¿ens creguem l'autonomia o no? ¿per a què la volem? Pel que es veu, els governs autonòmics del PP només volen autonomia si tot està en calma. Però quan vénen mal dades... Quant a la disponibilitat de mitjans idonis, als líders estatals i autonòmics del PP no els acaba d'entrar en el cap que la mà invisible del mercat no serveix per a combatre incendis, danes o riuades. Els desastres com més va, més sovintejaran a causa del canvi climàtic, bé que alguns s'entesten a negar-ho. Les calamitats només es combaten amb impostos i serveis públics. Calen brigades forestals i cossos de bombers ben pagats i ben equipats. ¿Autonomia per a què? Per a millorar la nostra vida descentralitzant serveis i acostant-los al ciutadà, no per a enriquir-se i enriquir amics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada