dissabte, 31 de maig del 2008

Mai se sap si és gros lo nap

Durant un temps, semblà que l’alcalde de Xàtiva optava per desenrotllar la ciutat d’acord amb les especificacions del model difús (rebutjant, per tant, el model urbanístic compacte, de major tradició al nostre entorn). Ara sabem, però, que Rus no tenia cap model. Fixem-nos, per exemple, en la memòria de l’actual PGOU, aprovat pel PP. Els redactors afirmaven que, mentre no estigueren enllestides totes les unitats d’actuació previstes, no calia aprovar noves requalificacions de sòl residencial, perquè aquestes unitats ja satisfeien plenament la demanda d’habitatges de mitjana i baixa densitat. ¿Per què, a mitjan 2005, quan només s’havia desenvolupat la meitat de les actuacions previstes, l’equip de govern canvià d’opinió i aprovà la requalificació dels terrenys de l’antiga Papelera de San Jorge? ¿Potser s’havien ultrapassat les previsions de creixement demogràfic de la ciutat?

Doncs no. La taxa de creixement demogràfic experimentada per Xàtiva entre 1996 i 2005 era del 13,5 %. Les perspectives d’expansió urbanística, però, superaven amb escreix aquest percentatge. La ciutat havia de passar dels 11.350 habitatges del 1996 als 18.000 o 20.000 previstos per a finals del 2007 (un 75 % d’augment). L’estratègia municipal no responia, per tant, a cap augment de la demanda; pretenia, més bé, crear les condicions adients per a fer bons negocis. En realitat, la forma d’actuar del nostre edil recordava una dita popular molt coneguda: mai se sap si és gros lo nap, fins que ha descobert lo cap. I clar, l’operació de la Papelera de San Jorge va traure un cap ben gros, un cap de set milions d’euros en concepte de plus-vàlues.

En aquest sentit, cal recordar que, mentre va estar en vigor la derogada LRAU, la gestió del sòl, la seua urbanització i la promoció d’habitatges generaven uns beneficis de vertigen. El negoci començava, habitualment, amb informació privilegiada sobre els plans urbanístics municipals. El propietari dominant d’uns terrenys requalificats esdevenia agent urbanitzador i podia desenvolupar un PAI. Si els terrenys es venien en aquest punt del procés, el seu valor inicial podia experimentar pujades del cent, del dos-cents o del quatre-cents per cent (als terrenys de la Papelera de San Jorge, per exemple, el valor del metre quadrat passà de 66 a 355 euros, en canviar d’ús industrial a residencial). Cap altra activitat econòmica generava taxes de benefici tan elevades. Per això, a les zones perifèriques de Xàtiva s’han desenvolupat, durant els últims anys, diversos PAI amb una previsió de 7.500 o 8.000 nous habitatges.

Existia tanta demanda a la ciutat? Doncs no. Es van fer previsions per a una població de 50.000 o 60.000 habitants. L’oferta era excessiva fins i tot prenent en consideració la demanda de segona residència per a naturals i estrangers (cada cop hi ha més ciutadans procedents de la Unió Europea, anglesos sobretot, que s’estableixen a la ciutat). Com que ja no resultava rendible, però, d’invertir capitals en altres activitats productives (la globalització i els processos de deslocalització han provocat la crisi dels sectors industrials tradicionals del País), els excedents de capital es van invertir en l’adquisició de sòl. Aquesta inversió produïa una taxa de benefici molt alta a curt termini. No importava, per tant, que el percentatge d’immobles buits o de pisos i naus industrials a l’espera de llogater fos molt elevat; els pisos que no ocupava immediatament la gent procedent del nucli històric o de les seues eixamples sortia a la revenda o al mercat (molt esquifit) de lloguer, amb l’expectativa de generar noves plus-vàlues en el futur.

Com que els guanys d’uns quants fluïen amb tanta alegria, ningú no pensava en una possible crisi (un cop més, s’hi podria aplicar la dita; mai se sap si és gros lo nap, fins que ha descobert lo cap). Ningú no creia que la fira de la construcció d’enguany s’havia d’inaugurar en plena època de vaques magres. Finalment, però, la bombolla immobiliària s’ha desinflat. A més a més, la fallida de vàries empreses del rajol ha coincidit amb una situació de crisi generalitzada en altres sectors productius que pateixen, com ja s’ha dit, els problemes derivats de la globalització. Criden l’atenció, per tant, els somriures de les autoritats i dels empresaris participants a l’acte d’inauguració de la fira. De què es reien? Qui sap.. Alguns estarien satisfets perquè ja han fet caixa; altres, pel contrari, somriurien perquè s’ha de ficar bona cara al mal temps.

(publicat a Levante-EMV, el 31/05/08)

dimarts, 27 de maig del 2008

El Corpus

La celebració del Corpus coincideix amb una època de l'any atapeïda de festivitats profanes derivades d'antics cultes pagans, consagrats a deïtats de tipus agrari que havien de ser propícies i afavorir l'obtenció de bones collites. Per aquesta raó, la festa, establerta per disposició pontifícia a la primeria del segle XIV, conserva sobrants de religions anteriors al cristianisme, agregats a la celebració eucarística per tal de donar-li més brillantor. Gegants, animals simbòlics, el ball de bastons i les diverses danses de caràcter representatiu en serien algunes d'aquestes escorrialles. Fins i tot l'enramat dels carrers, pràctica assídua a les festes que se celebren pel maig, rememora antics rituals. D'altra banda, les processons, consubstancials amb la celebració del Corpus, també tenen una procedència arcaica —apareixen documentades, per exemple, en època romana—. La processó, fenomen conegut en quasi totes les religions i lligat al mite del retorn a l'origen o al paradís, revesteix un doble caire: penitencial i, sobretot, festiu. Constitueix una exaltació dels sentiments religiosos i socials del grup.

Des dels seus inicis, la festa del Corpus comptà amb una considerable participació popular. La processó anava precedida d'una part profana, en què destacava la representació d'entremesos i misteris de tema bíblic, a peu o sobre roques, amb elements que, com ja s'ha dit, eren estranys i anteriors al cristianisme. En cada ciutat, el consell municipal i les corporacions contribuïen a l'organització d'aquesta part profana. Encara que l'Església prohibia sovint les manifestacions més lúdiques, sorgides al si del poble, perquè eren record de les antigues festes paganes, la celebració del Corpus ha mantingut una enorme riquesa etnològica. Se celebraven —i encara se celebren— processons a Berga, Vic, Barcelona, Girona, Lleida, Tortosa, València... La reiteració de determinats aspectes —en indrets on encara sobreviuen les solemnitats de la diada— palesa l'existència d'uns lligams que encara uneixen bona part de les contrades de l'antiga Corona d'Aragó. Les disposicions eclesiàstiques van contribuir, però, a la desaparició de moltes festes que, d'altra banda, ja anaven en franca regressió des de la supressió, al segle XVIII, dels elements més populars. Precisament, d'aquell aiguabarreig d'elements profans i pietosos, populars i cultes, havia nascut el nostre teatre medieval.

L'Església, amb ànim de fer entenedor el seu missatge dogmàtic —massa abstracte— i d'enfrontar la pròpia mitologia al paganisme que, malgrat les prohibicions, sobrevivia de forma subreptícia, havia anat introduint formes dramàtiques a la litúrgia. Més endavant, la intervenció de l'element popular aconseguí d'eixamplar els estrets límits en què estaven reclosos la llengua i el treball dels actors. Aparegué un teatre religiós que, desvinculat dels oficis divins, s'adaptava millor a mentalitat i gustos del públic. Les directrius de l'Església perderen importància, s'abandonà el llatí i nasqueren els misteris en romanç —en l'organització dels quals no sols intervenien eclesiàstics, sinó també seglars, burgesos i baix poble, a través d'associacions religioses, organitzacions municipals i confraries gremials posades sota l'advocació d'algun sant—. L’argument d’aquests misteris permet d'ordenar-los en diversos cicles. Els del Cicle Bíblic, d'aparició més tardana que els drames de Pasqua o Nadal, no eren massa espectaculars ni ocupaven un lloc clarament prefixat al calendari litúrgic. Al segle XIV, però, ja es representaven a Girona, durant la festivitat del Corpus.

El conservadorisme d'aquestes peces, producte dels seus lligams amb l'Església i del seu caràcter tradicional, molt accentuat, n'afavoriren la supervivència —fins al segle XVII se seguien representant moltes i, encara avui, se'n conserva alguna—. S'ha de fer menció del Misteri d'Adam i Eva —representat des del segle XV—. És, per les seues qualitats artístiques, la peça més important del Cicle Bíblic. A Xàtiva, fou recuperat a la dècada dels vuitanta i es representa a la processó del convit o de la degolla. Amb l'adveniment del segle XX, la ciutat havia perdut gairebé tots aquests elements de la processó cívica del Corpus. En la dècada dels setanta, només se'n conservaven els gegants i els nans, molt deteriorats. A partir dels anys vuitanta, però, diferents estudis —com ara Aproximació a la festa del Corpus de Xàtiva, del professor Sebastià Garrido— s'interessen de nou per aspectes de la festa que havien caigut a l'oblit. Es van recuperant diferents figures i balls. A poc a poc, la processó cívica recobra l'antiga esplendor. Hi participen, entre d'altres, els col·legis de la ciutat, les associacions de pares, l'Escola de Danses, la Colla dels Gegants, etc. Algunes persones es dediquen a guarnir els altarets, a entapissar els carrers de volta... Fins i tot es crea l'Associació del Corpus, que col·labora amb l'Ajuntament en l'organització i coordinació dels actes.
---
(del pròleg de Xàtiva, festivitat del Corpus —Xàtiva, 1999—,
de Toni Cucarella, Artur Heras, Antoni Martínez i Antoni Marzal)

Decisions unilaterals

Les autoritats eclesiàstiques no acaben de pair la revifalla experimentada pel conjunt de manifestacions etnològiques que envolten la festivitat del Corpus, manifestacions que enfonsen llurs arrels al nostre substrat antropològic —formen part, per tant, de la nostra cultura—. L’abat de Xàtiva ha manifestat sovint que s’haurien d’eliminar de la festivitat eucarística totes les adherències paganes. Curiosa pretensió! Sembla haver oblidat que el paganisme impregna bona part del ritual catòlic. És més: el calendari litúrgic està ple de festivitats paganes cristianitzades per l’Església. Si l’abat vol predicar amb l’exemple, que elimine la mitra —un ornament d’orígens egipcis— del seu vestuari; tothom sap que mai no perd l’ocasió de ficar-se-la. I si l’Església vol eliminar de les festes religioses tot allò que impedeix el recolliment, que suprimisca, per exemple, la Setmana Santa de Sevilla. Ben mirat, no estaria mal acabar, d’una vegada per totes, amb l’ocupació exagerada de la via pública que porten a cap els catòlics durant les seues celebracions. Sense anar massa lluny, el titular de la col·legiata xativina a males penes dissimula la irritació que li provoca haver de compartir l’espai públic amb altres manifestacions cíviques. Diumenge passat, amb l’excusa de l’oratge, decidí de tancar-se a l’interior del temple. Sort que el seu tarannà autòcrata s’estavellà contra el mur de la realitat social —la ciutadania ja no combrega fàcilment amb rodes de molí— i, per tant, la processó cívica del Corpus pogué celebrar-se amb normalitat. Altrament, les il·lusions de diferents persones i col·lectius, i la conservació de les nostres tradicions s’haurien vist afectades per la decisió unilateral d’una sola persona.

dissabte, 24 de maig del 2008

Festival altisonant i prescindible

Rocabuix i Radaurí mantenen una animada conversa. «L’actuació de Rodolfo Chikilicuatre al Festival d’Eurovisió ha aixecat tota mena de reflexions assenyades i comentaris saberuts. Avui, sense anar massa lluny, el Diari d’Informacions critica severament, en un extens article d’opinió, la campanya publicitària que la televisió oficial ha dedicat al cantant», comenta Rocabuix. «L’he llegit. La crítica més implacable la rep l’Instituto Cervantes de Belgrad, per haver convidat Chikilicuatre a donar una lliçó magistral», intervé Radaurí. Rocabuix xarrupa una mica de cafè fumejant i continua la seua xerrameca: «Tinc entès que la seua dissertació sobre lexicologia fou molt interessant». Radaurí assent amb un somrís malèvol: «Efectivament! A preguntes dels estudiants serbis, Rodolfo aclarí el significat fosc de certes expressions que apareixen a la lletra de la seua cançó. Afirmà, per exemple, que el mot perrear, de perrera (gossera, a la nostra llengua), significa romandre tot el dia al sofà amb el comandament del televisor a les mans». Rocabuix fa l’orni i intenta desviar la conversa: «Els crítics sostenen que les autoritats i la televisió pública no haurien de promoure productes d’ínfima qualitat artística o cultural». En sentir açò, Radaurí s’alça de la poltrona i proclama amb vehemència: «Aquests rondinaires no comprenen res de res. Si conegueren l’informe de l’Institut Independent d´Estudis Patafísics, sabrien que Rodolfo Chikilicuatre és un dels nostres. El poble sobirà ha volgut que la nació estiga representada (en un festival excepcional i perfectament inútil) per un cantant patafísic d’incompetència realitzadora més que provada». L’orador s’atura un moment i, després de prendre aire, conclou: «La seua elecció ha eliminat, d’una vegada per totes, els forats, els no-res i els miralls en què havia caigut una manifestació artística europea altisonant i prescindible». Eiximona, que ha escoltat tota la conversa, postil·la: «I que proporciona uns guanys substanciosos als patrocinadors dels concursants».

dimecres, 21 de maig del 2008

Deia el president...

Pel que sembla, unes declaracions recents del president de la Generalitat Valenciana han aixecat polseguera perquè, a parer d’alguns, contenien novetats inesperades. Efectivament, Camps deia coses insòlites. Deia, per exemple, que ja es poden fer negocis amb els catalans, sempre (atenció!) que cadascú s’estiga a sa casa i Déu a la de tots, perquè no s’han de confondre les relacions de negocis amb les relacions familiars. Deia també que s’ha de canviar l’antic eix Madrid-València per un nou eix València-Barcelona, ço és, que de moment ja no s’ajunta amb Esperanza Aguirre (en tot cas, quan Madrid esdevinga seu olímpica, ja veurem). En realitat, no hi ha per a tant, perquè la resta del seu discurs sonava a disc ratllat. No oblidem que, últimament, l’honorable sembla més independentista que el propi Carod Rovira (independentista respecte del govern de Zapatero, no us aneu a pensar). El president deia que vol un sistema de finançament com el dels catalans, perquè la “pela” és la “pela”. Deia, finalment, que pensa exigir, com era d’esperar, una quantitat d’aigua de l’Ebre equivalent a la quantitat que reba Barcelona (oi que ens sona prou la lletra i la música d’aquesta cançó?). Tot això i més coses deia l’honorable. Ho deia de forma sibil·lina (raó per la qual ha calgut traduir algunes de les seues dites). I les deia perquè li convenia, perquè Mariano, el seu cap de Madrid, també havia dit coses interessants: que el PP s’ha de moure (això sí, sense renunciar als principis —ni als finals, cal suposar—), si vol guanyar més vots a Catalunya (a València no cal, perquè ja els té guanyats quasi tots). O siga, que l’honorable podria desdir-se’n demà, si l’ocasió ho requerís, i no passaria res. Però seria una llàstima! Ara que el president havia decidit de respondre les preguntes de la premsa i parlar pels descosits...

Un oasi al desert

dimarts, 20 de maig del 2008

Ens ho juguem a la ratlleta?

Les incògnites que planen sobre el futur del teatre romà de Sagunt mostren una vegada més les paradoxes en què habitualment es desenvolupa la política del país. Tenim, en primer lloc, els sentiments contradictoris experimentats per aquells espectadors que assisteixen, atònits, a la representació teatral saguntina, una farsa amb ribets de tragicomèdia. Uns voldrien que l’actual teatre se salvés de l’enderroc, perquè l’obra realitzada pels arquitectes Grassi i Portaceli és admirable en molts sentits i perquè la rehabilitació del monument originari, del qual queda ben poca cosa, ha permès que, des de finals dels noranta, molts valencians gaudisquen d’uns muntatges escènics força interessants. Altres, pel contrari, pensen que tampoc no passaria res si els elements afegits foren enderrocats. El teatre tornaria a ser la ruïna romàntica que sempre fou i, de pas, quedaria desbaratat el nou intent del PPCV de traure rendibilitat política a un assumpte de transcendència pública.

Hem de tenir present que els populars pretenien derruir, per raons de pura estratègia partidista (servint-se de l’advocat Marco Molines), una de les obres més emblemàtiques de l’etapa socialista. Volien anorrear qualsevol vestigi de les actuacions enllestides pels seus antecessors. La mateixa estratègia de l’anorreament s’aplicà també a la Ciutat de les Arts i de les Ciències, que va perdre l’element més cridaner, la torre de comunicacions projectada per Santiago Calatrava, perquè Zaplana no volia, de cap manera, que fos recordada com “la torre dels socialistes”. I clar, ara, per la mateixa regla de tres, el populars tracten d’impedir que es desmunte l’obra nova del teatre romà; no volen ser assenyalats, per la posteritat, com els responsables del seu derrocament. Però atenció: a Camps i companyia no sols els preocupa la qüestió d’imatge; també els preocupa, i molt, el cost electoral que podria tenir la reversió del monument al seu estat anterior.

Els actuals inquilins de la Generalitat havien pensat que, un cop vençudes i desarmades les hosts socialistes, podrien reconduir l’assumpte del teatre. S’han trobat, però, amb un Marco Molines que se’ls ha anat de les mans (l’advocat, que mai no ha renunciat als seus propòsits, encara demana per via judicial l’execució de la sentència). Per tant, els populars, necessitats com estan de trobar una solució a l’embolic que ells mateixos han provocat (no volen ser els dolents de la pel·lícula), pretenen ara (quina idea més brillant) d’incomplir una sentència avalada pel Tribunal Suprem. I què diuen, mentrestant, els socialistes? Com que no poden desqualificar una actuació impulsada per l’antic conseller Císcar (que n’és de cruel, de vegades, la política!), s’han hagut d’abonar a la idea de la desobediència als tribunals, cosa que, d’altra banda, sembla lògica (és normal que els promotors d’una actuació subjecta a controvèrsia estiguen atrapats al seu propi laberint).
---
En definitiva, una sentència inapel·lable, que ordena desfer unes obres il·legals, podria no ser executada o ser executada de forma parcial. Amb la qual cosa, els populars passarien a la història com a salvadors del teatre romà de Sagunt i els socialistes, com a brivalls enxampats en una il·legalitat. Ara bé, l’incompliment d’una resolució avalada pel màxim òrgan judicial de l’Estat suscita la següent pregunta: ¿Cap la possibilitat, en un estat de dret, que els partits polítics o les instàncies administratives deixen de complir una sentència judicial? Doncs, sembla que sí. És més: si s’ha de jutjar pels casos Fabra i Cartagena, es podria pensar que el sistema judicial ni tan sols existeix en aquest país. Acceptar aquesta conclusió planteja, però, noves preguntes: ¿Les resolucions dels tribunals s’han d’acatar o no? ¿La demolició de les obres declarades il·legals perjudica més el PSOE o el PP? ¿Com es combat millor la demagògia d’uns i d’altres, salvant les obres de restauració o eliminant-les? Personalment, m’incline pel compliment de la sentència, sense més dilacions, i per la reversió que demanen els tribunals. Tanmateix, vist com està d’embolicat l’assumpte, tampoc no seria mala idea que ens jugàrem a la ratlleta el destí del teatre.


diumenge, 18 de maig del 2008

Pesant figues

Aquests dies s’ha produït un degoteig de notícies sobre la conversió de l’IES “La Costera” en un centre específic de formació professional i sobre les conseqüències que dita conversió tindrà sobre el procés d’adscripció dels alumnes i dels professors de Secundària, Batxillerat i Cicles Formatius als altres instituts de la ciutat i de la comarca. La creació de centres específics de formació professional, contemplada per la LOE, és, en principi, una bona idea. També ho és que la Generalitat cree una xarxa de centres d’aquest tipus i que Xàtiva, cap de comarca, compte amb un d’ells. La mala notícia és, però, que els gestors municipals de la matèria estiguen pesant figues mentre la Conselleria d’Educació dissenya la xarxa. Pel que sembla, l’Ajuntament ha romàs al marge del procés decisori en aquest assumpte i ha permès, amb la seua laxitud, que els esdeveniments el sobrepassen de forma ben palesa.

El govern municipal hauria de sortir del desconcert en què està sumit i gestionar els afers educatius, com és la seua obligació, de forma més eficient i profitosa per a la col·lectivitat. És incomprensible que els responsables municipals desconeguen els projectes de Conselleria o que, cas de conèixer-los, no tracten d’influir en ells. La principal obligació dels polítics és afavorir la vida dels ciutadans. I un dels factors que més afecten la vida quotidiana de les famílies és l’educació dels seus fills. Un ajuntament ha de planificar de forma coherent el número i la distribució de places escolars que s’ofereixen a les diverses barriades de la seua ciutat. Aquesta planificació passa per informar els òrgans de representació de la comunitat educativa, els consells escolars municipals i de centre, i atendre els seus suggeriments. Si en assumpte de tanta transcendència no s’informa adientment les persones afectades (pares, alumnes i professors), ningú no pot estranyar-se que la participació electoral a la constitució d’aquests òrgans siga tan baixa (només hi participa un 15 % dels pares, aproximadament).

De moment, la regidoria xativina d’educació, en comptes d’informar sobre el nou mapa escolar, s’ha dedicat a escampar notícies contradictòries i a propiciar que l’IES Josep de Ribera reba, per falta de transparència, un allau de preinscripcions per al curs vinent. Quins criteris se seguiran per a seleccionar aquestes preinscripcions? Fins ara, només se’n coneix un, establert pel senyor alcalde en un ple municipal: «Els alumnes que no càpien al “Ribera” aniran al “Simarro”. No voldreu que els matem...». I clar, ja s’ha sentit la resposta irritada d’algun pare que ha dit: «Qui hauríem de matar és algun polític». Naturalment, no arribarà la sang al riu, però és evident que les nostres autoritats municipals no han fet bé els seus deures.

En comptes d’exigir la rehabilitació i l’ampliació de l’actual edifici de l’IES “Simarro” (que comptava amb dotació suficient de terreny annex), s’ha permès una construcció nova massa lluny, pràcticament als límits del terme municipal de Novetlè (per cert, l’Ajuntament baralla la possibilitat de cedir les instal·lacions buides a un centre privat). En conseqüència, a partir del curs 2009-2010, l’alumnat tradicional de l’IES “Simarro” i molts alumnes que fins ara absorbia l’IES “La Costera” hauran d’adreçar-se, diàriament, a un lloc ben allunyat del centre urbà. Això obligarà a arbitrar un sistema de transport escolar de dubtós finançament per part de Conselleria (que només concedeix ajudes quan l’alumnat s’ha de traslladar a d’altres poblacions).

S’hauria d’haver creat, fa temps, un centre públic de Primària a la barriada nord-oest, per tal d’evitar l’excés de línies al Col·legi Claret, un centre privat concertat. I si es tenia previst de crear un centre específic de formació professional, s’hauria d’haver emplaçat a l’indret en què s’està construint el nou IES “Simarro”. Com que els centres específics van a albergar, bàsicament, cicles formatius de grau superior, el seu alumnat, més major (i que simultaniejarà, en molts casos, treball i formació) no planteja els problemes de transport que han de suscitar, per força, els alumnes del primer cicle d’ESO. Definitivament, els responsables municipals semblen pesar figues. I que se sàpiga, encara no han entonat el mea culpa corresponent.
---
(publicat a Levante-EMV, el 17/05/08)

dissabte, 17 de maig del 2008

La burrera torna a la Seu

Rocabuix, assegut al sofà, fulleja el Diari d’Informacions i, de sobte, esclata a riure. «Quina cosa et fa tanta gràcia?», li pregunta Eiximona. «Les notícies del periòdic, que són delirants —contesta ell—. Escolta aquest titular: ‘Després de romandre dos anys allunyada, a causa de celebrar-s’hi La Llum de les Imatges, la burrera ha tornat a la Seu’. He de retallar-lo per a ensenyar-li’l a Radaurí». Ella s’acosta a l’esquena d’ell i observa, per damunt dels seus muscles, el cos de la notícia. «Ací diu que, fins ara, la Burreta havia estat instal·lada a Ca Diego», informa Eiximona amb un somrís. «Sí, ja ho sé. La burrera és ubíqua, com la presència de l’Esperit Sant. Habita a molts llocs. Ara bé, freqüenta molt les esglésies i les cases de bona família», explica Rocabuix. «La Burreta, no la burrera», corregeix ella. «No em digues! L’ama de Ca Diego cria burres al seu palau del carrer Montcada?», pregunta ell amb posat seriós. Eiximona fa mitja volta i el deixa per impossible.

(com a il·lustració, nota publicada per L'Informador de la Costera, el 17/05/08)

divendres, 16 de maig del 2008

Polícrates de Samos

Fernando, el professor jubilat de grec, també contà altra història arreplegada d’Heròdot: la de Polícrates, el tirà de Samos. En època grega, els tirans eren nobles que, apartant-se dels seus orígens aristocràtics, encapçalaven, durant el segle VI aC (temps de crisi i de canvis socials) governs que avui podríem denominar progressistes. Com que accedien al poder de forma il·legítima (sovint amb l’ús de la força), procuraven conservar certes formalitats i s’esforçaven a conduir una política econòmica favorable als interessos del poble i de les classes més desfavorides, i també a impulsar la tasca cultural, construint monuments públics i instituint festes religioses i certàmens literaris. En general, els règims tirànics eren, per tant, més avançats que els aristocràtics. El tirà Polícrates, per exemple, apareixia davant del món com un home molt afortunat. Governava una illa rica que havia arrabassat violentament als seus dos germans. Estava acostumat a rebre bones noticies, com ara les victòries de la seva flota o l’arribada a Samos de vaixells carregats de riqueses. En la plenitud dels seus triomfs, Polícrates s’oferí com aliat a Amasis, el gran rei d’Egipte, que acceptà la seva amistat. Però Amasis començà a tenir sospites i envià aquest missatge a Polícrates: "Un home que és afortunat té molt a témer; ningú s’eleva a una gran posició sense fer enemics; àdhuc els mateixos déus acabaran zelosos d’ell. Accepta el meu consell, busca el teu millor tresor i ofereix-lo com a sacrifici als déus, perquè no t’envien l’adversitat". Polícrates elegí un anell de maragdes de gran valor, sortí a la mar i el llançà a les seves profunditats; amb açò, confiava obtenir el favor de les divinitats (abans d’arribar a casa, però, ja estava penedit d’haver perdut la joia). Al cap d’una setmana, un pescador portà al rei una tonyina enorme. Els serfs obriren el peix i trobaren l’anell a les seves vísceres. Polícrates quedà encantat; prengué els fets com a senyal que els déus li concedien la fortuna per a sempre. El tirà envià un emissari a Egipte per a explicar a Amasis allò que havia succeït. El faraó féu tornar l’emissari amb l’encàrrec de dir a Polícrates que la seva aliança quedava trencada (el rei d’Egipte temia que els mals averanys fossin contagiosos). L’orgullós tirà de Samos no admeté, però, cap advertència; continuà atresorant poder i riquesa. Ofuscat per l’èxit, se sentia invencible. Llavors, el rei Orestes de Pèrsia li oferí un tresor a canvi d’ajuda. El cobdiciós Polícrates, veient l’oportunitat d’enriquir-se encara més, envià un criat a la cort persa. Orestes va mostrar a l’enviat vuit cofres que, de fet, eren plens de pedres, per bé que la capa superior estava coberta d’or i joies. Com que el servidor tornà amb notícies meravelloses per a Polícrates, el tirà decidí de partir immediatament cap a Pèrsia. Els oracles i els auguris, però, li aconsellaven que no fes el viatge; la pròpia filla del tirà havia somniat que el seu pare s’elevava en l’aire, arrabassat per Zeus i ungit pel sol. Polícrates prengué el somni com a presagi de gran honor i d’exaltació, i partí cap a Pèrsia sense fer cas dels advertiments. Quan el rei Orestes el tingué a les seves mans, ordenà que el crucificaren. D’aquesta forma es complí el somni de la dissortada noia: l’home que creia comptar amb el favor del cel i de la terra fou efectivament arrabassat pel cel i ungit pel sol.

dijous, 15 de maig del 2008

Arion de Methymna




Bé que no seguia el mètode científic, el grec Heròdot (primer historiador conegut, per la seua obra Els nou llibres d’història) escriví coses que, a més d’interessants, podrien considerar-se (la meitat d’elles almenys) perfectament creïbles. Entre d’altres, contà la història d’Arion de Lesbos, o de Metimna, poeta i sonador de lira o de cítara, considerat el millor instrumentista del seu temps (nasqué al segle VII aC, pels volts de la 38 o de la 40 Olimpíada). La figura d’Arion fou rememorada per Fernando, un professor de grec jubilat, el dia que passejàvem per Tàrent, l’antiga colònia de la Magna Grècia, durant un recent viatge al taló de la bota italiana. Arion era fill de la nimfa Oncea i de Cicló o Posidó. Tot i haver nascut a Metimna, a l’illa de Lesbos, passà la major part de la seua vida a la ciutat de Corint, on els seus cants en honor a Dionís (els famosos ditirambes) es feren molt populars. Fou precursor de la tragèdia (el primer autor que introduí sàtirs a l’escena i l’inventor dels cors circulars). Sembla que també va composar dos llibres de preludis per a poemes èpics (dissortadament, no es conserva cap fragment). Fou, sobretot, el cantor líric més refinat del seu temps. Gràcies al seu talent, guanyà l’amistat del tirà de Corint, Periandre, que l’honrava amb els màxims honors. Arion volgué marxar a Itàlia, a fer una gira per Sicília, on calculava que havia d’adquirir gran fama i abundants guanys. Obtingué, efectivament, un èxit rotund i decidí de tornar a Corint amb les riqueses que havia guanyat. Al port de Tàrent, on havia d’embarcar, llogà una nau amb marins corintis (confiava en ells perquè, a parer de molts, eren els millors). En plena travessia, però, la tripulació, assabentada pels esclaus d’Arion que aquest portava molts diners, planejà de llançar-lo a la mar. Arion demanà una darrera voluntat abans de morir: abillar-se amb les seues vestidures d’artista i cantar des de la proa el nomo orthio en honor d’Apol·lo. Els marins corintis acceptaren, desitjosos d’escoltar el millor cantant del seu temps. Quan, finalment, Arion es llançà a l’aigua, un dofí que s’havia aproximat atret pels cants del poeta el traslladà sobre les seues espatlles fins a Tenaro, al sud del Peloponès. Des d’ací, Arion marxà a Corint i contà la seva aventura a Periandre. Aquest, desconfiant de l’artista, manà d’empresonar-lo fins l’arribada del vaixell que, en teoria, l’havia d’haver dut a la ciutat. Quan arribà la nau, el tirà ordenà la compareixença de la tripulació. Interrogats els marins sobre l’estat d’Arion, aquests contestaren que el músic estava molt bé i que havia preferit romandre a Tàrent. Llavors, aparegué Arion amb el mateix abillament que havia lluït a la nau mentre entonava el nomo orthio. Corintis i lèsbics conten que els marins quedaren atordits. El tirà ordenà que els crucificaren. Es va alçar, a Tenaro, una estàtua de bronze, dedicada a Apol·lo, que representava Arion cavalcant un dofí. En morir Arion, el déu col·locà la seua figura i la del seu salvador al firmament, a la constel·lació del dofí.

dimarts, 13 de maig del 2008

El taló de la bota italiana



Com que els viatgers avesats han perseguit sovint els vuit punts de la rosa dels vents, algú pensarà que ja ho han vist tot. Res més lluny de la realitat; encara és possible de trobar la sorpresa i el gaudi quan s’abandonen els camins trillats. Un viatge al taló de la bota italiana, per exemple, permet d’endinsar-se en èpoques de màxima esplendor de la Corona d’Aragó i descobrir un passat històric i cultural ben nostre. Els valencians que recorren la Pulla i la Basilicata, terres de vinyes i d’oliveres, de pobles blancs i de calçades de pedra seca, troben, a cada passa, contínues referències a aqueix passat gloriós: a Lecce, anomenada la Florència del Mezzogiorno, existeix una via Federico d’Aragona; a Òtranto, la vila més oriental d’Itàlia, està la via Alfonso d’Aragona; a Tàrent, antiga colònia grega, s’alça el castello aragonese... Per tant, els viatgers poden rememorar, de les costes adriàtiques estant, les figures de Frederic d’Aragó, tercer fill de Pere el Gran i Constança de Sicília (filla del rei Manfred, nebot de l’emperador Frederic II de Suàbia, del llinatge dels Hohenstaufen), i del gran monarca renaixentista Alfons el Magnànim. No acaben ací les sorpreses; els valencians que visiten en primavera la Magna Grècia comproven que els seus habitants celebren la Pasqua i la Pasquetta. La contrada també proporciona moments de gran fruïció gastronòmica; al Tavoliere Pugliese i a la Península Salentina sovintegen les rosticcerie i els restaurants que serveixen unes orecchiette, unes lasagne amb fruits de la mar i una panacotta delicioses, i uns vins de la terra, com ara el Pillu Nero, magnífics. L’arquitectura de la pedra seca i les cases blanques remeten als Ports de Morella o als carrers de Xàtiva. Els monuments megalítics i els castells, les guglie i les masserie, les esglésies rupestres i les grans catedrals romàniques testimonien un passat antic i esplendorós. Pitàgores, Pirrus d'Epir o Anníbal trepitjaren aquestes terres, escenari de mil batalles i d’altres tantes victòries –algunes d’elles, pírriques–. Bari, capital de la regió, desborda vida i activitat. Impressionen les cases del seu nucli històric plenes d’estores i roba estesa. Sorprenen els carrers saturats d’avis jugant a cartes, criatures berenant i adolescents posant a punt els seus ciclomotors. Captiven els altarets amb llums i randes, les salumerie, les fruiteries i les petites botigues de roba emplaçades en edificis amb voltes de pedra... Altres ciutats, com Ostuni, Alberobello o Trani, respiren un aire mediterrani i tranquil. El municipi de Trani, per exemple, és membre de Città Slow («Ciutat Lenta»), una organització internacional fundada a Itàlia el 1999, inspirada en la xarxa Slow Food, que propugna l’alentiment del frenesí modern. Els objectius més importants de Città Slow són resistir l’homogeneïtzació i l’americanització de les ciutats membres, millorar la seua qualitat de vida i recolzar la diversitat cultural i la recuperació dels nuclis històrics. En definitiva, encara és possible d’experimentar l’emoció d’uns paisatges, d’una arquitectura, d'unes tradicions i d’unes músiques ben nostres.


La Pulla i la Basilcata

dilluns, 12 de maig del 2008

L’Esperit Sant era diglòssic

Eiximona, que acaba d’entrar a casa, es mor de ganes de contar a Rocabuix les darreres notícies que ha sentit pel carrer:
—He trobat Somina i m’ha contat que, diumenge passat, assistí a la missa de primeres comunions («Ja saps, un compromís familiar!», m’ha puntualitzat) i s’estranyà de veure que la Seu només registrava mitja entrada.
—Perquè el cartell no seria atractiu! Mossèn Campanes canta molt mal —bromeja Rocabuix.
—No, no és això! És la informalitat de la gent! Somina diu que el degoteig de persones endarrerides fou continu i que, finalment, només s’ompliren dos terços del temple.
—Els ressagats sabrien que l’oficiant no era Pep Gimeno Botifarra i no tindrien pressa per arribar-hi —interromp de nou Rocabuix, amb un somrís.
—El mossèn s’havia abillat amb les seues millors gales —intervé Radaurí, que fins aleshores havia romàs en silenci— i volgué actuar, durant l’homilia, com un contacontes de poca traça; només reien les seues gracietes, beatíficament, algunes àvies i algunes tietes dels combregants. És un contacontes molt mediocre.
—Tu també estaves a la col·legiata? ­—pregunta Rocabuix sorprès.
—I tant! Ja saps, un compromís familiar —respon molt seriós l’interpel·lat—. L’aprenent de contacontes havia col·locat els infants en semicercle, al voltant seu, i micròfon al rest els anava fent preguntes sobre la Pentecosta: «¿Qué se deseaban los discípulos del Señor? Empieza por p... Sigue por a... Acaba en z». Cap xiquet no deia res. «¡Paz, hombre, paz!», feia el mossèn. «¿Y qué cosa cayó sobre la cabeza de los apóstoles?», continuava preguntant als infants. I una nena contestava: «¡Lenguas de fuego!». El prevere exclamava, subjectant-se el solideu amb cara de satisfacció: «Toca, per fi ha eixit!». I després, dirigint-se als nens, proclamava: «Lo habéis hecho muy bien». I, clar, les mares, les ties i les àvies no cabien a la pell.
—Doncs Somina no m’ha parlat de cap espectacle infantil —s’estranya Eiximona—. Només m’ha dit que, per a ser les dotze d’un migdia de primeres comunions, la col·legiata estava molt buida.
—Ah! Però la cerimònia fou gloriosa! —exclama Radaurí entusiasmat—. Els assistents vam constatar, de primera mà, que l’Esperit Sant és l’origen remot de la diglòssia que patim els valencians: entre els flams arribats del cel durant la celebració de la Pentecosta, no figurava la flamarada del català. I clar, com que mossèn Campanes i altres capellans rebutgen el do de la nostra llengua, s’hi fan uns embolics terribles.
—Com és que tu estaves escoltant un sermó de mossèn Campanes? Que t’has tornat beat? —pregunta joiós Rocabuix.
Radaurí ignora les preguntes insidioses del seu amic i clou la seua crònica eclesial amb aquestes paraules:
—El final de la missa fou apoteòsic. Un cop finalitzada la litúrgia, el mossèn soltà als pares dels infants la següent falca publicitària: «Tenéis que pedir en la escuela clases de religión para vuestros chiquitos. Hay quien quiere acabar con la enseñanza de la religión en la escuela. Los católicos no podemos permitirlo. No pedimos un privilegio, pedimos que se respete nuestro derecho».
—T’ho he dit moltes vegades: hauríem de ser més bel·ligerants amb la gent que pixa aigua beneita —es lamenta Rocabuix.

diumenge, 11 de maig del 2008

Curset d’informàtica

“Voldria un home sensible, maco, intel·ligent, amb sentit de l’humor, capaç de ficar-se al lloc de l’altre (en aquest cas de l’altra), cooperador i molt mascle”, sospira Elisenda. “Demanes massa”, diu Somina. “Hauries d’aprendre del Google –intervé Eiximona–. Els resultats de les seues cerques són inversament proporcionals a la quantitat de termes que defineixen l’objecte cercat: a major complexitat, menor resultat. Amb complexitat màxima, el cercador t’avisarà que no s'ha trobat cap pàgina web que continga tots els termes de cerca indicats, és a dir, que aqueixos termes no concorden amb cap document, i et demanarà que t’assegures d’haver escrit correctament totes les paraules, que proves altres paraules clau, que proves paraules clau més generals o que proves amb menys paraules clau. Resumint, la probabilitat de trobar un xicot com cal tendeix a zero si et fiques molt exigent”, conclou. “Xica, quin nivell!”, exclamen a l’uníson les seues amigues. “Des de quan saps tanta informàtica?”, pregunta Elisenda. “Estic fent un curset”, informa cofoia Eiximona. Rocabuix, que sent la conversa des d’un racó del saló, fa com que llegeix el Diari d’Informacions.

dijous, 8 de maig del 2008

Premis Blocs Catalunya




Ha començat el període d’inscripcions per a la primera edició dels Premis Blocs Catalunya, una iniciativa pionera impulsada per l’organització STIC.CAT. El termini de presentació de candidatures acabarà el 15 de setembre. Hi poden participar tots els blocaires que escriuen en valencià, juntament amb els qui escriuen en valencià del nord o de les illes. Mireu les bases a http://www.premisblocs.cat/


(enviat per Jesús Badenes)

Equilibri còsmic a la ciutat d’Àvila


Quan el grup de viatgers tractava d’arribar a Àvila, el cosmos semblava haver perdut l’equilibri. L’expedició s’enfrontava a distintes adversitats: embussos a l’autovia, cues al lavabo de l’àrea de servei, canvi d’horaris… Els guies pensaren que calia alterar el full de ruta. Van acordar, doncs, que la trajectòria d’una moneda llançada a l’aire marqués el rumb a seguir. La moneda va marcar creu –no podia ser d’altra forma; el grup viatjava a la ciutat de Teresa de Cepeda i de Juan de la Cruz– i aquesta decisió del metall canvià l’orientació dels esdeveniments. Els primers senyals favorables van aparèixer tan bon punt l’autobús sortí de l’autovia, a les alçades del Canto del Pico, per a prendre la N-VI i enfilar-se cap al Alto de los Leones: els entrebancs començaren a esfumar-se en un tres i no res, i, quan el sol encara no s’havia amagat darrere l’horitzó, els viatgers pogueren arribar a la ciutat emmurallada, per tal d’acomodar-se al seu allotjament, el Palacio de Valderrábanos. Tot seguit, aquella gent eixerida va sortir al carrer, disposada a explorar diferents racons de la ciutat mentre el capvespre lluïa esplendorós. Un episodi esdevingut a l’església de Sant Pere allunyà els mals averanys de forma definitiva: el guia principal aconseguí de domesticar un sagristà feréstec que amenaçava de fulminar amb els raigs divins el grup de pelegrins arribats al recinte sagrat (més bé pelegrines, si hem de fer honor a la realitat numèrica). Superada la prova, el cosmos tornà a recuperar el seu equilibri i els membres del grup pogueren visitar diferents indrets: catedrals i basíliques, castells i palaus, museus i convents... Els expedicionaris van conèixer, els dies successius, monges, porteres i cicerones d’idiosincràsia diversa; van fruir de plaers –hom no sabria dir si terrenals o celestials– com el chuletón d’Àvila amb patatas revolconas i unes pastetes anomenades yemas de Santa Teresa. Algunes persones restaren bocabadades davant l’obra pictòrica i escultòrica dels Berruguete, Pedro i Alonso, pare i fill. Una viatgera de pell adobada per llargues estades alpines descobrí que a l’Andalusia castellana també es parla català. Els viatgers més doctes debateren si la Beltraneja, rival d’Isabel la Catòlica, era filla d’Enric IV o de Beltrán de la Cueva, primer duc d’Alburquerque, senyor del castell de Mombeltrán. El quart dia, quan ja apareixien els primers indicis d’extenuació, els confrares decidiren de tornar a casa. Abans, però, s’aturaren a la talaia de Guisando. Volien demanar als bous sagrats l’experiència del retorn i de l’amistat. Un cop enllestides les seues pregàries, s’adreçaren a les vores del riu Túria.

diumenge, 4 de maig del 2008

«Nosties molt en la plaça, nit burles daquell qui passa»

Es comprèn l’amargura d’alguns militants de l’esquerra després de les conteses electorals. Diumenge passat, Agustí Ventura ho deia ben clar: «Jo, particularment, patisc una depressió postelectoral després de cada votació. Els dos o tres dies següents, ho passe molt malament!». No deu ser l’únic; els resultats dels darrers comicis hauran provocat aquesta mena de síndrome en molta gent. I clar, la frustració és mala consellera a l’hora de fer declaracions públiques. La decepció empeny a lladrar la rancúnia pels cantons o a escopir al cel. Encara ressonen les declaracions de la cap de llista de Compromís pel País Valencià, Glòria Marcos, titllant de sicilians els homes i dones valencians. Ara, el cronista oficial de Xàtiva ha qualificat de veritables burros (amb perdó dels rucs) els qui parlen en castellà als seus fills. Geni i figura!
---
No seré jo qui em done per al·ludit (les meues filles –en tinc dues– parlen perfectament el valencià). No em falten, però, motius per a l’estupefacció; ma mare, nascuda a terres de Castella (concretament a Palència) ens parlava en castellà als meus germans i a mi, quan érem infants, i això no fou cap obstacle perquè jo aprengués la llengua d’Ausiàs March. Sí, ja sé; el cronista es referia als valencians de soca-rel que parlen llengua forastera als seu fills. És igual; insultar un número indeterminat de persones per la seua actitud lingüística no esqueia a l’acte commemoratiu del 25 d’abril, patrocinat per diversos partits d’esquerres. Amb insults, no aconseguirem eixamplar la base electoral. I els organitzadors de l’acte no poden desentendre’s de les paraules dites pel dissertant. Ell mateix s’encarregà d’aclarir bé les coses: «Com m’han autoritzat a dir allò que em vinga de gust, doncs... això faré».
---
Res de nou; el cronista de la ciutat sol fer allò que li ve de gust, fins i tot quan li demanen per favor que faça cosa distinta. I els organitzadors de l’acte devien saber-ho. De tota manera, l’exabrupte quedarà en una pura anècdota. A mi em preocupen més les al·lusions a la ximpleria de la dreta, sobre les quals ja hem reflexionat altres vegades en aquestes mateixes pàgines. No hauríem de confondre la falta d’intel·ligència amb la falta d’interès per la cultura. El senyor Ventura deia diumenge passat: «La dreta actual és molt burra; allà on fica la mà, la caga». És possible que siga així, però la “cagada” segueix un pla perfectament dissenyat i programat que busca anorrear la nostra cultura i la nostra identitat col·lectiva. Per tant, ningú no hauria de tenir dubtes sobre l’habilitat política dels qui, per exemple, tergiversen la figura històrica de Jaume I o els orígens de la nostra llengua. Burros seran, en tot cas, els qui no s’adonen de la jugada. «Nosties molt en la plaça, nit burles daquell qui passa», deia Carles Ros, un notari del segle XVIII.
---
La millor medicina per a contrarestar el desencís és pensar en positiu, perquè no tot són males notícies. S’ha de recordar, per exemple, el resultat de les darreres eleccions municipals a Xàtiva, on, per primera vegada des del 1979, un partit nacionalista duplicava la seua representació institucional. També convé recordar que, des de fa temps, tot l’alumnat que acaba els estudis obligatoris ha estudiat l’assignatura de Valencià. Les enquestes diuen que els joves tenen clara, majoritàriament, la unitat de la llengua. Fa poc, ha començat la celebració de les Trobades d’Escoles en Valencià, iniciativa que (qui ho havia de dir?) ha esdevingut, ara mateix, el major moviment popular del País. La celebració de les trobades té un gran ressò a totes les comarques; hi participa gent de centres educatius públics i privats, de totes les extraccions socials i, possiblement, de diverses procedències ideològiques. Tindrem ocasió de comprovar-ho a la Trobada de la Costera, que se celebrarà a Canals el proper més de juny.
---
En definitiva, cal sortir del desconcert, com més aviat millor, i posar-se mà a l’obra. La postindustrialització i la globalització van desintegrant a poc a poc la vella estructura social que coneixíem fins ara. Si l’esquerra i el nacionalisme aspiren a governar les nostres viles i el nostre País, haurien de tenir una radiografia més exacta de la realitat, perquè, malgrat les aparences, el sentiment identitari dels valencians no ha desaparegut del tot. L’ús i l’abús que en fa la dreta, que de vegades sembla més independentista que la pròpia Esquerra Republicana, n’és bona prova. Els partits progressistes haurien d’espavilar, perquè, ara mateix, el concepte de “poble”, al qual apel·laven els oradors de diumenge passat, està monopolitzat pels enemics del valencianisme.
---
(publicat a Levante-EMV, el 02/05/08)