Aquests dies, se
celebren a molts indrets les festes de Sant Miquel, arcàngel venerat per jueus,
musulmans i diverses sectes cristianes (catòlics, ortodoxes, coptes...). Per
als hebreus és el protector d’Israel i el patró de les sinagogues. Els catòlics
el consideren valedor de l’Església Universal. Els coptes diuen que és el
primer dels set arcàngels, per davant de Gabriel, Rafael i Uriel. Segons
l’Apocalipsi, Sant Miquel serà l’encarregat de tocar la trompeta el dia de la
resurrecció, i és el vencedor de Lucífer, cap dels àngels caiguts i senyor del
mal, raó per la qual se’l representa amb cuirassa de general romà, amenaçant un
dimoni o un drac amb una llança o una espasa. També se’l representa pesant les
ànimes a la balança, perquè tindrà, segons la creença popular, un paper molt destacat
al Judici final. A terres germàniques, Sant Miquel substituí el Wotan
precristià, déu de la guerra, heroi de poder inaudit, vencedor de dracs, serps
i dimonis que abatia i soterrava en llurs caus.
Joan Amades conta
al seu Costumari que la festivitat de
Sant Miquel era, durant les guerres medievals, dia de pau i treva; els guerrers
veneraven l’arcàngel i el tenien per advocat, perquè el consideraven cabdill de
la milícia celestial, de les corts d’àngels que lluitaven contra el dimoni (per
això —com ja s’ha dit—, la iconografia el presentava vestit de soldat cuirassat
i brandant una espasa). Els exèrcits carolingis, especialment, el prengueren
per patró, junt amb Sant Martí. Les tropes franques que van ajudar a la primera
reconquesta professaven una especial devoció a l’arcàngel, al qual
s’encomanaven abans d’entrar en batalla i dedicaven en agraïment capelles i
ermites que bastien al cim dels tossals que anaven reconquerint. Així s’explica
l’abundor d’ermites d’aquest sant i de poblacions que duen el seu nom. Sense
anar massa lluny, ací, al País Valencià, Énguera i Llíria el tenen per patró i
celebren múltiples festejos en el seu honor.
A finals de setembre,
Sant Miquel actua més intensament que en altres dates, per tal de destruir les
forces malèfiques que poden destorbar i perjudicar les feines del camp. I és
que la festa del sant arriba amb l’equinocci tardorenc, moment que marca una fita
important a la vida agrícola; coincideix amb la verema i amb l’inici de la
sembra, feines que han donat lloc a diversos costums i a molts refranys. («Per
festes de Sant Miquel, el raïm té gust de mel», fa un d’ells.) Sant Miquel constitueix
també una font inesgotable d’històries, mites i llegendes. En expirar Jaume I a
la vila d’Alzira, posem per cas, Lucífer volia emportar-se a l’infern l’ànima
del monarca. Llavors, es presentà a la Ribera Sant Miquel amb la seua balança:
els dimonis posaven en un plat milers de pecats comesos pel rei; els àngels ficaven
a l’altre una pedra i una fusta per cadascuna de les moltes esglésies que Jaume
I havia erigit a les viles conquistades als moros. Aquest plat pesà mil vegades
més que l’altre i l’ànima del monarca pujà al cel.
Europa sencera està
plena de santuaris dedicats a l’arcàngel. Destaca, per exemple, la Sacra di san Michele, en què s’inspirà
Umberto Eco per a escriure la seua novel·la El
nom de la rosa. Aquest conjunt monàstic s’alça molt a prop de Torí, capital
del Piemont. Per la Sacra passava una
important via de peregrinació: la Via
Francigena, que unia Mont
Saint-Michel, a França, amb el santuari de San Michele Arcangelo, pròxim a Foggia, al sud d’Itàlia. Els tres
llocs sagrats dedicats a Sant Miquel es troben a 1.000 quilòmetres de distància
l'un de l’altre, alineats al llarg d’una recta que, perllongada idealment, condueix
a Jerusalem. Els cristians d’obediència romana creuen que l’arcàngel s’ha
manifestat en vàries ocasiones. A Roma, hi ha una estàtua de bronze que el
representa, dalt del castell de Sant'Angelo.
La tradició també
diu que, durant el seu combat amb Lucífer, de les ales de l’arcàngel es va
desprendre una ploma que va caure sobre el vessant rocallós en què s’alça el
seu santuari a la vila de Llíria, deixant una empremta ben visible. Tots els 29
de setembre era costum que els fidels hi pujaren agenollats, mentre imploraven
la protecció del capità dels àngels. Ignore si Énguera conservarà alguna
petjada d’aquell combat transcendental, però paga la pena d’acostar-se aquests
dies a la capital de la Canal de Navarrés, per a gaudir del seu patrimoni
artístic, de la seua gastronomia i de les seues festes en honor a l’arcàngel
Sant Miquel.
(publicat a Levante-EMV, el 24/09/2011)