dimarts, 31 de desembre de 2019

¡Un feliç any 2020 en llibertat!

Bon any 2020


La immunitat parlamentària

Des de fa temps circulen per les xarxes socials moltes proclames en què s'exigeix la supressió dels privilegis judicials dels polítics. S'estableixen comparacions entre Espanya i altres països. De vegades, no sempre, aquestes campanyes pretenen intoxicar l'opinió pública. Ara mateix, la immunitat parlamentària ocupa les primeres planes dels mitjans informatius a causa del cas dels presos polítics catalans. Convé aclarir, primerament, la diferència entre immunitat i fur especial. Que els càrrecs públics estiguen aforats implica la pressuposició que els tribunals superiors estan més capacitats o són més justos que els inferiors. Això és molt discutible; encarregar la instrucció d'un assumpte complex —un cas de corrupció, posem per cas— a magistrats que no instrueixen una causa des de fa 30 anys no sembla un bona idea. En realitat, el fur especial és un intent de protegir certs càrrecs públics establint que siguen jutjats per tribunals pròxims al poder executiu. (Els magistrats dels tribunals superiors són designats pel CGPJ, els membres del qual són designats, a la seua vegada, a instàncies dels partits.) El fur es justifica amb diferents raons.

S'al·lega que les autoritats estaran més protegides davant de demandes espúries o que els jutges dels tribunals superiors no pateixen tantes pressions com els de primera instància a l'hora de jutjar persones destacades de la vida política o companys de professió. Aquests raonaments, a més d'ofensius —semblen pressuposar que uns jutges no tenen independència ni professionalitat i altres sí—, són jurídicament inexactes; qualsevol tribunal —aquell que resulte competent de conformitat amb les regles generals— és en si mateix expressió indivisible del poder judicial. El fur és una alteració de les normes de competència i repartiment d'assumptes judicials. Implica, per tant, desigualtat dels ciutadans davant la llei. El privilegi és una derivació desfasada de dues figures de protecció parlamentària: la inviolabilitat i la immunitat. La primera impedeix qualsevol actuació penal contra un parlamentari per opinions expressades en l'exercici del seu càrrec. La immunitat obliga a demanar permís exprés del parlament —fer un suplicatori—, per a poder perseguir un parlamentari per delictes comesos abans o durant l'exercici del seu càrrec.

Immunitat i fur no són, doncs, la mateixa cosa. A diferència del fur, la immunitat parlamentària és una figura molt estesa. Nasqué amb la Revolució Francesa i està implantada en tota Europa continental amb diferents formulacions. En Espanya, el parlamentari només pot ser detingut “en flagrant delicte”, però la cambra respectiva ha d'autoritzar el seu processament. Durant l'Antic Règim, els monarques absoluts podien detenir arbitràriament qualsevol súbdit i empresonar-lo indefinidament. Amb l'adveniment de les revolucions burgeses, les constitucions van establir la inviolabilitat i la immunitat dels parlamentaris amb una doble finalitat: a nivell individual, impedir que un representant electe siga objecte d'actuacions punitives arbitràries per l'exercici del càrrec públic; a nivell col·lectiu, evitar qualsevol alteració en la composició del parlament. La immunitat dels seus components i el suplicatori garanteixen el funcionament normal de la cambra i eviten ingerències externes que desvirtuen la voluntat popular. (Un parlament plasma la manifestació de voluntat del cos electoral, representa el principi de sobirania popular.)

Per tant, la figura no ha perdut vigència. És garantia institucional de la integritat del parlament, garantia individual de cada membre i clàusula jurídica que assegura el respecte a la voluntat dels ciutadans. Tot açò adquireix plena rellevància aquests dies. El TS ha incomplit amb els presos polítics catalans tot allò que estableix la normativa en matèria d'immunitat parlamentària. Ni després de les eleccions generals d'abril ni després de les últimes europees fou respectada la immunitat parlamentària d'Oriol Junqueras, Jordi Sànchez, Josep Rull, Jordi Turull, Raül Romeva, Carles Puigdemont i Toni Comín. En les generals, la presidenta del Congrés dels Diputats, Meritxell Batet, se sumà al frau en sucumbir al dictat de Manuel Marchena, president de la Sala Segona del Tribunal Suprem. El magistrat, sense haver demanat cap suplicatori, ordenà a la presidenta del Congrés que procedís a la suspensió dels quatre diputats catalans en presó preventiva. La senyora Batet s'hi plegà. ¡La separació de poders a fer punyetes! Ja tenim, però, una primera correcció del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). Junqueras és europarlamentari i gaudeix d'immunitat. I darrere d'aquesta correcció podrien venir altres. ¿On queden la imparcialitat i la independència del Tribunal Suprem?

diumenge, 29 de desembre de 2019

L'ombra de la prevaricació

La causa judicial contra els independentistes catalans fou un frau monumental de principi a la fi. Nombrosos juristes de prestigi ja van advertir que els encausats no havien comès els delictes imputats. De fet, el mateix Tribunal Suprem acabà desestimant el delicte de rebel·lió en la seua sentència. Tanmateix, el frau processal i els greus perjudicis per a tots els encausats ja no tenen remei. Mai no va existir violència. Des que començà el procés independentista català, les grans mobilitzacions de les diades i altres convocatòries sempre s'havien desenvolupat de manera pacífica. El 20 de setembre de 2017, no hi hagué violència durant l'escorcoll de la Conselleria d'Hisenda. De fet, per la nit, després de tot un dia de concentració, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, condemnats a nou anys de presó, demanaren a la multitud que es dispersés pacíficament. Sense violència no hi ha rebel·lió. Si hom llegeix atentament els articles 472, 473, 475, 476 i 480 del Codi Penal, s'adonarà aviat que l'ús de la violència és part constitutiva i essencial del delicte de rebel·lió. És més: contínuament s'hi parla d'armes, militars, tropes, força armada, lliurament d'armes... És a dir, el legislador està pensant en un colp militar semblant al perpetrat per Tejero i Milans del Bosch el 23 de febrer de 1981.

Son reos del delito de rebelión los que se alzaren violenta y públicamente, estableix l'article 472 del Codi Penal. Qualsevol pot sospitar, per tant, que es va cometre frau en la instrucció. El fiscal general José Manuel Maza qualificà de rebel·lió, sedició i malversació els presumptes delictes comesos pels investigats. ¿Per quina raó? Per tal d'atraure la causa a Madrid. Pablo Llarena, el magistrat instructor del Tribunal Suprem, donà per bona aquesta estratagema del fiscal Maza. ¿Conseqüències? Es va conculcar el dret dels acusats a comparèixer davant del jutge ordinari predeterminat per la llei, dret que està consagrat a l'article 24, 2 de la Constitució. Els hauria d'haver jutjat el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, però tot el procés fou traslladat al Tribunal Suprem. Amb aquest frau de llei, se'ls privava de la possibilitat d'apel·lar en instància superior una previsible sentència desfavorable. La injustícia és especialment sagnant per als dos imputats que no ostentaven càrrecs públics, Sánchez i Cuixart. Damunt, la gravetat dels càrrecs justificà la imposició d'una mesura cautelar del tot exagerada, presó incondicional sense fiança.

Quant a l'altre delicte que s'imputà als líders catalanistes, el de sedició, el TS ha hagut de fer una interpretació extravagant del que tipifica l'article 544 del Codi Penal, perquè els condemnats ni induïren, ni provocaren, ni protagonitzaren cap alçament tumultuari. Però se'ls han imposat unes penes desproporcionades —a alguns, quasi la mateixa que s'aplica als autors d'un homicidi. Des del punt de vista jurídic, protestar al carrer contra una operació policial que intentava impedir la celebració d'un referèndum no pot ser qualificat sense més com un delicte de sedició. (A partir d'ara, tota resistència a una ordre judicial podria ser considerada sediciosa.) En realitat, no hi ha hagut rebel·lió ni sedició, sinó desobediència i exercici del legítim dret a manifestar-se. Tampoc no existí malversació, bé que el TS la veja; entén que el govern català utilitzà diners públics en l'organització d'un referèndum il·legal. El Codi Penal estableix que incorren en malversació las autoridades o funcionarios que, con ánimo de lucro, sustrajeran o consintieran que un tercero sustraiga los caudales o efectos públicos que tenga a su cargo por razón de sus funciones.

Els condemnats no tenien, però, cap ànim de lucre; els diners hipotèticament malversats no van acabar a les seues butxaques. En tot cas, farien servir els cabals en l'organització del referèndum de l'1 d'octubre, però un informe del llavors ministre d'Hisenda Cristóbal Montoro afirmava que no s'havien utilitzat diners públics en la consulta. (Recordem que la hisenda catalana estava pràcticament intervinguda.) Total: en comptes d'impartir justícia, la Sala Segona del TS sembla haver actuat políticament. És inevitable pensar que ha pogut prevaricar. Els jutges han d'aplicar les lleis amb imparcialitat, independència, professionalitat i equitat. Per imperatiu legal, han de considerar sempre el supòsit més favorable per al reu. No s'han de deixar influir per conviccions ideològiques o religioses personals. ¿Han actuat així els magistrats de la Sala Segona del TS? Un jutge pot prevaricar si pren resolucions sabent de ciència certa que són injustes. El sistema de recursos serveix per a reparar errors, però una sentència del TS sols pot ser recorreguda davant el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH). La reparació arribaria massa tard.

dilluns, 23 de desembre de 2019

¿Hi ha intel·lectuals?

Fernando Vallespín en El País i César Calderón en Público reflexionaven sobre les causes que han determinat la pèrdua d'influència dels intel·lectuals en la societat contemporània i la seua retirada de l'espai públic. Segons Vallespín, l'expansió de les xarxes socials en forma d'eixams virtuals ha suposat una veritable rebel·lió de les masses. Els tertulians han donat el cop de gràcia a aquells que tenien certa capacitat de pensar la realitat social i cultural i d’influir críticament en l’opinió pública mitjançant l’assaig o la presència als mitjans de comunicació. Calderón creu que qui juga amb regles i mètodes del passat no pot aspirar a mantenir el seu prestigi social. Qui es dirigeix a una societat que ja no existeix amb un llenguatge poc apropiat i fent servir canals obsolets no té influència pública. Ambdós punts de vista són complementaris, però no expliquen totalment el problema dels intel·lectuals espanyols. A més d'estar a sou dels mitjans dominants (son los poderes fácticos los que tratan de definir cuál es la verdad buscándose los portavoces adecuados, ya sean pensadores o think tanks, diu Vallespín), els acadèmics, els escriptors o els artistes de la pell de brau solen estar molt contaminats pel nacionalisme supremacista espanyol.

Ara mateix, Catalunya constitueix el major factor desestabilitzador de la democràcia espanyola. No es tracta d'un mer assumpte d'ordre públic, com alguns volen fer creure. Som davant d'un problema polític. Des dels aparells centrals de l'Estat s'ha decidit, però, d'abordar-lo policial i judicialment. El tractament del conflicte català comença a tenir aspectes que haurien d'alarmar qualsevol demòcrata. Es fiquen en qüestió drets i llibertats consagrats a la Constitució. Després de quaranta anys de suposada democràcia, Espanya torna a tenir presos polítics. Hi ha catalans que han hagut de marxar a l'exili. Fins ara, la deriva antidemocràtica dels poders de l'Estat només ha concernit els independentistes, però demà podria afectar qualsevol persona. ¿Què han dit els intel·lectuals espanyols? ¿Hi ha intel·lectuals a la pell de brau? I ja posats a fer preguntes, ¿hi ha intel·lectuals espanyols d'esquerres? En 1894 esclatà a França el famós afer Dreyfus. Un oficial d'origen jueu, acusat falsament de traïció, fou expulsat de l'exèrcit i deportat a perpetuïtat a l'Illa del Diable, en la Guaiana. Émile Zola publicà en 1898 una carta oberta dirigida al president de la República titulada J'accuse, un al·legat a favor de Dreyfus que colpí molts intel·lectuals.

Els presos catalans no tenen un Zola que denuncie llur situació, totalment injusta. «Boca muda mai no és batuda», diu el refrany. La immensa majoria d'acadèmics, escriptors o artistes amb capacitat d'influir críticament en l'opinió pública no ha gosat badar boca —les excepcions es poden comptar amb els dits d'una mà. Davant la disjuntiva weberiana d'elegir entre ètica de la convicció o ètica de la responsabilitat, l'intel·lectual clàssic solia posar-se sempre del costat de la convicció. Ara preval el compromís amb la causa de la unitat d'Espanya. No pot estranyar, per tant, que sols hi haja manifestos a favor d'allò que convé a la causa. Diversos intel·lectuals "progressistes" firmaren, per exemple, el manifest Torra dimissió. Javier Cercas, Rosa Montero, Javier Marías, Juan Marsé, Javier Reverte, Juan José Millás, Luis Goytisolo, Fernando Colomo o Juan Torres eren alguns dels signants. Vaig trobar a faltar un pronunciament dels susdits sobre la repressió política. En vista, però, del seu manifest, s'ha de concloure que el nacionalisme espanyol obnubila les ments més preclares. Preferible que hagueren continuat callats. Han estat incapaços de detectar i denunciar la injustícia, la repressió política i el retall de llibertats.

Bon Nadal 2019


Díptic de Wilton

dissabte, 21 de desembre de 2019

Nadal i consum

S'acosta Nadal. Han arribat fa dies els serrellets de colors, les pluges d’argent, les ales d’àngel, les llàgrimes d’or, els llums, les boletes, les estrelletes i, sobretot, el consum desaforat. Del 2 al 15 d'aquest mes s'ha celebrat a Madrid la COP25. La sigla (de Conference of the Parties) fa referència als països —a les parts— que han subscrit la Convenció Marc de Nacions Unides contra el Canvi Climàtic. El document final és decebedor; fa una crida genèrica a la disminució de gasos d'efecte hivernacle, però l'obligació de presentar objectius més ambiciosos de reducció d'emissions de CO2 s'ajorna fins a la pròxima cimera. El punt més polèmic que calia abordar a la conferència de Madrid, un major control del mercat d'emissions, per a evitar trampes, també s'ha ajornat. La principal aspiració de la cimera, que tots els països presentaren plans de retall d'emissions més dràstics, s'ha frustrat perquè només vuitanta-quatre països s'hi han compromès —Espanya, França, Regne Unit o Alemanya entre ells. USA, Xina, Índia i Rússia, responsables conjuntament del 55% de les emissions mundials, i altres països no han volgut saber-se'n res.

Segons nombrosos estudis científics, el nostre planeta es dirigeix cap a una catàstrofe climàtica de dimensions enormes. De fet, els símptomes ja són observables des de fa temps. Tanmateix, polítics irresponsables —Donald Trump, posem per cas— diuen que això són exageracions. Ignore si haurà canviat d'opinió, però Aznar també negava l'escalfament global. Rajoy, amb un cosí catedràtic de Física en la Universitat de Sevilla, afirmava que no es posible predecir ni el tiempo que va a hacer mañana en la capital andaluza, però ja s'ha esmenat. Cuando uno se equivoca lo mejor es rectificar y yo he rectificado muchas veces porque me equivoco a menudo, es va disculpar. En realitat, sóc pessimista, o un optimista ben informat, segons expressió feliç atribuïda a Mario Benedetti. Mentre la plutocràcia que governa el món, en connivència amb moltes cleptocràcies locals, antepose la cobdícia i el guany al benestar dels humans, la cosa no té remei. El problema no és el CO2, sinó el gran capitalisme disfressat de democràcia liberal. El model vigent de creixement il·limitat no és sostenible; vivim en un planeta amb recursos finits.

Tots, jo el primer, pequem sovint d'oblidadissos. ¿Una prova? ¡Les festes imminents! Per Nadal, la maquinària capitalista del consum rutlla a ple rendiment pertot arreu. I la nostra ciutat no és una excepció. Les principals vies urbanes de Xàtiva ja exhibeixen la il·luminació nadalenca. El garbuix de cotxes i de gent que envaeix la via pública és monumental. (La pacificació del trànsit no sembla haver avançat molt amb el nou responsable municipal de mobilitat.) Les calefaccions (de gas, de gasoil i elèctriques) i els aparells d'aire condicionat amb bomba de calor funcionen moltes hores. La venda d'elements decoratius nadalencs i joguines és enorme. Molts d'aquests productes estan fabricats amb plàstic o altres materials poc ecològics. La compra de dispositius electrònics, roba i complements, vianda) es dispara. Es multipliquen les deixalles: plàstic, cartró d'embalatge, paper, vidre, menjar, roba usada, brossa electrònica... (Els especialistes afirmen que la fabricació d'un pantaló vaquer implica un consum mitjà de deu mil litres d'aigua.)

L'establishment polític local de qualsevol signe també sol contribuir a la gran celebració consumista. ¡Il·luminació de gala i el betlem més gran d'Espanya amb figures de grandària natural! ¿Quina petjada de carboni produirem xativins i xativines durant les pròximes festes nadalenques? ¡Ves a saber! Se celebren grans cimeres per a debatre mesures efectives contra el canvi climàtic, però Xàtiva i el seu veïnat romanen encapsulats en una realitat paral·lela. ¿Estalvi energètic? ¡Ha! El governant no mira prim a l'hora d'enlluernar els electors i aquests es deixen encegar amb cara d'embadaliment. El sistema trau profit d'una festa religiosa —només en teoria— amb l'esquer de la felicitat que suposadament ens ha de proporcionar el consum. Ningú no recordarà, durant els pròxims dies, propicis per a dissimular i amorosir qualsevol situació anguniant, que el consum desenfrenat és la principal causa de la tragèdia planetària que s'albira a l'horitzó. En fi, mentre ens desitgem amor, pau i felicitat, faríem bé de recordar que sovint alimentem el monstre sense adonar-nos-en.

(publicat a Levante-EMV, el 21/12/2019)

diumenge, 15 de desembre de 2019

L'assassinat de Joan Borja

La incapacitat política i militar del duc de Gandia havia desfermat la rivalitat del seu germà Cèsar. Potser, també influïa la gelosia (ambdós germans es gitaven amb la seua cunyada Sança). Pel juny de 1497, mentre la irritació de Cèsar Borja anava en augment, Joan fou nomenat duc de Benevento i Terracina, dos enclavaments pontificis en terres napolitanes. Una setmana després del nomenament, Joan i Cèsar havien de partir cap a Nàpols, l'un a ser investit dels seus ducats i l'altre a coronar el rei Frederic en nom del papa. Abans de partir, soparen a la vinya de Vanozza. En acabar el sopar, Joan muntà a cavall en companyia d'un misteriós personatge emmascarat. Pel que sembla, aquella nit tenia un afer amorós. Ningú no el tornà a veure viu. Al cap d'uns dies, trobaren en el Tíber el seu cadàver ple de nafres. Les armes i la bossa amb els diners estaven intactes. En un principi, les sospites recaigueren sobre els Orsini. Tanmateix, no hi hagué cap investigació. El papa Alexandre VI udolava de dolor. Acceptà la mort del fill com un castic del cel, com una penitència pels seus pecats. Fins i tot creà una comissió pontifícia per a reformar i moralitzar la vida de l'Església i de la cort papal. Mesos més tard, les sospites recaurien en Cèsar.

dijous, 12 de desembre de 2019

A voltes amb la Constitució

La Constitució té altres aspectes que em desagraden. Un d'ells és la divisió provincial de l'Estat i la perpetuació de les diputacions. L'article 68, 2 estableix que la província serà la circumscripció electoral. La norma remet a una llei posterior que distribuirá el número total de Diputados, asignando una representación mínima inicial a cada circunscripción y distribuyendo los demás en proporción a la población. L'article 162 de la Llei Orgànica del Règim Electoral General concreta la distribució. El mandat constitucional d'assignar una representació mínima inicial es tradueix en dos diputats per província i un per a cada plaça africana, Ceuta i Melilla. Els altres 248 es reparteixen entre totes les províncies. (El mateix article estableix el mètode per a obtenir la quota de repartiment per què cal dividir el cens electoral de cada província.) La conclusió és que els votants de la província de València elegim 15 diputats. Cadascun costa 130.968 vots. En Osca, el diputat surt per uns 55.000 vots. Encara hi ha altres curiositats. El País Valencià, amb 4.948.411 habitants, sols té 32 diputats. Castella i Lleó, amb 2.418.694 habitants, té 31 diputats.

Si no es fes assignació inicial i es repartiren els 350 diputats pel mateix mecanisme establert a l'article 162, la província de València en tindria 18, Osca només un i Sòria cap. No es pot dir, per tant, que el vot de tots els ciutadans és igual. Els valencians sortim molt perjudicats amb l'estructura electoral dissenyada per la Constitució i la LOREG. Que no se'ns tinga en compte per a res o que la nostra autonomia estiga infrafinançada és la conseqüència lògica del poc pes polític que tenim al parlament de l'Estat. Quant a la pervivència de províncies i diputacions, impedeix que les nacions històriques de l'Estat puguen articular els seus territoris i mancomunar les seues poblacions. El País Valencià pateix especialment el problema; el provincialisme —el d'Alacant sobretot— impedeix vertebrar les nostres terres i agermanar les nostres gents. Les diputacions ja no tenen sentit des que existeixen els governs autonòmics. Les institucions provincials només serveixen per a propiciar el clientelisme polític. S'ha parlat sovint de suprimir-les. Però això és impossible sense modificar la Constitució. La circumscripció electoral provincial també és intocable.

L'article 145 de la carta magna prohibeix que les comunitats autònomes puguen federar-se. La norma està pensada, no cap dubte, per a impedir que catalans, valencians i mallorquins puguem establir lligams polítics. (El legislador també devia estar pensant en el País Basc i Navarra.) Per altra banda, el Senat que van dissenyar els redactors del text constitucional no funciona com una veritable cambra territorial. És, per tant, perfectament prescindible. En realitat només serveix per a dificultar moltíssim qualsevol intent de reforma constitucional. També s'ha mostrat força útil a l'hora d'aplicar en Catalunya l'article 155 de la Constitució. L'assignació d'igual nombre de senadors a cada província, quatre, distorsiona greument la representativitat, gens proporcional, de la cambra. (València i Sòria tenen el mateix nombre de senadors.) I l'elecció dels senadors autonòmics, un inicial per a cada comunitat i altre per cada milió d'habitants de cada autonomia, no pal·lia el problema. Les disposicions addicionals i transitòries de la Constitució afavoreixen les comunitats autònomes de règim foral i discriminen les altres, sobretot en matèria econòmica.

Els valencians tenim molts problemes per a recuperar el nostre dret foral per culpa, bàsicament, de l'article 149, 8 de la carta magna. De fet, diverses iniciatives preses en aquesta matèria per les Corts Valencianes han estat recorregudes pel govern central davant el Tribunal Constitucional, que finalment les ha anul·lat. Motius per a proclamar-se constitucionalistes només els haurien de tenir, per tant, els especialment afavorits per la Constitució del 78: la dreta, l'espanyolisme, el centralisme, el bipartidisme —que cadascú ordene aquests elements com millor li abellisca. A més, el qualificatiu "constitucionalista", terme que s'aplica als estudiosos del constitucionalisme, està mal utilitzat. L'article 6 de la Constitució diu sobre els partits: Su creación y el ejercicio de su actividad son libres dentro del respeto a la Constitución y a la ley. Su estructura interna y funcionamiento deberán ser democráticos. Tots els partits legals són, per tant, constitucionals. Això no impedeix, naturalment, que puguen reivindicar la reforma o la substitució de la carta magna vigent. ¿Quina classe d'estat de dret tindríem si no s'acceptaren projectes democràtics alternatius?

De fet, en 1978, una part d'Alianza Popular, antecessora de l'actual PP, que ara es reclama més devot constitucional que ningú, votà en contra de la Constitució. I els líders de Vox, que el passat dia 6 encapçalaren una manifestació "constitucionalista" a Barcelona, proclamen contínuament propòsits que xoquen frontalment amb la Constitució —prohibir tots els partits nacionalistes o suprimir totes les comunitats autònomes, per exemple. En realitat, els grans partits centralistes, d'esquerres i de dretes, s’omplen la boca de grans paraules i solemnes declaracions de respecte a la Constitució, però han contravingut a la nostra carta fonamental sempre que ho han considerat convenient per als seus interessos. I altres poders de l'estat continuen ignorant la llei fonamental. El poder judicial, posem per cas, ha ignorat en la causa contra els presos polítics catalans el dret d'aquests al jutge ordinari predeterminat per la llei, que consagra l'article 24, 2. Veig moltíssima hipocresia en els partits que diuen defensar la Constitució. En qualsevol cas, els ciutadans que voldrien una carta magna distinta, confederal i republicana, també són "constitucionalistes", ¿no?.

Evocant la figura de Lucrècia


dilluns, 9 de desembre de 2019

Constitucionalistes

Divendres se celebrà el quaranta-un aniversari de la Constitució del 78. Els mitjans informatius del sistema ens van recordar que la carta magna segellà la reconciliació entre els espanyols, ha proporcionat el període de pau més llarg de la nostra història, homologa Espanya amb les altres democràcies del seu entorn, garanteix drets i llibertats universalment reconeguts, etc. Açò, que és perfectament discutible, conclou en una mena de sacralització de la nostra llei fonamental. El corol·lari de tot plegat és curiós; qui no es manifesta constitucionalista esdevé un empestat. Es parla amb total desimboltura d'una aliança de partits constitucionalistes per a combatre totes les formacions polítiques que rebutgen la Constitució. ¿No havíem quedat que posà punt i final a l'enfrontament entre espanyols? I és que la realitat no és tan idíl·lica com ens la pinten. En primer lloc caldria aclarir una qüestió de principi: en democràcia no és exigible que tothom s'haja de manifestar fervent partidari d'una norma; només és exigible el seu acatament mentre estiga vigent. I han de ser legítims els intents de canviar-la. Les normes no són immutables.

Millor dit, ¡no haurien de ser immutables! Però la meravellosa i sagrada Constitució del 78 està redactada de tal manera que és pràcticament impossible canviar-la pel procediment que ella mateixa estableix. El centralisme vol una llei de lleis immutable, una norma fonamental per a tota l’eternitat. L’embranzida independentista de Catalunya està alimentada, precisament, per la convicció que el centralisme mai no acceptarà cap redistribució democràtica del poder. Atès el sistema de majories que exigeixen els articles 166, 167 i 168 de la carta magna, aquesta només es pot reformar amb l’acord dels grans partits centralistes. Jo em declare total detractor del text constitucional. No reconeix altra nació que l’espanyola. Ignora, per tant, el nucli fonamental del problema espanyol, l'existència de diverses nacions al si de l'Estat. L'estat nació espanyol és, des de la Constitució de Cadis de 1812, un territori perfectament delimitat i destinat a ser una unió perpètua indissoluble pels segles dels segles. La nació entesa així no descansa en cap identitat ètnica o cultural, es fonamenta en un text sagrat. ¡España, unidad de destino en lo universal!

El text sagrat estableix els límits territorials i el subjecte de la sobirania estatal, el conjunt de tots els habitants de l'Estat. La forma que adopte aquest estat nació —monarquia parlamentària, república federal— és qüestió secundària. Certament, la Constitució del 78 expressa al seu preàmbul la voluntat de proteger a todos los españoles y pueblos de España en el ejercicio de los derechos humanos, sus culturas y tradiciones, lenguas e instituciones. Aqueixes paraules, però, han resultat ser una declaració merament retòrica. La nostra llei de lleis tampoc no permet que les comunitats autònomes puguen convocar referèndums consultius. La decidida voluntat de consagrar una única nació perpètua es manifesta clarament als articles 3, 4 i 5 del títol preliminar, en què es proclamen la bandera i la llengua oficials d'Espanya i la capital de l'Estat, Madrid. El Regne Unit, posem per cas, no té constitució escrita. Tampoc no té una bandera o una llengua oficials. La Union Jack és, en realitat, la bandera de la Royal Navy, bé que tothom ha acabat acceptant-la com a símbol britànic per excel·lència. En matèria de símbols, els britànics són molt flexibles.

La nostra carta magna estableix que la forma política de l'Estat espanyol és la monàrquica, però el ciutadà no pogué decidir sobre aquest assumpte de manera separada; en 1978, hagué de votar alhora el pack complet, constitució i monarquia. Jo sóc republicà i totalment contrari al Borbó. I no crec que la Constitució siga fruit de cap reconciliació. Els hereus del franquisme oferiren a l'oposició una democràcia homologable a canvi d'oblit. No hi hagué cap ruptura, per tant, sinó transició. Això significa que no es van depurar determinats aparells estatals: judicatura, forces armades, policia... Tampoc no hi hagué depuració al si de les grans empreses crescudes a recer de la dictadura. La Constitució del 78 començà a regir, doncs, en un context de simple treva. Els partits acceptaren el tracte de l'oblit, però les víctimes de la barbàrie i la repressió franquistes mai no han pogut oblidar. I clar, tan aviat com han reivindicat justícia i memòria, el franquisme sociològic s'ha posat en peu de guerra. En fi, davant la crisi desfermada pel conflicte català, està de moda declarar-se constitucionalista. Jo també ho voldria ser, però d'una constitució distinta.

dissabte, 7 de desembre de 2019

Tocar la butxaca de la gent

En setembre, l'Ajuntament decidia augmentar l'impost de béns immobles i algunes taxes. La pujada s'aprovà amb el vot a favor del PSOE, l'abstenció de C's i el vot en contra de PP i Xàtiva Unida. ¿Quant ha pujat l'IBI? Un 3,6%. L'assumpte de les càrregues tributàries sempre suscita polèmica. La dreta és partidària de la baixada generalitzada o la supressió. I té el vent a favor; a ningú no li agrada de gratar-se la butxaca. Però el PP sol actuar, sempre que governa, de manera tramposa; baixa o elimina els imposts directes, però augmenta els indirectes, que paguem tots igual, rics i pobres. Incrementa, per exemple, l'IVA. Per tant, a l'hora d'adquirir una rentadora hauran de pagar el mateix tipus general de l'impost, el 21%, tant el perceptor d'una pensió no contributiva com el gerent d'un banc. Un professor d'Economia del meu institut, d'idees liberals, deia somrient que "impost" ve d'"imposar". Tributar és, per tant, una imposició, un dictat, una ordre. Naturalment, el meu col·lega s'oblidava de dir que no hi hauria infraestructures ni serveis públics, com carreteres, escoles, ambulatoris, comissaries o jutjats, si ningú no pagués imposts.

L'esquerra té més clara la necessitat de les contribucions directes. L'espanta, però, d'aplicar-les; tem la impopularitat d'anunciar augments de la pressió fiscal. Per això, acaba pujant els imposts indirectes —com fa la dreta. En realitat, s'aborda malament la qüestió. Jo sempre he pensat que tributar és propi d'estats democràtics avançats. (En els països més pobres del món, ningú no tributa.) Ara bé, la fiscalitat ha de ser progressiva. Qui tinga més hauria de contribuir més. La política fiscal pot ser un bon mecanisme per a redistribuir les rendes. Quant a la quantia de les contribucions, només m'interessa saber què queda després de liquidar a Hisenda les obligacions fiscals. Si resta un bon salari, un bon benefici o una bona pensió, no hi ha de què preocupar-se. ¿El govern xativí tingué en compte el criteri de progressivitat quan acordà augmentar l'IBI? Sí i no; depèn de com es mire la qüestió. És cert que l'impost grava el valor cadastral dels immobles. Per tant, abonen més els més rics, els propietaris dels habitatges grans o luxosos. Però la cosa no és tan simple. Ja veníem pagant un IBI massa car des de l'esclat de la bombolla immobiliària.

Hi hagué un moment en què els rebuts es posaren pels núvols a causa d'una revisió cadastral amb seqüeles insòlites: el preu real de mercat de molts immobles era inferior al seu valor cadastral. (La crisi havia provocat la davallada generalitzada del valor dels habitatges.) De fet, per a les tributacions més elevades, que sovint afectaven famílies de classe treballadora —ço és, les capes més acomodades dels assalariats, els affluent workers o classe mitjana—, s'hagué de permetre l'abonament fraccionat. Veïns amb dificultats per a pagar la llum i la hipoteca, perquè havien perdut el treball, quedaven esglaiats quan rebien el rebut de l'IBI. Ara, des de XU s'havia demanat pujar l'impost només a les unitats residencials de major valor cadastral, als propietaris de més de dos immobles i als locals destinats a usos industrials i comercials. Em resulta difícil jutjar la idoneïtat de l'augment impositiu final acordat pel PSOE. Els seus portaveus municipals afirmen que els rebuts sols pujaran 12 o 15 euros en 2020. Però s'ha d'anar amb compte.

Hi ha precedents de mesures fiscals que han tingut repercussions negatives en les urnes. Alguns lectors recordaran què va passar durant el segon període municipal, entre els anys 1983 i 1987. L'Ajuntament decidí realitzar diverses actuacions urbanístiques al Barri Nord-Oest, a l'avinguda Ausiàs March —en el tram que ocupaven els molls de càrrega de Renfe—, a l'avinguda Virrei Lluís Despuig... Per aquella època jo vivia en un pis del carrer Escultor Esteve. Per tal d'enllestir les obres d'urbanització, l'Ajuntament, llavors presidit per l'alcalde Miquel Calabuig, aprovà unes contribucions especials que causaren l'enuig general dels veïns afectats. ¿Conseqüències? En la cita electoral de 1987, la gent encara recordava el dineral que s'havia endut l'Ajuntament. Al Barri Nord-Oest, tradicional feu socialista, el PSOE recollí menys vots que en les ocasions anteriors. Va perdre la majoria absoluta en la corporació i es veié obligat a governar en minoria. Pel que l'hi va, hauria de recordar aquests precedents. És mala cosa tocar la butxaca de la gent.

(publicat a Levante-EMV, el 07/12/2019)

diumenge, 1 de desembre de 2019

Anul·lació del matrimoni de Lucrècia


 
Detall de la porta de sortida al pati del palau ducal de Pesaro

Durant el temps de la presència francesa a terres italianes, el marit de Lucrècia Borja, Giovanni Sforza, havia estat poc lleial amb el papa. Cal recordar que els familiars milanesos del jove havien recolzat les pretensions franceses sobre Nàpols. El Divendres Sant de 1497, fugí a Pesaro, tement ser víctima d'alguna agressió. Malgrat els requeriments d'Alexandre VI, Giovanni es negà a tornar a Roma. Lucrècia s'amagà a San Sisto, un convent de clausura romà. Mentrestant, el pontífex preparà l'anul·lació del matrimoni. S'adduí que no havia estat consumat. El duc de Pesaro envià als seus parents milanesos unes cartes en què acusava el papa de mantenir relacions incestuoses amb Lucrècia. Es mostrava refractari a acceptar l'anul·lació. Però la firmà finalment a canvi de quedar-se amb tot el dot.