Davant les peticions de canvi constitucional, provocades per la sentència de l’Estatut, la dreta espanyolista ens recorda contínuament que no es poden canviar les regles del joc. I dic jo: no es podran canviar, en tot cas, enmig d’un partit o d’un campionat... Però un cop acabada la competició, es poden revisar tranquil·lament! De fet, tant la dreta com l’esquerra centralistes s’omplen la boca de grans paraules i solemnes declaracions de respecte a la Constitució, però han canviat les normes del joc sempre que ho han considerat convenient per als seus interessos. Ho feren a Galícia en 1979, aprovant un estatut que rebaixava de manera considerable l’autonomia consagrada pels estatuts basc i català. Ho feren en contra del que estableix la carta magna, que no diferenciava territoris on s’hagueren aprovat en el passat, de manera plebiscitària, projectes d’estatut d’autonomia. A més, en comptes de sotmetre’l a referèndum de manera immediata, como s’havia fet al País Basc i Catalunya, el text gallec, per temor que els ciutadans votaren negativament, es deixà sine die al congelador.
També s’alteraren les normes en Andalusia. Bé que UCD havia decidit reconduir l’autonomia de totes les altres regions per la via de l’article 143 de la Constitució, hagué de convocar en Andalusia el referèndum de ratificació de la iniciativa autonòmica que preveu l’article 151.1, plebiscit que se celebrà pel febrer de 1980. Aquella consulta no assolí, per a penes un grapat de vots, la majoria absoluta favorable de la província d’Almeria. (La Constitució exigeix la majoria absoluta favorable del cens electoral en cadascuna de les províncies i no en el conjunt de totes elles.) Jurídicament, Andalusia no hauria d’haver-se constituït en autonomia per la via de l’article 151. El problema legal fou resolt pels Pactes Autonòmics de 1981, que modificaren la Llei Orgànica de distintes modalitats de referèndum, anticonstitucionalment, per tal d’encaixar el resultat del referèndum andalús. (S’aprovà també una llei orgànica que substituí la iniciativa d’Almeria.) A més, s’aprofità l’avinentesa per a equiparar Galícia a Catalunya i el País Basc, i per a sotmetre a referèndum l’estatut gallec. Finalment, es fixà el mapa autonòmic i s’establí el calendari d’accés a la autonomia de les altres comunitats, per la via de l’article 143.
Per últim, tenim la claríssima alteració de les regles del joc al País Valencià, a mitjan partit. El primer president del Consell Preautonòmic (1978 - 1979), Josep Lluís Albinyana, posà en marxa el mecanisme establert a l’article 143.2 de la Constitució: «La iniciativa del procés autonòmic correspon a les Diputacions interessades i a les dues terceres parts dels municipis la població dels quals represente, almenys, la majoria del cens electoral de cada província. Aquests requisits hauran de ser acomplerts en el termini de sis mesos des del primer acord adoptat al respecte per alguna de les corporacions locals interessades.» Albinyana va recórrer el país de nord a sud i va obtenir el pronunciament de suficients municipis. Això hauria d’haver permès transitar la via de l’article 151.1, com Andalusia: «No serà precís deixar transcórrer el termini de cinc anys, quan la iniciativa del procés autonòmic siga acordada dins del termini de l’article 143.2 per les tres quartes parts dels municipis de cadascuna de les províncies afectades que representen, almenys, la majoria del cens electoral de cadascuna d’elles i dita iniciativa siga ratificada mitjançant referèndum pel vot afirmatiu de la majoria absoluta dels electors de cada província.»
Però els valencians mai no vam poder pronunciar-nos en cap referèndum. Després dels pactes de 1981, haguérem de conformar-nos amb l’autonomia de segona que estableix l’article 143. Sí, ja sabem que el legislador, de tots els impulsos de justícia idealment possibles, concreta allò relativament just que reconeix possible ara i ací. També sabem que aqueixa concreció queda darrere d’allò que a uns semblarà el just absolut desitjable. Possiblement, els sostres autonòmics de la primera etapa democràtica eren el mínim de justícia realitzable en aquell moment. Els nacionalismes perifèrics van aprendre aviat la dita «val més un té que dos te'n daré». Però han passat trenta anys. Com ja s’ha dit, les lleis no es dicten per a l’eternitat (bé que alguns voldrien una partida eterna). Cal fugir, això sí, dels canvis a través de lleis orgàniques; una majoria parlamentària distinta pot derogar-les (l’altre dia, ho avisava Zapatero). En conclusió: si altres vegades s’han canviat les normes del joc, per què no s’haurien de poder canviar ara? Només hi ha una resposta possible: per manca de massa crítica en les opcions nacionalistes.
4 comentaris:
Molt interessant. Desconeixia eixos detalls sobre els estatuts de Galiza i Andalusia.
Sí, són coses que van succeir. A les darreries de la dictadura, eren poquetes les zones de la península que havien reivindicat l’autonomia. Amb l’adveniment de la democràcia, el centralisme espanyol decidí que si Catalunya i el País Basc tenien estatut, l’havia de tenir tothom (fins i tot aquells als quals mai no els havia passat pel cap de demanar-lo). Fou la famosa estratègia del cafè per a tots, carregat per a uns i descafeïnat per a la resta. Interessà que Galícia —la pàtria dels seus ancestres, Refel— i Andalusia feren contrapès. Els partits centralistes no dubtaren fins i tot a contravenir els preceptes constitucionals. Al País Valencià, en canvi, li tocà el descafeïnat.
Querido Ximo, crees de verdad que se dan las circunstancias adecuadas para cambiar el Texto Constitucional en aquellos aspectos esenciales sin vulnerar la legalidad? es decir, de verdad el sistema de mayorías que exige la Carta podría colmarse?? Acaso no se está precipitando el nacionalismo centrífugo antes de tener una base social suficientemente fuerte?? Otra cosa sería incurrir en revolución, imposición y secesionismo ilegal, cuando caben vías legales.. pero a su debido momento
No, amic Sancho. Ara mateix, no es donen les condicions adients. Ni es donaran mai, si s’ha de fer ús del sistema de majories que preveu la carta magna. És difícil que els partits espanyolistes majoritaris accepten canvis constitucionals. I si et fixes bé, el meu text acaba dient que els nacionalismes perifèrics no tenen la massa crítica suficient per a donar un tomb a la situació. Ara bé, s’ha de contrarestar aqueixa opinió, preponderant entre els partits centralistes, segons la qual la Constitució és sagrada, intocable. Entre d’altres coses, perquè ells l’han contravinguda quan han volgut. Ja parlarem després de les eleccions catalanes. Un hipotètic augment del vot sobiranista intensificarà el debat. La història demostra que els canvis acaben fent-se, a la llarga, per vies paralegals o alegals. (És el que pot passar, per exemple, a Bèlgica. O allò que va passar a Sèrbia i Montenegro.) I fuig, deliberadament, d’expressions com revolució o secessió violenta.
Publica un comentari a l'entrada