La canxa realment existent ací i ara

Dies enrere, Tadeus es preguntava per l'actitud dels nacionalistes no espanyols davant la probable victòria de la selecció espanyola al mundial de futbol. No vaig voler contestar en aquell moment per raons òbvies: no convé vendre la pell de l’ós abans d’haver-lo caçat. Ara ja puc explicar, però, quines són les meues percepcions de l’assumpte. Primerament, he de dir que nombroses persones —sobretot del gènere masculí, clar— tenen amor al futbol des que van amb pantalons curts. Jo, que de menut vaig estudiar als Padres (nom amb què era conegut el col·legi Claret quan encara el regien els frares claretians) recorde la passió que ficaven els alumnes als partits que es jugaven al pati, l’alegria quan algú portava un baló nou de reglament, l’emoció de vestir l’equipatge reglamentari. (Faig servir la tercera persona, perquè solia ser rebutjat a l’hora de formar equips, amb la subsegüent frustració.) També em vénen al cap escenes del mundial d’Anglaterra, celebrat el 1966. Destacaren figures com el negre portuguès Eusébio o els rossos anglesos Bobby Moore i Bobby Charlton. La selecció amfitriona guanyà la final, disputada a Wembley. Derrotà l’equip d’Alemanya Federal —amb jugada polèmica inclosa: gol fantasma dels anglesos considerat vàlid per l’àrbitre. Són imatges inoblidables en blanc i negre. Com també són inoblidables els partits a la Cardincha o les partides de futbolins que disputàvem enfront del Moncho, en uns recreatius de l’Albereda avui desapareguts. El futbol alça molta passió ací i a tot arreu. Per això, hi ha tants joves que volen dedicar-s’hi professionalment.

Dir, com diuen algunes persones, que els futbolistes viuen en un món a part de diners i luxe, sense conèixer res del que es mou al seu voltant, no és del tot exacte. Amb els futbolistes passa igual que amb altres estrelles de l’espectacle: unes són solidàries, i coneixen perfectament la repercussió de les seues accions, i altres ignoren totalment el món circumdant. Des que comença a jugar a les categories inferiors, la meta d’un futbolista és triomfar. I s’ha de dir clar: els màxims triomfs possibles són guanyar l’europeu de clubs o vestir la camiseta de la selecció nacional i guanyar el campionat europeu i el mundial. Un jugador del Regne Unit pot vestir la samarreta d’Escòcia, posem per cas. Un jugador de les Espanyes només pot vestir la “roja”. Els puristes diran que els Xavi, Piqué, Puyol, Busquets i companyia, si foren veritables patriotes, renunciarien a defendre aqueixa samarreta. Què voleu que us diga? Afirmacions com aquestes em semblen hipòcrites i surrealistes. Renunciarien alguns dels qui diuen això al seu càrrec o al seu lloc de treball en un organisme o en una tasca depenents d’institucions estatals o d’empreses espanyoles? Hauria de renunciar el meu amic Xavi Aliaga a treballar en El País perquè és un periòdic espanyol? Si he de resoldre un plet amb la meua empresa, renunciaré als tribunals civils perquè són espanyols? Jo crec que hauríem de ser raonables. Mentre no existisquen seleccions nacionals de Catalunya o Euskadi, no queda altre remei que jugar el partit a la canxa realment existent ací i ara. La resta són brindis al sol. I així ho han entès joves com Carles Puyol i Xavi Hernández; malgrat la marea roja que els encerclava, van donar la volta d’honor al Soccer City Stadium embolicats amb la senyera (Xavi encara la duia quan arribà a Barajas). Demostraren estar perfectament informats del que passava a molts quilòmetres de Sud-àfrica.