Xantatge de les asseguradores

Els ideòlegs del neoliberalisme, que inspiren les polítiques econòmiques dels governs de dretes, intenten desmuntar l’estat del benestar. Pensen que s’han de privatitzar tots els serveis públics. Aquestes intencions es manifesten clarament en la sanitat. Durant l'anterior etapa de govern del PP, el País Valencià fou pioner en la política d’externalització de diversos serveis sanitaris. La Generalitat arribà a tenir privatitzats cinc hospitals —el més pròxim en Alzira. De fet, la cessió d'hospitals públics madrilenys al sector privat s’inspirà en el model Ribera. Hi ha, però, altres aspectes de la política sanitària que passaven desapercebuts. Un d’ells afecta els treballadors públics. Els funcionaris civils de l’Estat no cotitzen al règim general de la Seguretat Social. Ho fan a la Mutualitat de Funcionaris de l’Administració Civil de l’Estat, Muface, que prestava fins ara l’assistència sanitària als seus afiliats a través de diferents entitats, amb les quals firmava un concert. Els mutualistes destinats al País Valencià (docents, empleats de l'administració general, policies nacionals, etc.) podien elegir entre el sistema sanitari públic o asseguradores privades.

Molts funcionaris triaven les companyies asseguradores; el seus serveis ambulatoris no estan tan col·lapsats com els de la sanitat pública. El Ministeri d’Hisenda, encantat; pagava unes primes molt ajustades per aquesta assistència externalitzada. Resulta, però, que totes les companyies mèdiques rebutgen de renovar el concert en vigor si la seua pretensió d'augment de les primes no és atesa. Al·leguen que la mitjana d’edat dels funcionaris està pujant exponencialment —els funcionaris jubilats també són mutualistes. La gent major resulta molt cara per a les empreses privades —la gent jove és més barata. (Cal recordar que l’empresa privada no sol pensar en la qualitat del servei que presta; pensa només en el benefici que n’obtindrà. Muface està a punt de desaparèixer. Des de certa esquerra es llancen uns missatges cridaners: «¡Que els funcionaris patisquen la merda d'atenció primària que rep la resta de treballadors!» D'acord amb les lleis de Murphy, una situació molt dolenta és susceptible d'empitjorar encara més. Si tots els mutualistes acaben passant al règim comú de la Seguretat Social, el col·lapse del servei públic pot ser total.

Al País Valencià, mutualistes i altres beneficiaris —els fills i les persones a càrrec dels titulars— formen un col·lectiu d'unes 120.000 persones. La província de València és la tercera de l'Estat amb major percentatge de mutualistes, el 6 %. Entre titulars i beneficiaris, Muface hi compta amb vora 87.000 afiliats, un 76 % dels quals venia optant per l'assistència sanitària prestada per empreses concertades. Als ambulatoris públics xativins, cal una cita prèvia per a les consultes de medicina familiar i especialitats. En tot el territori valencià hi ha quasi mig milió de pacients (441.605) esperant una primera consulta especialitzada. El temps mitjà d’espera per a ser atès per un especialista o ser sotmès a una cirurgia és de tres mesos (una setmana per a ser atès pel metge de família). Els terminis són més llargs en consultes d'especialitats com oftalmologia o traumatologia. En total, el 52 % dels valencians ha d'esperar almenys dos mesos per a rebre una primera consulta especialitzada. Al camp quirúrgic, les cirurgies plàstica, toràcica, neurològica, pediàtrica, d'urologia, traumatològica i d'otorinolaringologia superen els tres mesos d'espera.

Si traiem la mitjana de tots els camps, el 16 % dels valencians pendents d'una operació haurà d'esperar almenys sis mesos. L’aterratge en la sanitat pública dels mutualistes residents al País Valencià, nombrosos a Xàtiva i la seua rodalia, augmentarà les esperes. Llavors, la Generalitat continuarà la seua política de “derivar” pacients a clíniques privades. En altres paraules: molts funcionaris hauran fet un viatge d’anada i tornada. Estarem davant d’un peix que es menja la cua. En realitat, l'actitud de les asseguradores privades és un xantatge. Alguns estudis dubten de les pèrdues al·legades; des de 2018, les seues primes han augmentat el 18,6 % (el govern els ha oferit una pujada del 39 %), però l'IPC general sols ha pujat un 18,2 % (un 7,3 el del sector mèdic). El mutualisme només representa un 22% del negoci de les companyies. En l'altre 78 % guanyen molts diners. A més, han aprofitat els concerts amb Muface per a oferir als mutualistes serveis addicionals amb què també han guanyat molta pasta. Diuen que l'envelliment augmenta la sinistralitat, però el govern central els ofereix una pujada de prima substancial. ¡Tant els és!

Les companyies formen un oligopoli i saben que la sanitat pública, en mans de les comunitats autònomes, tindrà molts problemes si desapareix Muface. El sector deu voler que l'actual model sanitari col·lapse per sobrecàrrega. Així, podria fer-se amb una porció major del pastís. Ara bé, amb un finançament adequat i personal suficient, el sistema públic absorbiria sense cap problema els mutualistes que encara no s'han passat als serveis públics de salut. «L'ocasió té un pèl», diu el refrany. Es podria aprofitar el xantatge de les asseguradores per a desfer-se d'un veritable cavall de Troia de la sanitat privada. Alguns diuen que la pilota està en la teulada del ministre Óscar López, però les coses no són tan simples. Un munt de comunitats autònomes governades pel PP, que aspira a privatitzar la sanitat, hauria de millorar el sistema, cosa força improbable. Seria com demanar a la rabosa que cuide del galliner. D'altra banda, caldria revisar el sistema de finançament autonòmic; amb l'actual, els governs valencians la passen negra per a prestar els serveis públics, els sanitaris entre ells. En fi, no tardarem a veure com acaba l'embolic de Muface.

Miguel Alcocel Albert

El passat dia 4 moria Miguel Alcocel Albert. S'enduia amb ell un compendi de la història del segle XX xativí. Era fill de Rosa i Miguel, ferroviari d'Almansa destinat a l'estació de Xàtiva. En 2012, vaig escriure un article titulat La desmemòria històrica en què al·ludia el funcionari local traspassat sense citar-lo amb nom i cognoms. Me l'havia trobat per l’Albereda i m'havia dit: «Solc llegir les teues columnes. ¿Puc fer-te un suggeriment? Mai no has escrit res sobre la Llei 52/2007. Jo ho hauria fet si hagués pogut.» S'estava referint a la Llei de Memòria Històrica. Secretari de l'Ajuntament de Xàtiva fins a la seua jubilació, era llicenciat en Dret per la UNED —com jo, per una d'aquelles coincidències de la vida. Havia tingut la boca tancada durant bona part de la seua vida a causa de la por. El seu pare, comunista i afiliat a la CNT, havia patit les conseqüències de la derrota republicana en la Guerra Civil. Depurat primerament, seria readmès per Renfe; el règim franquista necessitava treballadors qualificats. Tanmateix, el ferroviari fou enviat forçosament —en realitat, desterrat— a Astúries, a on hagué de marxar amb tota la família.

El fill, nascut en 1936, creixé voltat per l'ambient opressiu de la postguerra. En 1945, la família tornà a casa. Amb 11 anys, Miguel es matriculà a l'Institut Josep de Ribera. En 1955, ja en possessió del títol de batxiller, oposità a una de les places d'auxiliar administratiu que oferia l'Ajuntament de Xàtiva. En plena dictadura, el fill d'un republicà represaliat tenia molt poques possibilitats d'aconseguir el treball; tot el peix estava venut. Però presidia el tribunal José Guerri, director de l'institut. Sembla que va dir: ¿Me habéis llamado para hacer el paripé? Una de las plazas ha de ser para Miguel Alcocel, un excelente bachiller. I fou per a ell. En 1966, esdevingué tècnic de l'escala superior de l'Administració General, també per oposició. Amb el final de la dictadura i l'arribada dels ajuntaments democràtics, el consistori presidit per Manuel Casesnoves nomenà Miguel Alcocel secretari accidental, ja que cap titular no ocupava la vacant. Jo vaig ser membre d'aquella corporació. A les oficines municipals hi havia funcionaris franquistes en què no es podia confiar. Molts regidors érem joves i inexperts en matèria de procediments administratius.

Recorde haver ficat la pota en alguna ocasió. Per sort, Miguel em donava una bona reprimenda: «Si m'hagueres consultat primer...» Li estaré sempre agraït. Vaig aprendre coses que després m'han estat de molta utilitat —quan vaig ser director d'IES, per exemple. En 1984, Miguel es llicencià en Dret. Quatre anys més tard, aprovà les oposicions al cos de secretaris de 2ª categoria i obtingué plaça a Muro d'Alcoi. Va tornar a Xàtiva com a vicesecretari en funcions de secretari i culminà la carrera administrativa en 1995, en ascendir a secretari de 1ª categoria i guanyar la plaça del nostre Ajuntament. També fou secretari de la Mancomunitat de Municipis La Costera-Canal. Va exercir els càrrecs fins a la seua jubilació en 2005. Però hi ha una faceta de Miguel relacionada amb la Llei 52/2007 citada més amunt. S'entestà a rehabilitar la memòria del pare ferroviari. Cercà en arxius per a trobar l'expedient i es dirigí a instàncies oficials. (És possible que lectors amb familiars víctimes de la repressió franquista hagen fet gestions molt semblants.)

Miguel aconseguí l'objectiu. Rebé una certificació de Francisco Caamaño, ministre de Justícia de José Luis Rodríguez Zapatero. Miquel Alcocel Maset, nét del ferroviari, m'ha contat l'emoció amb què el pare mostrava a la dona i els fills el document firmat per Caamaño; acreditava que l'avantpassat dels Alcocel havia estat un de tants represaliats per la dictadura. ¡Es feia justícia! Entenc per què el funcionari traspassat volia que jo escrivís un columna dedicada a la memòria històrica. En realitat, n'havia escrit algunes. Però La desmemòria històrica deu ser un dels meus articles més llegits —i objecte de més polèmica. Va estar inspirat per Miguel Alcocel Albert. En fi, només vint-i-quatre hores abans del seu òbit havia transit també la seua esposa, Enriqueta Maset. Els dos han marxat junts i han tingut una mort tranquil·la. Per als qui vam viure en primera línia el període de la Transició, la figura del finat està indissolublement lligada a les nostres primeres experiències en la política local. Descansen en pau Miguel i la seua esposa.

(publicat a Levante-EMV, el 24/02/2024)

Contradiccions

El centralisme està a l'ADN de la dreta espanyola. Per això, durant molt de temps, fou reticent a l'existència de les autonomies. La seua cobla preferida sempre ha sigut que cap ciutadà de l'Estat no ha de patir discriminació per viure en un territori o altre. És a dir, que tots els espanyols han de rebre idèntic tracte i idèntiques prestacions en totes les demarcacions administratives de la pell de brau. Això és una pretensió merament retòrica, perquè el tracte mai no seria igual encara que no existiren comunitats autònomes. Hi ha regions de l'Estat que pateixen un abandó crònic des de les administracions públiques. Per altra banda, amb autonomia o sense ella, sempre hi haurà classes. La dreta, però, no es referia a la igualtat social. Pensava més bé en la uniformitat. Volia —i encara vol—, que el castellà siga l'única llengua vehicular en tots els centres acadèmics de l'Estat, que tots els alumnes estudien la mateixa Història —la d'Espanya, és clar—, que tots els policies i els funcionaris civils, nacionals i autonòmics, cobren uns emoluments idèntics, que les prestacions sanitàries i els subsidis siguen els mateixos en totes les comunitats autònomes...

Caps del PP —Esperanza Aguirre, per exemple— arribaren a dir que calia retornar a l'estat central competències transferides. Hi hagué un moment, però, en què els peperos es convertiren a la fe autonomista. ¿A quin motiu es degué el canvi de parer? S'adonaren que governar una autonomia és tocar poder i pressupost. Això permet repartir càrrecs i, sobretot, fer experiments. Ultra això, una autonomia pot esdevenir bastió electoral. En la Comunitat de Madrid ja costa distingir entre actituds autonomistes i "independentistes". El canvi ha conduït la dreta a una gran paradoxa: vol igualtat en tot excepte en polítiques fiscals i econòmiques. Ara resulta que tots els alumnes han d'estudiar la mateixa Història, però no passa res si en uns llocs es perdonen imposts als rics i en altres no. La senyora Díaz Ayuso rebutja l'harmonització fiscal i diu que la competència és sana. Trasllada a l'àmbit de les institucions estatals un mecanisme que ha d'operar en altres camps. La competència és sana entre professionals de diverses àrees, a l'esport, al mercat —si redunda en benefici del consumidor... Però jo creia que entre ens estatals calia cooperació, no competència.

Entre comunitats autònomes ha d'haver cooperació. Competència significaria que els ciutadans d'unes guanyarien i els d'altres perdrien. Això entra en contradicció amb la pretensió de la dreta, que tots els espanyols siguen iguals. ¡Ha! Si no és que els peperos volen igualar els espanyols a la baixa. Sempre s'ha dit que cal assegurar uns mínims iguals i suficients per als ciutadans de totes les autonomies. És el mateix principi que regeix entre estats de la Unió Europea. Garantits aqueixos mínims, cada autonomia ha de ser lliure per a millorar unes parcel·les o altres, d'acord amb el mandat dels seus electors. Això és l'essència de l'autonomia. Ara bé, totes les comunitats autònomes han de tenir responsabilitat fiscal. Que perdonen imposts —cent milions d'euros de l'impost de patrimoni, per exemple— i pretenguen després que els arribe ajuda dels diversos fons (de Garantia de Serveis Públics Fonamentals, de Suficiència Global i de Compensació Interterritorial), per a poder finançar serveis públics que han de prestar obligatòriament, mostra falta de cooperació i solidaritat. Si totes actuaren igual... ¡Què competència ni què romanços!

L'autonomia valenciana hagué d'aportar al Fons de Suficiència Global 1.556 milions d'euros en 2021. Andalusia rebé 160,74 milions del Fons de Compensació Interterritorial i 455,07 del Fons de Suficiència Global. I el senyor Moreno Bonilla es permet d'eliminar l'impost de patrimoni als andalusos rics. Justifica la decisió dient que fugien a altres comunitats, cosa que desmenteixen les dades. També ha animat els rics catalans a domiciliar-se en Andalusia. ¡Més contradiccions! Si com diu Moreno, l'arribada de rics ha de generar molta activitat econòmica, està propugnant l'empobriment de Catalunya, on viuen, per cert, molts emigrants andalusos i llurs descendents. ¡Visca la igualtat de tots els ciutadans de l'Estat! En fi, s'acosten eleccions. En realitat, el PP sap que no es menjarà un torrat a Catalunya. Però fer la guitza als catalans li pot reportar molts vots en altres comunitats. És l'eterna cançó. A més, la dreta està amb la matraca de baixar imposts perquè sap que un gust no amarga ningú. Però caldria recordar que, en 2012, Rajoy, després de prometre que anava a baixar-lo, pujà el tipus general de l'IVA al 21%. Era inevitable, va dir.

Xàtiva es queda sense SPE

Aquests dies m'ha vingut a la memòria l'època en què vaig ser mestre de primària. Els col·legis públics solen fer una tasca extraordinària, però alberguen sovint —almenys ho feien durant les dècades dels vuitanta i els noranta— certes dèries docents que jo no he compartit mai. De fet, aquestes dèries i la voluntat de prosperar professionalment m'estimularen a preparar i aprovar en 1994 les oposicions a secundària. La idea fixa més freqüent entre el professorat, que compartien també els sindicats, era aquesta: tots els docents són iguals. Evidentment, això és una fal·làcia; hi ha mestres feiners i ganduls, excel·lents i roïns (com hi ha metges —o jutges, o manobres— bons i dolents). Podríem reescriure la divisa d'Orwell. Tots som iguals, però alguns són "menys" iguals que altres. Cada vegada que es parlava d’establir incentius (per als docents que s’involucraren voluntàriament en tasques de coordinació, en iniciatives de renovació pedagògica o en alguna activitat complementària), hom topava amb l'oposició institucional i sindical.

No era precís l'esperó econòmic; es podia incentivar amb lliurança de càrrega lectiva. Sempre es responia que no. Per tant, el sistema premiava els mandrosos; el manta sabia que tots, feiners i ganduls, anaven a quedar igual. Aquests records m'han vingut al cap arran d'assabentar-me que la Conselleria d'Educació, Cultura i Esport preparava un decret de reorganització de l'orientació educativa i professional que implica la desaparició dels Serveis Psicopedagògics Escolars (SPE) —el de Xàtiva, per exemple. Aquests serveis compten amb equips multidisciplinaris, formats per psicòlegs, fisioterapeutes, mestres d'audició i llenguatge i altres especialistes en educació per a la inclusió, que realitzen moltes funcions: atendre alumnat amb necessitats educatives especials, diagnosticar, coordinar la transició d'aquest alumnat des de primària a secundària, generar documentació (informes, diagnòstics, protocols d'actuació...). L'SPE de Xàtiva té uns trenta anys de vida. Doncs, està a punt de desaparèixer. Estic una mica perplex amb la notícia.

La setmana passada, aquestes mateixes planes informaven que els col·legis d'infantil, primària i educació especial estan encantats; donen un suport rotund als plans de conselleria. ¿Nova edició de «tots i totes som iguals i hem de fer el mateix»? Els equips directius se les prometen molt felices; pensen que els seus centres van a estar ben servits. Jo ho dubte. Potser, la nova atenció a la diversitat perda nivell d'especialització, cosa negativa per als alumnes. Certament, els centres podran demanar recursos dels plans d'actuació per a la millora. Però això minvarà la qualitat de l'atenció; el personal que s'envia a través d'aquests plans sol ser interí. No està garantit, per tant, el seguiment estable dels casos. D'altra banda, no desapareix la itinerància. Uns col·legis tindran orientador amb horari complet, però altres no. És possible que tres centres de Xàtiva (Taquígraf Martí, Teresa Coloma i Gozalbes Vera) i un dels voltants s'hagen de repartir recurs amicalment. Quant als altres centres públics i concertats, ¿seguiran compartint dos orientadors municipals? Potser sí. (Convé aclarir que el Gabinet Psicopedagògic Municipal de Xàtiva no es tanca.)

Els nombrosos col·legis menuts de la Costera i la Canal de Navarrés no tindran tampoc el recurs en exclusiva. També l'hauran de compartir. Per últim, i sense ànim de ser massa exhaustiu, cal esmentar altre aspecte: la pèrdua d'imparcialitat. Els centres de primària tenen tendència —molt humana— a espolsar-se les mosques quan cal bregar amb casos complicats. Ho vaig patir durant la meua etapa de director d'IES. Ens remetien a l'institut xiquets sense diagnosticar i que haurien d'haver romàs més temps a l'escola. Altres vegades, els mestres estan en contra de les altes que firmen els orientadors de l'SPE. Però els pares i les mares de xiquets amb necessitats educatives especials han de saber que els diagnòstics i els informes dels funcionaris de l'SPE són objectius. Estan fets col·legiadament per un equip multidisciplinari. En fi, s'elimina una estructura eficient sense comptar amb els seus treballadors, d'amagatotis i durant la pandèmia. ¿Són incompatibles l'existència dels SPE i més dotació de recursos als centres? L'assumpte donaria per a molta lletra, però haurem d'anar acabant ja. Sols una pregunta: ¿Cal tocar les coses que funcionen?

(publicat a Levante-EMV, el 30/01/2021)

Mèrit, capacitat i esforç personal

En 1974, es jutjà la desaparició de quatre milions de quilos d'oli propietat de la CAT (Comissaria d'Abastiments i Transports), emmagatzemats en els dipòsits d'una empresa privada fundada a la localitat gallega de Redondela. El cas estigué voltat de molts enigmes. L'empresa dipositària estava participada per Nicolàs Franco, germà del dictador. Van morir diversos testimonis en circumstàncies estranyes. La vista oral se celebrà a l'Audiència Provincial de Pontevedra, presidida per Mariano Rajoy Sobredo, pare del futur president del govern. El judici culminà amb una sentència light. Es van perdre els 5.000 folis del sumari. Això sí, els quatre fills de Rajoy Sobredo aprovaren en temps rècord les oposicions de registres i notaries. Mariano començà a preparar les de registres en 1977, durant l'últim curs de Dret. Les aprovà en 1978. Amb 23 anys, esdevingué el registrador més jove d'Espanya. El seu germà Enrique fou el segon membre més jove del Cos de Registradors. La seua germana Maria de las Mercedes també és registradora i el seu germà Luis, ja traspassat, aprovà notaries. Tot açò sembla quasi miraculós.

Sempre han existit sospites sobre les titulacions acadèmiques o els càrrecs que obtenen persones pertanyents a les classes altes. Amb aquestes sospites es poden armar bons relats. Jo vaig tenir camarades, en l'època dels meus estudis de batxillerat, que molt bé podrien ser protagonistes de contes breus. Coneixia llurs flaqueses, perquè compartírem aules al Claret i al Josep de Ribera. Posaré exemples. Un metge vol que el fill, pèssim estudiant, herete la clínica familiar. El pare obliga el jove a presenciar operacions. Els talls, la sang i les odors provoquen nàusees al pipioli. «Doctor, el xic no serà bon metge, perquè es mareja en veure sang», diu la infermera. El pare: «No haurà esmorzat. No s'ha de venir al quiròfan amb l'estómac buit.» El xicot acaba aprovant amb prou feines el batxillerat superior i el curs preuniversitari de lletres —sí, sí, el de lletres, amb llatí i grec inclosos. Seguint instruccions paternes es matricula en la Facultat de Medicina de la Universitat de València. «No acabarà la carrera», diuen alguns companys. «El pare coneix molts catedràtics. Els envia cigars havans a tothora. Cohiba i Montecristo», responen altres.

En efecte, el fill obté la llicenciatura. Altre facultatiu xativí també desitja que el seu brot, més curt que una cua de conill, esdevinga metge. Al xic li costa una eternitat d'acabar la carrera. Els maliciosos asseguren que el pare no ha regalat prou cigars. Anem, però, als polítics. Qualsevol podria pensar que Cristina Cifuentes i Pablo Casado són els primers sospitosos d'haver obtingut fraudulentament llurs títols acadèmics. Doncs, no. A casa nostra, durant el govern del PP, la tesi doctoral de certa política, metge i filla d'un conegut metge valencià, ja suscità rum-rum. Unes antigues companyes seues d'hospital deien: «Encara que som votants d'esquerres, preferim que guanye el PP, per tal que aquesta dona no torne a la seua plaça. És especialista en ficar la pota i adjudicar-se les medalles.» (Els lectors recordaran també les suspicàcies alçades per la tesi de l'expresident Camps.) En alguns estudis —els de filologia, posem per cas—, el frau acadèmic és més aviat innocu. Però regalar títols de metge pot tenir conseqüències negatives per a la vida i la salut de les persones. ¿Quina sort correran els malalts que caiguen en mans dels afavorits?

Esglaia pensar que les nostres universitats s'hagen deixat corrompre per les elits polítiques i econòmiques. ¿Mèrit, capacitat i esforç personal? ¡Ha! L'establishment no s'atura en aquestes minúcies a l'hora d'assegurar l'estatus dels seus. La posició dels registradors, per exemple, és envejable. Mariano Rajoy podria cobrar al Registre de la Propietat de Santa Pola 15.000 euros al mes, quasi el triple del que cobrava com a president del govern. Potser, aquesta és la raó per la qual ha renunciat a ser membre del Consell d'Estat (el sou de conseller no és compatible amb altres percepcions provinents d'organismes públics o privats). Tanmateix, quan es jubile, Rajoy podrà sol·licitar la incorporació al Consell i el cobrament de la pensió vitalícia que correspon als expresidents de govern. Si tenim en compte altres ingressos (presumptes sobres en B, sou de president del PP i, durant un temps, possible repartiment de guanys amb el registrador interí de Santa Pola), la seua vidriola deu estar plena. Ja dic: mèrit, capacitat i esforç personal. ¡Veges!

(publicat a Levante-EMV, el 23/06/2018)

La prova del nou

Si, com diuen diversos sondeigs, els independentistes i els unionistes de Catalunya estan pràcticament empatats (descomptades les persones que no saben o no contesten, el 45% dels catalans estaria a favor de la independència i el 45% en contra), resultaria que el sobiranisme és transversal. Això vol dir que deu haver independentistes en tots els grups de la societat catalana, entre els treballadors, els empresaris, els aturats, els estudiants, els pensionistes, els homes, les dones... Cal pensar, per pura lògica, que també deu haver-ne als cossos i les escales de la funció pública, en els serveis generals d'ajuntaments, diputacions i conselleries, entre els mossos d'esquadra, a la guàrdia urbana, al professorat, a la judicatura... Ja sabem que el referèndum del dia 1 d'octubre serà il·legal. L'Estat pot fer servir totes les eines al seu abast, tant legals com coercitives, per a tractar d'impedir-ne la celebració. El ventall és molt ample. És improbable que es dissolga l'autonomia o s'envie l'exèrcit a Catalunya. De cara a l'exterior, l'espectacle seria força vergonyós. Però ja han començat a utilitzar-se altres eines menys cridaneres —inclosa la guerra bruta.

Els membres del Govern, els diputats independentistes i els funcionaris que col·laboren en l'organització del referèndum patiran inhabilitació i la imposició de multes molt elevades. De fet, durant aquests últims dies, un diari ha publicat la declaració de béns de consellers, diputats i altres càrrecs de l'administració pública catalana. Garcia Albiol en féu burla: «Hi ha qui està disposat a perdre tot el patrimoni personal i familiar.» (Uns assenyalen la diana perquè altres vagen a per feina.) Seran perfectament "legals", però jo considere miserables aquestes mesures repressives, i més venint d'un govern central que se sosté en un partit rosegat per la corrupció. Que una quadrilla de corruptes considere prevaricador adquirir urnes amb diners públics deixa bocabadada la gent de trellat. Quant a la renovació del Govern, sembla que el president Carles Puigdemont ha triat els nous consellers entre persones que, ultra ser independentistes de pedra picada, tenen un patrimoni molt escàs. ¿Elegir consellers monjos, que hagen fet vot de pobresa, és la millor solució al problema? ¡No! Crec que la veritable solució és plantar cara col·lectivament.

Podem imaginar alguns escenaris perfectament factibles durant els pròxims setanta-cinc dies. La Generalitat compra urnes a Suïssa (el govern central ha amenaçat totes les empreses espanyoles que en subministren) i les emmagatzema en un lloc desconegut. Els rsponsables del Departament d'Interior tenen pensat de començar a repartir-les per tot Catalunya dies abans de celebrar-se la consulta, els suficients per a tenir-ho tot a punt. El Tribunal Constitucional declararà il·legal l'adquisició. Un escamot de la guàrdia civil acut a dependències de la Generalitat amb un manament judicial. Vol saber en quin lloc estan guardades les urnes, per a procedir a confiscar-les. ¿Hi haurà altre escamot de mossos d'esquadra disposat a traçar una ratlla al paviment i indicar als guàrdies civils que no la poden traspassar, amenaçant-los fins i tot amb l'ús de la força? ¿Els responsables policials de la Generalitat es negaran a identificar els mossos participants en l'operatiu? Una escena com aquesta seria la prova del nou. El govern espanyol la tem.

Més escenaris. S'aprova al Parlament la Llei del Referèndum. Els tribunals inhabiliten cautelarment tots els membres del Govern i tots els diputats que hagen votat a favor de la llei. Uns i altres fan cas omís de la resolució judicial i decideixen d'acudir a llurs despatxos oficials i al Parlament. ¿Hi haurà centenars de milers de ciutadans disposats a escortar-los i a voltar els edificis institucionals? ¿L'ANC i l'AMI ja tenen dissenyada l'estratègia que se seguirà arribat el cas? ¿Quines ordres obeiran els mossos, les de la Generalitat o les del govern central? ¿Hi haurà jutges i fiscals que es neguen a secundar les mesures repressives? ¿Què faran els directors dels centres acadèmics on s'hagen d'intal·lar els col·legis electorals? (Cal pensar que també deu haver independentistes a la carrera judicial i l'ensenyament públic.) ¿Sortiran al carrer milions de catalans per a defendre les seues institucions, els seus representants i els seus treballadors públics? En fi, si es planta cara a l'Estat, si es produeix un moviment colossal de desobediència, quedarà molt clar que la convocatòria del referèndum i les aspiracions d'independència van de debò. Altrament...

Propòsit de l’esmena

Com que les meues columnes quinzenals solen estar ancorades en la realitat local, és freqüent que amics i familiars em conten molts succeïts o m’expliquen els problemes provocats pel mal funcionament d’alguna administració pública. «Podries parlar d’això en un dels teus articles», em diuen. Fa quinze dies, posem per cas, contava que alguns funcionaris estan abandonant les companyies concertades amb MUFACE i passant-se a l’Agència Valenciana de Salut. És el cas de la meua dona. A finals de gener, marxà a València, a les oficines de la mutualitat, per a presentar la sol·licitud de canvi. Li van lliurar còpia del formulari i li van prendre la tarja de l’asseguradora privada. Li van dir que rebria l’avís d’incorporació definitiva a l’AVS en una setmana. Dies després, se sentí indisposada i baixà a l’ambulatori d’Ausiàs March sense haver rebut la carta de MUFACE. Havia d’elegir metge d’atenció primària i volia saber quan podria ser atesa al centre públic. «El seu nom no figura a la nostra base de dades. La podrem atendre, però haurà de pagar vostè la consulta», va dir una administrativa. La meua dona es dirigí a l’antiga asseguradora privada, on tampoc no la van voler atendre debades, perquè ja no tenia la tarja sanitària de la companyia. La meua esposa tornà a casa força preocupada. «Vaig a estar uns dies sense assistència mèdica», es lamentava.

Per la nit, s’assabentà, a través d’unes amistats, que l’AVS tenia obligació de fer-li una tarja SIP provisional. L’endemà, proveïda de la còpia del formulari de sol·licitud de canvi i la tarja de MUFACE, tornà a l’ambulatori. Una primera funcionària va dir que no li podia imprimir la tarja SIP provisional. Una segona també es negà a fer el tràmit; exigia una notificació definitiva de la mutualitat. Finalment, quan la meua dona preguntà per l’inspector («Li demanaré a ell que em faça la tarja provisional», va grunyir), intervingué una tercera funcionària: «No es preocupe; jo li la faré.» Òbviament, les anteriors persones, que s’havien negat a enllestir el tràmit, no havien complit amb la seua obligació. Com tampoc no la compleixen alguns funcionaris del Centre d’Atenció Primària de Moixent, que es neguen a lliurar justificants de les visites de menors a les consultes mèdiques. L’alumne de Secundària que falta a classe ha de justificar de manera adequada, en reincorporar-se a l’institut, el motiu de la seua absència. Si ha estat malalt, ha de presentar un paper del metge. Les raons d’aquesta exigència són fàcils d’entendre. Alguns mals estudiants solen ficar-se “malalts” en dies d’exàmens, amb el beneplàcit dels seus pares.

Doncs bé, els responsables de l’ambulatori de Moixent es neguen a fer justificants. És més: han arribat a repartir una circular en què fan constar clarament, per escrit, la seua negativa. Diuen que els professors, en exigir aquests documents a l’alumnat, atempten contra la pàtria potestat de pares i tutors. (Amb aquesta afirmació, altisonant i falsa, amaguen el veritable motiu de la seua actitud, perquè sotto voce al·leguen que no tenen temps per a dedicar-se a la paperassa.) Caldria recordar que els metges no poden negar-se a lliurar els justificants de les visites a la seua consulta. Els papers no donen cap feina. Tothom ho haurà pogut comprovar: el facultatiu ha d’introduir en l’ordinador el número SIP del malalt que entra a la seua consulta. Avui, totes les dades rellevants dels pacients (visites, historial mèdic, medicaments receptats...) estan a la base de dades de l’AVS. El metge sols ha de prémer una tecla de l’ordinador per a imprimir el justificant —que el personal sanitari denomina, col·loquialment, “contacte”. En aquest paper figuren la data i l’hora de la consulta, i un resum de l’acte mèdic realitzat. No conté dades reservades i no dóna —ho repetisc— cap feina. Surt automàticament per la impressora.

Hi ha més episodis de mal funcionament de la sanitat pública. Gràcies a una nota publicada en aquestes mateixes planes, hem sabut, posem per cas, que el Servei d’Obstetrícia i Ginecologia de l’Hospital Lluís Alcanyís deriva a centres privats tots els casos d’avortament provocat. (En realitat, ja ho suposàvem, però les dades publicades han corroborat les nostres suposicions.) En fi, corren mals temps per als serveis públics. Si les coses van a pitjor, moltes persones sortirem al carrer a defendre la sanitat pública. Caldria, en justa correspondència, que els treballadors del sector detectaren anomalies com les ressenyades i feren el possible per esmenar-les.

 

(publicat a Levante-EMV, el 22/02/2014)

Contradiccions aparents

Darrerament, hem assistit a episodis una mica estranys. Em referisc a les jubilacions forçoses d’alguns funcionaris. En Madrid han estat jubilats forçosament 700 metges. A casa nostra, la Conselleria de Sanitat haurà de readmetre una auxiliar d’infermeria que havia jubilat als 65 anys. El TSJ considera que les autoritats sanitàries no van tenir en compte un informe que declarava l’auxiliar apta per a seguir treballant. La dona tenia la seua plaça en un centre de salut pròxim a València. ¿Què tenen d’estrany episodis com aquests? Que constitueixen una contradicció aparent: d’una banda, els governs de dretes anuncien que l’augment de l’esperança de vida obliga a allargar l'edat de jubilació fins als 67 anys; d’altra, decideixen jubilar forçosament persones que manifesten la seua voluntat de continuar treballant. En altres paraules: diuen una cosa i fan justament la contrària.

En literatura, aquesta manera de procedir remetria a figures retòriques com la paradoxa o l’oxímoron —enunciat en què apareixen unides paraules de sentit contrari: “docta ignorància”, “silenci sonor”. ¿Quins són els motius reals de les decisions aparentment contradictòries dels responsables polítics peperos? L’explicació és senzilla. El baby boom dels anys cinquanta exigí augmentar enormement serveis públics essencials com la sanitat o l’ensenyament. A fi d’atendre’ls degudament, calgué crear moltes places de personal docent i sanitari. Aquestes places sortiren a oposició durant la dècada dels setanta. Molts dels funcionaris que aprovaren aquelles oposicions ja han complit els 65 anys o estan a punt de complir-los. El govern no vol, de cap manera, allargar la vida laboral d’aquestes persones; vol que es jubilen, per tal d’amortitzar places i estalviar-se una gran quantitat de diners.

S’ha de tenir present que aquests docents i sanitaris cobren uns emoluments elevats, perquè amuntonen triennis, tots els sexennis possibles o altres tipus de retribucions complementàries. Al sector privat, les pensions surten de la caixa de la Seguretat Social, molt esquifida a causa d’una enorme baixada d’afiliacions. En canvi, les pensions dels funcionaris de carrera surten de la seua mutualitat (Muface), menys afectada —com que un funcionari amb l’oposició aprovada no pot ser acomiadat, les cotitzacions a Muface no han baixat significativament. A més, el govern central aplicarà a les pensions presents i futures dels treballadors públics, si convé, el coeficient de sostenibilitat, és a dir, el mecanisme amb què es pensa rebaixar la pensió de tothom. Per tant, ni paradoxes, ni oxímorons, ni res. Aquest degoteig de notícies relacionades amb la jubilació forçosa de funcionaris respon a una estratègia deliberada.

Tot està perfectament planificat. La jubilació de funcionaris que estarien disposats a  treballar fins als setanta anys és una nova mesura destinada a reduir les prestacions dels serveis públics essencials. Però clar, com que l’actual legislació sobre jubilacions és probablement inconstitucional, l’estratègia dels governs central i autonòmic està sent corregida pels tribunals. En altra entrada, ja recordava que l’article 14 de la Carta Magna diu el següent: «Els espanyols són iguals davant la llei, sense que puga prevaler cap discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social.» L’edat, una circumstància personal, no pot ser motiu de discriminació. L’edat de jubilació hauria de ser, per tant, voluntària. La llei, en tot cas, hauria de preveure l’edat a partir de la qual es puga sol·licitar el retir voluntari amb plenitud de drets passius, però res més.

Paral·lelismes

Una persona ben estimada es jubila el dia 28. Va rebre la notificació administrativa fa un mes. I resulta que, per una d’aqueixes casualitats de la vida, el papa Benet XVI també es jubila el mateix dia. Acaba febrer, per tant, amb una barreja curiosa de jubilacions, jubileus, alegries, enyors i cobejances. El mot “jubilació” prové del substantiu llatí jubilatio, derivat a la seua vegada del verb jubilāre (fer crits d'alegria). Aquests mots llatins es creuaren amb la veu hebrea yōbēl (corn de carner amb què s’anunciava l’any jubilar al poble hebreu) i va sorgir la paraula jubilaeus (jubileu). En definitiva, totes aquestes expressions remeten a joia, goig. Els hebreus donaven bots d’alegria cada cinquanta anys, quan arribava el jubileu. El papa de Roma deu estar content de jubilar-se —almenys, això sembla indicar el seu somriure de felicitat. I segons les consideracions etimològiques que s’acaben de fer, els treballadors de tots els gremis també han de fer crits d’exultació —júbilo en castellà— quan es jubilen. (En llatí vulgar, jūbĭlum significa cant o esgarip d’alegria). ¿Està justificada, tanta joia? Depèn. Cada persona és un món.

La dona a qui dedique aquesta columna, ensenyant, experimenta emocions ambivalents: percep el seu retir com un alliberament del treball —molt pesant a certes edats—, però sent que fugen la joventut i la maduresa perdudes. És curiós: nombrosos funcionaris sospiren per arribar a temps de demanar el retir anticipat amb plenitud de drets passius —temen que canvien les condicions de jubilació a causa de la crisi—, però conec emèrits que continuen acudint al seu antic centre de treball. De tota manera, no tots els jubilats enyoren la feina. Als àmbits laborals sovintegen les fílies i les fòbies. Al Vaticà, posem per cas, algunes eminències reverendíssimes deuen sentir una alegria continguda. Les rivalitats i les enemistats ferotges serpentegen com els rius per les estances vaticanes. Són difícils de veure; s’amaguen sota la porpra i els gestos de caritat fraterna, o sota magnífiques pintures de Bernardino di Betto, Michelangelo i Raffaello. Però tothom sap com s’escampa el goig quan una persona menystinguda està a punt de tocar el dos; perdre de vista aquell que hom no suporta proporciona a molts intensos i secrets gaudis.

Jo puc imaginar alguns cardenals brindant per la marxa de Benet XVI, però la funcionària que estime no necessita imaginar res. Un col·lega de feina li va dir amb somrís murri: «Quan et jubiles, jo compraré les botelles de cava.» Això sí, al col·lectiu funcionarial és costum d’amagar aquestes misèries amb un àpat de comiat, un diploma i un rellotge. I quan es tracta de docents, l’ajuntament de Xàtiva se sol sumar a l’adéu (l’alcalde regala l’escut d’argent de la ciutat als professors emèrits). En canvi, el papa dimissionari serà acomiadat per una multitud de fidels que acudirà a rebre la benedicció urbi et orbi després de l’àngelus. ¿Com han reaccionat els “capelletes” locals en conèixer la renúncia de Ratzinger? Tot i sentir-se orfes, han aplaudit d’allò més la decisió. Per contra, el cristians progressistes es miren les coses amb distanciament. La seua indiferència té una lògica esclafant: sempre han dit que l’existència del Vaticà és motiu d’escàndol; sostenen que la Cúria Romana està molt allunyada dels pobres de la terra.

La reacció dels capelletes no té, però, cap lògica, perquè són capaços de dir alhora una cosa i la contrària. Quan l’anterior pontífex Joan Pau II donava mostres d’una enorme decrepitud, se suscità la polèmica: ¿havia de dimitir, Wojtyła? Sa Santedat tallà la controvèrsia; volia apurar el calze fins a l’última gota. Els capelletes no gosaren contradir-lo. La professora de religió del meu institut exclamava, quan se li recordava que un ancià disminuït no pot assumir un càrrec de la màxima responsabilitat: «¿Renunciar el papa? ¡Ni pensar-ho!» Avui, quan li preguntes a un pietós com és que Ratzinger ha dimitit, et respondrà: «¡Ha pres una decisió molt responsable! Ha fet el millor per a l’Església. Governar la barca de Pere exigeix vigor i pols ferm.» Per la seua banda, la mestra que es retira —en ple jubileu extraordinari concedit per Benet XVI a la Seu xativina— també ha pres una bona decisió; les feines ben fetes requereixen vigor. (I bregar amb gent desagradosa, una punteta de mala llet que ella no té.) En fi, l’Esperit Sant, que domina el paral·lelisme, el símil i altres figures de l’ars poetica, ha il·luminat tothom. Amén. Al·leluia.

(publicat a Levante-EMV, el 23/02/2013)

Paper i telèfon

Ahir, el president de la CEOE, Joan Rosell, es va quedar a gust. Referint-se als funcionaris, va dir açò: «Seria més barat enviar-los a casa amb un subsidi que tenir-los gastant paper i telèfon, i creant lleis. Això té un cost tremend. Hi ha greix pertot arreu. Sobren uns 300.000 o 400.000 empleats públics.» Qualsevol persona de trellat pensarà: «¿Més parats encara? ¡Si ja n’hi ha sis milions!» Però el senyor Rosell ho tenia tot ben pensat: «No utilitzem més l’INE [Institut Nacional d’Estadística] ni l’EPA [Enquesta de Població Activa]. L’EPA dels sis milions d’aturats no respon a la veritat. Per a saber el nombre d’aturats és millor anar al registre, a les persones que s’hi apunten.» Tanmateix, l’EPA és considerada internacionalment com la millor radiografia del mercat laboral. En Espanya, la realitza trimestralment l’INE. Uns enquestadors especialitzats criden per telèfon a unes 65.000 llars —la qual cosa equival a enquestar unes 200.000 persones— per a conèixer l’estructura i l’evolució del mercat estatal de treball. Per les seues característiques, els seus resultats són més complets que els proporcionats pel SEPE (Servicio Público de Empleo Estatal). No sols faciliten informació sobre les persones desocupades, sinó també sobre les ocupades, les inactives...

Que la desocupació reflectida a l’EPA supere la de l’atur registrat, obeeix fonamentalment a dues raons. En primer lloc, no tots els inscrits com a demandants de treball en una oficina pública es consideren aturats; s’exclouen de l’atur registrat, per exemple, els estudiants menors de 25 anys o les persones que demanden treballs de curta duració o de jornada reduïda. (Una part d’aqueixes persones, que compleixen els criteris de l’Organització Internacional del Treball per a ser considerats parats —estar desocupat, buscar activament ocupació i estar disponible per a treballar— són detectats per l’EPA.) A més, no tots els aturats de l’EPA busquen treball a través de les oficines públiques d’ocupació; poden recórrer a altres mètodes. De fet, l’amplitud de la diferència entre l’atur registrat i les dades de l’EPA suggereix un augment dels desanimats, d’aquells que, tot i declarar que estan buscant treball activament, no confien a trobar-lo i pràcticament renuncien a la cerca a través de les oficines d’ocupació. El senyor Rosell deu saber tot açò. Llavors, ¿per què vol augmentar el número d’aturats amb 400.000 nous desocupats?

La patronal no dóna puntada sense fil. El president de la CEOE ha proposat minijobs per a joves, «encara que siguen d’una hora». També ha demanat que s’autoritzen salaris per davall dels nivells de conveni. ¿Voldrà que els treballadors entren al túnel del temps, que el país retrocedisca al segle XV? En fi, hom podria pensar que Rosell es guia pel principi de “contra pitjor, millor”. Per altra banda, el cap dels empresaris ha malparlat dels empleats públics sense tenir presents alguns matisos. A Xàtiva, posem per cas, hi ha moltíssims funcionaris: professors, bombers, policies, metges, carters, infermers, jutges... Totes aquestes persones presten serveis públics essencials. Molts d’aquests funcionaris col·laboren en el benestar comú; es deixen part de les seues nòmines al comerç local, paguen les taxes i els arbitris municipals. Per tant, amb mesures com les propugnades per Rosell, Xàtiva, una ciutat de serveis, patiria un veritable cataclisme econòmic. Damunt, el cap de la patronal insinua que els empleats públics no fan brot de feina. La realitat és ben distinta: hi ha funcionaris que no paren. Tothom ho pot comprovar.

Dies enrere, posem per cas, mon pare va haver d’ingressar a l’hospital Lluís Alcanyís. Durant moltes hores, vaig presenciar l’atrafegament constant al servei d’urgències. El personal sanitari no tenia un moment de descans. Quan em permetien d’entrar a la sala d’observació, per tal d’estar uns minuts amb el meu progenitor, podia veure el moviment i la dedicació contínua als malalts: medicació, control de monitors, trasllats... Després de rebre les primeres cures, mon pare fou enviat a la sisena planta. Com li vaig fer companyia en diferents moments, poguí comprovar que el treball del personal de planta també era incessant. Cal destacar, a més, el tracte humà i afectuós dispensat per les persones —metges, infermers, auxiliars i zeladors— de tots els torns. Les dones que netejaven mon pare, sobre tenir els dies comptats a la feina —la Generalitat va a privatitzar alguns serveis hospitalaris—, no perdien la calidesa de tracte amb el malalt. I clar, en llegir les declaracions estrambòtiques de Joan Rosell, em pregunte: ¿Seran aquestes les persones que cal enviar a casa amb un subsidi, perquè no gasten paper i telèfon?

(publicat a Levante-EMV, el 09/02/2013)

Emprenedoria

Els esborranys de la LOMCE que s’han difós fins ara descobreixen una sorpresa sobre la qual s’ha parlat poc: una nova assignatura anomenada emprenedoria. Se suposa que, amb aquesta matèria, es vol potenciar l’esperit emprenedor dels futurs ciutadans adults. ¿És tan baix l’índex d’emprenedors com afirmen els portaveus de la dreta? La resposta no és unànime. Alguns economistes sostenen que hi ha molts emprenedors al país. Però no tots aconsegueixen de tirar endavant els seus projectes per falta de finançament i per les innombrables traves burocràtiques que s’han de salvar per a obrir un negoci. Deixem de banda, però, aquesta qüestió i centrem-nos en altra. ¿Qui ensenyarà aquesta nova assignatura als instituts? Ja sabem que la química l’ha d’ensenyar un químic, i l’anglès, un graduat en filologia anglesa. Caldrà concloure, per pura analogia, que l’emprenedoria l’hauria de d’impartir un emprenedor. ¿Hi ha emprenedors als centres educatius? ¡No! En un centre públic, els docents són funcionaris de carrera o interins; en un centre privat, treballadors assalariats. En qualsevol cas, treballadors per compte aliè —si de cas, només hi hauria les petites excepcions dels membres de les cooperatives d’ensenyança o del docent propietari d’un centre privat. De manera que l’assignatura d’emprenedoria serà impartida majoritàriament per persones que no són emprenedores. Si ho fossen, estarien gestionant un negoci propi, en comptes de treballar a sou per a l’administració pública o per a un particular. (Per cert, molts dels polítics que ens governen també són funcionaris.) L’assignatura d’emprenedoria és, per tant, una de les grans idees que se’ls acuden sovint als dirigents que seuen en un despatx i mai no es ficaran la granota de treball (i una mostra més d’aquelles esperances massa optimistes que se solen dipositar en l’educació). Dissortadament, l’escola i l’institut no tenen la vareta màgica per a solucionar tots els problemes del país. Serà molt difícil —per no dir impossible— que els centres encarregats d’impartir els ensenyaments obligatoris produïsquen emprenedors si la societat en el seu conjunt no és emprenedora.

¿Què li passa a l’Hermandad de San Casiano?

M’he preguntat —com també s’ho hauran preguntat altres persones— per què ha fracassat la vaga intermitent convocada pels sindicats docents. D’acord amb les dades més optimistes, facilitades pels convocants, resulta que només un 30% dels professors del conjunt del país hauria secundat el primer dia de vaga. A Xàtiva no hauria fet vaga ni el 10% del professorat. A la resta de la comarca, les dades serien desiguals: l’IES Moixent, posem per cas, hauria batut el rècord amb un 60% de participació. En principi, podia semblar que quasi tots els docents rebutjaven l’oferta de negociació —un veritable parany— presentada per Conselleria. (Almenys això deien els resultats del referèndum celebrat dies enrere en molts centres públics.) La majoria del professorat també semblava estar a favor de la vaga, segons les dades d’un sondeig realitzat pels sindicats —que volien saber si la piscina tenia aigua, abans de llançar-s’hi. Però finalment ha quedat clar que no és igual contestar enquestes que passar a l’acció. ¿Quines són les raons d’aquesta desautorització als sindicats? Se m’acuden vàries respostes provisionals a la pregunta.

Primerament, cal tenir present que els ensenyants no són immunes al quadre generalitzat de por, desmobilització, individualisme, fragmentació social i submissió fatalista als designis de forces ocultes. L’ensenyança té, però, especificitats pròpies. Tenim, per exemple, la desconfiança proverbial entre mestres de primària i professorat de secundària. (De fet, la vaga ha estat un fiasco especialment significatiu als centres de primària.) Hi ha, per altra banda, un baixíssim nivell de militància sindical. En realitat, les cotes més altes d’afiliació sindical es donen al col·lectiu d’interins. Seria interessant, doncs, comprovar si s’ha acomplert la següent hipòtesi: la vaga només hauria tingut un seguiment elevat als centres on hi ha molts interins. (Com que aquests veuen perillar el seu lloc de treball, llur predisposició a realitzar accions reivindicatives és màxima.) La hipòtesi no és desgavellada; les comarques alacantines, que concentren el major nombre d’interins, han registrat el percentatge més elevat de vaguistes.

Tampoc no s’hauria de descartar l’escassa incidència dels moviments de renovació pedagògica, tan presents entre els mestres durant la dècada dels vuitanta. (Encara recorde les activitats que organitzava el desaparegut Col·lectiu d’Ensenyants de la Costera.) Finalment, hauríem de prendre en consideració l’efecte dissuasori que suposa, per a moltes persones,  perdre els diners que detrau Conselleria per cada dia de vaga (jornal i part proporcional de les pagues extres i les vacances). «No pense regalar-li a la Generalitat ni un dia de salari», se sent dir en molts centres públics de Xàtiva. En definitiva, els docents només estarien disposats a realitzar, de manera encoberta, vagues a reglament, amb supressió d’activitats extraescolars i complementàries. Hi ha aspectes, però, dels quals ningú no parla en públic —bé que solen ser tema reservat de conversa a les sales de professors. És freqüent que els funcionaris de carrera, els professors amb plaça en propietat, acusen els interins d’incompetents i malfeiners, de voler obtenir la plaça per la cara, sense passar per les oposicions, gràcies a la pressió sindical...

També se sol malparlar, i molt, dels sindicats. Jo he sentit sovint expressions com «estic fins als nassos dels sindicats», «la gent dels sindicats fa el que vol», «els alliberats són uns desertors del clarió»... Ja dic: tot açò no es diu en veu alta, per no caure en la incorrecció política, però conec molta gent que ho pensa. El sector educatiu, que es presenta de cara a la galeria com un bloc combatiu i majoritàriament progressista, estaria en realitat ple de contradiccions. Causa tristor reconèixer-ho, però és possible que una part del professorat definitiu no se senta concernida pel drama d’un miler d’interins que perdran previsiblement el seu lloc de treball. Potser hi haja qui pense: «No hi ha mal que per bé no vinga» (ja era hora que uns quants incompetents anaren al carrer). En qualsevol cas —i aquesta és, com he dit abans, una apreciació provisional—, l’ambient entre els hereus de l’Hermandad de San Casiano (organització gremial del segle XVIII que agrupava els mestres) no convida a l’optimisme. La gent de Conselleria deu estar fregant-se les mans: «¡Molta protesta de passadís, però poca acció reivindicativa!» De fet, la consellera, María José Català, ja ha donat les gràcies als docents per ser tan bons xics.

(publicat a Levante-EMV, el 19/05/2012)

Vaga a l’ensenyament públic

Avui, part del professorat de l’ensenyament públic fa una vaga convocada pels sindicats docents. Ja han començat les reaccions. El discurs de la consellera María José Català ha estat, sens cap dubte, el més surrealista. «El professorat podria fer la vaga en període no lectiu», ha suggerit. Quant a l’opinió dels pares, està dividida: la Confederació d’Associacions Gonzalo Anaya, posem per cas, secunda la convocatòria; altres col·lectius, no. La Conselleria d’Educació ha amenaçat d’endurir un decret d’imminent publicació, que contempla severes mesures d’ajust: retall de línies, optatives i programes d’atenció a la diversitat, augment de ràtios, increment d’hores lectives del professorat, disminució de dotacions econòmiques i plantilles...  Les vacances i el salari dels docents tornen a estar, per tant, en boca de tothom. I és que molta gent considera els professors empleats de guarderia. Aquest és el rerefons de moltes polèmiques. Quan es parla de les vacances dels docents poca gent pensa en les característiques dels alumnes, en la climatologia o en les corbes de fatiga. Es pensa més bé en la guarderia. Alguns progenitors —no tots, atenció— voldrien que la “guarderia” estigués oberta de 8 del matí a 8 de la vesprada, de l’1 de setembre al 31 de juliol. «Per això vos paguen», se sent dir. Aquest és, per altra banda, l'únic sentit dels serveis mínims als instituts.

El docent ha de patir amb certa freqüència (bé que no en té l’exclusiva; els metges també són objecte de nombroses agressions físiques i morals) l’assetjament dels adolescents i els seus pares. Totes les feines tenen els seus inconvenients, però ser docent implica un plus de responsabilitat. El professorat té al seu càrrec menors d’edat que ha de cuidar, segons diu el codi civil, amb el zel del bon pare de família. En cas d’accident, ha de fer front a possibles accions judicials i demandes per responsabilitat civil. De fet, sovintegen les sentències judicials que obliguen els centres educatius a pagar indemnitzacions quantioses en cas d’accidents (fa poc, hi ha hagut una condemna pel cas d'un alumne que s’havia xafat un dit amb una porta). La incidència de les malalties mentals és, en fi, molt elevada entre el professorat dels nivells no universitaris. Es parla alegrement de les divuit hores lectives dels professors de secundària, però s’omet dir que han de dedicar altres dotze hores a guàrdies, atenció a pares, participació en òrgans col·legiats, sessions d’avaluació, activitats complementàries, etc. També han de corregir activitats i exàmens a sa casa. Totes aquestes coses es controlen, és cert, de manera molt laxa, però dóna molta cansera haver d’escoltar a tothora la mateixa cobla sobre el salari i les vacances dels professors.

No és qüestió, ara, de carregar contra els sindicats; són l’únic instrument de defensa amb què compten els treballadors (per això conciten l’animadversió de patronal i govern de dreta). Però hi ha inèrcies que s’haurien de desterrar. Els sindicats són del parer que tots els docents són iguals. Evidentment, això és fals: hi ha professors bons, regulars i roïns (com hi ha metges, jutges i manobres bons, regulars i roïns). Sempre que es parla d’establir incentius per al professorat que s’involucre voluntàriament en tasques de tutoria o coordinació, en iniciatives de renovació pedagògica o activitats complementàries, hom topa amb l’oposició institucional. El sistema premia, per tant, els mandrosos; el manta sap que tots, feiners i ganduls, van a cobrar el mateix a final de mes. I clar, en aquestes situacions, el salari se sol igualar a la baixa. Les autoritats educatives coneixen les imperfeccions del sistema. Hi podrien introduir reformes. Prefereixen, però, estalviar-se quatre euros i utilitzar les anomalies com a munició quan sorgeixen protestes. Així, acaben pagant justs per pecadors. Conclusió: alguns ensenyants, farts d’assumir el paper de boc expiatori, han decidit d’anar a la vaga. Altres semblen, però, paralitzats per la por o el passotisme.

La pesta del càrrec de confiança

En un magnífic article, Francisco José Bastida, catedràtic de Dret Constitucional a la Universitat d’Oviedo, posava de manifest com la crisi dels serveis públics i l’economia global són objecte d’una manipulació paral·lela: les víctimes són exhibides com a culpables i els autèntics culpables, valent-se del poder, desvien responsabilitats i carreguen contra aquells que inútilment proclamen la seua innocència. Els treballadors públics surten particularment perjudicats per aquesta manipulació; com que treballen per a l’administració pública, la resta de la societat els posa en el punt de mira com a part dels problemes que se’ns han vingut a sobre, i no com una part més dels qui els pateixen. La baixada salarial i l’increment de jornada dels funcionaris s’aplaudeixen sense pietat, amb la satisfacció indissimulada dels governants, que veuen ratificada la decisió d’imputar el cost dels ajusts a les esquenes dels servidors públics.

En definitiva, el governants estan atiant des del poder el descrèdit i el menyspreu envers el funcionariat. Els polítics estan tan acostumats a medrar en el partit, a base de lleialtats i submissions personals, que no es fien, quan arriben al poder, dels funcionaris que ocupen plaça als diferents nivells de l’administració. Molts polítics pensen que llurs resolucions no haurien de tenir límits, ja que són representants de la sobirania popular. Per tant, solen veure els funcionaris com un obstacle, com uns buròcrates que posen objeccions i controls legals a les seues ordes. En cas de conflicte, el sotmetiment del funcionariat a la llei i la seua independència són interpretats pel governant paranoic com una deslleialtat personal i, fins i tot, com una estratègia oculta al servei de l’oposició.

Per a evitar aquests esculls, es va inventar la figura del càrrec de confiança. Aquesta figura ha proliferat de manera exagerada a totes les administracions. Els càrrecs de confiança solen estar al marge dels requisits administratius ordinaris i de les taules salarials vigents a la funció pública. El professor Bastida ficava de relleu els efectes devastadors sobre l’administració del càrrec de confiança. Provoca que molts funcionaris de carrera s’alineen políticament —de manera sincera o fingida, això és altra qüestió—, per tal d’accedir a llocs rellevants, que després tindran com a premi la consolidació del complement salarial d’alt càrrec. Provoca, per tant, una hipertròfia de càrrecs de lliure designació. El desig de crear un funcionariat adepte ha conduït a la intromissió directa o indirecta dels governants en processos de selecció de funcionaris.

S’influeix en la convocatòria de places, la definició dels perfils laborals, els temaris i, sobretot, la composició dels tribunals. Aquest clientelisme, en si mateix una veritable corrupció, té molt a veure amb la proliferació de la corrupció econòmica i política, i amb els defectes dels controls per atallar-la. Com diu Bastida, molts governants —de tots els colors polítics, però sobretot quan se les donen de liberals—, després de la perversió causada per ells mateixos, arremeten contra els col·lectius funcionarials (sanitaris, docents o administratius). En realitat, allò més sagnant per al funcionari no són els retalls salarials, sinó les insídies i els atacs a la dignitat. Recordem allò de gilipolles, dit pel president de la Diputació de València en un míting electoral. En fi, certes al·lusions als horaris o la productivitat dels treballadors públics no resolen cap problema, però els assenyalen com a persones poc fiables i poc productives.

Algunes de les mesures que prenen els governs —augmentar la jornada laboral, per exemple— serveixen bàsicament per a minvar plantilles, però també per a crispar i desmotivar un personal que, a més de veure rebaixat el sou, ha de carregar amb l’estigma, propagat pels polítics, de ser un obstacle per a salvar la crisi. Pura demagògia destinada a dividir els treballadors. En canvi, els polítics que ocupen el poder no renuncien als assessors ni a cap dels generosos emoluments i prebendes que, en molts casos, mai no rebrien —ni en la funció pública ni en l’empresa privada— si només foren valorats el seu mèrit i la seua capacitat. I el més greu de tot és que no sembla haver propòsit d’esmena. No ens enganyem; la crisi no ha corregit els mals hàbits; com a molt, els ha frenat per falta de finançament, o simplement ha forçat a practicar-los de manera més discreta.

Mà d’obra barata i sense qualificar

Hi ha a la societat discriminacions ben subtils. Durant molts anys, l’ensenyament de primeres lletres era considerat un treball típicament femení, com el d’infermera. Avui les coses han canviat; cossos de funcionaris tradicionalment masculins (metges, jutges...) també s’han feminitzat. L’ensenyament, però, ha patit altre tipus de discriminació: per a les autoritats educatives i el públic en general, mestres i professors són essencialment cuidadors. La cosa ve de lluny. A l’Anglaterra de la revolució industrial, els mestres d’infants no necessitaven saber llegir o escriure; havien de conèixer, això sí, la doctrina cristiana, i aprendre de memòria un repertori de psalms per a cantar amb els xiquets. Llur tasca bàsica era cuidar els menuts mentre els pares feien jornades llarguíssimes i penoses a les fàbriques. Per la seua banda, els nens, tan bon punt creixien dos pams, ja havien de marxar a treballar amb llurs progenitors.

Durant el primer franquisme, només calia tenir estudis primaris per a entrar a l’Escola Normal de Magisteri (més tard fou obligatori tenir aprovat el batxillerat elemental, l’equivalent a l’actual ESO). Repetisc, les coses han canviat, però les administracions educatives continuen considerant els mestres i els professors mà d’obra barata i sense qualificar. A Secundària, la degradació ha estat evident; pensem que els antics instituts de batxillerat gaudien d’un enorme prestigi. En altres països, la feina d’ensenyar ha travessat per avatars ben cridaners. Fa uns anys, les autoritats holandeses hagueren d’acurtar la setmana lectiva; no tenien suficient professorat per atendre els xiquets (arribaren fins i tot  a temptar amb ofertes ben sucoses els professors jubilats que volgueren reintegrar-se a la docència a temps parcial). L’escassa inclinació per l'ensenyança també afecta el Regne Unit; en moltes zones de Gran Bretanya, les places docents públiques estan ocupades per persones d’origen indi, pakistanès o jamaicà, perquè els britànics de soca-rel no volen saber-se res de treballar als centres educatius.

I és que un professor ha de realitzar diferents feines per un únic sou: ha de ser ensenyant d’una matèria (de totes, si és mestre de primària), és a dir, ha de tenir preparació epistemològica, però també ha de ser cuidador i vigilant zelós de nens i adolescents, auxiliar administratiu, infermer en casos de malaltia o accident, conductor disposat a traslladar un alumne —amb el vehicle propi—  a l’hospital o l’ambulatori, coordinador de campanyes com l’educació vial, la higiene bucodental, la prevenció de les drogues i el tabaquisme, l’educació alimentària, l’educació mediambiental, la prevenció de la violència... (D’educació sexual i ciutadania, ni parlar-ne; un sector de pares diu que això és cosa seua.) En resum: els professors són mà d’obra barata i polivalent. I ja se sap que el mercat sol remunerar molt  bé els treballs especialitzats i molt mal els generalistes.

Vacances per salari?

La Generalitat té un veritable problema: s’ha quedat sense liquiditat. No pot fer front, per tant, a les despeses corrents (les inversions, ni nomenar-les). En una situació de bonança econòmica, les autoritats haurien acudit al mecanisme de l’endeutament. Però això és impossible en aquests moments; no hi ha ningú disposat a prestar diners a la Generalitat —no han funcionat ni els denominats “bons patriòtics”. Llavors, la cosa més fàcil és traure els diners dels funcionaris que depenen del govern valencià, agrupats bàsicament en tres col·lectius: administració general i serveis, sanitat i ensenyament. Amb els sanitaris, millor no clavar-se. Són més valorats que els ensenyants; tenen cura de la nostra salut. I convé no perdre de vista un detall: si els metges decidiren encarregar sense fre tota mena de radiografies, ecografies, exploracions per TAC i anàlisis clíniques, o receptaren cures i medicaments sense límits, provocarien un veritable cataclisme a les arques de la Generalitat. Conclusió: l’exacció s’aplicarà al col·lectiu més dèbil, el dels ensenyants. Això sí, els afectats, com és lògic, protesten i amenacen amb mobilitzar-se.

No passa res! La Generalitat ho té tot previst. Com saben que el professorat té escassa valoració social —arrossega fama de treballar poc, cobrar molt i fruir massa dies de vacances—, les nostres autoritats han desfermat una “guerra bruta” contra els docents. Les hostilitats estan perfectament graduades en un crescendo evident: «No els hem tocat el sou, sinó un complement, els sexennis, la quantia del qual està per damunt de la mitjana estatal; alguns professors, els d’institut, no fan divuit hores lectives, perquè imparteixen classes de cinquanta-cinc minuts; els docents haurien de treballar en juliol...» Davant d’aquesta guerra bruta, ¿quina ha estat la reacció dels agredits? En general, equivocada. S’han fet servir unes justificacions que oscil·len entre la lírica i l’èpica. Jo pense que és millor dir la veritat. El nostre complement per sexennis no és dels més elevats de l’Estat ni de bon tros. Els professors d’institut fem classes de cinquanta-cinc minuts perquè així ho venia determinant la mateixa Conselleria d’Educació, a través dels Reglaments Orgànics de Centres o les Instruccions de Principi de Curs. Que no ens vinga ara amb històries. Si volia que les classes foren de seixanta minuts, haver-ho ordenat.

Quant als docents que marxen de vacances l’1 de juliol, la Conselleria també en té bona part de culpa; com que no programa cap activitat preceptiva, molts professors marxen a casa. Faig notar, però, que escampar boira no és el més habitual; des de fa temps, els desgavells de les Direccions Territorials, a l’hora de fer les adscripcions, han obligat a celebrar més d’una vegada els últims claustres de curs el dia quinze. Els equips directius i una minoria de docents continuen anant als centres. Altres estan fent, posem per cas, el PALE d’anglès. Alguns, finalment, estan en oposicions, bé perquè concursen, bé perquè formen part de tribunals. La Conselleria sempre ha tingut la possibilitat d’esmenar les coses, si no li agradaven. ¿Per què no ho ha fet mai? Tinc una sospita: crec que ens venia pagant una part del salari en espècie. ¡Vacances, jornada laxa i condicions d’accés favorables en canvi de salari!

¿Per què pense açò? Perquè el professorat de secundària sempre ha estat el cos del grup A que menys sou ha cobrat. Els ensenyants pensàvem que l’altra part respectaria el pacte tàcit. Doncs, no. El govern valencià ha decidit de trencar-lo i posar en marxa el ventilador: «Els mestres no fan un brot.» Jo, la veritat, preferiria unes condicions laborals més estrictes en canvi d’un sou com el dels inspectors d’Hisenda. Però ja no veuré ni una cosa ni l’altra. A curt termini, estem abocats a treballar més hores i a cobrar menys. I encara hi ha gent que no vol fer vaga, per no donar-li a la Generalitat el dia de jornal més la part proporcional de les vacances i les pagues extres... ¡A la Conselleria se li’n fot! Acabarà prenent-nos la pasta igualment. (Ja veurem què passa amb el complement específic i les extraordinàries.) De vegades pense que hauríem de fer una vaga indefinida i deixar-nos de líriques i èpiques.

Només protesten quan els toquen el salari

Dir que els professors només protesten quan els toquen el salari és altra fal·làcia que es repeteix últimament amb molta freqüència. Caldria recordar la manifestació multitudinària del 2008 a València, la vaga d’abril de 2009 i les manifestacions i concentracions del mateix any a diferents ciutats valencianes. Si es repassen els punts reivindicatius d’aquelles mobilitzacions, hom no trobarà cap ni un que faça referència a qüestions salarials. És cert que un percentatge indeterminat d’ensenyants i funcionaris d’altres cossos mai no s’havia mobilitzat en contra de res —tampoc en contra dels retalls salarials. En alguna ocasió he citat la frase d’un amic meu: «La Generalitat encara té marge; alguns col·legues nostres protesten molt en els despatxos, però són incapaços de secundar una manifestació o una vaga. El dia que aquests col·legues isquen al carrer amb les forques, a protestar per un nou retall, haurem arribat al nivell salarial que ens pertoca.» Sembla que aqueix dia ja ha arribat. I clar, resulta temptador tallar tothom pel mateix patró: gent que sempre s’ha mostrat combativa i gent que trau el cap per primera vegada en una manifestació. Que cadascú carregue amb el seu mort. La veritat és que alguns ja protestàvem per les mesures il·legals i estrambòtiques que prenia el conseller Font de Mora i protestem ara per les retallades salarials. Jo no trobe incoherent o insolidari defendre el poder adquisitiu del salari. Perdre una quarta part dels havers no és cap broma. I portem camí de perdre-la. Jo hi renunciaria de grat si s’aplicaren els mateixos criteris d’ajust a tots els nivells (inclosos elspolítics) de l’administració. ¡Un esforç de solidaritat, com els agrada dir als nostres governants! I és que retallar el sou als empleats públics no és el pitjor. La Generalitat vol augmentar la càrrega horària dels funcionaris de carrera per a poder acomiadar uns quants milers d’interins (vora sis mil en l’ensenyament secundari públic). Cal recordar que aquests treballadors interins no tenen assegurades ni la feina indefinida ni la immobilitat geogràfica.

Garantia d’independència

Un dels reprotxes més recurrents que han d’escoltar els funcionaris és que són uns privilegiats, per gaudir d’un treball estable. L’enveja que suscita l’estabilitat laboral en temps de crisi és comprensible, però caldria recordar que, d’acord amb la tradició encara vigent en molts països europeus, la inamovibilitat dels funcionaris de carrera és garantia d’independència enfront dels canvis de govern. Garanteix, posem per cas, que persones com jo, de conviccions esquerranes, puguen seguir ocupant, sota un govern de dretes, la seua plaça de professor en un institut públic. Aquesta garantía reforça l’estat de dret. Els règims dictatorials efectuen purgues; expulsen de la funció pública tots els elements desafectes. La dictadura franquista —sense anar massa lluny— va expulsar tots els mestres que havien obtingut el títol durant la República. Després, els expulsats foren reemplaçats per gent que havia de presentar un certificat de “bona conducta”, d’afecció al règim dictatorial —real o simulada, això és altra qüestió—, per a poder ocupar les places vacants. A hores d’ara, la Constitució estableix un sistema igualitari d’accés a la funció pública, basat exclusivament en el mèrit i la capacitat dels concursants. Qualsevol persona que compte amb la titulació requerida pot optar a una plaça per oposició. L’expressió “guanyar una plaça en propietat” respon a la idea que el funcionari no pot ser “expropiat”, remogut o privat de la seua funció pública (excepte en els casos legalment previstos i sense intervenció del caprici del polític de torn). És possible que alguns funcionaris sucumbeixen a la temptació de considerar la seua plaça un “bé patrimonial”  de lliure disposició, en comptes d’un servei públic. (Molts recordaran les imatges dels funcionaris de la Ciutat de la Justícia que, en comptes d’entrar a la feina després de fitxar, marxaven al carrer a fer les seues coses. Aquesta és la gent que dóna mala fama a tot el col·lectiu funcionarial.) És evident que alguns funcionaris aprofiten la inamovibilitat del seu càrrec per a defugir les seues obligacions. És més: sovint, l’escàs rendiment laboral compta amb cert beneplàcit sindical. Tot açò és corregible mitjançant els mecanismes adients, la inspecció entre ells, sense necessitat d’alterar les garanties del nostre estat de dret. Tanmateix, els polítics de distint signe senten poca inclinació a corregir els defectes de la funció pública; els és més rendible utilitzar els funcionaris, quan vénen mal donades, com a bocs expiatoris. I clar, acaben pagant justos per pecadors.

Dona i funció pública

Fa un any, amb motiu del dia de la dona, vaig fer una reflexió que avui continua tenint plena vigència. Recordava que és precisament a la funció pública on la dona ha assolit les cotes més elevades d’igualtat. Només al sector públic s’acompleix al peu de la lletra la màxima “a igual treball, igual salari”. Tant als serveis generals com als àmbits especialitzats de la salut, l’ensenyament o la justícia, la funció pública està molt feminitzada. Les plantilles de moltes empreses públiques, formades per personal no estrictament funcionarial —per estar sotmès al règim laboral comú— també estan feminitzades. Em referisc, per exemple, a les periodistes que treballen als canals públics de televisió. Els nostres serveis públics estan bàsicament gestionats per mans femenines. Tenim tendència —jo el primer— a parlar de funcionaris, quan hauríem de parlar, amb més propietat, de funcionàries. Però malgrat la feminització i la igualtat de les condicions de treball, també existeixen a la funció pública sostres de cristall.

Hi ha, per exemple, moltes jutgesses, però poques magistrades als Tribunals Superiors, Suprem o Constitucional; hi ha una plèiade de mestres i professores, però poques directores d’institut, catedràtiques, deganes o rectores d’universitat. A les acadèmies, hi ha una majoria aclaparadora de barons per a penes un petit grapat d'acadèmiques. La feminització de la funció pública també té altre aspecte negatiu: quan es prenen mesures d’ajust a les administracions públiques, les principals víctimes són dones, majoritàries al sector. En aquests moments, moltes treballadores públiques, personal laboral sobretot, estan engrossint les llistes de l’atur. Les idees neoliberals, hegemòniques a tot Europa, han calat entre els polítics, que veuen inevitables l’aprimament del sector públic i la seua privatització. Quant als funcionaris de carrera que encara conserven la seua plaça i veuran reduïts els seus salaris, moltíssims també són dones. És aquest un aspecte en el qual no solem fixar-nos. Això sí, de vegades arriben bones noves.

Avui, quan tornava del treball, he sentit a la ràdio del cotxe aquesta notícia: «Espanya, el setè país del món amb major índex d’igualtat entre homes i dones». Un informe elaborat per l'ONG Social Watch, que mesura les diferències entre els homes i les dones en educació, influència econòmica i poder polític —per a calcular la mitjana de desigualtat—, col·loca Espanya, amb 81 punts sobre 100, a la part alta de la taula, empatada a punts amb Mongòlia. Espanya és el setè estat més igualitari entre els 154 analitzats. Només Noruega, Finlàndia, Islàndia, Suècia, Dinamarca i Nova Zelanda estan per davant. Marroc apareix a la part baixa de la taula. Els països pitjors situats són la República del Congo, Níger, Txad, Iemen i Afganistan. En fi, ara va i resulta que el Baix Vinalopó, la Plana o la Foia de Bunyol, contrades llatines i mediterrànies, estan més a prop del que jo creia del món escandinau —de països de conte de fades com Noruega i Suècia. Quines coses! Doncs ja que imitem en alguns aspectes aquells escenaris boreals de fantasia, podríem imitar-los també en altres coses.

Totes les comparacions són odioses

M’he parat a pensar en les diferències entre les oposicions a la judicatura i les oposicions a la docència, i no he tret massa conclusions. Els opositors a jutge es veuen obligats a memoritzar exhaustivament i de manera fotogràfica una enormitat de legislació. ¿És això realment precís en l’època de l’emmagatzemament digital d’informació? ¿Està garantit que la persona capaç de declamar com un lloro tot l’articulat del codi civil o de les lleis processals va a ser un bon jutge? ¿No caldria valorar altres aptituds dels candidats? No sé. Està clar, però, que les oposicions a jutge són dures; s’ha de memoritzar una enormitat de lletra impresa. Per això, qui les aprova sol estar revestit d’una aura d’erudició en matèria legal. Després, ja se sap: hi ha jutges i jutgesses que dicten sentències surrealistes, jutjats que amuntonen piles i piles de casos sense resoldre, magistrats i magistrades que fan instruccions desastroses, jutges que es deixen influir per les seues conviccions ideològiques, magistrats que només pensen en el pròxim ascens o en un canvi de destí imminent, jutges que abandonen a mitges una instrucció... Tots els jutges fan aquestes coses? No! Molts? No sé. Però s’hauria de revisar el funcionament de la justícia. Als opositors a la docència se’ls sol demanar, en canvi, molts coneixements epistemològics de la seua matèria. ¿Saber molta epistemologia equival a ser un bon professor o professora? ¿No caldria valorar altres aptituds dels candidats? ¿Li pot sortir a l’opositor la bola del tema que se sap? I tant! ¿Vol dir això que tots els professors i professores aproven les oposicions per pura xamba? No crec; conec poques persones que hagen aprovat a la primera: moltes s’hi han presentat una i altra vegada, i no han aconseguit d’aprovar-les. ¿Hi ha hagut convocatòries dissenyades ad hoc perquè les aprovaren interins amb molts anys de serveis? Sí. ¿Han influït les pressions dels sindicats en aquestes convocatòries “a la carta”? Sens cap dubte. ¿Es valora com cal la fase de pràctiques? ¿Premia el sistema vigent el treball dels més feiners? ¿Tenen els equips directius dels centres públics capacitat per a corregir la malfeineria? Ja sé, són massa preguntes. Està clar que la funció pública i els seus sistemes d’accés són manifestament millorables. De fet, molts docents interessats a prestigiar la professió ho venim demanant des de fa temps, per a no haver de sentir segons quins comentaris. En qualsevol cas, comparar salaris de professors de secundària i jutges no és massa encertat; el nivell retributiu d’un jutge seria més equiparable al d’un professor d’universitat. Això sense comptar que totes les comparacions són odioses.