Paper i telèfon

Ahir, el president de la CEOE, Joan Rosell, es va quedar a gust. Referint-se als funcionaris, va dir açò: «Seria més barat enviar-los a casa amb un subsidi que tenir-los gastant paper i telèfon, i creant lleis. Això té un cost tremend. Hi ha greix pertot arreu. Sobren uns 300.000 o 400.000 empleats públics.» Qualsevol persona de trellat pensarà: «¿Més parats encara? ¡Si ja n’hi ha sis milions!» Però el senyor Rosell ho tenia tot ben pensat: «No utilitzem més l’INE [Institut Nacional d’Estadística] ni l’EPA [Enquesta de Població Activa]. L’EPA dels sis milions d’aturats no respon a la veritat. Per a saber el nombre d’aturats és millor anar al registre, a les persones que s’hi apunten.» Tanmateix, l’EPA és considerada internacionalment com la millor radiografia del mercat laboral. En Espanya, la realitza trimestralment l’INE. Uns enquestadors especialitzats criden per telèfon a unes 65.000 llars —la qual cosa equival a enquestar unes 200.000 persones— per a conèixer l’estructura i l’evolució del mercat estatal de treball. Per les seues característiques, els seus resultats són més complets que els proporcionats pel SEPE (Servicio Público de Empleo Estatal). No sols faciliten informació sobre les persones desocupades, sinó també sobre les ocupades, les inactives...

Que la desocupació reflectida a l’EPA supere la de l’atur registrat, obeeix fonamentalment a dues raons. En primer lloc, no tots els inscrits com a demandants de treball en una oficina pública es consideren aturats; s’exclouen de l’atur registrat, per exemple, els estudiants menors de 25 anys o les persones que demanden treballs de curta duració o de jornada reduïda. (Una part d’aqueixes persones, que compleixen els criteris de l’Organització Internacional del Treball per a ser considerats parats —estar desocupat, buscar activament ocupació i estar disponible per a treballar— són detectats per l’EPA.) A més, no tots els aturats de l’EPA busquen treball a través de les oficines públiques d’ocupació; poden recórrer a altres mètodes. De fet, l’amplitud de la diferència entre l’atur registrat i les dades de l’EPA suggereix un augment dels desanimats, d’aquells que, tot i declarar que estan buscant treball activament, no confien a trobar-lo i pràcticament renuncien a la cerca a través de les oficines d’ocupació. El senyor Rosell deu saber tot açò. Llavors, ¿per què vol augmentar el número d’aturats amb 400.000 nous desocupats?

La patronal no dóna puntada sense fil. El president de la CEOE ha proposat minijobs per a joves, «encara que siguen d’una hora». També ha demanat que s’autoritzen salaris per davall dels nivells de conveni. ¿Voldrà que els treballadors entren al túnel del temps, que el país retrocedisca al segle XV? En fi, hom podria pensar que Rosell es guia pel principi de “contra pitjor, millor”. Per altra banda, el cap dels empresaris ha malparlat dels empleats públics sense tenir presents alguns matisos. A Xàtiva, posem per cas, hi ha moltíssims funcionaris: professors, bombers, policies, metges, carters, infermers, jutges... Totes aquestes persones presten serveis públics essencials. Molts d’aquests funcionaris col·laboren en el benestar comú; es deixen part de les seues nòmines al comerç local, paguen les taxes i els arbitris municipals. Per tant, amb mesures com les propugnades per Rosell, Xàtiva, una ciutat de serveis, patiria un veritable cataclisme econòmic. Damunt, el cap de la patronal insinua que els empleats públics no fan brot de feina. La realitat és ben distinta: hi ha funcionaris que no paren. Tothom ho pot comprovar.

Dies enrere, posem per cas, mon pare va haver d’ingressar a l’hospital Lluís Alcanyís. Durant moltes hores, vaig presenciar l’atrafegament constant al servei d’urgències. El personal sanitari no tenia un moment de descans. Quan em permetien d’entrar a la sala d’observació, per tal d’estar uns minuts amb el meu progenitor, podia veure el moviment i la dedicació contínua als malalts: medicació, control de monitors, trasllats... Després de rebre les primeres cures, mon pare fou enviat a la sisena planta. Com li vaig fer companyia en diferents moments, poguí comprovar que el treball del personal de planta també era incessant. Cal destacar, a més, el tracte humà i afectuós dispensat per les persones —metges, infermers, auxiliars i zeladors— de tots els torns. Les dones que netejaven mon pare, sobre tenir els dies comptats a la feina —la Generalitat va a privatitzar alguns serveis hospitalaris—, no perdien la calidesa de tracte amb el malalt. I clar, en llegir les declaracions estrambòtiques de Joan Rosell, em pregunte: ¿Seran aquestes les persones que cal enviar a casa amb un subsidi, perquè no gasten paper i telèfon?

(publicat a Levante-EMV, el 09/02/2013)