La formació dels docents

Les diferents reformes educatives que s’han produït des de 1970 rarament han aconseguit millorar la formació del professorat que ha d’aplicar-les. (S’ha de tenir present que els ensenyants no solen ser consultats pel govern quan aquest vol portar una nova llei educativa al parlament.) És més: el nombre exagerat de canvis legislatius ha acabat adobant un escepticisme generalitzat entre els docents, que es prenen les reformes amb resignació —i sovint, amb indissimulada befa. El sistema de formació vigent (crèdits a canvi d’augments salarials) està absolutament burocratitzat. Funcionava molt millor —en àmbits més restringits, és cert— l’autoformació propugnada pels moviments de renovació pedagògica dels anys setanta. Llavors, el professorat que volia actualitzar-se participava en activitats veritablement profitoses: escoles d’estiu, congressos, cursos sobre tècniques Freinet o didàctica de les diferents matèries del currículum... Amb la formació institucionalitzada, hi ha professors que s’apunten a cursos d’allò més exòtics —de macramé, posem per cas—, per tal d’aconseguir els crèdits necessaris per a cobrar sexennis.  I sovint, aquestes excentricitats han comptat amb el suport dels mateixos Centres de Formació, Innovació i Recursos Educatius (CEFIRE). Però la crisi econòmica de la Generalitat ha obligat a suprimir quasi tots aquests centres. A més, els professors veterans han vist retallada la meitat dels seus sexennis. (Els més joves encara ho tenen pitjor, perquè no els cobraran fins a nova orde.) Hi ha el perill, per tant, que els ensenyants perden l’interès per les activitats formatives. Olorant-se aquesta reacció, la Conselleria d’Educació ja ha pres mesures: col·legis i instituts hauran de redactar obligatòriament els seus projectes de formació i hauran de nomenar un coordinador de tasques formatives. Pel que es veu, les autoritats educatives projecten reduir totes les modalitats formatives a una sola: la formació en el centre de treball. En fi, aquest projecte fracassarà si és imposat i no compta ni amb incentius ni amb finançament. Total: si sumem l’escassa formació permanent del professorat —tant de l’ensenyança pública com de la privada— i les seues reticències envers els canvis, podem acomiadar-nos de la implicació docent en l’èxit de qualsevol reforma. I no hauríem d’oblidar que els docents són peça clau en el procés educatiu.