dissabte, 30 d’octubre del 2010

Senyor, no demane per a mi

Dies enrere, dedicava part de la meua columna als carrers de volta. «Com que les classes adinerades de Xàtiva viuen ara a l’Albereda i a la part central de l’eixampla, els nostres edils inverteixen molts diners a embellir i renovar aquestes zones», venia a dir. Doncs bé, la persona competent en aquestes matèries m’agafà la paraula: «Que no patisca l’autor de certs articles d’opinió; també enviarem la brigada municipal a la barriada de Sant Feliu», va proclamar —de bon rotllet, eh. Doncs bé, jo —amb idèntic bon rotllet— vull agrair des d’ací la prestesa en la resposta i advertir que no visc als pisos de Sant Feliu; visc en una plaça amb voreres amples, faroles i banquets. En canvi, les voreres dels carrers Ventura Pasqual o Sant Pere —per posar dos exemples distints— són tan estretes que a penes hi cap una persona (una dona amb un carret d’infant ha d’anar forçosament per la calçada, esquivant els vehicles). Per tant, estaria bé passar aviat de les paraules als fets.

I és que —vostès ja ho hauran notat— jo feia com aquella mongeta: «Senyor, no demane per a mi.» Qui pensés que em movia qualsevol vindicació personal agafava la figa pel capoll. No, la meua reflexió no tenia cap afany egoista. Ens ha tocat de viure una època en què tothom sembla actuar de manera interessada. Hi ha, però, excepcions. I ja que parlem de mongetes i de la barriada de Sant Pere, em ve al cap la figura de sor Mari Luz, religiosa de la comunitat de la Consolació, casa xativina de la branca femenina dels dominicans. Aquesta monja i les seues germanes fan una tasca imponent amb els pobres i els transeünts. Aquestes monges, malgrat dedicar-se a la vida contemplativa, estan plenament obertes als problemes del món; atenen casos que haurien d’abordar els serveis socials municipals. És relativament habitual que moltes organitzacions de voluntariat social actuen per motius interessats: pretenen guanyar adeptes per a la seua església o per a la seua secta. Les religioses de la Consolació actuen de manera totalment altruista: ajuden, posem per cas, transeünts de religió islàmica.

Segueixen el manament evangèlic: «Qui acull un infant com aquest, en nom meu, m’acull a mi (Mt18,5). Tot allò que feu a un d’aquests germans meus més petits m’ho feu a mi (Mt 25,40).» Aquestes monges estan convençudes que obrir la porta de casa a l’estranger, donar de menjar al famolenc i abillar el despullat és el manament fonamental de la seua fe. I clar, aquesta actitud acaba alçant suspicàcies entre el fariseisme local, que mormola romanços de l’estil «menys sortir al carrer i més tancar-se al convent, a resar». Avui, la llavor sembrada per sor Mari Luz ha germinat en Gent de la Consolació, grup d’uns dos-cents associats que paguen una quota i recapten donatius. Amb els diners obtinguts, es dediquen a fer menjars per a gent necessitada, a repartir roba i medicines... També ajuden algunes persones a tramitar pensions mínimes o rentes bàsiques de subsistència...

Malgrat l’egoisme i el darwinisme social imperants, encara hi ha —ja es veu— qui actua de manera desinteressada. Gent de la Consolació està formada bàsicament per dones, bé que també hi col·labora un grapat d’homes. D’acord amb les seues pròpies paraules, entre els receptors de la seua solidaritat hi ha cada vegada més xativins víctimes de la terrible crisi econòmica que patim, persones que haurien de rebre atenció d’uns poders públics interessats únicament en la pompa i el balafiament, en apanyar el seu carrer de volta.

(publicat a Levante-EMV, el 30/10/2010)

divendres, 29 d’octubre del 2010

Cambiarles la vaina a los pelaítos

De vegades, en un erm assolat per la violència pot sortir una flor. Ningú no sap com, apareix de sobte una persona de ment oberta que té una idea genial: amb una burreta, anomenada Alfa, i un ruc, anomenat Beto, un mestre jove de llunyanes terres iberoamericanes decideix muntar una biblioteca ambulant que recorre senderols, clotades i assagadors, per zones rurals apartades, i acosta la literatura i els jocs a xiquets que mai no han tingut contacte amb la fantasia. Aquest personatge, que ens reconcilia amb l’ofici del mestre i l’ensenyança, mostra com sol ser de receptiva la gent senzilla a les idees o les propostes emancipadores.

dissabte, 16 d’octubre del 2010

Amb diners, torrons!

Cal tenir uns anys i la butxaca plena per a valorar certes coses, per a gaudir certs plaers, per a poder apreciar —posem per cas— un bon vi de tall mediterrani com el Maduresa de Moixent, càlid i expressiu, o com el Casa l’Àngel de la Font de la Figuera. Un adolescent bevedor de cervesa difícilment podrà percebre la simfonia d’aromes madurs de fruites i sotabosc (pruna negra, maduixa i gerd amb un elegant aroma a violeta) o la boca (to de canella i roure torrat, sensació de mantega i gust final de regalíssia intermitent) que es detecta després d’haver decantat el vi i d’haver-lo agitat a la copa. A molts assidus al botelló, jovenells, aquestes reflexions de sommelier els sonarien a xinès.

I és que ningú no pot copsar, sense haver arribat a l’edat madura, els misteris que s’amaguen a l’interior d’una ampolla de Rioja, o el funcionament dels engranatges que mouen el món. La gent de la meua generació, per exemple, amb suficients anys per a comprendre els avatars que va fornint la vida, pot desxifrar sense problemes el motiu pregon que impulsa alguns a buscar sense descans els diners i el poder: el desig de garantir-se —i garantir als pròxims— una vida opulenta i segura, el respecte dels altres, una vellesa a recer de l’infortuni i la preservació de la memòria després de morts. Molta gent pensa que només el poder i la riquesa abundant han de satisfer unes aspiracions que, d’altra banda, són universals .«Amb diners, torrons!», fa la dita popular.

Ara mateix, el poder polític valencià i la classe social que el monopolitza menyspreen la pobresa i la marginació; passen olímpicament de les persones dependents, de les xarxes assistencials, dels serveis públics... Estan acostumats a solucionar amb un xec tots els problemes que es puguen presentar (un fill discapacitat, un ancià invàlid, un malalt greu...); només pensen en termes monetaris (hospitals i residències privades, assistents personals, minyones...); volen que els seus fills estudien en col·legis, acadèmies i universitats de pagament. Les persones amb pocs recursos? Els pobres? Ja s’ho faran! En fi, tot açò és pur darwinisme social, com vostès ja hauran endevinat. I aquesta mentalitat es va estenent com una taca d’oli.

De vegades, però, la crua realitat juga males passades. Sense anar massa lluny, hem sabut els últims dies que l’Ajuntament no pot pagar a una empresa privada la factura de la residència de discapacitats Caixa d’Ontinyent. És igual! Les nostres autoritats no renuncien a la seua mentalitat de nous rics. Ara, els ha pegat per urbanitzar el seu carrer de volta. Ja saben: en èpoques passades, les classes patrícies i la menestralia —nobles, preveres, burgesos— aspiraven a posseir casa en carrer de volta. (Al conjunt de carrers que configuraven la “volta”, itinerari per on desfilaven les processons del Divendres Sant, el Corpus i la Mare de Déu de la Seu, es trobaven els palaus més opulents i les millors cases pairals.) Els rics jalonaven aquest recorregut, i les vies adjacents, amb les places més emblemàtiques, el mercat, la fira, els espectacles de bous, les fonts reials (d’Aldomar, de Santa Llúcia —o de la Trinitat—, de Sant Francesc...), les esglésies més resplendents...

Actualment, els carrers de volta s’han traslladat a la zona de l’eixampla. A l’Albereda i carrers adjacents, viu bona part de la burgesia i la menestralia del segle XXI. Com que les classes adinerades encara ocupen el centre de la ciutat, l’Ajuntament inverteix diners a manta en renovar, millorar i ornar els nous carrers de “processó”: les avingudes i els espais per on els nostres prohoms es passegen, diumenges i festes de guardar, per a veure i ser vistos, per a saludar i ser saludats per vianants i guàrdies urbans, per a mostrar l’últim model de cotxe esportiu o berlina de representació, per a ser adulats per curiosos i recomanats... Ja dic: amb diners, torrons! Mentrimentres, hi ha zones perifèriques de la ciutat que porten anys esperant l’arribada de la guàrdia urbana, dels operaris municipals o dels obrers d’alguna empresa adjudicatària. Són coses que totes les persones de certa edat comprenen.

(publicat a Levante-EMV, el 16/10/2010)

dimecres, 6 d’octubre del 2010

Meravelles Valencianes

Dijous dia 7, a les 19.30, es presenta, al saló d’actes de la Casa de Cultura de Xàtiva, el llibre Meravelles Valencianes. Es tracta del primer de dos volums editats per Denes que recolliran nombroses fotografies i diversos articles dedicats als elements de diferents apartats (conjunts històrics, esdeveniments culturals i patrimoni immaterial, espais naturals, monuments antics i moderns, peces arqueològiques,...) participants en un projecte, Meravelles Valencianes, que seguí el solc de “Les set meravelles del món”. Aquell certamen, impulsat per Fil-per-Randa, club de viatges nascut a Xàtiva fa més de quinze anys, propicià la participació de nombrosos ciutadans que votaren per internet per tal d’elegir els finalistes i els guanyadors. Com s’explica a solapes i textos introductoris del llibre, els organitzadors del concurs buscaven l’agitació cultural i la difusió del patrimoni històric i artístic dels valencians. La publicació, magníficament editada en paper couché, il·lustracions a color i tapa dura, divulga, al llarg de les seues cent setanta sis pàgines, alguns dels elements que guanyaren o quedaren finalistes al concurs. Al capítol de conjunts monumentals, per exemple, hi ha articles dedicats a Xàtiva, Morella, l’arquitectura de la pedra en sec, Bocairent i el gòtic de conquista. La Associació d’Amics de la Costera, que prestà la seua col·laboració al projecte Meravelles, ha personalitzat l’edició. La sobrecoberta està il·lustrada amb una fotografia de la porta de l’Almodí. Un dels textos de dita sobrecoberta recorda que Amics de la Costera proposà vàries candidatures al certamen (El Gerrer de Moixent, la Foguera de Canals, la Pica Islàmica de l’Almodí…), de les quals només en prosperà una, distingida al capdavall amb el màxim guardó: el castell i el conjunt monumental de Xàtiva, proclamat Meravella Valenciana en octubre de 2008.

dissabte, 2 d’octubre del 2010

Una mona i un furó

Sovint, se sent dir que els serveis públics funcionen molt malament, que les empreses privades donen millor servei que les públiques. No sé a quines empreses privades es referiran els qui diuen això. Jo he tingut experiències ben dolentes amb certes companyies subministradores de serveis —les hidroelèctriques o les telefòniques, per exemple. És proverbial la diligència i el tracte amable que et dispensen a l’hora de captar-te com a client. Però molta gent coneixerà la frustració que s’experimenta quan cal cridar a un telèfon d’informació, per a demanar suport tècnic, per a comprovar alguna dada o per a donar-se de baixa del servei en qüestió: Si desea datos sobre su factura, pulse uno; si desea asistencia técnica, pulse dos; si desea información sobre nuestros productos, pulse tres; para cualquier otro asunto, pulse almohadilla... Tot seguit sona una musiqueta. De vegades, el telèfon al qual hem trucat no és gratuït. I els minuts van passant. Finalment, és impossible parlar amb una veu humana.

Però avui vull referir-me als bancs i les caixes d’estalvis. Des de fa temps, les entitats financeres van suprimint llocs de treball. Ara mateix, amb les recents fusions —la de Bancaixa amb Caja Madrid, posem per cas—, aniran al carrer alguns milers de treballadors. Amb aquesta minva progressiva d’empleats, el servei que presten les oficines de bancs i caixes és cada vegada més deficient. Ja ho vaig explicar setmanes enrere: les entitats creditícies tenen capacitat de multiplicar els diners. Com que les xicotetes operacions (imposicions o reintegraments de poca quantia, pagament de rebuts, actualitzacions de llibretes...) els resulten ben molestes, tracten de dissuadir el clients fregint-los a comissions, horaris restrictius i tota classe d’obstacles. Vaja vostè a pagar un rebut a no sé quina hora i li diran que l’ha de pagar a tal altra. Intente vostè actualitzar una llibreta i li diran que l’actualitze al caixer automàtic. I així successivament.

De vegades, s’han de sortejar veritables curses d’obstacles. Si hom entra en una de tantes caixes que tenen sucursal al carrer República Argentina, es pot trobar amb dues úniques empleades que atenen el públic. A primers de mes, la cua serà quilomètrica. Suposem que sona el telèfon quan ja li toca el torn. L’empleada atendrà la trucada i vostè, que està allí, davant d’ella, haurà d’esperar pacientment deu, quinze minuts... (Mai no he entès com és possible que la persona que està a l’altre costat de la línia tinga preferència sobre el client present a l’oficina.) Imaginem que vol parlar amb l’interventor i no està. «Vinga vostè demà, a primera hora», li diran. «No puc. Treballe a Moixent i m’és impossible arribar més d’hora», contestarà. «Ah! En aqueix cas, vaja a la nostra oficina de Moixent. Allí l’atendran gustosament.»

L’endemà, a l’hora que pot, entra a l’oficina de Moixent i es troba amb un panorama ben descoratjador: la interventora està de baixa; la directora parla amb un client que sembla anar per a llarg; només hi ha una xica atenent la fila de clients. Quan per fi toca tanda, l’empleada somriu d’orella a orella. «Això és cosa de la directora, però ara està ocupada», diu. «Doncs ja que estic ací, fes-me un reintegrament de tres-cents euros», li demana vostè. L’empleada completa l’operació i li dóna la llibreta sense actualitzar. Quan veu la seua cara d’estranyesa, l’informa: «És que la llibreta l’ha d’actualitzar vostè al caixer automàtic.» Potser la xica li nota la cara de males puces, o és possible que endevine les seues intencions de llançar una granada de mà a la sucursal. El cas és que se’n penedeix: «Done’m. Li l’actualitzaré jo.»

Finalment, vostè surt de l’oficina derrotat, enarborant bandera blanca i decidit a intentar-ho de nou la setmana vinent. «Quin bromista haurà dit que les companyies privades presten millor servei als clients? —s’interroga camí de casa—. Amb algunes, cal una mona i un furó! Es pensen que el nostre temps no val res.» En fi, no s’ho creuran, però quan no sé quin tema tractar a la meua columna quinzenal, sempre hi ha qui em dóna alguna idea.

(publicat a Levate-EMV, el 02/10/2010)