dissabte, 31 de juliol de 2021

¿Control o desconcert?

Biopoder i biopolítica són els neologismes amb què el filòsof francès Michel Foucault es referia a l'imperi i al conjunt de tècniques, múltiples i diverses, que fan servir els estats moderns per a subjugar els cossos. Foucault introduí aquests conceptes a La voluntat de saber. La biopolítica no seria una manera d'ordenar el món animal i els espais naturals, sinó la vida dels individus i de poblacions senceres. No n'hi ha prou amb la ideologia per a dominar la societat, cal també el control dels cossos de les persones. Aquest tipus d'imperi és denominat per Foucault biopoder. L'actual pandèmia de covid-19 ha brindat una ocasió única per a comprovar l'abast i els límits del biopoder i la biopolítica. Amb els estats d'alarma i les mesures de confinament, governs de molts països han fet un assaig general. ¿Què en pensaria Foucault si encara visqués? L'experiment ha mostrat les dificultats inesperades amb què topa la biopolítica. Les tecnologies actuals permeten monitorar tota la societat, sí, però també donen als individus unes eines molt potents per a organitzar la rebel·lió contra el poder. Recordem que totes les dictadures solen tallar l'accés a Internet.

En realitat, ens trobem en una situació confusa i contradictòria. El sistema capitalista no desitja restriccions indefinides a la lliure mobilitat; posen en perill l'economia. Els partits polítics que donen suport incondicional al sistema fan circular la idea de llibertat que millor s'adapta als seus interessos. Però sembla, per altra banda, que sense biopolítica no serà vençut el coronavirus. Els partits socialdemòcrates es troben, per tant, davant d'un enorme dilema: ¿salut o economia? Hi ha un rerefons de revolta; part de la població està farta de limitacions a la llibertat, entesa com llicència per a moure's, relacionar-se i divertir-se sense restriccions. Tendim a pensar que només els joves participen en barriles, botellots i reunions multitudinàries, però ni tots els contraris a la norma són joves, ni tota la joventut actua a la babalà. Seguint Foucault, podríem dir que la societat és una gran presó panòptica vigilada des de la garita central, però els reclusos amotinats han descobert que són molts i que l'estat desbordat compta amb pocs carcellers, i mal avinguts, per a restablir el control. Els mitjans de comunicació fan recompte diari del caos i dels contagis.

Amb aquest panorama, molts governs, de diversos nivells i distint signe ideològic, sucumbeixen gradualment a la temptació de deixar que les coses roden per inèrcia. Les institucions i el saber mèdics van perdent eficàcia com a eines de biopolítica. L'economia ha de reeixir. El darwinisme resoldrà els dilemes. Abans de prendre decisions sobre la Fira d'Agost 2021, el govern xativí deu haver valorat la situació i un factor afegit, les crítiques de Xàtiva Unida l'any passat, perquè Cerdà i els seus no havien organitzat una fira cultural. Finalment, els responsables municipals han dissenyat un programa firer atípic, amb acte inaugural, exposicions, concerts, esports, teatre per a grans i menuts, pirotècnia i cloenda, però sense casetes ni atraccions mecàniques. ¿Quin futur tindrà el programa? ¡Misteri! Les mesures anti-covid es revisaran abans del pròxim dia 16 i podrien endurir-se si la situació no ha millorat. ¿Adéu fira? Difícil; s'han venut molts tiquets. En tot cas, alguns dels actes programats van a patir limitacions estrictes si arriben a celebrar-se.

La capacitat dels espais musicals i teatrals estarà limitada, tothom haurà de seure, caldrà guardar les distàncies i usar màscares, quasi totes les actuacions hauran de començar a les 21.00 hores... Això no serà un gran problema per als iaios i els pares que vulguen veure Miguel Ríos, Amaral o Coque Malla. Ara bé, per als adolescents... Anar tan aviat al concert de Lola Índigo... ¿S'hi compliran les normes? ¿L'Ajuntament tindrà voluntat de fer-les complir? ¿Podrà impedir que els assistents es passen de la ratlla? ¡Ha! Un amic meu diu sorneguer: «Els joves voldran amuntegar-se davant l'escenari i ballar ben juntets. Si s'arriben a respectar les normes contra el coronavirus, el Tiktok Party i els concerts de Lola Índigo i Maluks semblaran espectacles de sarsuela per a iaios, tots asseguts a les seues cadires.» Ens espera, per tant, una fira plena d'incertesa. Siga quin siga l'escenari final, és ben possible que la combinació de bioplítica i llicència per a divertir-se no li estalvie crítiques al govern local. ¡Les eternes tensions entre el biopoder vigent i l'aspirant!

(publicat a Levante-EMV, el 31/07/2021)

divendres, 23 de juliol de 2021

Els següents

L'ordenament no preveu suspendre els drets i les llibertats fonamentals durant la vigència d'un estat d'alarma. Només permet d'establir limitacions al seu exercici. El govern central decretà el confinament obligatori de la població a les seues llars, però hi havia moltes excepcions a la norma; estava permès de traslladar-se als treballs essencials, als ambulatoris, a les farmàcies, a comprar aliments i productes de primera necessitat... Les mesures dictades per a frenar la covid-19 no suspenien, per tant, drets fonamentals. Aquests només deixen d'estar en vigor durant els estats d'excepció o setge. L'article vint de la LO 4/1981 diu, referint-se al d'excepció: Uno. Cuando la autorización del Congreso comprenda la "suspensión" del artículo diecinueve de la Constitución, la autoridad gubernativa podrá "prohibir" (les cometes són meues) la circulación de personas y vehículos en las horas y lugares que se determine, y exigir a quienes se desplacen de un lugar a otro que acrediten su identidad, señalándoles el itinerario a seguir. La majoria dels magistrats del Constitucional diu que el confinament decretat pel govern sí va suspendre llibertats i drets.

En conseqüència, ha sentenciat que s'hauria d'haver d'utilitzat l'estat d'excepció per a combatre la pandèmia, un instrument pensat per a situacions d'alteració greu de l'ordre públic. La decisió s'ha pres en un context peculiar. L'anterior ponent de la sentència, que era favorable a declarar l'estat d'alarma conforme a la Constitució, va dimitir. Si hagués estat present a les deliberacions, s'hauria produït un empat sis a sis. El president, favorable també a la constitucionalitat de les mesures preses pel govern, hauria desfet l'empat amb el seu vot de qualitat. Per altra banda, alguns dels magistrats del Constitucional tenen el seu mandat caducat. Per tant, la decisió final l'ha presa un alt tribunal disminuït, dividit, polititzat i amb alguns magistrats que tenen el seu mandat caducat. Sona la lletra i la música. Recordem la sentència contra l'Estatut de Catalunya. Diverses veus van advertir: «Ara, han vingut a per nosaltres, però els següents sereu vosaltres.» Als magistrats de la majoria els és igual que cap tribunal constitucional de cap país de la Unió Europea no haja tombat confinaments semblants a l'espanyol amb uns arguments extravagants.

Extravagant és confondre una enorme crisi pandèmica amb intent de subvertir l'ordre polític. El confinament fou una mesura aconsellada per la comunitat científica i els organismes sanitaris internacionals, per a evitar la propagació de la covid-19. L'estat d'alarma és compatible, almenys a casa nostra, amb l'exercici —amb certes limitacions, això sí— de drets i llibertats. Durant la seua vigència, es poden celebrar eleccions, per exemple. En canvi, l'estat d'excepció implica una supressió severa de les llibertats. Voler matar mosques a canonades s'allunya de la racionalitat. No és missió dels jutges dictaminar com s'han d'eliminar cuques o microbis; els tribunals no estan per a legislar. I en cas de dubte, han d'interpretar les lleis d'acord amb el principis generals del dret i amb la racionalitat que implica la funció jurisdiccional. Està clar que tot val contra el govern de coalició, fins i tot carregar-se la divisió de poders. ¿I el ciutadà què pensa? ¿Alarma o excepció? ¡Discussió bizantina sobre el sexe dels àngels! El problema el tindrem quan un futur govern, amb l'excusa de qualsevol alteració de la normalitat, ens encolome l'estat d'excepció.

dimarts, 20 de juliol de 2021

¡Beu-te aquest ou!

Des del primer moment em quedà clar que el govern d'esquerres estava fent un ús excessiu de l'estat d'alarma decretat en març de 2020. Vaig reflexionar sobre això en alguns posts. Em semblaren exagerades les identificacions de gent que corria per platges solitàries allunyades de nuclis urbans o caminava per llocs desèrtics, de persones aïllades en boscs o reunides a terrasses d'edificis. (Els agents es dedicaven a fer volar drons per damunt de llocs poblats i despoblats.) Certes actuacions eren incomprensibles. Recordem que l'exèrcit arribà a desplegar-se per vàries ciutats —per Xàtiva, posem per cas. Sense ordre judicial, els policies no haurien d'haver accedit a espais privats, perquè l'estat d'alarma només establia limitacions per a circular per vies i espais d'ús públic. S'infligiren principis jurídics com el d'aplicació de la norma més favorable a l'autor d'una infracció, merament administrativa si contravenia a qualsevol mesura del decret d'estat d'alarma. Només se m'acut una justificació per a tals excessos: la falta d'experiència; cap govern no s'havia trobat mai amb una pandèmia tan agressiva com la provocada per la covid-19.

Possiblement es volia suscitar por, perquè els ciutadans respectaren les mesures establertes pel govern. També es ben possible que el seguiment generalitzat del confinament domiciliari salvés desenes de milers de vides i evités un major nombre d'infeccions. En aquest assumpte, el govern espanyol actuà com molts altres governs europeus. L'únic instrument jurídic al seu abast, per a prendre mesures que limitaren drets i llibertats dels articles 19 o 21 de la Constitució (dret a la lliure circulació i dret de reunió), era l'estat d'alarma, pensat específicament per a catàstrofes, crisis sanitàries greus i paralització de serveis públics essencials. Els altres dos instruments que preveu l'article 116 de la Constitució, els estats d'excepció i setge, estan prevists per a supòsits diferents: greus alteracions de l'ordre públic i cops d'estat. Per tant, excessos a banda, el govern actuà de l'única manera possible; decretà l'estat d'alarma. PP i Vox criticaren que no s'hagués decretat abans. És més: donaren suport a la primera pròrroga. Aviat, però, iniciaren els atacs a Sánchez, que titllaren de dictador. Vox presentà un recurs davant el Tribunal Constitucional.

Un any després, un tribunal dividit, desprestigiat i amb el mandat d'alguns dels seus membres caducat, ha sentenciat que la declaració de l'estat d'alarma —amb suport inicial de Vox— fou inconstitucional. ¡Beu-te aquest ou, que l'altre es cou! Allò més cridaner és l'argumentació. ¡El govern hauria d'haver decretat l'estat d'excepció! Ja posats podrien haver anat un pas més enllà i haver demanat l'estat de setge i que s'hagués posat al cap de la lluita contra el coronavirus un general de quatre estrelles. ¡Mare meua! Han votat a favor del bunyol jurídic cinc magistrats conservadors afins al PP i una magistrada, Encarna Roca Trías, escollida en 2012 a proposta de Convergència i Unió i el PSC. ¡Bon ull per al nomenament! Els cinc magistrats que han votat en contra (uns progressistes i altres conservadors) han emès vots particulars. ¿Fins a on arribarà el sistema judicial espanyol? Amb la seua clara voluntat de fer la guitza al govern d'esquerres, sis magistrats han creat un enorme problema institucional; quan es presente la pròxima pandèmia, el govern de torn no tindrà a l'abast un instrument legal idoni per a combatre-la eficaçment.

La sentència deixa fora de joc fins i tot la pretensió pepera de redactar una llei de pandèmies. Si l'estat d'alarma de la Llei Orgànica 4/1981 no serveix per a prendre mesures limitadores de drets i llibertats, imaginem la utilitat d'una llei de pandèmies. En allò referent a l'estat d'alarma, la LO 4/1981 d'1 de juny, dels estats d'alarma, excepció i setge, s'ha buidat de contingut. L'article onze diu: ...el decreto de declaración del estado de alarma, o los sucesivos que durante su vigencia se dicten, podrán acordar las medidas siguientes: a) "Limitar" (les cometes són meues) la circulación o permanencia de personas o vehículos en horas y lugares determinados, o condicionarlas al cumplimiento de ciertos requisitos. Sis magistrats del Constitucional (perquè no saben llegir, perquè volien ser creatius, perquè els excessos de l'executiu han donat mastegat l'argument o per tot plegat) han confós extralimitació amb suspensió —¿de manera deliberada?—, han decidit que el confinament de març i abril no limitava els drets, els suspenia, i han conclòs, per considerar alteració de l'ordre públic qualsevol crisi catastròfica, que calia l'estat d'excepció.

dissabte, 17 de juliol de 2021

Lapònia al costat de casa

A mitjan juny es convocà a Bolbaite una taula territorial per a debatre amb persones i entitats de la Costera i la Canal de Navarrés els eixos del Pla d'Acció Territorial de Comarques Centrals en fase de participació. S´hi anava a parlar de corredors verds, assentaments i infraestructures. Però s'escolaren al debat altres assumptes: l'impacte de diversos projectes fotovoltaics a les nostres comarques, el despoblament d'alguns assentaments i la necessitat de posar en valor el patrimoni històric. Em vingué a la memòria el magnífic llibre de Paco Cerdà, Los últimos. Voces de la Laponia española. El periodista nascut al Genovés reflexiona sobre la Serranía Celtibérica, un vast territori que forma part de cinc comunitats autònomes, s'estén per deu províncies i agrupa 1.355 municipis amb una densitat mitjana de 7,34 habitants per quilòmetre quadrat. S'ha de tenir present que València ciutat en té 5.942,93 i el conjunt de l'Estat, 92. Els especialistes consideren deserts demogràfics els territoris amb densitats inferiors a 10 habitants per quilòmetre quadrat. Lapònia té la mateixa densitat de població que la Serranía Celtibérica, a l'Espanya buidada.

Doncs bé, part de la Canal de Navarrés és un desert demogràfic. Tres dels seus municipis tenen densitats inferiors a 10: Quesa (9,16), Bicorp (3,90) i Millars (3,27). La pedania de Navaló és un cas especial, amb només 61 habitants i una densitat d'1,19. Cap dels vuit municipis de la Canal no arriba als 5.000 habitants. I parlem d'una comarca més extensa que la Costera. Des de 1990, Quesa, Bicorp i Millars han perdut uns 120, 170 i 400 habitants respectivament. I les xifres podrien no ser reals; sovint, als pobles menuts hi ha empadronada gent que no hi viu tot l'any. ¿Causes del despoblament? Falta d'oportunitats, abandó dels joves, envelliment de la població, absència de serveis... Els joves marxen a estudiar i ja no tornen. L'Administració té la seua part de responsabilitat; hauria de prendre's més seriosament l'equilibri territorial. Se sol idealitzar molt el món rural. Al seu llibre, Paco Cerdà recull alguns testimonis que esgarrifen. Sembla que sovintegen als poblets de la Lapònia espanyola la resignació, l'alcoholisme masculí, la manca d'iniciativa, la malfiança envers els forasters, la resistència als canvis. Tot mena a la mort lenta.

El capitalisme desfermat n'és l'altre gran culpable. En els deserts demogràfics es despèn poc o gens. Els negocis substanciosos només es fan a ciutat. Els guanys elevats s'obtenen allà on hi ha grans densitats de població. Els escenaris de plusvàlues immobiliàries solen ser urbans. En ells s'instal·len les cadenes d'alimentació, serveis de tota mena (mèdics, financers), les franquícies de roba i objectes de consum. Els temples de l'oci també solen estar en zones urbanitzades. El món contemporani gira al voltant del consumisme i aquest és inseparable de les concentracions urbanes. Per això, des del segle XIX —sobretot a partir de la segona meitat del segle XX—, l'èxode rural cap a les ciutats no ha deixat de créixer. Com que el capitalisme no sembla tenir aturador, potser estiguem abocats a un món en què només hi haja ciutats voltades de deserts demogràfics, amb les consegüents degradació i pèrdua de cultura i tradicions mil·lenàries. Els optimistes diuen que serà bo per a la participació democràtica, que sempre s'ha exercit a la polis.

Tinc els meus dubtes; sovint, l'urbanita és víctima fàcil de l'alienació. ¿Qui no ha sentit dir que la societat de consum aliena l’individu? Però tornem a la nostra Lapònia. ¿Som a temps d'evitar la mort demogràfica a l'extrem septentrional de la Canal de Navarrés? No sé. Els precedents no conviden a l'optimisme. Comarques valencianes i castellonenques com ara els Serrans, el Racó d'Ademús o els Ports formen part de la Serranía Celtibérica descrita per Cerdà amb densitats de població baixíssimes (4,89 als Ports). I la Generalitat Valenciana ha estat incapaç de modificar la situació. Sovint, pensem en Sòria o Terol quan sentim parlar de despoblament, però tenim el desert demogràfic just al costat de casa. Ignore si la Conselleria de Política Territorial, Obres Públiques i Mobilitat guarda algun as. A la taula de Bolbaite acudiren Roberto Granero, alcalde de l'Alcúdia de Crespins i president del Consorci de les Comarques Centrals, i Immaculada Orozco, secretària autonòmica d'Ordenació del Territori. Però sols volien recollir suggeriments.

(publicat a Levante-EMV, el 17/07/2021)

dijous, 15 de juliol de 2021

Superioritats ètiques

Des d'antic, la política es pot caracteritzar com una pugna contínua entre el conservadorisme i el progressisme, entre aquells que volen conservar l'ordre establert —que comporta privilegis per als usufructuaris— i els qui volen canviar la situació, perquè se senten bandejats. És l'eterna lluita de classes descrita per Marx. La divisió de l'espectre polític en dreta i esquerra nasqué de manera casual durant la Revolució Francesa. A l'Assemblea Nacional, els delegats de distintes tendències doctrinals ocuparen llocs diferents. Els partidaris del rei, pertanyents majoritàriament a l'aristocràcia i el clergat, van seure a la dreta del president. Els revolucionaris, opositors al monarca, majoritàriament diputats del tercer estat, van seure a l'esquerra. Des de llavors, els conservadors formen convencionalment la dreta i els progressistes, l'esquerra. La dreta està formada pels partits associats als interessos de les classes altes dominants. Solen defendre la tradició, l'autoritat, l'estat nació, l'ordre, la seguretat, el militarisme, la religió, el liberalisme econòmic... L'ala extrema arriba a professar idees reaccionàries, feixistes o imperialistes.

L’esquerra representa les classes socials baixes —inclosos els treballadors i la franja inferior de les classes mitjanes. Solen defendre el progrés, la llibertat, la igualtat de drets, la justícia social, el respecte a la identitat, la solidaritat, l'internacionalisme, el dret a l'autodeterminació, l'esperit revolucionari o reivindicatiu, el sindicalisme de classe, el laïcisme, la planificació econòmica, les reformes... L'esquerra també té la seua ala extrema. A marge dels interessos de classe, poden haver-hi, però, algunes qüestions transversals, és a dir, que recorren tot l'espectre polític. ¿Qui és moralment superior, la dreta o l'esquerra? Unes paraules de Carlos Bardem han sigut objecte de controvèrsia. L'actor, guionista i escriptor reflexionava sobre les desqualificacions que llança l'extrema dreta. Una de les més recurrents és negar la pretesa superioritat moral de l'esquerra. Bardem afirmava durant una entrevista: Yo soy superior moralmente a cualquier fascista, a cualquier nazi, a cualquier homófobo, a cualquier racista y a cualquier machista. Si no lo fuera, me preocuparía. Si tú no eres moralmente superior a esa basura, ¿qué eres? Basura.

En principi, aquestes paraules semblen irreprotxables. Però plantegen una qüestió complexa si es lliguen a la superioritat moral de l'esquerra. Primerament cal dir que ética i i dret pertanyen a àmbits distints: l’ètica és el reialme del "cal ser"; en canvi, el dret és el reialme del que "està o no està permès". L'acció immoral s’arrisca a la reprovació social; l'acció il·legal, a la condemna penal, és a dir, al càstig. Hi ha un tercer àmbit, la política, que és el reialme del "pot o no pot ser". Conjugar la moral, el dret i la política és una tasca molt difícil. Sovintegen les crides a la moralització de l'activitat pública. Qui demana comportaments morals als polítics oblida que l'ètica rarament té un paper determinant en l’acció política; aqueix paper es reserva al dret. Tot i les bones intencions, política i moral solen seguir camins divergents. Idealment, haurien de confluir, però ho fan molt de tard en tard. Açò és així per diferents motius. Un és la diversitat de valors que adopten els grups humans. Després d'un llarg camí de segles, hem aconseguit posar-nos d'acord en valors bàsics, com el respecte a la vida i a la igualtat de tots els éssers humans.

Però fins i tot aquests valors són molt controvertits. (Pensem en les reaccions contraposades que suscita l'avortament provocat.) Per això, la dreta sol acusar l'esquerra d'inferioritat moral i viceversa. Per altra part, també s'hauria de parlar molt de la distinció entre esquerra i dreta. Certes ideologies d'esquerra —si és que mereixen tal denominació— no s'han distingit precisament pel seu respecte a la vida de les persones. Recordem els crims de l'estalinisme, el maoisme i règims com el cambodjà de Pol Pot. A la banda dreta passa el mateix; falten paraules per a descriure l'horror absolut provocat pel nazisme. De fet, s'assagen noves classificacions dels blocs socials i polítics antagònics —els de dalt i els de baix, posem per cas. És difícil, per tant, patrimonialitzar l'ètica. En realitat, caldria parlar més bé de la superioritat moral de les bones persones, al marge de les seues adscripcions polítiques. A més, les proclames morals basades exclusivament en l’ètica de la convicció —segons el concepte encunyat per Max Weber— són d’escassíssima eficàcia si no van acompanyades de lleis que garantisquen el respecte als valors majoritàriament acceptats.

El bloc que ha aconseguit avenços morals i polítics ha sigut l'esquerra de cada moment històric. Podríem posar alguns exemples. A finals del segle XVIII, els liberals acabaren amb els abusos de l'antic règim. Durant el segle XIX s'abolí gradualment l'esclavitud. Paral·lelament sorgiren organitzacions obreres que anaren assolint diferents conquestes: reducció de la jornada laboral, prohibició del treball infantil, millores salarials... Posteriorment arribaria el dret de sufragi per a les dones. És incontestable el caràcter esquerrà i ètic de moltes d'aquestes millores. Però algunes esquerres d'ahir es convertiren en totalitarismes o en les dretes d'avui —com ha passat, posem per cas, amb el liberalisme, esdevingut neoliberalisme. Al final, democràcia i estat de dret inspirat en la declaració universal dels drets humans és la fórmula política més acostada al consens ètic. Aquest consens exclou l'homofòbia, el racisme, el masclisme i els totalitarismes de qualsevol signe. Bardem té, per tant, bona part de raó. Però cal tenir en compte que les actituds contràries als valors compartits pels demòcrates són de vegades transversals. Immorals hi ha pertot arreu.

No sempre les formacions democràtiques estan lliures de masclisme, homofòbia, corrupció o racisme. Els partits tenen sovint a les seues files persones amb comportaments gens ètics. Però s'ha de distingir entre accions o pronunciaments individuals i col·lectius. ¿Com podem mesurar el nivell ètic d'un partit qualsevol considerat en conjunt? A través dels principis consagrats als estatuts, les declaracions de líders i portaveus, la molta o poca diligència a l'hora de depurar els elements amb conductes o actituds amorals... En aquest sentit, la moralitat dels grups feixistes o neofeixistes és realment nul·la. I, per deducció, es pot pensar que els seus votants, les persones que hi militen o la gent que abraça les idees d'aqueixos grups tampoc no deuen tenir un nivell ètic molt elevat. Tornem al que ja s'ha dit adés. És preferible parlar de superioritat moral de les bones persones. I els homòfobs, els violents, els corruptes o els nazis no són bones persones; menyspreen valors majoritàriament admesos per la ciutadania. I cal recordar que les excepcions citades deixen a dreta i esquerra un marge molt ample per als comportaments cívics i morals.

dijous, 8 de juliol de 2021

La vida de Lucrècia Borja a la cort dels Este

Ferrara era una bella ciutat amb fama d'una administració i una justícia ordenades, una Università degli Studi famosa i una cort educada en les arts —pintura, poesia, escultura, música, teatre i dansa. El llinatge dels Este era un dels més antics d'Itàlia. Governava la ciutat des del segle XII. El duc Ercole havia impulsat reformes urbanístiques a la ciutat. S'havien obert carrers amples i rectes (Addizione Erculea). El lloc més representatiu, síntesi del projecte urbanístic, fou el denominat Quadrivio degli Angeli, en el qual s'alçaven el Palazzo dei Diamanti, el Palazzo Prosperi-Sacrati i el Palazzo Turchi di Bagno. El convent preferit de Lucrècia Borja era el Corpus Domini, de monges clarisses. Sovint s'hi va retirar amb la seua cort femenina. Ferrara ja comptava amb nombrosos edificis religiosos, com ara la Cattedrale di San Giorgio, de façanes romàniques. Entre els edificis civils de Ferrara destacaven, a més dels esmentats més amunt, el Castello Estense i el Palazzo Schifanoia. Ercole acabaria traslladant la residència ducal al gran castell quadrat construït per Niccolò III, envoltat per una vall d'aigua verda. Abans, però, havia disposat que es prepararen per a la seua nora unes estances en la fortalesa. Al voltant d'una petita terrassa enjardinada, per a donar la il·lusió d'espai lliure, s'obrien tres habitacions: dormitori, sala d'estar i sala de rebre. En aquestes sales residiria Lucrècia un temps.
 

Castello Estense i Cattedrale di San Giorgio

dissabte, 3 de juliol de 2021

Capitalitat cultural

El segell "Capital Cultural Valenciana" s'incloïa dins el pla estratègic "Fes Cultura", alguns dels objectius del qual eren descentralitzar la cultura i garantir un accés democràtic a les seues manifestacions. La primera població que ostentà el segell fou Gandia. Com vam dir en el seu moment, s'adjudicà la distinció sense cap transparència. Farem memòria. A finals de gener de 2017, la Conselleria d'Educació, Investigació, Cultura i Esport anunciava les condicions per a obtenir el guardó. L'anunci era molt estrany; si es pensava elegir la capital cultural d'aquell any, els terminis s'haurien d'haver obert en 2016. Potser per l'extemporaneïtat de l'anunci, pocs municipis s'hi van mostrar interessats. Llavors, des de la Secretaria Autonòmica de Cultura i Esport es va trucar a diversos ajuntaments —al de Xàtiva, entre ells—, per a pregar-los que presentaren les seues candidatures abans del 5 d'abril. La Regidoria de Cultura de Xàtiva, a més córrer i amb ajut extern, redactà un projecte que incloïa la programació cultural ordinària de 2017. Llíria i Sagunt també van presentar les seues candidatures a una estranya capitalitat de només vuit mesos de durada.

El consistori de Gandia, que també havia aprovat el seu projecte, el presentà en conselleria el 7 d'abril, és a dir, fora de termini. El nomenament de capital cultural 2018 recaigué finalment en la capital de la Safor. ¿2018? Com ningú no entenia res, conselleria decidí una capitalitat 2017-2018, com el curs escolar. L'elecció s'havia d'haver fet mitjançant un procediment transparent, obert i de lliure concurrència, però féu l'efecte que les trucadetes només pretenien aconseguir l'aparença d'una "concurrència" inexistent, perquè el peix ja estava tot venut. Des de llavors, dos anys estan a cavall de la capitalitat. Algunes persones pensaren que tindríem altra oportunitat en 2018-2019; obtindríem el guardó l'any en què s'anava a commemorar el cinquè centenari de la mort de Lucrècia Borja. Jo ho trobava poc probable. Coneixent de quin peu es dol la política valenciana, sospitava que les dues següents poblacions elegides pertanyerien a les comarques castellonenques i alacantines. En el millor dels casos, Xàtiva hauria d'esperar fins a 2021.

No vaig encertar; conselleria introduí nous canvis en la segona edició; hi hauria dos segells, un per a municipis de més de cinc mil habitants i altre per a pobles més menuts (Sagunt i Potries en 2018-2019, Altea i Vilafranca en 2019-2020, Alcoi i Bocairent en 2020-2021). Potser li toque a Xàtiva enguany, qui sap. La regidora de Cultura n'està convençuda. En qualsevol cas, el risc de devaluació que corre la distinció és evident. Però no s'ha de perdre l'esperança. El guardó porta aparellats beneficis per a les poblacions distingides. Conselleria es compromet a programar-hi congressos, exposicions, concerts, espectacles teatrals i altres activitats que complementen la programació cultural local. També adquireix el compromís de traslladar a l'Agència Valenciana de Turisme els projectes i les dades dels municipis elegits, perquè siguen incorporats als paquets turístics. Gràcies a la capitalitat cultural, la promoció turística de Xàtiva podria millorar. La ciutat compta amb infraestructures culturals i patrimoni material i immaterial que aporten un gran potencial, però els espais s'han d'omplir de contingut. I el mer desig dels edils no basta per a obtenir el segell.

Calen altres condicions: un percentatge significatiu del pressupost municipal invertit en cultura, originalitat, qualitat i diversitat de la proposta, recursos materials i humans per a portar-la a cap, pla de promoció i difusió, implicació del teixit associatiu cultural. També es valora la incidència social del projecte, la participació ciutadana, els beneficis econòmics del guardó a curt i mitjà termini i les repercussions al sector cultural local. La secretària autonòmica de Cultura i Esport, la directora general de Cultura i Patrimoni, el director general de l’Institut Valencià de Cultura, els caps dels serveis territorials de Cultura i els representants del Consell Valencià de Cultura, la Federació Valenciana de Municipis i Províncies, l’Agència Valenciana de Turisme i les universitats valencianes formaran la comissió avaluadora de les candidatures que es presenten. Segons els responsables polítics xativins, ja ens toca. Però cal una aposta ferma per la cultura com instrument de cohesió social i foment econòmic. I així i tot, ¡vés a saber! ¿Tenim padrins?

(publicat a Levante-EMV, el 03/07/2021)

dijous, 1 de juliol de 2021

¿Fugitius o exiliats?

Des d'un punt de vista estrictament jurídic, Carles Puigdemont i els exconsellers que romanen a l'estranger no són fugitius. Puigdemont no és cap fugat per diverses raons: quan marxà a Bèlgica, no pesava sobre ell cap ordre de detenció o compareixença davant d'un jutge; quan es dictà l'ordre europea de detenció, l'expresident es presentà voluntàriament en un tribunal belga i aquest denegà les pretensions dels tribunals espanyols (després, tornarien a denegar-les uns jutges alemanys). I quelcom semblant s'ha anat esdevenint amb els exconsellers Comin, Puig i Ponsatí. Fugitiu és aquell que s'amaga i no es lliura a les autoritats policials o judicials malgrat pesar sobre ell una ordre de cerca i captura. N'hi ha casos coneguts. Ara bé, els partits centralistes i tots els mitjans d'àmbit estatal, a còpia de repetir-ho contínuament, han aconseguit fixar en l'imaginari col·lectiu la idea que els quatre polítics catalans són veritables fugitius. Altra qüestió distinta és dilucidar si Puigdemont i els exconsellers són exiliats o no. Segons José Luis Villacañas, a Puigdemont no li quadra aqueix estatus. El filòsof afirma que un exiliat individual és una cosa molt estranya.

Qui abandona el seu país per una actuació sobre la qual hauria de donar compte en un tribunal convencional que jutge amb garanties i una defensa tècnica no pot considerar-se exiliat. L'estatut d'exiliat sol correspondre a un col·lectiu indefinit, víctima de persecució política a causa d'idees i valors professats en consciència, que esdevenen conducta perseguible. Villacañas diu que exiliats i perseguits per idees sempre són grups, i que només són rellevants per a l'exili els actes d'opinió i d'expressió, però no els administratius, regulats per una llei positiva. Jo trobe que això és limitar massa el concepte d'exili. L'individual també existeix. Exiliada és tota persona obligada per força a viure fora de la seua pàtria. A més a més, l'exili català no és individual; tots els partits polítics independentistes tenen exiliats (ERC, JxCat, CUP). Tampoc no està clar que anaren a ser jutjats amb garanties per un tribunal imparcial. Certament estan encausats per actes administratius, però els diferents pronunciaments d'organismes internacionals i tribunals europeus posen de manifest que els jutges espanyols no solen respectar els estàndards de justícia vigents a països democràtics.

Amb independència que la llei positiva puga regular malament certes infraccions i les seues penes —una resolució de l'Assemblea del Consell d'Europa insta Espanya a reformar la tipificació del delicte de sedició—, allò més clarificador per a definir l'estatus de Puigdemont i els altres exiliats són les nocions d'abnegació i utilitat. Junqueras fou més abnegat que Puigdemont. L'activisme polític pot dur a la desobediència civil i a la violació de la llei. El desobedient coneix la vigència d'aqueixa llei bé que la considere injusta. Vol canviar-la i, si té un grau molt elevat d'abnegació, assumeix les conseqüències penals d'infringir-la. Així, esdevé símbol del seu compromís amb la nova legalitat a què aspira. A Puigdemont se li retreu covardia, però és un retret parcial; sol venir del nacionalisme espanyol que, lògicament, voldria veure l'expresident català a la garjola. Molta gent amb vocació carcellera diu que no hi ha dignitat en la marxa dels exiliats. M'agradaria saber quants dels qui fan aquest retret entrarien en presó per iniciativa pròpia. En realitat, tampoc no sabem si Junqueras va mantenir conscientment la conducta prototípica de la desobediència civil.

Quan decidí restar a Espanya, ignorava que li imposarien presó cautelar incondicional. Per tant no es pot suposar sense més que haja mostrat el seu sentit republicà sotmetent-se "voluntàriament" a la llei que considera injusta pel respecte que li mereix la llei que un dia serà justa, com afirma Villacañas. Allò ben clar és, però, la nul·la qualitat democràtica del poder judicial espanyol, que actua venjativament amb l'independentisme. I açò ens duu a la noció d'utilitat. L'exili dels polítics catalans ha sigut útil; permet de comprovar la classe de justícia que tenim. Puigdemont ha donat visibilitat internacional a les aspiracions de Catalunya —des de presó hauria estat molt difícil— i ha activat tot el seguit de recursos davant els tribunals europeus que poden servir per a corregir les tatxes de la justícia espanyola. De moment, les instàncies judicials de la UE s'han manifestat sobre la inexistència de tipus penals espanyols en la legislació d'altres països europeus, sobre com s'obté l'acta d'eurodiputat, sobre l'abast de la immunitat parlamentària... I pròximes sentències podrien constituir una esmena total a les euroordres i al judici contra els líders independentistes.

Imaginar com s'haurien desenvolupat tots els esdeveniments si Puigdemont s'hagués lliurat a la justícia espanyola és un exercici va. Podem intuir que li hauria caigut la pena més elevada per ser president de la Generalitat quan se celebrà el referèndum de l'1 d'octubre de 2017. (L'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa li acaba de recordar a Espanya que no s'han de posar sancions exagerades a infraccions no violentes.) És pot deduir que la condemna hauria estat recorreguda davant els tribunals de la UE. Puigdemont no seria eurodiputat, com no ho és Junqueras. Amb tots els líders independentistes engarjolats, la política espanyola potser hauria rutllat per uns camins distints. La presència institucional de l'expresident català a Europa emprenya molt un Estat que es proclama plenament democràtic. Evidentment no es pot comparar l'exili de Puigdemont amb el dels republicans espanyols, que fugien d'una dictadura. Però és difícil explicar en l'exterior que un estat democràtic obligue ciutadans seus a marxar fora. Si no són fugitius, ni exiliats, ¿com cal anomenar-los? ¿Turistes? ¿Emigrants? Potser per tot això se li té tanta malvolença a Puigdemont.

Posa en evidència la "democràcia" espanyola a l'esfera internacional. ¡Ni l'esquerra ha estat capaç d'abandonar el marc mental del nacionalisme espanyol més reaccionari! El ministre de Justícia, Juan Carlos Campo, ignora la immunitat parlamentària; afirmà que Puigdemont serà detingut si torna a Espanya: Es un huido de la Justicia. Le invito a que venga para ser juzgado. El PSOE practica el paternalisme amb els nou indultats. Hay momentos en que es útil el castigo y otros en que es útil el perdón, y ahora es el momento del perdón, va dir Pedro Sánchez. Amb Puigdemont, però, no hi ha perdó. Brivant, miserable, covard, fugitiu, són epítets que li dediquen els polítics espanyols, els mitjans de comunicació d'àmbit estatal i molts intel·lectuals que es presenten com progressistes. I aquest retrat del polític català ha fet fortuna entre moltíssims ciutadans espanyols. Si afegim que molts estan en contra dels indults, caldrà convenir que Espanya continua sent la terra que tan admirablement va mostrar Goya, altre exiliat reeixit, en Los caprichos, una de les seues famoses sèries de gravats. En fi, ¿són exiliats els polítics catalans expatriats? Jo crec que sí.