Des d'antic, la política es pot caracteritzar com una pugna contínua entre el conservadorisme i el progressisme, entre aquells que volen conservar l'ordre establert —que comporta privilegis per als usufructuaris— i els qui volen canviar la situació, perquè se senten bandejats. És l'eterna lluita de classes descrita per Marx. La divisió de l'espectre polític en dreta i esquerra nasqué de manera casual durant la Revolució Francesa. A l'Assemblea Nacional, els delegats de distintes tendències doctrinals ocuparen llocs diferents. Els partidaris del rei, pertanyents majoritàriament a l'aristocràcia i el clergat, van seure a la dreta del president. Els revolucionaris, opositors al monarca, majoritàriament diputats del tercer estat, van seure a l'esquerra. Des de llavors, els conservadors formen convencionalment la dreta i els progressistes, l'esquerra. La dreta està formada pels partits associats als interessos de les classes altes dominants. Solen defendre la tradició, l'autoritat, l'estat nació, l'ordre, la seguretat, el militarisme, la religió, el liberalisme econòmic... L'ala extrema arriba a professar idees reaccionàries, feixistes o imperialistes.
L’esquerra representa les classes socials baixes —inclosos els treballadors i la franja inferior de les classes mitjanes. Solen defendre el progrés, la llibertat, la igualtat de drets, la justícia social, el respecte a la identitat, la solidaritat, l'internacionalisme, el dret a l'autodeterminació, l'esperit revolucionari o reivindicatiu, el sindicalisme de classe, el laïcisme, la planificació econòmica, les reformes... L'esquerra també té la seua ala extrema. A marge dels interessos de classe, poden haver-hi, però, algunes qüestions transversals, és a dir, que recorren tot l'espectre polític. ¿Qui és moralment superior, la dreta o l'esquerra? Unes paraules de Carlos Bardem han sigut objecte de controvèrsia. L'actor, guionista i escriptor reflexionava sobre les desqualificacions que llança l'extrema dreta. Una de les més recurrents és negar la pretesa superioritat moral de l'esquerra. Bardem afirmava durant una entrevista: Yo soy superior moralmente a cualquier fascista, a cualquier nazi, a cualquier homófobo, a cualquier racista y a cualquier machista. Si no lo fuera, me preocuparía. Si tú no eres moralmente superior a esa basura, ¿qué eres? Basura.
En principi, aquestes paraules semblen irreprotxables. Però plantegen una qüestió complexa si es lliguen a la superioritat moral de l'esquerra. Primerament cal dir que ética i i dret pertanyen a àmbits distints: l’ètica és el reialme del "cal ser"; en canvi, el dret és el reialme del que "està o no està permès". L'acció immoral s’arrisca a la reprovació social; l'acció il·legal, a la condemna penal, és a dir, al càstig. Hi ha un tercer àmbit, la política, que és el reialme del "pot o no pot ser". Conjugar la moral, el dret i la política és una tasca molt difícil. Sovintegen les crides a la moralització de l'activitat pública. Qui demana comportaments morals als polítics oblida que l'ètica rarament té un paper determinant en l’acció política; aqueix paper es reserva al dret. Tot i les bones intencions, política i moral solen seguir camins divergents. Idealment, haurien de confluir, però ho fan molt de tard en tard. Açò és així per diferents motius. Un és la diversitat de valors que adopten els grups humans. Després d'un llarg camí de segles, hem aconseguit posar-nos d'acord en valors bàsics, com el respecte a la vida i a la igualtat de tots els éssers humans.
Però fins i tot aquests valors són molt controvertits. (Pensem en les reaccions contraposades que suscita l'avortament provocat.) Per això, la dreta sol acusar l'esquerra d'inferioritat moral i viceversa. Per altra part, també s'hauria de parlar molt de la distinció entre esquerra i dreta. Certes ideologies d'esquerra —si és que mereixen tal denominació— no s'han distingit precisament pel seu respecte a la vida de les persones. Recordem els crims de l'estalinisme, el maoisme i règims com el cambodjà de Pol Pot. A la banda dreta passa el mateix; falten paraules per a descriure l'horror absolut provocat pel nazisme. De fet, s'assagen noves classificacions dels blocs socials i polítics antagònics —els de dalt i els de baix, posem per cas. És difícil, per tant, patrimonialitzar l'ètica. En realitat, caldria parlar més bé de la superioritat moral de les bones persones, al marge de les seues adscripcions polítiques. A més, les proclames morals basades exclusivament en l’ètica de la convicció —segons el concepte encunyat per Max Weber— són d’escassíssima eficàcia si no van acompanyades de lleis que garantisquen el respecte als valors majoritàriament acceptats.
El bloc que ha aconseguit avenços morals i polítics ha sigut l'esquerra de cada moment històric. Podríem posar alguns exemples. A finals del segle XVIII, els liberals acabaren amb els abusos de l'antic règim. Durant el segle XIX s'abolí gradualment l'esclavitud. Paral·lelament sorgiren organitzacions obreres que anaren assolint diferents conquestes: reducció de la jornada laboral, prohibició del treball infantil, millores salarials... Posteriorment arribaria el dret de sufragi per a les dones. És incontestable el caràcter esquerrà i ètic de moltes d'aquestes millores. Però algunes esquerres d'ahir es convertiren en totalitarismes o en les dretes d'avui —com ha passat, posem per cas, amb el liberalisme, esdevingut neoliberalisme. Al final, democràcia i estat de dret inspirat en la declaració universal dels drets humans és la fórmula política més acostada al consens ètic. Aquest consens exclou l'homofòbia, el racisme, el masclisme i els totalitarismes de qualsevol signe. Bardem té, per tant, bona part de raó. Però cal tenir en compte que les actituds contràries als valors compartits pels demòcrates són de vegades transversals. Immorals hi ha pertot arreu.
No sempre les formacions democràtiques estan lliures de masclisme, homofòbia, corrupció o racisme. Els partits tenen sovint a les seues files persones amb comportaments gens ètics. Però s'ha de distingir entre accions o pronunciaments individuals i col·lectius. ¿Com podem mesurar el nivell ètic d'un partit qualsevol considerat en conjunt? A través dels principis consagrats als estatuts, les declaracions de líders i portaveus, la molta o poca diligència a l'hora de depurar els elements amb conductes o actituds amorals... En aquest sentit, la moralitat dels grups feixistes o neofeixistes és realment nul·la. I, per deducció, es pot pensar que els seus votants, les persones que hi militen o la gent que abraça les idees d'aqueixos grups tampoc no deuen tenir un nivell ètic molt elevat. Tornem al que ja s'ha dit adés. És preferible parlar de superioritat moral de les bones persones. I els homòfobs, els violents, els corruptes o els nazis no són bones persones; menyspreen valors majoritàriament admesos per la ciutadania. I cal recordar que les excepcions citades deixen a dreta i esquerra un marge molt ample per als comportaments cívics i morals.
L’esquerra representa les classes socials baixes —inclosos els treballadors i la franja inferior de les classes mitjanes. Solen defendre el progrés, la llibertat, la igualtat de drets, la justícia social, el respecte a la identitat, la solidaritat, l'internacionalisme, el dret a l'autodeterminació, l'esperit revolucionari o reivindicatiu, el sindicalisme de classe, el laïcisme, la planificació econòmica, les reformes... L'esquerra també té la seua ala extrema. A marge dels interessos de classe, poden haver-hi, però, algunes qüestions transversals, és a dir, que recorren tot l'espectre polític. ¿Qui és moralment superior, la dreta o l'esquerra? Unes paraules de Carlos Bardem han sigut objecte de controvèrsia. L'actor, guionista i escriptor reflexionava sobre les desqualificacions que llança l'extrema dreta. Una de les més recurrents és negar la pretesa superioritat moral de l'esquerra. Bardem afirmava durant una entrevista: Yo soy superior moralmente a cualquier fascista, a cualquier nazi, a cualquier homófobo, a cualquier racista y a cualquier machista. Si no lo fuera, me preocuparía. Si tú no eres moralmente superior a esa basura, ¿qué eres? Basura.
En principi, aquestes paraules semblen irreprotxables. Però plantegen una qüestió complexa si es lliguen a la superioritat moral de l'esquerra. Primerament cal dir que ética i i dret pertanyen a àmbits distints: l’ètica és el reialme del "cal ser"; en canvi, el dret és el reialme del que "està o no està permès". L'acció immoral s’arrisca a la reprovació social; l'acció il·legal, a la condemna penal, és a dir, al càstig. Hi ha un tercer àmbit, la política, que és el reialme del "pot o no pot ser". Conjugar la moral, el dret i la política és una tasca molt difícil. Sovintegen les crides a la moralització de l'activitat pública. Qui demana comportaments morals als polítics oblida que l'ètica rarament té un paper determinant en l’acció política; aqueix paper es reserva al dret. Tot i les bones intencions, política i moral solen seguir camins divergents. Idealment, haurien de confluir, però ho fan molt de tard en tard. Açò és així per diferents motius. Un és la diversitat de valors que adopten els grups humans. Després d'un llarg camí de segles, hem aconseguit posar-nos d'acord en valors bàsics, com el respecte a la vida i a la igualtat de tots els éssers humans.
Però fins i tot aquests valors són molt controvertits. (Pensem en les reaccions contraposades que suscita l'avortament provocat.) Per això, la dreta sol acusar l'esquerra d'inferioritat moral i viceversa. Per altra part, també s'hauria de parlar molt de la distinció entre esquerra i dreta. Certes ideologies d'esquerra —si és que mereixen tal denominació— no s'han distingit precisament pel seu respecte a la vida de les persones. Recordem els crims de l'estalinisme, el maoisme i règims com el cambodjà de Pol Pot. A la banda dreta passa el mateix; falten paraules per a descriure l'horror absolut provocat pel nazisme. De fet, s'assagen noves classificacions dels blocs socials i polítics antagònics —els de dalt i els de baix, posem per cas. És difícil, per tant, patrimonialitzar l'ètica. En realitat, caldria parlar més bé de la superioritat moral de les bones persones, al marge de les seues adscripcions polítiques. A més, les proclames morals basades exclusivament en l’ètica de la convicció —segons el concepte encunyat per Max Weber— són d’escassíssima eficàcia si no van acompanyades de lleis que garantisquen el respecte als valors majoritàriament acceptats.
El bloc que ha aconseguit avenços morals i polítics ha sigut l'esquerra de cada moment històric. Podríem posar alguns exemples. A finals del segle XVIII, els liberals acabaren amb els abusos de l'antic règim. Durant el segle XIX s'abolí gradualment l'esclavitud. Paral·lelament sorgiren organitzacions obreres que anaren assolint diferents conquestes: reducció de la jornada laboral, prohibició del treball infantil, millores salarials... Posteriorment arribaria el dret de sufragi per a les dones. És incontestable el caràcter esquerrà i ètic de moltes d'aquestes millores. Però algunes esquerres d'ahir es convertiren en totalitarismes o en les dretes d'avui —com ha passat, posem per cas, amb el liberalisme, esdevingut neoliberalisme. Al final, democràcia i estat de dret inspirat en la declaració universal dels drets humans és la fórmula política més acostada al consens ètic. Aquest consens exclou l'homofòbia, el racisme, el masclisme i els totalitarismes de qualsevol signe. Bardem té, per tant, bona part de raó. Però cal tenir en compte que les actituds contràries als valors compartits pels demòcrates són de vegades transversals. Immorals hi ha pertot arreu.
No sempre les formacions democràtiques estan lliures de masclisme, homofòbia, corrupció o racisme. Els partits tenen sovint a les seues files persones amb comportaments gens ètics. Però s'ha de distingir entre accions o pronunciaments individuals i col·lectius. ¿Com podem mesurar el nivell ètic d'un partit qualsevol considerat en conjunt? A través dels principis consagrats als estatuts, les declaracions de líders i portaveus, la molta o poca diligència a l'hora de depurar els elements amb conductes o actituds amorals... En aquest sentit, la moralitat dels grups feixistes o neofeixistes és realment nul·la. I, per deducció, es pot pensar que els seus votants, les persones que hi militen o la gent que abraça les idees d'aqueixos grups tampoc no deuen tenir un nivell ètic molt elevat. Tornem al que ja s'ha dit adés. És preferible parlar de superioritat moral de les bones persones. I els homòfobs, els violents, els corruptes o els nazis no són bones persones; menyspreen valors majoritàriament admesos per la ciutadania. I cal recordar que les excepcions citades deixen a dreta i esquerra un marge molt ample per als comportaments cívics i morals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada