Des del primer moment em quedà clar que el govern d'esquerres estava fent un ús excessiu de l'estat d'alarma decretat en març de 2020. Vaig reflexionar sobre això en alguns posts. Em semblaren exagerades les identificacions de gent que corria per platges solitàries allunyades de nuclis urbans o caminava per llocs desèrtics, de persones aïllades en boscs o reunides a terrasses d'edificis. (Els agents es dedicaven a fer volar drons per damunt de llocs poblats i despoblats.) Certes actuacions eren incomprensibles. Recordem que l'exèrcit arribà a desplegar-se per vàries ciutats —per Xàtiva, posem per cas. Sense ordre judicial, els policies no haurien d'haver accedit a espais privats, perquè l'estat d'alarma només establia limitacions per a circular per vies i espais d'ús públic. S'infligiren principis jurídics com el d'aplicació de la norma més favorable a l'autor d'una infracció, merament administrativa si contravenia a qualsevol mesura del decret d'estat d'alarma. Només se m'acut una justificació per a tals excessos: la falta d'experiència; cap govern no s'havia trobat mai amb una pandèmia tan agressiva com la provocada per la covid-19.
Possiblement es volia suscitar por, perquè els ciutadans respectaren les mesures establertes pel govern. També es ben possible que el seguiment generalitzat del confinament domiciliari salvés desenes de milers de vides i evités un major nombre d'infeccions. En aquest assumpte, el govern espanyol actuà com molts altres governs europeus. L'únic instrument jurídic al seu abast, per a prendre mesures que limitaren drets i llibertats dels articles 19 o 21 de la Constitució (dret a la lliure circulació i dret de reunió), era l'estat d'alarma, pensat específicament per a catàstrofes, crisis sanitàries greus i paralització de serveis públics essencials. Els altres dos instruments que preveu l'article 116 de la Constitució, els estats d'excepció i setge, estan prevists per a supòsits diferents: greus alteracions de l'ordre públic i cops d'estat. Per tant, excessos a banda, el govern actuà de l'única manera possible; decretà l'estat d'alarma. PP i Vox criticaren que no s'hagués decretat abans. És més: donaren suport a la primera pròrroga. Aviat, però, iniciaren els atacs a Sánchez, que titllaren de dictador. Vox presentà un recurs davant el Tribunal Constitucional.
Un any després, un tribunal dividit, desprestigiat i amb el mandat d'alguns dels seus membres caducat, ha sentenciat que la declaració de l'estat d'alarma —amb suport inicial de Vox— fou inconstitucional. ¡Beu-te aquest ou, que l'altre es cou! Allò més cridaner és l'argumentació. ¡El govern hauria d'haver decretat l'estat d'excepció! Ja posats podrien haver anat un pas més enllà i haver demanat l'estat de setge i que s'hagués posat al cap de la lluita contra el coronavirus un general de quatre estrelles. ¡Mare meua! Han votat a favor del bunyol jurídic cinc magistrats conservadors afins al PP i una magistrada, Encarna Roca Trías, escollida en 2012 a proposta de Convergència i Unió i el PSC. ¡Bon ull per al nomenament! Els cinc magistrats que han votat en contra (uns progressistes i altres conservadors) han emès vots particulars. ¿Fins a on arribarà el sistema judicial espanyol? Amb la seua clara voluntat de fer la guitza al govern d'esquerres, sis magistrats han creat un enorme problema institucional; quan es presente la pròxima pandèmia, el govern de torn no tindrà a l'abast un instrument legal idoni per a combatre-la eficaçment.
La sentència deixa fora de joc fins i tot la pretensió pepera de redactar una llei de pandèmies. Si l'estat d'alarma de la Llei Orgànica 4/1981 no serveix per a prendre mesures limitadores de drets i llibertats, imaginem la utilitat d'una llei de pandèmies. En allò referent a l'estat d'alarma, la LO 4/1981 d'1 de juny, dels estats d'alarma, excepció i setge, s'ha buidat de contingut. L'article onze diu: ...el decreto de declaración del estado de alarma, o los sucesivos que durante su vigencia se dicten, podrán acordar las medidas siguientes: a) "Limitar" (les cometes són meues) la circulación o permanencia de personas o vehículos en horas y lugares determinados, o condicionarlas al cumplimiento de ciertos requisitos. Sis magistrats del Constitucional (perquè no saben llegir, perquè volien ser creatius, perquè els excessos de l'executiu han donat mastegat l'argument o per tot plegat) han confós extralimitació amb suspensió —¿de manera deliberada?—, han decidit que el confinament de març i abril no limitava els drets, els suspenia, i han conclòs, per considerar alteració de l'ordre públic qualsevol crisi catastròfica, que calia l'estat d'excepció.
Possiblement es volia suscitar por, perquè els ciutadans respectaren les mesures establertes pel govern. També es ben possible que el seguiment generalitzat del confinament domiciliari salvés desenes de milers de vides i evités un major nombre d'infeccions. En aquest assumpte, el govern espanyol actuà com molts altres governs europeus. L'únic instrument jurídic al seu abast, per a prendre mesures que limitaren drets i llibertats dels articles 19 o 21 de la Constitució (dret a la lliure circulació i dret de reunió), era l'estat d'alarma, pensat específicament per a catàstrofes, crisis sanitàries greus i paralització de serveis públics essencials. Els altres dos instruments que preveu l'article 116 de la Constitució, els estats d'excepció i setge, estan prevists per a supòsits diferents: greus alteracions de l'ordre públic i cops d'estat. Per tant, excessos a banda, el govern actuà de l'única manera possible; decretà l'estat d'alarma. PP i Vox criticaren que no s'hagués decretat abans. És més: donaren suport a la primera pròrroga. Aviat, però, iniciaren els atacs a Sánchez, que titllaren de dictador. Vox presentà un recurs davant el Tribunal Constitucional.
Un any després, un tribunal dividit, desprestigiat i amb el mandat d'alguns dels seus membres caducat, ha sentenciat que la declaració de l'estat d'alarma —amb suport inicial de Vox— fou inconstitucional. ¡Beu-te aquest ou, que l'altre es cou! Allò més cridaner és l'argumentació. ¡El govern hauria d'haver decretat l'estat d'excepció! Ja posats podrien haver anat un pas més enllà i haver demanat l'estat de setge i que s'hagués posat al cap de la lluita contra el coronavirus un general de quatre estrelles. ¡Mare meua! Han votat a favor del bunyol jurídic cinc magistrats conservadors afins al PP i una magistrada, Encarna Roca Trías, escollida en 2012 a proposta de Convergència i Unió i el PSC. ¡Bon ull per al nomenament! Els cinc magistrats que han votat en contra (uns progressistes i altres conservadors) han emès vots particulars. ¿Fins a on arribarà el sistema judicial espanyol? Amb la seua clara voluntat de fer la guitza al govern d'esquerres, sis magistrats han creat un enorme problema institucional; quan es presente la pròxima pandèmia, el govern de torn no tindrà a l'abast un instrument legal idoni per a combatre-la eficaçment.
La sentència deixa fora de joc fins i tot la pretensió pepera de redactar una llei de pandèmies. Si l'estat d'alarma de la Llei Orgànica 4/1981 no serveix per a prendre mesures limitadores de drets i llibertats, imaginem la utilitat d'una llei de pandèmies. En allò referent a l'estat d'alarma, la LO 4/1981 d'1 de juny, dels estats d'alarma, excepció i setge, s'ha buidat de contingut. L'article onze diu: ...el decreto de declaración del estado de alarma, o los sucesivos que durante su vigencia se dicten, podrán acordar las medidas siguientes: a) "Limitar" (les cometes són meues) la circulación o permanencia de personas o vehículos en horas y lugares determinados, o condicionarlas al cumplimiento de ciertos requisitos. Sis magistrats del Constitucional (perquè no saben llegir, perquè volien ser creatius, perquè els excessos de l'executiu han donat mastegat l'argument o per tot plegat) han confós extralimitació amb suspensió —¿de manera deliberada?—, han decidit que el confinament de març i abril no limitava els drets, els suspenia, i han conclòs, per considerar alteració de l'ordre públic qualsevol crisi catastròfica, que calia l'estat d'excepció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada