dijous, 1 de juliol de 2021

¿Fugitius o exiliats?

Des d'un punt de vista estrictament jurídic, Carles Puigdemont i els exconsellers que romanen a l'estranger no són fugitius. Puigdemont no és cap fugat per diverses raons: quan marxà a Bèlgica, no pesava sobre ell cap ordre de detenció o compareixença davant d'un jutge; quan es dictà l'ordre europea de detenció, l'expresident es presentà voluntàriament en un tribunal belga i aquest denegà les pretensions dels tribunals espanyols (després, tornarien a denegar-les uns jutges alemanys). I quelcom semblant s'ha anat esdevenint amb els exconsellers Comin, Puig i Ponsatí. Fugitiu és aquell que s'amaga i no es lliura a les autoritats policials o judicials malgrat pesar sobre ell una ordre de cerca i captura. N'hi ha casos coneguts. Ara bé, els partits centralistes i tots els mitjans d'àmbit estatal, a còpia de repetir-ho contínuament, han aconseguit fixar en l'imaginari col·lectiu la idea que els quatre polítics catalans són veritables fugitius. Altra qüestió distinta és dilucidar si Puigdemont i els exconsellers són exiliats o no. Segons José Luis Villacañas, a Puigdemont no li quadra aqueix estatus. El filòsof afirma que un exiliat individual és una cosa molt estranya.

Qui abandona el seu país per una actuació sobre la qual hauria de donar compte en un tribunal convencional que jutge amb garanties i una defensa tècnica no pot considerar-se exiliat. L'estatut d'exiliat sol correspondre a un col·lectiu indefinit, víctima de persecució política a causa d'idees i valors professats en consciència, que esdevenen conducta perseguible. Villacañas diu que exiliats i perseguits per idees sempre són grups, i que només són rellevants per a l'exili els actes d'opinió i d'expressió, però no els administratius, regulats per una llei positiva. Jo trobe que això és limitar massa el concepte d'exili. L'individual també existeix. Exiliada és tota persona obligada per força a viure fora de la seua pàtria. A més a més, l'exili català no és individual; tots els partits polítics independentistes tenen exiliats (ERC, JxCat, CUP). Tampoc no està clar que anaren a ser jutjats amb garanties per un tribunal imparcial. Certament estan encausats per actes administratius, però els diferents pronunciaments d'organismes internacionals i tribunals europeus posen de manifest que els jutges espanyols no solen respectar els estàndards de justícia vigents a països democràtics.

Amb independència que la llei positiva puga regular malament certes infraccions i les seues penes —una resolució de l'Assemblea del Consell d'Europa insta Espanya a reformar la tipificació del delicte de sedició—, allò més clarificador per a definir l'estatus de Puigdemont i els altres exiliats són les nocions d'abnegació i utilitat. Junqueras fou més abnegat que Puigdemont. L'activisme polític pot dur a la desobediència civil i a la violació de la llei. El desobedient coneix la vigència d'aqueixa llei bé que la considere injusta. Vol canviar-la i, si té un grau molt elevat d'abnegació, assumeix les conseqüències penals d'infringir-la. Així, esdevé símbol del seu compromís amb la nova legalitat a què aspira. A Puigdemont se li retreu covardia, però és un retret parcial; sol venir del nacionalisme espanyol que, lògicament, voldria veure l'expresident català a la garjola. Molta gent amb vocació carcellera diu que no hi ha dignitat en la marxa dels exiliats. M'agradaria saber quants dels qui fan aquest retret entrarien en presó per iniciativa pròpia. En realitat, tampoc no sabem si Junqueras va mantenir conscientment la conducta prototípica de la desobediència civil.

Quan decidí restar a Espanya, ignorava que li imposarien presó cautelar incondicional. Per tant no es pot suposar sense més que haja mostrat el seu sentit republicà sotmetent-se "voluntàriament" a la llei que considera injusta pel respecte que li mereix la llei que un dia serà justa, com afirma Villacañas. Allò ben clar és, però, la nul·la qualitat democràtica del poder judicial espanyol, que actua venjativament amb l'independentisme. I açò ens duu a la noció d'utilitat. L'exili dels polítics catalans ha sigut útil; permet de comprovar la classe de justícia que tenim. Puigdemont ha donat visibilitat internacional a les aspiracions de Catalunya —des de presó hauria estat molt difícil— i ha activat tot el seguit de recursos davant els tribunals europeus que poden servir per a corregir les tatxes de la justícia espanyola. De moment, les instàncies judicials de la UE s'han manifestat sobre la inexistència de tipus penals espanyols en la legislació d'altres països europeus, sobre com s'obté l'acta d'eurodiputat, sobre l'abast de la immunitat parlamentària... I pròximes sentències podrien constituir una esmena total a les euroordres i al judici contra els líders independentistes.

Imaginar com s'haurien desenvolupat tots els esdeveniments si Puigdemont s'hagués lliurat a la justícia espanyola és un exercici va. Podem intuir que li hauria caigut la pena més elevada per ser president de la Generalitat quan se celebrà el referèndum de l'1 d'octubre de 2017. (L'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa li acaba de recordar a Espanya que no s'han de posar sancions exagerades a infraccions no violentes.) És pot deduir que la condemna hauria estat recorreguda davant els tribunals de la UE. Puigdemont no seria eurodiputat, com no ho és Junqueras. Amb tots els líders independentistes engarjolats, la política espanyola potser hauria rutllat per uns camins distints. La presència institucional de l'expresident català a Europa emprenya molt un Estat que es proclama plenament democràtic. Evidentment no es pot comparar l'exili de Puigdemont amb el dels republicans espanyols, que fugien d'una dictadura. Però és difícil explicar en l'exterior que un estat democràtic obligue ciutadans seus a marxar fora. Si no són fugitius, ni exiliats, ¿com cal anomenar-los? ¿Turistes? ¿Emigrants? Potser per tot això se li té tanta malvolença a Puigdemont.

Posa en evidència la "democràcia" espanyola a l'esfera internacional. ¡Ni l'esquerra ha estat capaç d'abandonar el marc mental del nacionalisme espanyol més reaccionari! El ministre de Justícia, Juan Carlos Campo, ignora la immunitat parlamentària; afirmà que Puigdemont serà detingut si torna a Espanya: Es un huido de la Justicia. Le invito a que venga para ser juzgado. El PSOE practica el paternalisme amb els nou indultats. Hay momentos en que es útil el castigo y otros en que es útil el perdón, y ahora es el momento del perdón, va dir Pedro Sánchez. Amb Puigdemont, però, no hi ha perdó. Brivant, miserable, covard, fugitiu, són epítets que li dediquen els polítics espanyols, els mitjans de comunicació d'àmbit estatal i molts intel·lectuals que es presenten com progressistes. I aquest retrat del polític català ha fet fortuna entre moltíssims ciutadans espanyols. Si afegim que molts estan en contra dels indults, caldrà convenir que Espanya continua sent la terra que tan admirablement va mostrar Goya, altre exiliat reeixit, en Los caprichos, una de les seues famoses sèries de gravats. En fi, ¿són exiliats els polítics catalans expatriats? Jo crec que sí.