divendres, 30 de desembre del 2016

Pardals

A l’illa de Cos vivia un home anomenat Eumel, fill de Mèrope (una de les Plèiades, objecte de desig del caçador Orió, que les perseguia amb el seu gos abans de transformar-se tots ells en estrelles). Tenia dues filles i un fill, els tres plens de supèrbia. Les noies es deien Bisa i Meropis; el noi, Agró. Habitaven en una propietat apartada, dedicats al conreu de la terra, que els donava collites abundants; per això es limitaven a tributar culte a la Terra, menyspreant els altres déus. Si algú invitava les joves a una festa d’Atenea (la Minerva romana), el germà refusava en llur nom, al·legant que a ell no li agradaven les dones amb ulls d’òbila —els ulls d’Atenea eren com els d’una òbila—; si eren invitades a una festa en honor d’Hermes, deia que abominava dels déus lladres; i si es tractava d’Àrtemis (la Diana dels romans, deessa de la caça), responia que li disgustaven les dones que corren de nit. En una paraula, tot eren insults a les divinitats. Enutjats, Àrtemis, Hermes i Atenea decidiren de venjar-se, i un capvespre es presentaren tots tres a la casa dels joves. Atenea i Àrtemis havien pres la forma de donzella, i Hermes, la d’un pastor. Aquest invità el pare i el fill a un banquet que, va dir, els pastors donaven en honor d’Hermes, i els demanà que enviaren Bisa i Meropis al bosc d’Atenea i Àrtemis. En sentir aquest nom, Meropis prorrompí en insults, i tot seguit quedà transformada en òbila. Bisa es convertí en l’ocell de Leucòtea (gavina); Eumel, en corb; Agró, en corriol. Allò que no aclareix el mite és si, a partir d'aleshores, el corriol —el chorlito en castellà— i les seues germanes, la gavina i l'òbila, s'animaren a sovintejar les festes orgiàstiques. Potser, la nit de cap d'any, després de les dotze campanades, algú puga comprovar-ho.

dissabte, 24 de desembre del 2016

Nit de Nadal

Avui és 24 de desembre. Celebrarem, per tant, la nit de Nadal. Pocs saben, però, que també se celebra la diada de Sant Delfí, bisbe de Bordeus, que possiblement havia nascut a Pamplona. Sant Delfí participà al Concili de Saragossa de l'any 380 on es condemnà el priscil·lianisme. Els seguidors de Priscil·lià professaven unes idees estranyes: negaven la Trinitat —segons ells, les tres persones són simples atributs de l'essència divina—; afirmaven que el dimoni no ha estat creat per Déu —ha sorgit del caos i és el responsable dels fenòmens físics i meteorològics—; creien que els cossos estan sotmesos a la influència dels astres —cada part del nostre cos depèn d'un signe del zodíac—; sostenien que Jesucrist no fou un ésser real sinó una il·lusió creada per Déu; negaven la resurrecció de la carn; defenien que els illetrats i les dones podien accedir als ordes sagrats. La referència al zodíac em crida l'atenció; segons Joan Amades, els nostres avis i besavis estaven molt pendents del cel la nit de Nadal. A finals del segle XIX i durant bona part del XX, ningú no esperava el trineu de Pare Noel. Les persones miraven el cel per altres motius.

La gent s'esforçava per descobrir alguns estels —el Catarí, el Giner— els quals no veia més que amb els ulls de la bona fe i la credulitat que tant sol caracteritzar el poble pla. Hom associava un d'aquests estels amb el naixement de l'any. Creia que si algun Nadal l'estel deixava de sortir, l'any nou no podria començar i, per tant, el món s'acabaria. Els nostres avis també escrutaven la Via Làctia, coneguda a casa nostra com Carrera de Sant Jaume. Efectivament, des de les nostres terres, seguint la direcció de la Via Làctia, es podia arribar a Sant Jaume de Galícia, on es troba el sepulcre de l'apòstol. Tanmateix, nombrosos especialistes neguen l’estada de Sant Jaume a terres hispàniques —neguen, per tant, l’autenticitat de la relíquia compostel·lana. Les despulles que jauen al sepulcre de Compostel·la s'adjudiquen al bisbe Teodomir o, ves per on, a l’heretge Priscil·lià. ¡Quines coincidències! En realitat, aquesta dèria d'escrutar el firmament té les seues arrels en creences molt antigues. Els pobles gentils situaven el país dels morts, la terra de les ànimes, més enllà de l'extrem occidental del món aleshores conegut, el finis terrae.


Cada estel de la Via Làctia era, doncs, una animeta que es dirigia al país dels morts. En terres valencianes, la galàxia també era anomenada Camí del Rei Jaume; quan l'ànima del monarca va pujar al cel, els angelets, per tal de celebrar la seua arribada, li van tirar un doll d'estrelles, com si foren flors, que van deixar sembrat tot el camí que seguiren, el qual sempre més ha restat com encatifat de llumenetes, en record etern de les gestes del gran rei. Ja es veu que en totes aquestes llegendes sura la idea de trànsit, de pas entre allò que acaba i allò que comença. En realitat, l'actual diada de Nadal és una cristianització de les saturnalia, festes romanes que se celebraven durant el solstici d'hivern. Amades també conta un costum molt estès per les nostres terres. La xicalla formava colles i, proveïda de llaunes i altres estris que produïren soroll ben estrident i carregós, anava a fer com una mena d'esquellots per les cases, tot captant la voluntat, al so d'una cantarella que deia: «Senyorets i senyoretes, / doneu-nos la voluntat, / que si no nos en la donen, / els farem dolor de cap.» El veïnat no es feia pregar, per tal d'allunyar aquell estrèpit molestós.

Aquests costums han desaparegut. Avui, els nens esperaran Pare Noel, personatge inspirat en un bisbe del segle IV anomenat Nicolau, que visqué a Mira, Anatòlia (possessió llavors de Grècia). En occident se’l coneix com Sant Nicolau de Bari, perquè els cristians van traure suposadament les seues relíquies (quan els turcs envaïren Àsia Menor) i les van portar a la ciutat italiana, on es conserven. No hi ha, però, cap prova de l'existència del sant. Tot fa pensar que l'Església creà el mite de Sant Nicolau, atribuint-li trets i accions pròpies del déu grec dels oceans, Posidó, i del déu teutònic de la collita, Hold Nickar. El temple de Bari dedicat a la deessa Befana (l'Àvia) fou derrocat; al seu solar es bastí una basílica en honor de Sant Nicolau. Fins aleshores, Befana era coneguda per omplir de regals els mitjons dels nens, fet que passà a ser atribuït al sant barbut. Tanmateix, atès que els documents sobre la seua vida inspiraven poca confiança, el papa Pau VI ordenà en 1969 la remoció de la festa de Sant Nicolau del calendari oficial catòlic. I amb tots aquests ingredients dubtosos, celebrarem avui la nit de Nadal. ¡Bones festes i bon any a tothom!

(publicat a Levante-EMV, el 24/12/2016)

dimecres, 21 de desembre del 2016

El sorteig de Nadal

Demà se celebra el sorteig nadalenc de la loteria. Les seues butlletes reben el nom de décimos perquè l’apostant portador juga la “desena” part de l’import d’un bitllet. El décimo és, per tant, el document mínim necessari per a participar en els sorteigs de la loteria de bitllets. De cada número de loteria s’emeten vàries sèries. Cada sèrie, o bitllet, consta de deu décimos. La fracció identifica cada décimo d’un mateix bitllet, de manera que cadascun és distingible de qualsevol altre, fins i tot si és del mateix número i de la mateixa sèrie. Els bitllets de la Loteria Nacional espanyola es consideren valors de l’Estat, i llur falsificació o esmena estan subjectes a les prescripcions del Codi Penal. A més, els bitllets són documents al portador; no es reconeix més propietari que la persona que els presenta, sense perjudici del dret de tercer reivindicable als tribunals. En 2009 i 2010, es van emetre 195 sèries de cada número. Com el preu de cada décimo era de 20 euros (200 euros por bitllet), el preu d’un número complet eren 39.000 euros.

A partir de 2011, participen 100.000 números al sorteig, des del 00000 al 99999 (ambdós entren en el bombo i, per tant, poden donar la grossa, encara que molts supersticiosos no s’ho acaben de creure). El total de l’emissió munta a 3.315 milions d’euros. La quantitat destinada a premis (el 70% de l’emissió) arriba als 2.320 milions d’euros. El 30% restant es destina a pagar comissions als punts de venda (3,70%) i a despeses d’administració i guanys del Tresor Públic (vora el 22%). En total es premien, al sorteig de Nadal, 22.667.800 décimos. S’introdueixen 1.807 boles al bombo de premis, amb les següents quantitats per cada bitllet: un primer premi, la “grossa”, de 4.000.000 € (400.000 € al décimo); un segon premi de 1.250.000 € (125.000 € al décimo); un tercer premi de 500.000 € (50.000 € al décimo); dos quarts premis de 200.000 € (20.000 € al décimo); vuit quints premis de 60.000 € (6.000 € al décimo); 1.794 premis de 1.000 €, coneguts com la “pedrea” (100 € al décimo). Els premis de Nadal estan, doncs, molt repartits.

També hi ha premis especials: dos premis de 20.000 € als números anterior i posterior al primer premi (2.000 € al décimo); dos premis de 12.500 € als números anterior i posterior al segon premi (1.250 € al décimo); dos premis de 9.600 € als números anterior i posterior al tercer premi (960 € al décimo); 297 premis de 1.000 € a la centena (tres primeres xifres) dels primer, segon i tercer premis (100 € al décimo); 198 premis de 1.000 € a la centena (tres primeres xifres) dels dos quarts premis (100 € al décimo); 2.997 premis de 1.000 € a tots els bitllets les 2 últimes xifres dels quals coincidisquen amb les del primer, segon o tercer premis (100 € al décimo); 9.999 reintegraments (coincidència de l’última xifra del primer premi) de 200 €, premiant el portador amb el mateix valor de la seua participació (20 € al décimo). Total: 15.304 premis (9.999 reintegraments més 5.305 premis majors). Demà, molts n'estaran pendents.

Durant la guerra civil hi hagué Loteria Nacional tant al bàndol nacional (Sevilla i Burgos) com al republicà (Madrid, Barcelona i València). A principis de novembre de 1936, davant la proximitat a Madrid de les tropes de Franco, el govern de la República decidí traslladar a València molts organismes —loteries, entre ells. Els sortejos se celebraren en una gran nau industrial, un antic magatzem de taulons del carrer Troia, que tenia cabuda per a 2.000 persones. Per al sorteig de Nadal del 22 de desembre de 1936, es confeccionà un dosser amb un estendard roig, flanquejat per la bandera republicana i la senyera. En aqueix sorteig, s’utilitzaren els bombos de Madrid i actuaren com a cantors els xiquets del Col·legi Imperial de Sant Vicent Ferrer. El número de la grossa fou el 05.287, premiat amb 30 milions de pessetes, venut a Madrid. De desembre de 1937 a gener de 1939, els sortejos se celebraren a Barcelona.

divendres, 16 de desembre del 2016

Les guerres, la guerra


La primera víctima d'una guerra és la veritat. La història, que sempre escriuen els vencedors, sol posar l'èmfasi en les victòries. Aquestes solen presentar-se revestides amb els atributs del valor, el sacrifici i la camaraderia dels combatents. Rarament es parla de l'embrutiment, la perversió o la rapinya. La victòria sempre té el correlat de la derrota. En les guerres hi ha lloc per a les empreses heroiques, però també per a l'espant, la covardia i la traïció. Des de l'antiguitat més remota, els conflictes bèl·lics són una excusa per a la sostracció violenta de les coses alienes (terres, possessions, béns seents) i les persones. Hom podria pensar que els presoners de guerra ja no esdevenen ostatges o esclaus en les guerres modernes. ¡Falsa apreciació! Guerra és a modernitat com aladre de rella a tractor. En zones perifèriques del denominat món occidental, els conflictes armats semblen guerres medievals. Dones, xiquets i xiquetes —les altres grans víctimes de totes les guerres— són sistemàticament sotmesos a la condició d'esclaus sexuals. Hi sovintegen els xiquets soldats. La guerra embruteix, espanta, fereix, amputa i embogeix. El cavall roig de l'Apocalipsi arruïna els països i les ciutats que trepitja. Provoca la destrucció del medi ambient, i del patrimoni històric i artístic de moltes contrades. Als combats moren per centenars de milers o milions els homes més joves. La tortura i la violació estan a l'ordre del dia en qualsevol guerra. Els convenis internacionals —els de Ginebra, posem per cas— i el dret internacional humanitari que regula la protecció de les víctimes dels conflictes armats solen ser paper mullat. El flux d'exiliats i desplaçats a causa de la guerra no cessa mai. L'imperialisme de les grans potències, el fanatisme religiós i l'afany depredador del capitalisme adoben totes les guerres —adoben, per tant, la guerra de Síria. Alguns artistes —Goya en la sèrie de gravats titulada Los desastres de la guerra— han captat l'horror de les conflagracions bèl·liques. També els escriptors i els periodistes —sobretot els corresponsals de guerra— són cronistes de l'espant.

dilluns, 12 de desembre del 2016

Ensems


Caminen ensems. La resplendor enlluernadora omple l'horitzó i dibuixa les seues siluetes
mentre llurs ombres s'allargassen en l'hora màgica.   

dissabte, 10 de desembre del 2016

Massa lentitud

A primeries de l'estiu passat, se celebrà el primer aniversari dels nous ajuntaments d'esquerres, però les fulles del calendari han continuat caient. Ja ha transcorregut any i mig des de juny de 2015. ¡El temps vola! Fa l'efecte que l'esquerra, després dels vint anys de govern autoritari de Rus, estiga tenallada per la por de semblar igualment autoritària. ¡Temor infundat! Ara mateix, qualsevol persona amb dos dits de front té clar que les maneres de governar han canviat substancialment. L'actual majoria municipal ha de tenir por justament del contrari, de semblar massa tova o indecisa. El tripartit fou elegit per a governar. ¿Significa això que ha d'impedir la participació ciutadana? No; govern resolutiu i participació no són elements irreconciliables. La representativa i la participativa no són formes democràtiques excloents sinó complementàries. Hi ha democràcia participativa quan s'estableixen canals —organitzatius o tècnics— perquè els ciutadans puguen influir directament en les decisions públiques. L'ús freqüent de mecanismes plebiscitaris i eines telemàtiques afavoreixen la participació, milloren la qualitat democràtica.

L'àmbit local és el més idoni per a impulsar iniciatives —consells veïnals, consultes populars, redacció de pressupostos participatius— que estrenyen relacions entre polítics i ciutadans. Ara bé, aconseguir que la participació funcione efectivament no és un camí de roses. S'hi oposa la tendència abstencionista, molt estesa entre la ciutadania. Cal, per tant, molta pedagogia prèvia. S'han de prevenir també efectes perversos, com ara la fatiga dels veïns, aclaparats per l'excés de consultes i debats, o la falta de representativitat de les decisions preses. I cal reivindicar una reforma del marc legal, que ara mateix no permet processos derogatoris i restringeix molt l'ús dels mecanismes plebiscitaris. Executar les decisions preses pel conjunt de la comunitat ha de ser competència de polítics i funcionaris, però els consells ciutadans haurien de supervisar els processos executoris. Tot açò pot semblar revolucionari, però s'aplica des de temps immemorial en alguns cantons suïssos. El consistori xativí compta amb una Regidoria de Participació Ciutadana. Molts veïns i veïnes de la ciutat no acabàvem de tenir clar quins eren els seus plans.

Si s'ha de jutjar pel que havíem vist, encara érem lluny de qualsevol model participatiu real. Les reunions informatives per tal d'anunciar projectes d'aquesta o aquella regidoria, les assemblees en la via pública —a les quals acudeixen trenta o quaranta persones, quasi totes militants del partit convocant— o consultes populars amb escassíssima participació i resultats d'empat tècnic no podien ser ni de bon tros l'estació final del trajecte. En juliol, l'Ajuntament semblà despertar; es constituí el Consell de Participació Ciutadana que preveia la Carta de Participació Ciutadana aprovada l'any 1994. El regidor responsable explicà que es revisarien la Carta i el reglament de funcionament del Consell, i que un capítol del pròxim pressupost municipal seria redactat de manera participativa. Per fi sabíem alguna cosa sobre els objectius municipals en matèria de participació. També sorgiren, però, interrogants. ¿Implicaria, l'obertura del procés participatiu, més lleialtat entre els grups que recolzen el govern local? No sé. Els seus comportaments davant assumptes polèmics són, fins ara, preocupants; denoten insolidaritat o desconfiança.

D'altra banda, atès que els partits infiltren i controlen sovint els moviments i les entitats socials ¿com s'evitarà que el Consell esdevinga una corporació paral·lela on alguns vulguen aconseguir posicions d'avantatge que no es corresponguen amb la representativitat assolida en les urnes? En qualsevol cas, ja anava sent hora de concretar els plans d'una regidoria que s'ha de dedicar a un sol assumpte: la promoció de la participació veïnal. La primera mesura pràctica ja s'ha anunciat; l'Ajuntament sotmetrà a votació ciutadana el destí d'una part del pressupost d'inversions per al pròxim any. Tot és posar-s'hi. Ara bé, als simpatitzants del tripartit ens neguiteja tanta lentitud. Ja comencen a sorgir crítiques —la de l'Ateneu Popular, posem per cas— a la trajectòria d'una regidoria titllada de redundant. I parsimoniosa, caldria afegir; passarem l'equador del període municipal i encara no haurem sortit de la pedagogia prèvia i les jornades de trobada per a conèixer les demandes col·lectives.

(publicat a Levante-EMV, el 10/12/2016)

diumenge, 4 de desembre del 2016

Connectar amb el carrer

Diferents esdeveniments polítics, com ara el Brexit, la victòria de Donald Trump i la previsible remuntada de les forces populistes i feixistes a França i Alemanya són conseqüència d'una doble derrota política i cultural dels progressistes. Tradicionalment, l'esquerra solia portar la davantera en matèria cultural. El problema és que el sistema ho degluteix tot, ho assimila tot. Modes que semblen trencadores al principi —la contracultura dels seixanta n'és bon exemple— esdevenen ràpidament manifestacions culturals exquisides, acaben integrades dins les pautes establertes socialment. Per altra banda, sempre ha existit una esquerra divina, la denominada gauche divine, formada sobretot per persones provinets de la burgesia, que difon els continguts de la cultura més elevada i exquisida. No seré jo qui blasme les arts —música, arts plàstiques, literatura— més excelses, però no s'hauria d'oblidar que el sistema aprofita el vernís proporcionat per les elits culturals. Paral·lelament, els progres solen menysprear els productes culturals més baixos. El menyspreu es tradueix en burles pel mal gust de les classes populars. El populisme, en canvi, no fa escarafalls de res.

L'obra Chavs: the demonization of the working class, del britànic Owen Jones, explica com els mitjans de comunicació i els cercles del poder presenten les persones d'extracció social baixa com ignorants, mal educats, irresponsables i facinerosos. A causa dels seus aires de superioritat moral, l'esquerra va perdent la batalla cultural. Burlar-se dels gustos de poligoners i xonis no condueix enlloc. Les víctimes de la burla perceben els victimaris com gent afectada d'un atac de prepotència classista. «¿Què s'hauran pensat, aquests creguts?» Per altra banda, és freqüent que els membres de l'esquerra tradicional adopten les maneres de captenir-se, els usos socials i la vestimenta que dicta l’establishment. Es considera que el contrari no és propi de gent honorable i decorosa. Renuncia, per tant, a uns codis de conducta diferenciats i permet que els polítics de noves forces emergents introduïsquen pautes distintes en matèria d'indumentària, pentinat, jeia. Per als chavs —equivalent anglès de l'autòcton xonis—, els partits de l'esquerra clàssica són part integrant del sistema. Socialistes i comunistes no connecten amb el carrer.

Tanmateix, personatges histriònics com Donald Trump són capaços de captar el vot de les classes treballadores locals colpejades per la crisi econòmica i la deslocalització d'empreses. En resum: la munió d'indignats i gent marginada a causa de la globalització ja no confia en una esquerra clàssica percebuda com part integrant de la mateixa elit culpable de l'augment de les desigualtats. Els mitjans de comunicació no ajuden a millorar la situació. Els tradicionals grups espanyols de premsa, posem per cas, han caigut, a causa de llur situació econòmica catastròfica, en mans de bancs i empreses de l'IBEX 35. En aquest sentit, cal recordar que els grans mitjans d'informació nord-americans recolzaven la candidatura de Hillary Clinton. Tot indica que els partits socialistes no reeixiran mentre seguisquen adoptant les receptes econòmiques i les pautes culturals establertes. El PSOE se n'haurà de desmarcar per a sobreviure. En matèria cultural, haurà de fer una reflexió profunda. Ha de trobar la forma de compaginar cultura popular amb valors com la igualtat i la solidaritat de classe. De moment, el populisme està guanyant la partida a l'esquerra.

dimecres, 30 de novembre del 2016

L'orgue de Sant Feliu



A finals dels anys vuitanta del segle passat, a un grup de xativins, encapçalats per Salvador Laguía i l'empresari Joan Juan Barberà —aleshores president de l'Associació d'Amics de la Costera—, se li acudí una magnífica idea: dotar Sant Feliu d'un orgue. Es pensà en el mestre orguener Juan Bautista Díaz, Batiste. Com que la construcció de l'orgue costava prou diners, un dels impulsors, Joan Juan, féu gestions encaminades a trobar empresaris locals que volgueren col·laborar econòmicament en el projecte. L'Ajuntament de l'època, governat pel PSOE, també hi col·laborà. A finals de 1991, l'orgue ja estava enllestit. Se celebrà el concert inaugural el 8 de desembre d'aquell any. (Som a punt de clebrar, per tant, el vint-i-cinc aniversari de l'orgue.) Des de llavors, l'instrument, propietat municipal, està instal·lat en dipòsit a l'església medieval xativina. Ha sonat en nombrosos concerts, en solitari i acompanyant altres instruments. L'Associació d'Amics de la Costera l'ha fet servir, més d'una vegada, en els seus cicles de música antiga. Malauradament, algunes de les persones que materialitzaren la idea ja no són entre nosaltres —el mateix Batiste traspassà en febrer de 2014, víctima d'un accident de trànsit. L'orgue ha esdevingut, però, un element característic de la bellíssima església de Sant Feliu.

dimarts, 29 de novembre del 2016

Dins i fora


Llum i ombres, interior i exterior, entrefoscor dins i claredat fora, blanc i negre,
quiosc vidrat i mar oberta, primer pla i pla general...   

dissabte, 26 de novembre del 2016

Ainhoa

Divendres vinent se celebrarà a la discoteca Kulture Club un festival solidari a favor d'Ainhoa, una xiqueta que pateix una malaltia molt rara, la síndrome de Rett, un trastorn generalitzat del desenvolupament que afecta sobretot les nenes. Consisteix en una desacceleració del creixement cranial, a partir dels cinc mesos de vida, que provoca un deteriorament psicomotor progressiu, autisme i pèrdua del llenguatge. En essència, és una patologia neurològica. Segons els estudis científics, l'origen de la síndrome és la mutació d'un gen. El mal afecta una de cada deu mil xiquetes. Al conjunt de l'Estat espanyol pot haver-hi, per tant, unes dos mil afectades. Quan naix, una nena amb trastorn de Rett sembla normal. A poc a poc, però, comencça a manifestar-se la simptomatologia: manca d'autonomia, absència de parla, impossibilitat de fer servir mans o cames, escoliosi, autisme... Moltes xiquetes afectades tarden a ser diagnosticades. És el cas d'Ainhoa. Per als pares, assabentar-se de les causes del retard de la filla esdevé un drama.

S'ha de tenir present que no existeix remei per a la síndrome de Rett. Només es pot aspirar a pal·liar-ne els símptomes. Les malaltes reben teràpies per a retardar la progressió de la discapacitat motriu i per a millorar la capacitat de comunicació. (També es poden subministrar fàrmacs que contraresten els trastorns motors.) Ainhoa ha rebut assistència, clínica i educativa, de l'administració pública valenciana. Però les nenes amb síndrome de Rett requereixen atenció les vint-i-quatre hores del dia. Els seus pares proporcionen a Ainhoa tota mena de tractaments complementaris (hipoteràpia, teràpies ocupacional, sensorial i cognitiva, natació...). La nena rep fins i tot assistència domiciliària. Les persones interessades se'n faran una idea si entren al compte de Facebook Ainhoa, tu sonrisa, nuestro RETTo. Els seus pares intenten que la xiqueta acudisca a centres especialitzats en el tractament d'un trastorn que —no ho oblidem— és greu i té mal pronòstic. Ara bé, els centres més avançats en l'estudi de les malalties rares solen ser privats i estan situats molt sovint fora dels límits geogràfics de la nostra comunitat autònoma.

Els pares d'Ainhoa també assisteixen a jornades i congressos dedicats a l'estudi de la síndrome de Rett. Qualsevol dels qui llegeixen aquestes línies i jo mateix també cercaríem el millor per a un fill nostre si aquest patís una malaltia rara. Les famílies dels malalts han d'abordar, però, unes enormes despeses en trasllats i tractaments. I ací és on entra la solidaritat de molts veïns de Xàtiva i d'altres localitats de la Costera i comarques limítrofs. S'ha organitzat tot un moviment solidari en què participen persones de peu, associacions, clubs esportius, grups de manualitats i artesania, empreses, mitjans de comunicació... Divendres, com deia al principi, se celebrarà un festival amb participació de tres grups musicals, Oscura Visión, Bordes Libres i Junts d9, que actuaran desinteressadament. Les empreses involucrades han col·laborat també de manera altruista. Hi haurà picadeta, una vidriola solidària i estand amb venda de samarretes, clauers, bolígrafs... Tota la recaptació serà lliurada a la família d'Ainhoa. Cal, per tant, acostar-s´hi.

Sovint, ens assabentem de casos com el d'aquesta xiqueta gràcies als telediaris i altres mitjans de comunicació. Bé que els protagonistes visquen en indrets llunyans, les seues vies doloroses fan aflorar els millors sentiments de cadascú. En moltes ocasions, les històries tenen un final feliç; els xiquets afectats per alguna malaltia rara aconsegueixen pagar-se un viatge a l'estranger, per a rebre teràpies no disponibles al nostre país. Qualsevol de nosaltres podria posar exemples concrets de pares i mares coratges que, després de concitar la bonhomia i l'ajuda de molta gent, han aconseguit de solucionar els problemes dels seus fills. La història d'Ainhoa és ben pròxima. Alguns lectors la coneixeran personalment. La xiqueta està matriculada en una aula específica del CEIP Jacint Castañeda de Xàtiva. La proximitat afavoreix la germanor, la implicació en les bones causes. Avui, he volgut fer un parèntesi —deixar aparcades altres qüestions d'actualitat política local— i sumar-me a l'onada de solidaritat que suscita el cas de la petita Ainhoa.

(publicat a Levante-EMV, el 26/11/2016)

dijous, 24 de novembre del 2016

Pienza

He visitat Pienza tres vegades (en 1993, en 2001 i en 2007). La petita població, situada a la vall de l'Orcia, entre Montepulciano i Montalcino, és una fita de l'urbanisme renaixentista. Des de 1996, està inscrita per la UNESCO en la seua Llista del Patrimoni Mundial. La vila fou bressol d'Enea Silvio Piccolomini, humanista nascut al si d'una família originària de Siena. En morir Calixt III, Piccolomini ascendiria al pontificat, amb el nom de Pius II. Roderic de Borja donà suport a tots els projectes de Pius II. Fins i tot col·laborà en el projecte de ciutat renaixentista del pontífex. Aquest havia decidit reestructurar la vila de Corsignano, municipi de la Toscana pertanyent a la província de Siena, i canviar-li el nom per Pienza, derivat del seu. Pienza és un dels pocs casos de realització urbanística unitària de les propostes teòriques quatrecentistes. Pius II animà els seus cardenals a construir-hi palaus per tal de completar el conjunt urbà. Roderic de Borja, que tenia gran amistat amb el nou pontífex —Calixt III l'havia nomenat cardenal— va construir a la plaça del duomo de l'antic Corsignano l'edifici que avui és conegut com el Palau del Bisbe.

El papa Piccolomini ordenà reconstruir la seua vila nadiua d'acord amb el model de ciutat ideal renaixentista. Els plànols foren obra del florentí Bernardo Gambardelli —conegut també com Bernardo Rossellino—, que havia treballat amb Leon Battista Alberti. Les obres començaren pels volts de 1459. Rossellino articulà la vila ortogonalment, a banda i banda d’un carrer principal, l’eix del qual coincidia amb la cresta del turó sobre el qual s'alça la població. En el seu centre, emplaçà el nucli monumental, al voltant i en funció d’una plaça trapezoïdal, concebuda visualment i en planta, seguint esquemes perspectius, com l’escenari d’un teatre clàssic. Pius II volia convertir la vila en indret de sojorn estiuenc. Consagrà el duomo el 29 d'agost de 1462. El projecte urbanístic quedà, però, inacabat. En realitat, la plaça trapezoïdal, dedicada a Pius II, i el conjunt d'edifcis que la volten constitueixen els principals atractius de Pienza. Hom podria dir que el projecte de ciutat palau ideal es materialitzà en una sola plaça. ¡Però quina plaça! Està presidida pel duomo, que conserva una de les façanes d'estil renaixentista més antigues d'Itàlia.

El seu aspecte ens pot semblar avui anodí, però fou una novetat en el seu temps. A l'interior del temple, les tres naus d'idèntica alçada recorden les esglésies alemanyes amb planta de saló. Abans de ser papa, Enea Silvio havia residit un temps en terres germàniques. Li agradaven els efectes que produeix la llum en l'interior d'aquestes esglésies. La catedral conserva cinc retaules d'escola sienesa. Fora, als dos laterals de la plaça, hi ha sengles palaus. El de Pius II s'alça a la banda oest. Té tres nivells, ordenats per pilastres i entaulaments. El pati interior és magnífic. La part posterior de l'edifici, la meridional, té unes llotges que donen a un jardí italià tancat. Les vistes sobre la Vall de l'Orcia són espectaculars. El Palau Piccolomini és semblant al Palau Rucellai fet per Alberti en Florència. A la banda est de la plaça, s'alça el Palau Borja, més auster que el papal. Conserva al cantó i la façana principal dos escuts arquebisbals de Roderic. Actualment, és seu del Museu de la Catedral, que alberga teixits, objectes religiosos, orfebreria, pintures dels segles VII (una crucifixió), XIV i XV —s'hi pot veure una Mare de Déu atribuïda a Luca Signorelli.








Enfront del duomo està el Palazzo Comunale —dissenyat també per Rossellino—, amb una llotja en la planta baixa i la sala del consell al pis superior. El seu campanar de rajol té menys alçada que el campanar del duomo, per a simbolitzar el poder superior de l'Església. A la plaça hi ha també un pou de travertí amb l'escut de la família Piccolomini. La vila conserva altres monuments destacables: l'església de Sant Francesc (que alberga unes pintures interessants del segle XV, fetes per artistes d'escola sienesa) i alguns palaus construïts en el segle XV. Vaig visitar Pienza per última vegada l'estiu de 2007. La meua estada coincidí amb un fet curiós. A la plaça trapezoïdal se celebrava un festival folklòric. Hi actuà un grup de danses de la vila aragonesa de Fraga —el llinatge Borja també té orígens aragonesos. Veure lluny de casa els passos de ball dels dansaires mentre escoltàvem la lletra de La balladora quan balla (la balladora quan balla / li pregunta al ballador / si li penja o no li penja / la punta del mocador) fou emocionant. Una viatgera preguntà: Oye, ¿en Aragón también hablan valenciano? ¡Gloriós! Si algunes persones viatjaren més...