diumenge, 4 de desembre del 2016

Connectar amb el carrer

Diferents esdeveniments polítics, com ara el Brexit, la victòria de Donald Trump i la previsible remuntada de les forces populistes i feixistes a França i Alemanya són conseqüència d'una doble derrota política i cultural dels progressistes. Tradicionalment, l'esquerra solia portar la davantera en matèria cultural. El problema és que el sistema ho degluteix tot, ho assimila tot. Modes que semblen trencadores al principi —la contracultura dels seixanta n'és bon exemple— esdevenen ràpidament manifestacions culturals exquisides, acaben integrades dins les pautes establertes socialment. Per altra banda, sempre ha existit una esquerra divina, la denominada gauche divine, formada sobretot per persones provinets de la burgesia, que difon els continguts de la cultura més elevada i exquisida. No seré jo qui blasme les arts —música, arts plàstiques, literatura— més excelses, però no s'hauria d'oblidar que el sistema aprofita el vernís proporcionat per les elits culturals. Paral·lelament, els progres solen menysprear els productes culturals més baixos. El menyspreu es tradueix en burles pel mal gust de les classes populars. El populisme, en canvi, no fa escarafalls de res.

L'obra Chavs: the demonization of the working class, del britànic Owen Jones, explica com els mitjans de comunicació i els cercles del poder presenten les persones d'extracció social baixa com ignorants, mal educats, irresponsables i facinerosos. A causa dels seus aires de superioritat moral, l'esquerra va perdent la batalla cultural. Burlar-se dels gustos de poligoners i xonis no condueix enlloc. Les víctimes de la burla perceben els victimaris com gent afectada d'un atac de prepotència classista. «¿Què s'hauran pensat, aquests creguts?» Per altra banda, és freqüent que els membres de l'esquerra tradicional adopten les maneres de captenir-se, els usos socials i la vestimenta que dicta l’establishment. Es considera que el contrari no és propi de gent honorable i decorosa. Renuncia, per tant, a uns codis de conducta diferenciats i permet que els polítics de noves forces emergents introduïsquen pautes distintes en matèria d'indumentària, pentinat, jeia. Per als chavs —equivalent anglès de l'autòcton xonis—, els partits de l'esquerra clàssica són part integrant del sistema. Socialistes i comunistes no connecten amb el carrer.

Tanmateix, personatges histriònics com Donald Trump són capaços de captar el vot de les classes treballadores locals colpejades per la crisi econòmica i la deslocalització d'empreses. En resum: la munió d'indignats i gent marginada a causa de la globalització ja no confia en una esquerra clàssica percebuda com part integrant de la mateixa elit culpable de l'augment de les desigualtats. Els mitjans de comunicació no ajuden a millorar la situació. Els tradicionals grups espanyols de premsa, posem per cas, han caigut, a causa de llur situació econòmica catastròfica, en mans de bancs i empreses de l'IBEX 35. En aquest sentit, cal recordar que els grans mitjans d'informació nord-americans recolzaven la candidatura de Hillary Clinton. Tot indica que els partits socialistes no reeixiran mentre seguisquen adoptant les receptes econòmiques i les pautes culturals establertes. El PSOE se n'haurà de desmarcar per a sobreviure. En matèria cultural, haurà de fer una reflexió profunda. Ha de trobar la forma de compaginar cultura popular amb valors com la igualtat i la solidaritat de classe. De moment, el populisme està guanyant la partida a l'esquerra.