dissabte, 10 d’abril de 2021

Entre la història i la ficció

El castell de Xàtiva ha estat notícia per diversos motius. S'ha tornat a obrir al públic. Aquestes pàgines han informat del nombre de visites al recinte i la procedència dels visitants. (Resulta que uns quants francesos van venir d'excursió durant els passats dies festius.) Com tots els altres espais municipals, el nostre monument més emblemàtic s'havia tancat per causa de la pandèmia. La Generalitat en té la titularitat, però l'Ajuntament, encarregat del manteniment, ha aprofitat el tancament per a fer algunes tasques; ha invertit 257.000 euros en reformar els lavabos, la cuina i la barra del restaurant, per a millorar l'accessibilitat en aqueixos espais. També s'han col·locat torns d'entrada al recinte i s'ha eliminat vegetació. Les obres han estat dirigides per Ferran Pina, arquitecte municipal. La Llei del Patrimoni Cultural Valencià (article 35, b,1) no exigeix permís exprés de conselleria per a obres de manteniment (habilitacions interiors dels immobles que no afecten llur percepció exterior i obres que, a més de limitar-se a conservar, reposar i mantenir elements preexistents, siguen reversibles i no comporten alteració de la situació anterior).

Ara bé, el text del mateix article diu que requeriran autorització «les actuacions d'urbanització dels espais públics que sobrepassen la seua mera conservació i/o reposició.» Dic açò perquè la zona enjardinada que hi havia en un costat del pati d'armes —i açò és altra dada noticiable— s'ha eliminat. Els xativins i xativines que hagen entrat sovint a l'alcàsser notaran de seguida el canvi, en una pròxima visita. Ja han aparegut comentaris per les xarxes socials. Sembla que dos tècnics municipals, arqueòleg i arquitecte, donaren el vistiplau per bones raons. En temps antics, el pati d'armes del castell no comptava amb jardinets. Per altra banda, les filtracions d'aigua i la vegetació posaven en perill l'estabilitat del tram de muralla comprès entre l'edifici neogòtic que alberga el restaurant i la torre també neogòtica que s'alça a prop del portal d'accés a la fortalesa. De fet, es prohibí acostar-se als merlets, pel perill de solsides. També és coneguda l'opinió de Vicent Torregrosa Soler, arquitecte conservador del castell. La va expressar en 2018 durant unes jornades, "Castells en l'aire. Els castells en la història i la ficció", celebrades a Sant Domènec.

Torregrosa es mostrà partidari d'enderrocar les parts neogòtiques de l'alcàsser, possessió, a la primeria del segle XX, dels Casesnoves, Bernardo Gómez i Gregorio Molina. Bernardo Gómez Igual, senador i propietari dels magatzems El Siglo Valenciano, reformà en estil neogòtic la residència dels Casesnoves, construïda al centre del conjunt. Seria molt dubtós que l'enderroc de l'exin castillos estigués emparat per la Llei del Patrimoni Cultural Valencià. A més, ens podem imaginar que part de la ciutadania s'esvalotaria. Ja sabem què passa quan cent anys d'existència consoliden la visió d'una tramoia. Nombroses persones creuen que són davant d'una construcció genuïna, existent des d'èpoques immemorials. Però tornem al jardinet. Seguretat i criteris històrics han aconsellat d'eliminar un element absolutament impropi. Pot sorgir alguna protesta irada. I també pot existir la temptació d'aprofitar políticament la protesta. Segons el meu parer, es perdria el temps en un assumpte d'escassa transcendència. Hi ha altra qüestió més interessant.

L'alcalde convocarà una reunió de la Comissió Mixta del Castell per a demanar la conclusió del pla director. La comissió es creà arran del conveni signat fa temps per Generalitat i Ajuntament. El pla director mai no ha passat de la fase prèvia, la recollida de documentació. I amb això s'ha estat funcionant fins ara. Cal recordar novament que el castell és propietat de la Generalitat. Els governs xativins de distints colors, a més de comptar els excursionistes que visiten la fortalesa, haurien de recordar a conselleria les seues obligacions. Convertir el castell en un recurs cultural i turístic útil exigeix reflexionar sobre els continguts i els usos, aprovar definitivament el pla director, determinar com s'ha de gestionar el monument, invertir diners en obres de consolidació i restauració. Les actuals autoritats locals se n'han recordat després d'haver-se gastat un dineral. ¡Al·leluia! Mai no és tard quan arriba. El patrimoni xativí compta amb molts elements materials i immaterials, però el castell és peça imprescindible per a elaborar un producte turístic atractiu.

(publicat a Levante-EMV, el 10/04/2021)

dimecres, 31 de març de 2021

Inici del viatge cap a Ferrara

Lucrècia Borja i Alfons d'Este, fill del duc de Ferrara, s'havien casat per procura el 30 de desembre de 1501 al Vaticà, en presència del papa, cardenals, ambaixadors i nobles. Tot seguit s'havia organitzat el seguici que havia d'acompanyar la filla d'Alexandre VI fins a la ciutat de Ferrara. La comitiva nupcial va partir de Roma el 6 de gener de 1502, en ple hivern. Seguí el trajecte següent: Castelnuovo di Porto, Città Castellana (a la regió del Laci), Narni, Terni, Spoleto, Foligno, Nocera Umbra, Gualdo Tadino i Gubbio (a l'Úmbria), Cagli, Urbino i Pesaro (a les Marques), Rimini, uns trams de la Via Flamínia i la Via Emília, Cesena, Forlí, Faenza, Imola, Bolonya, Castello Bentivoglio i, finalment, Ferrara (a l'Emília Romanya). El viatge durà prop d'un mes i estigué ple d'aturades durant les quals visità diverses corts.
 
Pintures al fresc en els murs del castell de Spoleto

dissabte, 27 de març de 2021

L'actualitat és una falla

Vivim dies caracteritzats per una altíssima densitat informativa. Tenim tots els trencacolls de la covid-19 (l'evolució de la pandèmia, les mesures per a frenar-la, les diverses vicissituds que depara la campanya de vacunació...). Només aquest assumpte ja proporciona un bon espectacle. Tan aviat com el govern central i la majoria d'autonomies es posen d'acord en una estratègia, la Comunitat de Madrid opta justament per la contrària. Esment a part mereix el numeret que s'ha muntat amb la vacuna d'AstraZeneca. A ningú no pot estranyar la desconfiança de molta gent envers aquest vaccí; autoritats europees i espanyoles han marejat amb un munt d'informacions enrevessades i antitètiques sobre edat aconsellada per a rebre'l, efectes secundaris i percentatge d'eficàcia. Ara ens diuen que és segur, però una part de la ciutadania no s'ho creu. D'altra banda, la negociació pèssima de les autoritats europees amb les empreses farmacèutiques —que explicava molt bé en un article el Nobel d'Economia Paul Krugman— fa sospitar que no estarem vacunats tots fins a les calendes gregues. Açò podria abocar-nos irremeiablement a una quarta onada pandèmica.

Però seguim amb la densitat informativa. Un diplomàtic europeu diu que Espanya fabrica més política d'aquella que pot consumir. Efectivament. Aquests dies, assistim a nyaps polítics de tota mena: unes mocions de censura poc meditades, compra de trànsfugues, eleccions autonòmiques anticipades, elaboració de llistes, Toni Cantó mirant de trobar un paper principal... Destaquen amb llum pròpia en aquest xou la cabriola de Pablo Iglesias i les declaracions d'Ángel Gabilondo: «Preferisc governar amb C's, abans que amb un Iglesias extremista.» En fi, ja es veu que Madrid continua sent un enorme forat negre que succiona bona part de l'actualitat, pandèmia inclosa. Però tot aquest allau de notícies envia a un segon pla dos assumptes ben interessants: els negocis tèrbols del rei emèrit i les notícies de tribunals. Com una columna no dóna per a tant, paga la pena centrar-se en l'activitat judicial, que ha posat el nom de Xàtiva als noticiaris. Comencem pel principi. A Pablo Casado i els seus companys de files els ve molt bé que els tribunals no ocupen la primera plana dels informatius. Ara mateix es jutja a l'Audiència Nacional la comptabilitat B del PP.

Tots els lectors saben que l'estrella de les vistes és Luis Bárcenas, que s'ha decidit a col·laborar amb fiscalia. Però hi ha altres actors, com ara J. M. Aznar i M. Rajoy, que han comparegut com a testimonis, beneficiant-se d'una circumstància extraordinària: poder declarar telemàticament. Un testimoni està obligat a dir la veritat, a no mentir, i no pot tenir cap assistència lletrada. Gonzalo Boye, advocat de l'acusació popular, va sospitar alguna cosa. ¿Está usted absolutamente solo?, preguntà a Aznar. , contestà aquest. Entonces, ¿por qué lleva mascarilla? Aznar i Rajoy van negar l'existència d'una comptabilitat B que ja han confirmat una sentència judicial i algunes persones els noms de les quals figuren als papers de Bárcenas. Recordem que un testimoni ha de dir la veritat. I si parlem de tribunals, haurem d'esmentar un grup de socarrats. En vint-i-quatre hores, Alfonso Rus es va assabentar que ha d'encarar-se amb dos processaments per contractar zombies en dues empreses públiques i per manipular l'adjudicació del call center de Diputació.

Les dels zombies són peces separades del cas Taula. Rus hauria ordenat múltiples contractacions irregulars en Imelsa i Ciegsa. Alcaldes del PP, amics, una mestressa de casa xativina (Eva Luisa Sarrión) i jugadors de l'Olímpic rebien remuneracions generoses, però ningú no treballava a les empreses. Tot s'ha conegut gràcies a les gravacions de Marcos Benavent, el jonqui dels diners. (Entre els zombies també hi ha algun socialista.) En l'assumpte del call center, més xativins. Rus adjudicà irregularment el servei a un soci de l'ex sogre de Benavent, Mariano López, que potser hi hauria intervingut com a intermediari, cobrant una comissió. Per a manipular el procediment es valgueren del funcionari Salvador Deusa, també de Xàtiva. Presumptes prevaricació, tràfic d'influències, malversació de cabals públics, frau en contractació pública, falsedat documental i blanqueig de capitals. Rus sempre diu que té la consciència neta. Com tots els acusats, que no estan obligats a dir la veritat. Total: l'actualitat és una falla. ¿Algú deia que no n'hem tingut?

(publicat a Levante-EMV, el 27/03/2021)

dimecres, 17 de març de 2021

¡L'arribada del Messies!

Tothom sap ja que Pablo Iglesias va a salvar Madrid. ¡L'arribada del Messies! I molta gent l'aclamarà, perquè el vell culte a la personalitat no acaba de desaparèixer. Està clar que l'entrada d'Iglesias en la competició electoral pot ser un revulsiu, però les seues maneres no m'agraden un pèl. Caldria interrogar-se per totes les motivacions de l'encara vicepresident del govern central. Fins ara, les enquestes no auguraven un bon resultat per a Unidas Podemos. Es vaticinava que no superaria la barrera del 5% del vot vàlid emès i quedaria fora de l'Assemblea de Madrid. Això podia suscitar una reacció en cadena, és a dir, una enorme pèrdua de vots en unes futures eleccions generals i la irrellevància política, com ja li passa a C's. D'altra banda, la vertiginosa actualitat política havia llevat protagonisme a UP. Per tant, Iglesias vol salvar en primer lloc la seua formació política. Si supera la barrera del 5%, tindrà assegurats almenys uns sis diputats, que d'altra manera es repartirien entre els partits més votats —el PP un d'ells. Alguns pennsen que també podria haver-se avançat a la temptació de Sánchez de provocar una crisi de govern.

En l'actitud d'Iglesias hi ha un punt de narcisisme. Deu creure que és providencial. Afirma que busca la unitat. En realitat, però, ha llançat un envit a Más Madrid. Aquesta manera de buscar la unitat no és de rebut. Llançar l'envit i pretendre, després, que qui no l'accepte explique les raons del rebuig és una manera d'actuar que no afavoreix la unitat. Abans s'hauria d'haver demanat una reunió, haver dialogat... S'ha de tenir present que Mónica García, líder de Más Madrid, és qui millor tasca d'oposició ha fet a Díaz Ayuso, en substitució d'un Ángel Gabilondo silent. A més, el grup parlamentari de Más Madrid triplicava en nombre de diputats el grup d'UP. ¿Per quina regla de tres es pensa Iglesias que és ell qui ha de liderar tot l'espai a l'esquerra del PSOE? És més, existeix una creença no verificada: que la unitat seria beneficiosa per a l'esquerra. No ho tinc gens clar. En circumscripcions on s'elegeixen moltíssims diputats hi ha proporcionalitat. La diversitat d'ofertes polítiques permet que no es perda cap vot per qüestions de matís o de discrepàncies al si dels blocs. És millor que MM i UP es presenten a les eleccions per separat.

En política, dos i dos no solen sumar quatre. Ho hem vist múltiples vegades. Nombroses gents d'esquerra pensen que Pablo Iglesias ha actuat de manera personalista. Els qui el votaren com a candidat a presidir el govern central també tenen motius per a estar sorpresos, sobretot si no són ciutadans de la Comunitat de Madrid. Antón Losada feia aquesta reflexió: La gente lo que quiere es ver a los gobiernos gobernando. Los gobiernos no están para resolver problemas personales. «¿Estoy incómodo en el Gobierno, tengo contradicciones?». No haberte presentado. Eres el vicepresidente del Gobierno. Un gran poder, como dice el tío de Spiderman, viene con una gran responsabilidad. ¿Qué es esto de salir corriendo? En part, Losada té raó. Madrid ho fagocita tot. Al cap i a la fi, les del dia 4 de maig són només unes eleccions d'una comunitat autònoma. Els altres ciutadans de l'Estat no necessitem que Pablo Iglesias ens salve de res. Tampoc no crec que ell sol puga frenar la dreta i l'extrema dreta. Deu imaginar-ho, perquè —amb altra mostra de narcisisme— s'ha permès de repartir rols i dir-li a Ángel Ggabilondo què ha de fer exactament.

Mónica García ha contestat: Las mujeres estamos cansadas de hacer el trabajo sucio para que nos pidan que nos apartemos en los momentos históricos. Està clar que la candidata de Más Madrid no vol un mascle alfa que la tutele o que vulga salvar-la. No, les coses no es fan així. Iglesias hauria de recordar els companys desapareguts d'aquella foto que es feren junts a Vistalegre en 2014. En qualsevol cas, voldria acabar la reflexió amb alguns apunts positius. No tots els polítics estarien disposats a canviar l'escó de vicepresident del Consell de Ministres per un bitllet d'anada cap al desconegut. Si la participació de Pablo Iglesias als pròxims comicis de Madrid aconsegueix mobilitzar tot l'electorat d'esquerres, els madrilenys en podrien traure alguna cosa de profit. Almenys, Díaz Ayuso tindrà enfront, durant la campanya, un parell d'oponents corretjosos i que no es mosseguen la llengua —bé que Iglesias corre el risc de passar-se de frenada—; Díaz Ayuso i Rocío Monasterio, dues dones que no es tallen un pèl si han d'actuar com veritables hienes, es berenarien en un tres i no res el savi i bondadós professor Gabilondo. Falta saber si C's sobreviurà. (Si el seu vot fos decisiu, ¿a quina opció donaria suport?) Amb o sense unitat de tota l'esquerra renovadora, tant de bo la ultradreta no governe Madrid. Al final, tot allò que passa en aquest territori acaba influint en la resta de l'Estat.

dilluns, 15 de març de 2021

¡Riu-te tu de Joc de trons!

La gent del carrer sempre ha anat per un costat i l'establishment, per un altre. De vegades, però, la divergència es torna descomunal. Ara mateix, en plena pandèmia, assistim a l'espectacle que està donant una part essencial del sistema, el conjunt de partits polítics. ¡Riu-te tu de Joc de trons! Múrcia havia esdevingut l'escenari d'una trama amb girs inesperats. Resultaria que el PP murcià es manté al poder gràcies a una presumpta xarxa de corrupció nodrida a base de favors, prevaricació, suborns, adjudicacions irregulars de contractes públics, clientelisme... (L'escàndol de les vacunacions d'alts càrrecs i funcionaris seria la punta de l'iceberg.) C's, que es presentà a les últimes eleccions amb la promesa d'acabar amb tot això, a l'hora de la veritat donà suport al PP en els governs autonòmic i local. Aviat sorgiren rivalitats al si de la franquícia murciana dels taronja, agreujades per intervencions de l'executiva estatal. Fa poques setmanes, la querella contra el tinent d'alcalde de Múrcia, membre de C's, que havia denunciat un presumpte cas de corrupció, esdevingué l'última gota que féu vessar el vas de la tensió entre els socis de govern.

Des de Madrid, centre de totes les Espanyes, s'observaven atentament els fets. Moncloa veié la possibilitat de fer-se amb el govern autonòmic murcià. Inés Arrimada necessitava frenar la deflagració de la seua formació i demostrar que C's pot ser un partit frontissa. Amb el suport de Madrid, els grups parlamentaris murcians de PSOE i C's començaren a negociar una moció de censura. El PSOE, partit que més escons ocupa al parlament murcià (el més votat en les últimes eleccions), estava disposat a cedir la presidència a C's. Finalment, tots els diputats, els 17 del PSOE i els sis de C's, firmaren la moció. ¡Ha! No calibraren bé les conseqüències. Creien que el PP no sabia res. Però resulta que Judes seia entre ells. Diversos diputats de la formació taronja han jugat a doble baralla. Isabel Franco i Valle Miguélez, membre de la comissió negociadora, informaren al PP d'allò que s'estava cuinant. Els peperos, ¡mutis! Quan finalment es va registrar la moció, es produí un fet cridaner: el president murcià destituí tots els consellers de C's menys Isabel Franco, vicepresidenta i un dels tres diputats que havien firmat dues coses contradictòries.

Van subscriure la moció de censura i un pacte d'amagatotis amb els peperos. ¡Nou tamayazo! ¿Excuses? Primer, van dir que havien firmat la moció per disciplina de partit. Ara, diuen que foren coaccionats. ¿Els van amenaçar de mort? La realitat és que des de l'executiva estatal se'ls digué que el pla no seguiria endavant si hi havia gent disconforme. Des de l'ombra, però, el PP volia un sisme. ¡Moció de censura i tamayazo! És més, sembla que hi ha més diputats de C's comprats per si un dels tres inicials flaqueja. Les coses podrien haver quedat com estaven fa sis dies, però s'havia produït un efecte papallona inesperat: la convocatòria anticipada d'eleccions a Madrid. ¡Teoria del caos en estat pur! (Inesperat potser per a Moncloa, Inés Arrimadas i el comú dels mortals; a Gènova, estava tot ben planificat.) Más Madrid i PSOE reaccionaren ràpidament i presentaren sengles mocions de censura per a frenar les eleccions. Aprofitaren la incompetència jurídica i administrativa de l'equip de Díaz Ayuso, que no havia registrat a temps la dissolució de l'Assemblea de Madrid. Els jutges han resolt l'embolic. Tenir amics als tribunals sempre ajuda.

El PSOE també presentà una moció de censura tàctica en les Corts de Castella i Lleó. Però van comparèixer davant els mitjans de comunicació els vicepresidents de Castella i Lleó i Andalusia i Begoña Villacís. Van dir que no deixaran caure els respectius governs autonòmics i municipal. Com que els fets se succeeixen a velocitat de vertigen, aquestes declaracions ja podrien estar desfasades; les feren quan encara ignoraven que s'havia consumat el tamayazo a Múrcia ¿Ja han acabat les rèpliques del terratrèmol polític? ¡No! En realitat, la moció de censura al govern de Múrcia no ha estat retirada. És tot un misteri saber què votaran els tres membres del grup mixt expulsats de Vox. També s'ha sabut aquest matí que el president del parlament murcià, diputat de C's, s'abstindrà en la votació —un dels que tenia el PP a la recambra per a cas de necessitat. ¿Prosperarà una moció firmada pel PSOE gràcies al suport de diputats de l'extrema dreta? Cosas veredes, diria l'Arcipreste de Hita. Continua el degoteig de càrrecs —Toni Cantó l'últim— que abandonen el vaixell taronja, principal damnificat del sisme. C's està a punt d'enfonsar-se.

Podria sentir la temptació de morir matant. Ara bé, si Arrimadas decidís torpedinar l'Ajuntament de Madrid i la Junta de Castella i Lleó com a represàlia, ¿la seguirien tots els càrrecs polítics del seu partit presents en ambdues institucions? Teodoro García Egea ha obert les portes de bat a bat a dirigents i militants de C's. El dimitit Toni Cantó —que ja no donarà la tabarra a les Corts Valencianes— deu conèixer els vaticinis d'alguns sondeigs, perquè voldria que tot el centredreta es presente junt a les eleccions madrilenyes. Segons aqueixos vaticinis, C's i Unidas Podemos es quedarien sense representació en l'Assemblea de Madrid i Díaz Ayuso podria governar amb el suport de Vox. Aquests pronòstics han detonat l'altra bomba del matí: Pablo Iglesias abandona el govern de l'Estat, perquè vol ser candidat a president del govern de la Comunitat de Madrid. En conèixer la notícia, Díaz Ayuso ha dit: España me debe una; he conseguido sacar a Iglesias del gobierno. Voy a cambiar el lema de campaña, que ahora será "Libertad o comunismo". Ja es veu quin nivell ha assolit la política de les Espanyes. I que Madrid estiga sempre en el focus cansa molt.

En fi, el "joc de trons" podria seguir. Per tant, la gent del carrer té dret de preguntar-se si alguns dels polítics embolicats en operacions de transfuguisme, convocatòries d'eleccions, mocions de censura i confecció de llistes estaran pendents de l'evolució de la pandèmia, de la campanya de vacunacions, de la crisi econòmica i de l'atur. Fa l'efecte que només pensen en les seues coses. Qui vol ser nova presidenta de Múrcia, Ana Martinez Vidal, diputada de C's, féu una afirmació cridanera en assabentar-se del tamayazo dels seus ex companys: «Els tres traïdors que continuaran donant suport al PP s'han venut.» ¿Preu? «76.000 euros bruts a l'any i xofer a la porta de casa», va dir. Amb aquestes paraules de la candidata a presidir la Regió de Múrcia, podem fer-nos una idea de quin seria el seu preu si triomfés la moció de censura. I ja sabem quines són les inquietuds d'alguns personatges públics. Però tornem al principi. Per darrere d'aquest circ polític i mediàtic, està la necessitat imperiosa que té l'establishment de controlar els ressorts del poder a tots els àmbits. I això està per davant de preocupacions ciutadanes com la salut o la justícia social.

dissabte, 13 de març de 2021

Salvar l'hostaleria

Generalment, tenim tendència a solidaritzar-nos amb qui ho passa malament. Amb la covid-19, els propietaris de bars, restaurants, hotels, locals d'oci nocturn i altres negocis del sector hostaler travessen una època crítica. És normal que es queixen. I també és normal que reben mostres de solidaritat. Tanmateix, se solen oblidar aspectes que cal recordar. Comencem pel principi. Es diu que som una terra de cambrers. Sí, l'hostaleria del conjunt de l'Estat té unes dimensions gegantines. Les dades indiquen que la pell de brau és la contrada del món amb més negocis del sector, un per cada 175 habitants, més del doble que en Alemanya —on hi ha un establiment hostaler per cada 400 persones. Molts afirmen que el caràcter festiu i sociable dels hispànics és causa de la gran proliferació de bars, restaurants i locals d'oci. Hi ha, però, altres motius, com l'absència d'oportunitats de treball per manca d'un sector industrial amb suficient pes. Sovint, quan les famílies se senten anguniades per la situació d'atur dels seus components opten, si tenen estalvis, per la solució hostalera: un cònjuge a la cuina, altre a la barra i el fill a la terrassa.

Poden arribar a guanyar diners amb uns horaris terribles. Qüestions distintes són la qualitat del servei i la capacitat de supervivència en moments de crisi com els actuals. Són una plèiade els llocs en què el personal no té cap capacitació professional i tracta incorrectament els clients. Tots els restaurants no són locals prestigiosos o amb estrelles Michelin. Respecte a la capacitat de supervivència, es calcula que la solvència mitjana del sector és de dos mesos —inferior, cal suposar, en nombrosos establiments—, cosa que provoca una enorme rotació. Es tanquen molts negocis i s'obrin altres. Per tant, a l'hora de concedir subvencions, caldria verificar la solvència anterior a la pandèmia. Però tot açò només és una de les cares de l'assumpte. Molta gent haurà advertit que certs bars o restaurants canvien contínuament de cambrers. Cada quatre setmanes s'hi veuen cares noves. ¿Per quin motiu? ¡Els contractes temporals de prova! Alguns empresaris s'estalvien així fer fixos els treballadors. Al sector proliferen salaris baixos, escassa qualificació, jornades laborals llarguíssimes, hores extraordinàries mal remunerades i treball pagat en negre.

En altres paraules: molta explotació laboral. No tots els hostalers realitzen males pràctiques, però aquestes han de tenir conseqüències a l'hora de concedir ajudes. Quan s'anuncien, sempre hi ha desaprensius que volen aprofitar-se'n de manera fraudulenta. (Recordem que la inspecció ha detectat molts fraus en els ERTO.) Per altra banda és sabut que el sector afecta negativament molts entorns (ciutats velles, monuments, espais naturals...); fa un ús intensiu de béns escassos i recursos col·lectius (espais de domini públic, aigua, serveis de neteja i recollida de residus). Les terrasses ocupen excessivament vies públiques, obstaculitzant el pas de vianants. En entorns històrics, para-sols, tendals i altres estructures tapen perspectives i dificulten l'observació del patrimoni històric i artístic. Sovint, la instal·lació de terrasses no respecta característiques de les vies urbanes com l'amplària de les voreres. S'envaeix la calçada, eliminant places d'aparcament. Molts chiringuitos ocupen zones de domini públic a les platges. Això ja passava abans de la pandèmia.

Ara, l'autoritat permet més ocupació de via pública per a contrarestar la reducció de capacitat i l'obligació de mantenir distàncies. Barris sencers, sobretot nuclis històrics, esdevenen zones temàtiques. ¿Seqüeles? Pèrdua de comerç tradicional i fugida dels veïns, que no suporten sorolls nocturns, brutícia, pixarades... Tots hem vist cartells reivindicatius als balcons d'algunes ciutats. La invasió turística desferma processos de gentrificació. A Xàtiva, el veïnat de plaça del Mercat i zona adjacent n'està tip. Temps enrere, fou notícia el seu desacord amb els hostalers per la declaració del barri com Zona Acústicament Saturada (ZAS). La sobreexplotació de turisme i hostaleria és negativa per al patrimoni i el medi ambient. Es pot comprovar a les costes del nostre país. ¿Salvar l'hostaleria? Sí. És just ajudar un sector que crea molta ocupació. Cal que bars i restaurants continuen formant part de la nostra vida social. Però no a qualsevol preu.

(publicat a Levante-EMV, el 13/03/2021)

dijous, 11 de març de 2021

Embolic jurídic a Madrid

Encara és massa d'hora per a saber com acabarà la cosa —de moment, als tribunals—, però sembla que Díaz Ayuso ha ficat el rem de manera clamorosa per no seguir, ni ella ni els seus assessors, els tràmits legals d'una convocatòria electoral anticipada. La presidenta comunicà a Ignacio Aguado, cap de C's, que anava a dissoldre l'assemblea autonòmica per a convocar eleccions anticipades. Li ho va dir abans d'haver iniciat tots els tràmits jurídics, sobretot el registre del decret i la seua publicació en el Butlletí Oficial de la comunitat autònoma. Aguado acudí ràpidament a la premsa i donà la notícia abans que Díaz Ayuso, la qual cosa permeté que Más Madrid i PSOE, advertits que l'anunci no tenia cap efecte legal perquè encara no hi havia res publicat, presentaren immediatament sengles mocions de censura al registre d'entrada del parlament. ¿Qui havia de decidir si es tramitaven? La mesa de l'assemblea, on la suma de membres de PSOE i C's té majoria. Òbviament, C's, empipat per la pèrfida jugada del PP, votà a favor de la tramitació, legal a primera vista, perquè la dissolució del parlament encara no estava publicada al BOCM.

Si ho hagués estat, ja no es podrien haver tramitat mocions de censura. Díaz Ayuso es podria quedar amb dos pams de nassos; una moció de censura impedeix la convocatòria d'eleccions anticipades. ¿La burladora burlada? Ja veurem. Hi haurà un bon embolic jurídic. Però els fets demostren que no es pot ser més tanoca. ¿Avisar a la teua parella que penses ficar-li les banyes és una bona estratègia? Alguns especialistes —com ara el magistrat Joaquim Bosch— diuen que, d'acord amb la literalitat de l'Estatut d'Autonomia, la llei electoral de la Comunitat de Madrid i els principis generals del dret, la convocatòria d'eleccions anticipades decretada per Díaz Ayuso no pot dependre de la seua publicació en el BOCM; això equivaldria a la impossibilitat de convocar-les mai; sempre hi hauria un espai de temps, entre els acords presidencials i la seua publicació al diari oficial, que podria ser aprofitat per l'oposició per a presentar una moció de censura. Però el mateix Joaquim Bosch diu que pot estar equivocat; el tema és molt controvertit.

Crec que el magistrat oblida un detall. En els processos administratius i jurídics els terminis són molt importants. En unes oposicions o en una convocatòria de subvencions, per ficar un parell d'exemples que tothom entenga, la presentació de paperassa fora de termini equival a quedar-se fora del procés, Qui ha fet tard veurà desestimades les seues pretensions. La presidenta Díaz Ayuso acordà de dissoldre l'Assemblea de Madrid a mitjan matí. Tanmateix, en comptes d'ordenar a la consellera de Presidència que registrara ràpidament l'acord, es prengué les coses amb moltíssima calma. En comptes d'accelerar al màxim tots els tràmits legals, es dedicà a preparar l'escenificació d'una compareixença pública que tenia més de míting que d'anunci oficial. Això va permetre que el vicepresident Aguado s'avancés i comuniqués la notícia al mitjans de comunicació abans que la presidenta. Per tant, els partits d'oposició se n'assabentaren a migdia i s'apressaren a presentar les seues mocions de censura sobre les 13.00 hores.

La tardança a comunicar la dissolució donà la possibilitat que els membres de la mesa de l'Assemblea es pogueren reunir. La majoria votà a favor de tramitar les mocions de PSOE i C's perquè encara no s'havia registrat al parlament madrileny cap acord de dissolució pres per la presidenta. Finalment, la comunicació de la consellera de Presidència es registraria a les 16,10 hores de la tarda, quan ja havia donat temps de fer totes les coses que s'acaben d'enumerar. Conclusió: si s'hagués seguit correctament tot el procediment administratiu, tindria tota la raó Joaquim Bosch. Però la passió egòlatra encegà Díaz Ayuso fent-la oblidar totes les formalitats administratives. I dic jo: la incompetència jurídica i administrativa d'una autoritat hauria de tenir conseqüències, ¿no? Els terminis i les formalitats taxades són importants per al funcionament democràtic, per a evitar que cadascú faça allò que li done la gana. En aquest sentit, Díaz Ayuso ha passat de tot. No és que jo estiga en desacord amb el magistrat Bosch —de fet, té molt de sentit el que diu. En tot cas, tampoc no s'ha de tenir por al resultat d'unes eleccions, si finalment se celebren. Els tribunals decidiran.

dimarts, 9 de març de 2021

Massa desgavell durant la pandèmia

Tal vegada era inevitable, i deu haver passat en molts indrets. La gestió de la pandèmia ha estat desastrosa al País Valencià. Durant el primer estat d'alarma, vam creure que érem els millors, però les onades successives de covid-19 han evidenciat la crua realitat del caos, administratiu i ciutadà, en què estem immersos. El desori arribà a convertir el País Valencià en la comunitat autònoma amb pitjors dades de tot l'Estat (major incidència del coronavirus, més ingressos en hospitals i UCI i més morts). ¿Com és això? La crònica oficial anava per un costat i la realitat per altre. Sense sortir de Xàtiva, múltiples episodis mostren el desori. A finals de novembre, un diari amb delegació comarcal informava d'un fet que passà desapercebut. A l'ambulatori d'Ausiàs Marc havien acudit moltes persones a fer-se proves PCR, entre elles alumnes de la guarderia Ninos. Imaginem quin cacau suposa fer la prova a nens xicotets; se'ls ha de clavar un hisop o bastonet pel nas. La plorera és monumental. ¿Què passà? Que calgué repetir la prova a grans i menuts.

S'havien perdut les mostres. ¡Nova plorera dels menuts! En aquest cas, pèrdua pot tenir diversos significats: desaparició de mostres, descontrol en el registre de les proves, mala conservació... El cas és que calgué repetir-les. Per aquelles dates, amb el primer trimestre del curs acadèmic en vigor, algunes mares acudien a l'ambulatori en notar que llurs xiquets podien tenir símptomes compatibles amb la covid-19. Es van donar situacions ben cridaneres. Una mare treballadora, posem per cas, tenia un xiquet refredat. Trucà a l'ambulatori. La citaren per a fer-los una PCR. Abans d'entrar al box, una infermera li donà a la mare un document que calia signar. Aquesta: «Primer, l'hauré de llegir.» La sanitària: «Escolta, no tenim temps; hi ha molta gent fora.» La mare firmà i entrà al box. Els prengueren les mostres. «Han d'estar confinats a casa deu dies», digué la sanitària. La mare, estranyada: «Diguéreu que sols havia d'estar a casa mentre esperem els resultats. ¿Deu dies? Jo treballe.» La sanitària, indiferent: «És el que acabes de firmar.»

Quan la dona sortí del box, va dir a les mares que estaven a la sala d'espera: «Abans de firmar-lo, llegiu bé un paperet que us donaran.» La infermera, molt empipada: «Escolta, ¿qui ets tu per a dir això?» La interpel·lada: «No vull que els passe el mateix que a mi. I estic temptada d'anar al despatx de l'inspector.» Però encara hi ha més exemples de mal funcionament dels serveis sanitaris. A una dona li han de realitzar una endoscòpia al Lluís Alcanyís. Abans cal fer-li una PCR. Surt positiva. Fan la prova també al marit i dos fills. Positius i asimptomàtics. Els sanitaris els diuen que estiguen deu dies confinats a casa. Passat aquest període, podran fer vida normal si es troben bé. Ella té algunes molèsties i problemes per a comunicar-se telefònicament amb l'ambulatori. ¡Uf! Durant el confinament, cap rastrejador no els truca per a preguntar pels seus contactes estrets. Transcorreguts els deu dies, ¡a volar! Com deia més amunt, entre la ciutadania també han proliferat conductes inadequades. Es poden contar casos reals com la vida mateixa.

S'apleguen un parell de matrimonis amb els seus fills en un xalet. És dissabte. Les normes diuen que no es poden reunir persones no convivents. Un dels homes està contagiat i no ho sap. Fan paella. Les dones i els xiquets mengen cadascú del seu plat. Els homes decideixen menjar a la valenciana, clavant cullerada directament en el calder, és a dir, en la paella. Un amic contagia l'altre i aquest la seua família. Al seu fill li detecten el coronavirus en el col·legi. Cal enviar a casa tots els alumnes de la seua classe, a fer quarantena. Dues famílies i una classe, amb mestra inclosa, confinats. Altre grup familiar extens, molts membres del qual exerceixen professions relacionades amb la salut, es reuneixen també en un xalet. És diumenge. Algú d'ells té la covid-19. Una dona present a l'aplec, docent de professió, es contagia. L'endemà, acut a treballar en un conegut col·legi de Xàtiva. Tres dies després, una classe sencera enviada a casa i més confinats en quarantena. I encara hi ha més casos de professionals de la salut que fan coses molt rares.

Una metge ha donat positiu en coronavirus. Ella i la seua família han de romandre al domicili, fent la quarantena corresponent. Una veïna que viu al mateix immoble s'astora al supermercat; troba la metge agarrant gènere de les prestatgeries. «¿Però què fas ací? ¿No hauries d'estar en casa?», pregunta a distància amb una barreja d'espant i sorpresa. «És que jo no puc estar tants dies tancada. A més, hauré de comprar el menjar, ¿no?», contesta la metge. (L'escena transcorre al súper on jo solc comprar.) Més mostres d'irresponsabilitat. Durant el mes de febrer, no podien reunir-se a la via pública més de dues persones no convivents. La prohibició —molts lectors ho comprovarien— s'incomplia sovint. Trobar tertúlies al carrer era habitual. Veure ancians reunits —a la plaça on visc, sense anar massa lluny— era el pa nostre de cada dia. Em cridà l'atenció una anècdota. En la Baixada de l'Estació, sis avis, uns dempeus i altres asseguts en un banc, es burlaven d'altre que passava per la vorera d'enfront: «Vine ací. ¿És que tens por?» Devien ignorar que són població de risc. I potser criticarien després els joves que han organitzat festes.

Altre element que explica el desastre és l'hostaleria. Els propietaris de negocis hostalers s'han afartat de dir que llur activitat és segura. «Els locals tenen ventilació. Usem gel desinfectant i mascaretes. S'hi guarden distàncies. Respectem les mesures de seguretat.» ¿Sí? ¡No sempre! En un prestigiós restaurant xativí, tot està en ordre: cabuda i nombre de persones per taula com marca la norma; mascaretes dels cambrers ben ficades; distàncies adients; carta de menú que no cal tocar (hi ha a les taules un codi QR que es pot captar amb el mòbil). En canvi, les coses no funcionen com cal en altre establiment. Un grup de clients, més dels permesos per la norma, seuen a la terrassa al costat d'una finestra. Van fent comandes. S'estan dues hores. S'han llevat la mascareta en arribar i —malgrat un avís ben gran als vidres— no se la tornaran a posar fins que decidisquen marxar. L'amo del local fa els ulls grossos; no vol perdre clientela. Estan prohibits els plats per a compartir, però es veuen a taula plats de papes, olives i salmorra d'on piquen tots.

Recordem que l'alcaldia ordenà tancar dos locals de plaça del Mercat al començament de l'any. Els portaveus del gremi d'hostalers afirmen —sense explicar de quines fonts trauen les dades— que el nombre de contagis als seus negocis és ínfim. Jo no ho tinc tan clar. És més: si van baixar dràsticament el contagis quan es tancà tota l'hostaleria, alguna relació causa-efecte ha d'haver-hi. En tot cas, l'evolució de la covid-19 al País Valencià semblava per moments catastròfica. I ningú no pot llançar la primera pedra (ni autoritat, ni sectors econòmics, ni segments ciutadans). Ja hem sortit d'una terrible tercera onada pandèmica. La Generalitat ha rebaixat la duresa de les mesures contra el coronavirus. Atès que el procés de vacunació es desenvolupa de manera molt lenta, ¿tindrem una quarta onada en què es reproduïsquen desgavells administratius i socials com els acabats de contar? Tot podria ser. L'humà és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. I molta gent ja comença a estar desconnectada de l'assumpte.

dimarts, 2 de març de 2021

Les tombes de Cèsar

Les despulles del fill d'Alexandre VI romangueren poc de temps al sepulcre de Santa Maria de Viana; a mitjan segle XVI, un bisbe de la diòcesi de Calahorra, a la qual pertanyia la parròquia de Viana, considerà sacrílega la permanència del mort en lloc sagrat. Ordenà traure'l i enterrar-lo a la Rúa Mayor, para que en pago de sus culpas le pisoteen hombres y bestias. El mausoleu de Cèsar, emplaçat al cor de l'església, fou destruït. En 1884, les seues suposades restes foren localitzades al Carrer Major, als peus de l'escalinata de la portada principal de l'església. En 1934, Victoriano Juaristi realitzà un Sepulcre de Cèsar Borja que es va instal·lar a l'ajuntament. Va desaparèixer a conseqüència de la Guerra Civil. En 1945, les despulles foren exhumades de nou i s'analitzaren. En 1953, es traslladaren a la portada de l'església de Santa Maria —es dipositaren en l'atri exterior— sota una làpida de marbre blanc amb una inscripció: César Borgia generalísimo de los ejércitos de Navarra y pontificios muerto en campos de Viana el XI de marzo de MDVII. Amb motiu del 500 aniversari de la seua mort, hom sol·licità a l'arquebisbe de Pamplona, Fernando Sebastián, el trasllat de les restes a l'interior del temple, petició que fou denegada. Però les autoritats locals de Viana instal·laren una creu a la Barranca Salada per a recordar el lloc en què possiblement va morir Cèsar Borja el 12 de març de 1507.
 
Sepulcre de Cèsar Borja, obra de Victoriano Juaristi (1934)
i tomba actual a l'atri exterior de l'església de Santa Maria de Viana (Navarra)

dissabte, 27 de febrer de 2021

Quan teníem vint-i-tants anys

Afirmar que sóc un enamorat de la música no és gens original, perquè aquesta agrada a totes les persones. El meu cor està repartit entre les expressions més exquisides i les menys cultes (el pop i gèneres com el folklore o la música ètnica que els anglosaxons fiquen dins el sac de la world music). ¿On incloem el jazz? En principi, fou popular, però els teòrics arriben a considerar-lo la música clàssica del segle XX. En tot cas, el jazz influí en compositors com Claude Debussy, Maurice Ravel o Igor Stravinsky. En 2019, l'Associació d'Amics de la Costera organitzà una exposició titulada Disseny gràfic i música popular, del jazz al pop-rock, a la Casa de Cultura xativina. L'exposició mostrava vuitanta cobertes de disc, quadres de Joan Francés, llibres i altres objectes relacionats amb el grafisme i la música popular. Una part de les cobertes pertanyien a la meua col·lecció i també vaig ser coautor d'un dels textos introductoris del catàleg. Tot açò em ve a la memòria perquè fa ben poc ha mort el pianista Armando Anthony Corea, Chick Corea.
 

En l'exposició que acabe d'esmentar figuraven les carpetes de dos discs en què havia intervingut el músic desaparegut: An Evening Whit Herbie Hancock & Chick Corea In Concert i Light As A Feather, de Chick Corea amb la seua banda mítica, Return To Forever. Des que, sent jovenet, vaig començar a tenir alguns diners per a comprar discs, els de pop-rock i jazz anaren omplint prestatgeries en ma casa. A Xàtiva, venien discs en poquíssims llocs. Les tres botigues més emblemàtiques per a tot allò relacionat amb aparells reproductors (tocadiscs, càpsules, amplificadors, altaveus) i vinils eren Baldrés, Super-Son i, sobretot, Soni-Disc. Aquesta tercera estava regentada per Joan Bacete, un emprenedor nat. Totes tres tendes van tancar fa temps. El vinil no ha desaparegut mai. De fet, ara experimenta un reviscolament. A mitjan dècada dels vuitanta deixà, però, de ser el suport predominant per a la música. Fou substituït pel CD. Jo m'havia comprat a Soni-Disc desenes o centenars de vinils de dotze polzades de diàmetre i 33 1/3 revolucions per minut, els LP. (Encara conserve moltes fundes de plàstic transparent amb el logotip d'aquell establiment.)

Els discs del pianista i compositor traspassat figuren entre els meus predilectes. Ha desaparegut un veritable gegant del jazz que ha acompanyat el meu univers sonor al llarg dels anys. Return To Forever fou una de les bandes fundadores del jazz fusion. Durant la seua llarga trajectòria, Chick liderà múltiples grups i col·laborà amb grans músics i cantants: Mongo Santamaría, Blue Mitchell, Herbie Mann, Stan Getz, Sarah Vaughan, Miles Davis, Gary Burton, Paco de Lucía, John McLaughlin... Chick Corea era un enamorat de la música espanyola. Un dels seus darrers projectes fou The Spanish Heart Band, de què formaven part el saxofonista Jorge Pardo i el guitarrista Juan José Heredia "Niño Josele", deixeble de Paco de Lucía. Chick Corea és autor de composicions com Spain o La fiesta, que ja han esdevingut estàndards del jazz. També va enregistrar un disc titulat My Spanish Heart. Sempre deia que el seu amor pel flamenc li l'havia inspirat Paco de Lucía. El magnífic pianista i compositor va viatjar diverses vegades a València.

Recorde dues presències seues al Palau de la Música. En 2008, hi actuà amb una nova versió de Return To Forever (l'acompanyaven Al di Meola, guitarra, Stanley Clarke, baix elèctric, i Lenny White, bateria). En 2013, hi actuà amb un grup nou, The Vigil. Salvador Verger, l'enyorat Juan Francés i jo, que no ens solíem perdre cap edició del Festival de Jazz de València, anàrem a escoltar en directe Chick Corea. En fi, ens ha deixat un músic magnífic, un dels millors. Quan ja sabia que el seu final era pròxim, s'acomiadà dels qui mantenen viu el foc de la música i escriví aquestes paraules: «La meua missió ha estat portar alegria amb les meues creacions fins on he pogut. Haver-ho fet amb els artistes que admire m'ha enriquit la vida.» Sí, els sons de Chick, Al di Meola, Stanley Clarke i molts altres músics ens continuen alegrant la vida. A partir d'ara serà inevitable, però, experimentar també molta nostàlgia en escoltar novament els vinils de dotze polzades amb composicions del músic traspassat. Evocarem l'època en què encara teníem vint-i-tants anys, acudíem a Soni-Disc, ens posàvem els auriculars i deixàvem volar la imaginació.

(publicat a Levante-EMV, el 27/02/2021)

dijous, 25 de febrer de 2021

Democràcia plena

L'entrada a presó de Hasel ha desfermat un seguit de protestes, per tot l'Estat, algunes de les quals han acabat en incidents violents. Això sí, la majoria dels manifestants són gent pacífica. Com que hi ha moltes imatges dels aldarulls, qualsevol pot jutjar que l'actuació de la policia no ha estat sempre l'adequada. No s'hauria de carregar contra una concentració pacífica, encara que aquesta no s'haja comunicat a l'autoritat governativa. I la policia ha de procedir amb proporcionalitat. (En maig, durant l'inici de la desescalada de l'estat d'alarma, els manifestants de dreta eren tractats amb guant de seda.) La violència gratuïta és rebutjable tant si la practiquen grups minoritaris com els escamots antidisturbis. S'han vist imatges de la policia encerclant en una ratera manifestants que no suposaven cap amenaça, per a estovar-los de valent. Tampoc no s'ha de descartar l'activitat de provocadors i policies infiltrats. Els polítics al poder solen solidaritzar-se incondicionalment amb els cossos policials. I el corporativisme impedeix que cap de llurs membres faça autocrítica. Juguen amb avantatge; la mentalitat social majoritària està contaminada per la ideologia conservadora.

Moltes persones tendeixen a rebutjar qualsevol actuació ciutadana que altere seguretat i ordre públics. Faltaven les declaracions de Pedro Sánchez: En una democracia plena como España la violencia es inadmisible. No hay excepción, causa ni situación que pueda justificar el uso de la violencia. Caldria fer una mica de pedagogia. No serà justificable l'ús de la violència física per part de la ciutadania, perquè l'Estat —fins i tot el democràtic— la fa servir contínuament. De fet, té el monopoli de la força. En teoria, només l'hauria d'utilitzar per a obligar els ciutadans al compliment de les lleis i per a reprimir el delicte. En la pràctica, com els aparells estatals solen estar en mans de la classe dominant, és freqüent que es faça servir la força desproporcionadament i per a finalitats distintes. Però caldria exigir a l'Estat que sempre la utilitze proporcionalment. Després està la violència moral, sense la qual estaria absolutament inerme tota la ciutadania. Una manifestació multitudinària de protesta i una vaga, sectorial o general, exerceixen la violència moral contra els governants o els patrons, per tal que els uns i els altres prenguen o desistisquen de prendre qualsevol mesura.

Sense aquesta possibilitat de pressió moral contra el poder no existiria estat democràtic. Sánchez ha parlat també d'allò de la democràcia plena. Cap obra humana no és perfecta. Pot haver-hi, naturalment, major o menor proximitat al nivell màxim de perfecció, que sempre és teòric. Si els EUA, França, Regne Unit i Itàlia —per posar uns pocs exemples— no són democràcies absolutament plenes, ¿per quina regla de tres ho hauria de ser Espanya? A més, parlem de democràcia representativa o liberal, donant per descomptat que no pot existir altra alternativa. En tot cas, l'Estat espanyol encara arrossega múltiples xacres heretades del franquisme. El nostre Estat ja no és una dictadura pura i dura, però la seua distància fins al nivell que hom considera propi d'una democràcia estàndard encara és considerable. Tenim, en definitiva, una democràcia clarament millorable. Com hauria de saber un socialista, amb desigualtats enormes no hi ha democràcia plena, i la possibilitat de revolta social sempre estarà latent. Allò que ens ha salvat fins ara de caure en l'espiral de la rebel·lió és l'extensa xarxa familiar de suport. Però no convé temptar massa la sort. Cal justícia social.

dimecres, 24 de febrer de 2021

El 23-F

Després de llegir molt sobre l'intent de cop d'estat del 23 de febrer de 1981, hom pot arribar a unes conclusions provisionals sense cap pretensió d'originalitat. L'intent va fracassar per la incompetència sideral dels seus impulsors. Probablement, un conglomerat de polítics, empresaris i militars pretenien substituir el govern d'Adolfo Suárez per un altre de concentració nacional. El general Alfonso Armada, pròxim al rei Joan Carles, ja havia sondejat polítics de tots els partits —PSOE i PCE inclosos. Es postulava com a president del nou govern. ¿Amb quina finalitat? Enfortir la figura del monarca —que els comunistes de l'època anomenaven Juanito el Breve—, frenar el procés autonòmic, decretar una política de mà dura contra el terrorisme, controlar els sindicats... Els plans eren plenament constitucionals. La carta magna no diu que el president del govern central haja de ser diputat. Només li cal ser espanyol, major d'edat i estar en plenitud de drets polítics. Una facció de la UCD estava disposada a presentar una moció de censura que tindria el suport del PSOE. És possible que el monarca estigués informat minuciosament i amb antelació d'aquests plans. Però Suárez els desbaratà en dimitir i propiciar la investidura de Calvo Sotelo. Armada canvià de plans. Va permetre que un tinent coronel de la guàrdia civil feixista i pirat envaís el Congrés. El colpista tenia previst un enorme bany de sang com els perpetrats a Xile i l'Argentina. Armada pensava que podria reconduir Tejero, cosa que permetria al general presentar-se davant els diputats com el salvador de la situació. La va cagar. No coneixia bé el guàrdia civil. Tejero al·lucinava quan Armada li digué que Felipe González, Jordi Solé Tura i altres polítics d'esquerres anaven a ser ministres d'un nou govern de salvació nacional. ¿I quin va ser el paper del rei en tot açò? Quan l'Elefant Blanc s'assabentà del que passava, decidí d'estar-se vàries hores mirant com acabava la cosa. Un militar, el comandant Cortina, havia ficat al rei un nom en clau. L'Elefante Blanco era un local de cites eròtiques —un bar de putes—, situat als baixos del cinema Coliseum, a la Gran Via Madrilenya, que Joan Carles freqüentava abans de ser rei, acompanyat pel mateix Cortina. Tots esperaven l'Elefant Blanc. Quan comprovà que Armada no aconseguia que el guàrdia civil es fes a un costat, el rei decidí aparèixer en televisió i ordenar a tots els generalots que tornaren a les casernes. El van ajudar alguns lleials. Els colpistes que havien donat un pas endavant, com Milans del Bosch, havien cregut allò que els havia contat Armada. Tots es van haver de menjar el marró. Ja dic, incompetència supina. Tanmateix, el 23-F no fracassà del tot; algunes de les coses que volien els implicats —frenar el procés autonòmic, consolidar la figura de Joan Carles, el gran salvador de la democràcia, i tranquil·litzar els poders econòmics hereus del franquisme— es van aconseguir plenament en una reunió posterior dels partits amb l'Elefant Blanc, un nom que ni pintat. I així fins avui. Però l'episodi podria haver tingut altre final terrible.

dilluns, 22 de febrer de 2021

Pablo Hasel com a símptoma

Des que Pablo Hasel va entrar a presó, estem assistint a un crescendo d'informació sobre ell, subministrat pels mitjans subvencionats, que tracten de convèncer-nos de la justícia de l'empresonament del raper. Hem vist, per exemple, unes imatges proporcionades per la policia en què apareixen Hasel i Valtònyc elucubrant sobre la lluita armada. És evident que les idees dels dos personatges em semblen destarifades. Com ja tinc una edat, he pogut constatar en què han acabat molts somnis revolucionaris, marxistes leninistes, maoistes e tutti quanti. Certament, triomfaren la revolució bolxevic, la de Mao i alguna més. Però quasi totes han acabat malament i, encara pitjor, han creat anticossos en el sistema capitalista. Avui, plantejaments de lluita armada sonen a combat entre una formiga i un elefant. A més, les teories de danys col·laterals i socialització del dolor són rebutjables. Una persona amb quatre dits de front no pot acceptar que es justifique la mort o el patiment d'innocents. Les falòrnies de Hasel i Valtòny només s'expliquen per la joventut. Amb l'edat, la lluita pren altres formes. Rebel·lia radical contra l'estatu quo i joventut solen anar aparellades.

¿És això motiu suficient per a tancar els dos joves a la presó? No, si no han passat a l'acció, ni han induït altres a fer-ho. Les lletres de llurs cançons seran de pèssim gust i les seues opinions, errònies o absurdes, però el Tribunal Europeu de Drets Humans té dit que la llibertat d'expressió també protegeix les opinions desagradables. La blasfèmia, el mal gust i la poca educació han d'estar al marge del Codi Penal. A més, els jutges han d'utilitzar el mateix bastó per a arrasar. I no solen fer-ho. Tenim alguns casos que ho demostren. Un antic militar disparà, en una galeria de tir, contra fotos de polítics d'esquerra. Després, penjà les imatges a les xarxes socials. En un xat de policies locals era insultada la llavors alcaldessa de Madrid Manuela Carmena. Els jutges arxivaren els casos. Altres idees insanes són la del general franquista, que desitjaria afusellar vint-i-sis milions de persones, i la de la jove falangista que, si pogués, es carregaria els jueus. Ja es veu que som davant d'una ideologia que hauria d'estar proscrita, el feixisme, i de possibles delictes d'odi, tipificats al Codi Penal. Però no passarà res. A la dreta i l'extrema dreta mai no els sol passar res de res.

El quart president del EUA, James Madison, que no devia ser un comunista perillós, va pronunciar aquesta frase a la darreria del segle XVIII : «El nostre gran objectiu hauria de ser combatre el mal establint una igualtat política entre tots i denegant a uns pocs les oportunitats innecessàries d'incrementar la desigualtat en la propietat amb una immoderada i especialment immerescuda acumulació de riquesa.» Qui crega que només els defensors de la llibertat d'expressió participen a les nombroses protestes d'aquestes darreres nits està una mica despistat. Pablo Hasel és un de tants símptomes d'una malaltia molt més profunda: una taxa d'atur juvenil del 44%, la més alta d'Europa; augment de la desocupació en diferents sectors (hostaleria, turisme, comerç) propiciat per la pandèmia; ajudes públiques insuficients; pèrdua de treball submergit; precarietat laboral; desnonaments i problemes d'accés a un habitatge digne; pujada del llindar de la pobresa; manca de perspectives vitals; afartament amb les mesures per a frenar el coronavirus; conflicte català sense resoldre; abús de les forces policials; disputes polítiques estèrils... ¡Un còctel explosiu!

dijous, 18 de febrer de 2021

Impost de successions

Per les xarxes circula aquesta proclama: «¡No a l'impost de successions! L'herència és teua, no de l'Estat. Els teus avis i els teus pares ja pagaren.» Hom la penja al seu mur o l'envia als xats amb el prec que tothom la rebote. Fins i tot gent d'esquerres reenvia la consigna sense pensar-s'ho abans una mica. Sovint se'ns oblida que l'herència és un dels pilars de la transmissió del capitalisme. Una cosa és demanar trams en l'impost, de tal manera que qui hereta poc pague poc o no res, i una altra demanar la supressió total de l'impost sense més. Els propietaris de fortunes immenses, ¡ben contents! Molta gent afirma que l'impost de successions grava dues vegades el mateix patrimoni. No. Es graven patrimonis distints. L'afirmació denota confusió sobre el fet imposable. Causant i perceptor de l'herència són persones distintes. L'impost no grava diners o béns sinó el fet d'obtindre'ls. Determinats imposts directes graven l'obtenció de beneficis d'activitats empresarials, rendes (del treball i del capital mobiliari i immobiliari) i patrimoni. Per tant, cadascú ha de tributar pel seu augment de béns. No van tributar en el seu dia la casa o els diners dels iaios i els pares, sinó ells per tenir rendes i patrimoni. I ara tributen els hereus per veure incrementat els seus diners i el seu patrimoni. Per això hi ha especialistes que suggereixen canviar el tractament d'herències i donacions. Podrien considerar-se percepcions de renda i ser gravades a la taxa marginal corresponent. Alguns titllen de rapinyaire l'administració pública, per cobrar l'impost de successions. S'al·lega que l'herència és de l'hereu, no de l'Estat. Sí, però cal tenir present que no tributa l'herència sinó l'hereu per rebre-la. Quant a l'Estat, necessita ingressos per a poder proporcionar serveis públics i fer tasca de compensació de desigualtats (per a redistribuir la riquesa). Per això s'han de pagar imposts. Cal exigir, això sí, que siguen progressius, és a dir, que pague més qui tinga més. Demanar la supressió lineal d'imposts no és gens progressista; no pagarien els propietaris de les grans fortunes. Recordem que això ja passa en els paradisos fiscals i en alguns llocs miserables del tercer món. Al final, la classe mitjana i els sectors socials més desfavorits són beneficiaris nets de l'impost de successions. És més, l'existència d'imposts progressius és un signe de civilització.

dissabte, 13 de febrer de 2021

Posar a la picota

La vacuna contra la covid-19 és un bé escàs. Per tant, l'autoritat sanitària ha establit un protocol que marca l'ordre en què s'han d'immunitzar els grups de població. Fou molt fàcil acordar quins serien els primers: residents i personal de geriàtrics; personal sanitari i sociosanitari de primera línia, grans dependents no ingressats en institucions i gent major de vuitanta anys. El problema comença a l'hora de decidir quins seran els següents. Molts col·lectius esgrimeixen el seu dret: sanitaris de segona línia —¿n'hi ha, de segona línia?—, bombers, policies, docents, empleats de la llar, taxistes, dependents d'establiments d'alimentació, treballadors de l'hostaleria, auxiliars d'ajudes a domicili... Fins i tot s'ha parlat de vacunar ja tots els membres dels governs central i autonòmics, alcaldes de poblacions importants —bé que caldria aclarir això de la importància. ¡Mare meua! (Jo tinc ben clar que no rebré el vaccí fins a la darreria d'any, si les farmacèutiques no augmenten la producció.) A finals de la setmana passada encara no s'havien pogut vacunar tots els sanitaris de primera línia al Lluís Alcanyís —els residents i el personal de Novaedat, sí.

Començà una carrera a la recerca de padrins, per a colar-se. Els costums picarescos de segles no desapareixen de la nit al dia. Polítics de distint rang, militars d'alta graduació, bisbes i sacerdots, directors d'hospitals, gerents d'àrees de salut, metges jubilats, sindicalistes i altres tramposos ja han rebut la primera dosi sense tenir prioritat. És vergonyós que faça la patota qui precisament ha de donar exemple de joc net. Les trampes d'alcaldes, bisbes, consellers i l'excap de les forces armades són ben reprovables. Sanitaris militars, contingents que marxen en missió a l'estranger i membres de la UME havien de vacunar-se abans. Per tant, el general de l'aire a qui tots els dies de guerra li semblen dilluns ha tingut un comportament comparable al del capità que abandona primer la nau. Ara bé, no sóc partidari de fer llenya de l'arbre caigut; ja ha presentat la renúncia al seu càrrec. Crida l'atenció, això sí, el procedir d'un bisbe; a més de botar-se el torn, ha mentit dient que viu a la residència sacerdotal on s'ha vacunat. Ja ho deia un amic meu molt bromista: «Qui no tinga una excusa, ¡que el maten!» I tots en tenen alguna —la del culet, per exemple.

Es veu que alguns monsenyors no comparteixen les teories del cardenal Cañizares, el qual arribà a dir que s'utilitzaven embrions d'avortament en la fabricació dels vaccins. Al final hi haurà un aspecte positiu en aquest assumpte; malgrat el negacionisme, l'interès d'autoritats per vacunar-se abans que ningú dissipa els temors de la gent de peu. Però les trampes han reviscolat tendències atàviques dels habitants de la pell de brau. Una d'elles és l'atracció per l'espectacle de la picota, una columna que assenyalava el lloc de viles i ciutats en què es practicaven execucions. El fust servia també per a lligar els criminals exposant-los a la vergonya pública. Posar gent a la picota torna a ser moda. Em sembla molt just que es difonguen nom i càrrec dels qui s'han colat davant de gent més necessitada de vacuna, ¿però cal que ens els repetisquen tots els dies, a totes hores, en tots els periòdics, en tots els telediaris i en totes les tertúlies? ¡Uf! A més, la picota podria haver tingut un efecte secundari: la infracció de les normes sobre protecció de dades personals.

Els tramposos s'han vacunat davant de testimonis —davant almenys de qui els ha injectat la dosi. És difícil evitar, per tant, que els seus noms acaben coneixent-se. Però no es pot descartar que funcionaris amb accés a registres sanitaris hagen filtrat les dades de penques que, altrament, haurien passat desapercebuts. I per a rematar-ho, algunes autoritats, com ara el molt honorable Ximo Puig, neguen segona dosi als infractors del protocol de vacunació. Els renuents a dimitir mereixen reprovació, però tot açò em recorda l'edat mitjana. Al final, igualment caldrà vacunar-los i s'hauran balafiat dosis. ¿És precís més càstig als qui hagen assolit responsabilitats? ¿No n'hi ha prou amb l'exposició en la picota? ¿Volem també que es moren, o que li costen un dineral al contribuent si arriben a ingressar en una UCI? Ah, oblidava l'excusa del culet. «¿A l'Àrea de Salut Xàtiva-Ontinyent hi haurà caps que, per no tirar culets de vials...?», m'etziba una persona molt llarga. Mmm. ¡Quina pregunta! No m'agrada l'espectacle de l'argolla i la picota.

(publicat a Levante-EMV, el 13/02/2021)

dimarts, 9 de febrer de 2021

Quan s'està acostumat a manar

Dins de les seues diòcesis respectives, molts bisbes estan acostumats a tenir l'última paraula en assumptes diversos: interpretació del dogma, pastoral, organització i administració eclesiàstica, nomenament de càrrecs... Dit d'altra manera: manen sobre el ramat de què són pastors, pràctica derivada de l'organització jeràrquica i piramidal de l'Església. De fet, les cúries bisbals se solen creure un poder paral·lel desvinculat del poder civil. El bisbe d'Oriola-Alacant, per exemple, que s'ha ficat la primera dosi de la vacuna contra la covid-19, quan encara no li tocava, ha tingut una reacció de manual. Primerament, ha afirmat que no ha comès cap irregularitat. És a dir, no té consciència d'haver obrat malament. Anem a veure, monsenyor. El protocol de Salut Pública està clar. Si vostè no és resident o treballador d'un geriàtric, ni personal sanitari o sociosanitari de primera línia, ni gran dependent ingressat en una institució, ni major de vuitanta anys, no li tocava vacunar-se encara. Ha comès, per tant, una irregularitat. En qualsevol cas, el bisbe ha anunciat que renuncia a la segona dosi, en vista de la repercussió mediàtica que ha tingut el seu cas. És a dir, no renuncia perquè estiga penedit d'allò que ha fet. Els seus portaveus afirmen en un comunicat oficial que monsenyor no buscava ningún trato de favor i seguia la dinámica de las demás campañas de vacunación, debido a su vinculación sanitaria. ¿Vinculació sanitària? ¿De què parlen? ¿Altres campanyes de vacunació? ¡Aquesta és una campanya distinta! Ho sap fins i tot el meu nét de vuit anys. A més, la renuncia arriba tard. El president de la Generalitat ja va dir que no rebrien segona dosi els tramposos. (Encara que podria rectificar finalment aquesta decisió.) El bisbe també explica que renuncia pel bé espiritual de tots els fidels de la diòcesi. ¡Ha! Quan una persona que està acostumada a manar intenta fer gestos d'humilitat les coses no acaben de funcionar. ¡Humilitat forçada! I falsa, per tant. El bisbe deu tenir por que la seua conducta suscite, en part dels seus feligresos, dubtes sobre l'ajuda de Déu. I algunes ovelles del ramat podrien recordar les paraules de Crist (Mateu, 20, 1-16): «Els últims seran els primers i els primers, els últims.» Com a colofó, el prelat anuncia que s'ha posat en mans de la Sanitat Pública per a completar la seua vacunació quan, on i com determine l'autoritat sanitària. ¡Ens ha fotut! Com fa la immensa majoria de gent. I com hauria d'haver fet ell des del principi. En fi, un signe d'humilitat i penediment vertaders seria acceptar sense excuses el seu mal procedir i posar el seu càrrec a disposició del papa. La resta, ¡galindaines! I a tot açò, la Conferència Episcopal callada.

diumenge, 7 de febrer de 2021

¿Llibertat d'elecció?

Els hereus del franquisme, que mai no han volgut condemnar la dictadura, es manifestaven a favor de la llibertat. Ja sabem que la llibertat, la capacitat de poder fer allò que ens abellisca, no és absoluta. «La meua llibertat acaba on comença la de l'altre», diu la màxima, que no explica què s'ha de fer en cas de col·lisió entre dos desitjos antagònics. Deixats al seu lliure albir —en estat de natura, com diria el filòsof Thomas Hobbes—, prevaldrà el del més fort. Hi ha altra fórmula: «La meua llibertat acaba on comença el bé comú o l'interès general.» ¿Però qui defineix quina cosa és el bé comú? ¿Qui ha de ser? Pablo Casado. ¡Uei! Tornem al moll de la qüestió. El partit de Casado i altres companys de viatge —els bisbes, sense anar massa lluny— tenen un currículum esplendorós en tot allò tocant a la defensa de la llibertat: no al divorci, no a l'avortament, no al matrimoni de persones homosexuals, no a l'eutanàsia... Si deixem el camp de l'ètica i marxem al de la política, els seus nos també són recurrents: no a la reforma de l'Estatut de Catalunya, no a l'ús normalitzat de llengües cooficials. També tenen algun sí en el seu haver, el sí a la llei mordassa, per exemple. «És curiós veure com les llibertats pràctiques disminueixen a mesura que les teòriques augmenten», digué Ludwig van Beethoven quan li canvià el títol de Bonaparte a la seua Simfonia Heroica, que en principi havia dedicat a l'"alliberador" d'Europa. Cada vegada que els "salvadors" d'Espanya exalcen alguna llibertat —la d'expressió, posem per cas—, la seua possibilitat de concreció pràctica disminueix. ¿Sí? ¡I tant! Per fer un acudit sobre el rei, pots acabar a la garjola. Dies enrere, les dretes i l'Església Catòlica es manifestaven a favor de la llibertat. ¿De quina? S'han fet un embolic amb la teoria i la pràctica. Millor dit: sembla que volen augmentar el nombre de llibertats teòriques. És pura teoria reivindicar el dret universal d'elecció de centre escolar —que per altra banda no figura a la Constitució—; en la pràctica, no el podrien exercir totes les famílies amb fills en edat escolar. Les de pobles com ara Cofrents, la Font de la Figuera o Llutxent mancarien d'aqueixa llibertat. Per això, la llei de lleis reconeix la llibertat de creació de centres docents, però no la hipotètica llibertat d'elecció, sotmesa a moltes limitacions. En realitat, elegir sols està a l'abast teòric dels urbanites. I no sempre, si implica capacitat d'elecció entre centres de la mateixa o de distinta titularitat. A l'interior de la ciutat, sol haver-hi diferències entre uns barris i altres; tots no estan igualment dotats. A Xàtiva tenim un exemple: el barri nord-oest, el més poblat de la ciutat, no compta amb col·legi públic d'infantil i primària. I els xativins de confessió evangèlica, ¿poden triar un centre de primària que s'adapte totalment a les seues preferències? Ja es veu que la llibertat teòrica d'elecció de centre escolar troba molts obstacles per a la seua materialització plena; a tot estirar, només conflueixen les premisses per a la diversitat d'opcions en espais urbans habitats per classe mitjana i gent de casa bona. Els estats democràtics del nostre entorn han optat per assegurar una plaça pública a tots els alumnes d'ensenyances obligatòries. Lògicament, permeten crear centres docents privats, però són de pagament. A casa nostra, com que no està assegurada la plaça pública per a tothom —¡ja seria hora!—, s'ha de transigir amb la subvenció pública d'alguns centres privats. Però no s'ha de confondre això amb la llibertat d'elecció; un dret que no arriba a totes i a tots és privilegi. Per definició, injustícia és que uns gaudisquen de certes llibertats i altres no. L'administració pública s'ha d'assegurar, per tant, que els centres privats subvencionats no discriminen a l'hora d'admetre alumnes. I ha d'estar garantida en ells la llibertat d'ensenyança que consagra la Constitució. ¡Si la justícia "independent" ho permet! Els jutges semblen consellers d'educació, pedagogs i especialistes en disseny curricular.

dijous, 4 de febrer de 2021

Jill Biden

Molta gent està contenta amb el nou president dels EUA, Joe Biden. Sí, és una sort que Trump no haja guanyat les eleccions. Però cal anar amb compte. La benvinguda encomiàstica a Biden podria acabar en decepció. Ja va passar amb Obama, de qui Biden fou vicepresident. Les seues polítiques econòmica i exterior van defraudar molt. Recordem que Guantánamo no es va tancar, malgrat la promesa electoral. Durant els mandats de Clinton i Obama, els EUA s'embarcaren en vàries guerres imperialistes. Fins ara, els gestos de Joe Biden són positius. Tornarà a l'OMS i als acords sobre canvi climàtic. El seu gabinet té representants de les comunitats indígena, llatina i afroamericana, i compta amb moltes dones i un homosexual. Però —sempre hi ha un però— el nou secretari de Defensa és el general afroamericà Lloyd Austin, que dirigí les tropes a la guerra d'Iraq i ha treballat en empreses d'armament. (El millor que es pot dir de Donald Trump és que, durant el seu mandat, els EUA no han iniciat cap nova guerra.) Quant als càrrecs econòmics del nou govern, hi ha de tot, coloms i falcons —entre ells, anteriors assessors de Clinton i Obama.

Brian Deese, nou director del NEC (Consell Econòmic Nacional), i Wally Adeyemo, un dels seus membres, han treballat en BlackRock, una de les empreses de gestió d'inversions més grans del món (en 2016, gestionava actius valorats en més de 5,1 bilions de dòlars) i un veritable grup de pressió. És accionista principal de Santander i BBVA, i té participació en CaixaBank, Banc de Sabadell, Telefónica, Repsol, ACS (el grup de Florentino Pérez) i altres empreses de l'Ibex. ¡Capitalisme pur i dur! Per tant, en matèria econòmica, no hauríem d'esperar grans sorpreses de Joe Biden. Respecte de les guerres imperialistes, ja veurem. Jo preferisc parlar de l'esposa del nou president. Jill Biden, de 69 anys, ha dedicat tota la seua vida a l'ensenyament. Té un doctorat i dos màsters i s'ha mantingut al marge de la carrera política del seu marit per a bolcar-se en la seua pròpia. Va exercir la docència tretze anys en diferents centres públics d'ensenyança secundària. (Durant cinc anys de la dècada dels vuitanta, fou també professora en un programa destinat a alumnes amb necessitats educatives especials, adolescents interns en un hospital psiquiàtric.)

En 1987, va rebre el seu segon títol de postgrau, un màster en anglès. De 1993 a 2008, fou professora d'anglès al Delaware Technical & Community College. Després de la seua etapa en centres públics de secundària, preferí allunyar-se d'universitats famoses, de què havia rebut ofertes, i dedicar altres setze anys als col·legis comunitaris —centres educatius de formació professional superior i una alternativa per als joves dels EUA que no poden pagar-se quatre anys d'educació universitària. En 2007, als 56 anys d'edat, s'havia doctorat amb la tesi Student Retention at the Community College: Meeting Students' Needs, estudi de com disminuir l'abandonament escolar i retenir els estudiants als centres acadèmics. Des de 2009, és professora d'anglès al Northern Virginia Community College (dedicat a estudis tècnics no universitaris). Durant el període en què el seu marit fou vicepresident, ella no volgué deixar l'ensenyament. I ara que ha esdevingut primera dama dels EUA, ja ha dit que pensa continuar donant classes d'anglès al col·legi de Virgínia. En definitiva, Jill Biden està a les antípodes de l'anterior primera dama, una mera figura decorativa.

dimarts, 2 de febrer de 2021

La mort de Cèsar Borja

Lluitant a Viana contra el comte de Lerín, de la facció dels Beaumont, Cèsar caigué en una emboscada el 12 de març de 1507. Mentre perseguia tot sol uns genets del comte, partidari de Ferran el Catòlic, tres homes mataren el Borja en un paratge conegut com la Barranca Salada. S'empararen del seu cavall, les seues armes i els seus vestits i deixaren abandonat el cos, que es va dessagnar. La guàrdia personal del finat no hi féu acte de presència fins a hores després de l'incident. (Aquestes circumstàncies fan pensar a molts historiadors en una traïció o un suïcidi.) Juanicot, patge de Cèsar, va reconèixer el seu senyor. El cadàver fou traslladat a Viana i sepultat a l'església de Santa Maria. El Valentinès deixava una filla de Carlota d'Albret, Lluïsa, i alguns fills il·legítims, dels quals va tenir cura la seua germana Lucrècia.
  

Església de Santa Maria i "Rúa Mayor" de Viana, Navarra

dissabte, 30 de gener de 2021

Xàtiva es queda sense SPE

Aquests dies m'ha vingut a la memòria l'època en què vaig ser mestre de primària. Els col·legis públics solen fer una tasca extraordinària, però alberguen sovint —almenys ho feien durant les dècades dels vuitanta i els noranta— certes dèries docents que jo no he compartit mai. De fet, aquestes dèries i la voluntat de prosperar professionalment m'estimularen a preparar i aprovar en 1994 les oposicions a secundària. La idea fixa més freqüent entre el professorat, que compartien també els sindicats, era aquesta: tots els docents són iguals. Evidentment, això és una fal·làcia; hi ha mestres feiners i ganduls, excel·lents i roïns (com hi ha metges —o jutges, o manobres— bons i dolents). Podríem reescriure la divisa d'Orwell. Tots som iguals, però alguns són "menys" iguals que altres. Cada vegada que es parlava d’establir incentius (per als docents que s’involucraren voluntàriament en tasques de coordinació, en iniciatives de renovació pedagògica o en alguna activitat complementària), hom topava amb l'oposició institucional i sindical.

No era precís l'esperó econòmic; es podia incentivar amb lliurança de càrrega lectiva. Sempre es responia que no. Per tant, el sistema premiava els mandrosos; el manta sabia que tots, feiners i ganduls, anaven a quedar igual. Aquests records m'han vingut al cap arran d'assabentar-me que la Conselleria d'Educació, Cultura i Esport preparava un decret de reorganització de l'orientació educativa i professional que implica la desaparició dels Serveis Psicopedagògics Escolars (SPE) —el de Xàtiva, per exemple. Aquests serveis compten amb equips multidisciplinaris, formats per psicòlegs, fisioterapeutes, mestres d'audició i llenguatge i altres especialistes en educació per a la inclusió, que realitzen moltes funcions: atendre alumnat amb necessitats educatives especials, diagnosticar, coordinar la transició d'aquest alumnat des de primària a secundària, generar documentació (informes, diagnòstics, protocols d'actuació...). L'SPE de Xàtiva té uns trenta anys de vida. Doncs, està a punt de desaparèixer. Estic una mica perplex amb la notícia.

La setmana passada, aquestes mateixes planes informaven que els col·legis d'infantil, primària i educació especial estan encantats; donen un suport rotund als plans de conselleria. ¿Nova edició de «tots i totes som iguals i hem de fer el mateix»? Els equips directius se les prometen molt felices; pensen que els seus centres van a estar ben servits. Jo ho dubte. Potser, la nova atenció a la diversitat perda nivell d'especialització, cosa negativa per als alumnes. Certament, els centres podran demanar recursos dels plans d'actuació per a la millora. Però això minvarà la qualitat de l'atenció; el personal que s'envia a través d'aquests plans sol ser interí. No està garantit, per tant, el seguiment estable dels casos. D'altra banda, no desapareix la itinerància. Uns col·legis tindran orientador amb horari complet, però altres no. És possible que tres centres de Xàtiva (Taquígraf Martí, Teresa Coloma i Gozalbes Vera) i un dels voltants s'hagen de repartir recurs amicalment. Quant als altres centres públics i concertats, ¿seguiran compartint dos orientadors municipals? Potser sí. (Convé aclarir que el Gabinet Psicopedagògic Municipal de Xàtiva no es tanca.)

Els nombrosos col·legis menuts de la Costera i la Canal de Navarrés no tindran tampoc el recurs en exclusiva. També l'hauran de compartir. Per últim, i sense ànim de ser massa exhaustiu, cal esmentar altre aspecte: la pèrdua d'imparcialitat. Els centres de primària tenen tendència —molt humana— a espolsar-se les mosques quan cal bregar amb casos complicats. Ho vaig patir durant la meua etapa de director d'IES. Ens remetien a l'institut xiquets sense diagnosticar i que haurien d'haver romàs més temps a l'escola. Altres vegades, els mestres estan en contra de les altes que firmen els orientadors de l'SPE. Però els pares i les mares de xiquets amb necessitats educatives especials han de saber que els diagnòstics i els informes dels funcionaris de l'SPE són objectius. Estan fets col·legiadament per un equip multidisciplinari. En fi, s'elimina una estructura eficient sense comptar amb els seus treballadors, d'amagatotis i durant la pandèmia. ¿Són incompatibles l'existència dels SPE i més dotació de recursos als centres? L'assumpte donaria per a molta lletra, però haurem d'anar acabant ja. Sols una pregunta: ¿Cal tocar les coses que funcionen?

(publicat a Levante-EMV, el 30/01/2021)

diumenge, 24 de gener de 2021

L'assumpte de què ningú no parla

Per causa de la covid-19, havíem oblidat que el conflicte català condiciona tota la política de l'Estat. Condiciona també —almenys això crec jo— la lluita contra el coronavirus. Ara mateix, l'evolució de la pandèmia ofereix dades d'incidència i d'ingressos hospitalaris pitjors, en molts casos, que les de març o abril. Creix el nombre de morts. A Xàtiva i el conjunt del País Valencià les xifres són terribles. La situació és d'extrema gravetat. Qualsevol diria que el govern central ha perdut el control. Som en estat d'alarma, però el decret que el regula no contempla confinar domiciliàriament la població, ni avançar el toc de queda a les 20.00 hores. Tots els epidemiòlegs aconsellen un confinament de catorze dies, però el ministre Illa diu que no. Els presidents autonòmics són les autoritats competents delegades, però no tenen atribucions per a sortir-se de l'establert al decret d'estat d'alarma. L'executiu estatal es resisteix a revisar-lo. La situació ha pres uns viaranys incomprensibles. Algunes autonomies desobeeixen el govern central, que ha recorregut als tribunals. Aquests podrien donar la raó a les autonomies —decisió extravagant.

¿Què està passant? ¿És que Sánchez ha perdut la brúixola? ¿Vol salvar l'economia en detriment de la salut? ¿Té por a la reacció d'una part de la població? Sí, però no. ¡És el conflicte català! Si fos només una qüestió econòmica, no estarien tancats o limitats els negocis turístics, els bars i els restaurants, els hotels, l'activitat comercial... Sánchez ha apostat per Illa com a candidat a president de Catalunya. Vol aprofitar la relativa bona imatge que l'encara ministre de Sanitat ha tingut fins ara. Però conforme passe el temps i empitjore la situació pandèmica, el capital polític d'Illa podria dissipar-se i quedar en no res. A Pedro Sánchez li interessa molt que les eleccions catalanes se celebren com més aviat millor. Permetre confinaments domiciliaris i avançaments del toc de queda va en contra dels seus interessos polítics. El confinament es pot acordar des del mateix executiu central, amb la previsible reacció en contra d'una part de la població, o passant la bola als presidents autonòmics. Al PSOE li fan feredat ambdós escenaris. Si optés per la primera alternativa, hauria de bregar amb múltiples revoltes de sectors polítics i ciutadans.

Amb confinament domiciliari o toc de queda a les 20.00 hores en el Principat, celebrar eleccions el 14 de febrer ja no tindria cap sentit —ara mateix en té poquíssim—, amb independència del que diga el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Per als socialistes, l'ajornament de les eleccions fins al mes de maig seria catastròfic. Es debilitaria l'efecte Illa, caldria torejar bous com el tercer grau per als presos polítics —o el seu indult—, la reforma del tipus penal de la sedició, les contínues intoxicacions de Vox i la decisió definitiva del Parlament Europeu sobre el suplicatori del Tribunal Suprem espanyol per a llevar la immunitat a Puigdemont i els altres dos europarlamentaris catalans exiliats. Ignore quin grau de fiabilitat tenen les enquestes, però algunes auguren en aquests moments un resultat boníssim per al PSC. ¿I en el mes de Maig? ¡Qui sap! Conclusió: encara que la pandèmia continue desfermada, l'executiu central no vol prendre cap mesura dràstica que altere la seua agenda. Puc equivocar-me, però crec que no adoptarà cap decisió que perjudique la seua estratègia política en Catalunya, llevat que es veja obligat per factors sobrevinguts.

Es van ajornar les eleccions gallegues i basques, però no es volen endarrerir les catalanes. Això està contaminant la política sanitària. El preu a pagar per la ciutadania de l'Estat és molt elevat. El nombre d'infectats de covid-19 per cada 100.000 habitants ha pujat a altures estratosfèriques. Augmenten vertiginosament els ingressos hospitalaris. Les UCI estan a la vora del col·lapse. Fernando Simón fa cada vegada més botiges. Illa encara no dimiteix. Cada comunitat autònoma governada pel PP va a la seua. L'executiu central no vol revisar el decret d'estat d'alarma. Per la seua banda, la gent comença a presentar símptomes de desorientació a causa del desgavell polític. ¿Què està passant? El PP parla d'incompetència i de ministre amb doble dedicació, però no crida el mal temps. No interessa. A més, l'actuació d'alguna autonomia regida per la dreta no invita a llançar coets. En definitiva, Catalunya ho condiciona tot —fins i tot la política sanitària. Si els comicis catalans se celebren per fi el 14 de febrer, ¿es repartiran EPI a totes les persones membres de taules electorals? Ja veurem. Mentre, ¡el desori! ¿Servar la vida? No, home, no. ¡L'interès partidista!