dissabte, 31 de juliol de 2021

¿Control o desconcert?

Biopoder i biopolítica són els neologismes amb què el filòsof francès Michel Foucault es referia a l'imperi i al conjunt de tècniques, múltiples i diverses, que fan servir els estats moderns per a subjugar els cossos. Foucault introduí aquests conceptes a La voluntat de saber. La biopolítica no seria una manera d'ordenar el món animal i els espais naturals, sinó la vida dels individus i de poblacions senceres. No n'hi ha prou amb la ideologia per a dominar la societat, cal també el control dels cossos de les persones. Aquest tipus d'imperi és denominat per Foucault biopoder. L'actual pandèmia de covid-19 ha brindat una ocasió única per a comprovar l'abast i els límits del biopoder i la biopolítica. Amb els estats d'alarma i les mesures de confinament, governs de molts països han fet un assaig general. ¿Què en pensaria Foucault si encara visqués? L'experiment ha mostrat les dificultats inesperades amb què topa la biopolítica. Les tecnologies actuals permeten monitorar tota la societat, sí, però també donen als individus unes eines molt potents per a organitzar la rebel·lió contra el poder. Recordem que totes les dictadures solen tallar l'accés a Internet.

En realitat, ens trobem en una situació confusa i contradictòria. El sistema capitalista no desitja restriccions indefinides a la lliure mobilitat; posen en perill l'economia. Els partits polítics que donen suport incondicional al sistema fan circular la idea de llibertat que millor s'adapta als seus interessos. Però sembla, per altra banda, que sense biopolítica no serà vençut el coronavirus. Els partits socialdemòcrates es troben, per tant, davant d'un enorme dilema: ¿salut o economia? Hi ha un rerefons de revolta; part de la població està farta de limitacions a la llibertat, entesa com llicència per a moure's, relacionar-se i divertir-se sense restriccions. Tendim a pensar que només els joves participen en barriles, botellots i reunions multitudinàries, però ni tots els contraris a la norma són joves, ni tota la joventut actua a la babalà. Seguint Foucault, podríem dir que la societat és una gran presó panòptica vigilada des de la garita central, però els reclusos amotinats han descobert que són molts i que l'estat desbordat compta amb pocs carcellers, i mal avinguts, per a restablir el control. Els mitjans de comunicació fan recompte diari del caos i dels contagis.

Amb aquest panorama, molts governs, de diversos nivells i distint signe ideològic, sucumbeixen gradualment a la temptació de deixar que les coses roden per inèrcia. Les institucions i el saber mèdics van perdent eficàcia com a eines de biopolítica. L'economia ha de reeixir. El darwinisme resoldrà els dilemes. Abans de prendre decisions sobre la Fira d'Agost 2021, el govern xativí deu haver valorat la situació i un factor afegit, les crítiques de Xàtiva Unida l'any passat, perquè Cerdà i els seus no havien organitzat una fira cultural. Finalment, els responsables municipals han dissenyat un programa firer atípic, amb acte inaugural, exposicions, concerts, esports, teatre per a grans i menuts, pirotècnia i cloenda, però sense casetes ni atraccions mecàniques. ¿Quin futur tindrà el programa? ¡Misteri! Les mesures anti-covid es revisaran abans del pròxim dia 16 i podrien endurir-se si la situació no ha millorat. ¿Adéu fira? Difícil; s'han venut molts tiquets. En tot cas, alguns dels actes programats van a patir limitacions estrictes si arriben a celebrar-se.

La capacitat dels espais musicals i teatrals estarà limitada, tothom haurà de seure, caldrà guardar les distàncies i usar màscares, quasi totes les actuacions hauran de començar a les 21.00 hores... Això no serà un gran problema per als iaios i els pares que vulguen veure Miguel Ríos, Amaral o Coque Malla. Ara bé, per als adolescents... Anar tan aviat al concert de Lola Índigo... ¿S'hi compliran les normes? ¿L'Ajuntament tindrà voluntat de fer-les complir? ¿Podrà impedir que els assistents es passen de la ratlla? ¡Ha! Un amic meu diu sorneguer: «Els joves voldran amuntegar-se davant l'escenari i ballar ben juntets. Si s'arriben a respectar les normes contra el coronavirus, el Tiktok Party i els concerts de Lola Índigo i Maluks semblaran espectacles de sarsuela per a iaios, tots asseguts a les seues cadires.» Ens espera, per tant, una fira plena d'incertesa. Siga quin siga l'escenari final, és ben possible que la combinació de bioplítica i llicència per a divertir-se no li estalvie crítiques al govern local. ¡Les eternes tensions entre el biopoder vigent i l'aspirant!

(publicat a Levante-EMV, el 31/07/2021)

divendres, 23 de juliol de 2021

Els següents

L'ordenament no preveu suspendre els drets i les llibertats fonamentals durant la vigència d'un estat d'alarma. Només permet d'establir limitacions al seu exercici. El govern central decretà el confinament obligatori de la població a les seues llars, però hi havia moltes excepcions a la norma; estava permès de traslladar-se als treballs essencials, als ambulatoris, a les farmàcies, a comprar aliments i productes de primera necessitat... Les mesures dictades per a frenar la covid-19 no suspenien, per tant, drets fonamentals. Aquests només deixen d'estar en vigor durant els estats d'excepció o setge. L'article vint de la LO 4/1981 diu, referint-se al d'excepció: Uno. Cuando la autorización del Congreso comprenda la "suspensión" del artículo diecinueve de la Constitución, la autoridad gubernativa podrá "prohibir" (les cometes són meues) la circulación de personas y vehículos en las horas y lugares que se determine, y exigir a quienes se desplacen de un lugar a otro que acrediten su identidad, señalándoles el itinerario a seguir. La majoria dels magistrats del Constitucional diu que el confinament decretat pel govern sí va suspendre llibertats i drets.

En conseqüència, ha sentenciat que s'hauria d'haver d'utilitzat l'estat d'excepció per a combatre la pandèmia, un instrument pensat per a situacions d'alteració greu de l'ordre públic. La decisió s'ha pres en un context peculiar. L'anterior ponent de la sentència, que era favorable a declarar l'estat d'alarma conforme a la Constitució, va dimitir. Si hagués estat present a les deliberacions, s'hauria produït un empat sis a sis. El president, favorable també a la constitucionalitat de les mesures preses pel govern, hauria desfet l'empat amb el seu vot de qualitat. Per altra banda, alguns dels magistrats del Constitucional tenen el seu mandat caducat. Per tant, la decisió final l'ha presa un alt tribunal disminuït, dividit, polititzat i amb alguns magistrats que tenen el seu mandat caducat. Sona la lletra i la música. Recordem la sentència contra l'Estatut de Catalunya. Diverses veus van advertir: «Ara, han vingut a per nosaltres, però els següents sereu vosaltres.» Als magistrats de la majoria els és igual que cap tribunal constitucional de cap país de la Unió Europea no haja tombat confinaments semblants a l'espanyol amb uns arguments extravagants.

Extravagant és confondre una enorme crisi pandèmica amb intent de subvertir l'ordre polític. El confinament fou una mesura aconsellada per la comunitat científica i els organismes sanitaris internacionals, per a evitar la propagació de la covid-19. L'estat d'alarma és compatible, almenys a casa nostra, amb l'exercici —amb certes limitacions, això sí— de drets i llibertats. Durant la seua vigència, es poden celebrar eleccions, per exemple. En canvi, l'estat d'excepció implica una supressió severa de les llibertats. Voler matar mosques a canonades s'allunya de la racionalitat. No és missió dels jutges dictaminar com s'han d'eliminar cuques o microbis; els tribunals no estan per a legislar. I en cas de dubte, han d'interpretar les lleis d'acord amb el principis generals del dret i amb la racionalitat que implica la funció jurisdiccional. Està clar que tot val contra el govern de coalició, fins i tot carregar-se la divisió de poders. ¿I el ciutadà què pensa? ¿Alarma o excepció? ¡Discussió bizantina sobre el sexe dels àngels! El problema el tindrem quan un futur govern, amb l'excusa de qualsevol alteració de la normalitat, ens encolome l'estat d'excepció.

dimarts, 20 de juliol de 2021

¡Beu-te aquest ou!

Des del primer moment em quedà clar que el govern d'esquerres estava fent un ús excessiu de l'estat d'alarma decretat en març de 2020. Vaig reflexionar sobre això en alguns posts. Em semblaren exagerades les identificacions de gent que corria per platges solitàries allunyades de nuclis urbans o caminava per llocs desèrtics, de persones aïllades en boscs o reunides a terrasses d'edificis. (Els agents es dedicaven a fer volar drons per damunt de llocs poblats i despoblats.) Certes actuacions eren incomprensibles. Recordem que l'exèrcit arribà a desplegar-se per vàries ciutats —per Xàtiva, posem per cas. Sense ordre judicial, els policies no haurien d'haver accedit a espais privats, perquè l'estat d'alarma només establia limitacions per a circular per vies i espais d'ús públic. S'infligiren principis jurídics com el d'aplicació de la norma més favorable a l'autor d'una infracció, merament administrativa si contravenia a qualsevol mesura del decret d'estat d'alarma. Només se m'acut una justificació per a tals excessos: la falta d'experiència; cap govern no s'havia trobat mai amb una pandèmia tan agressiva com la provocada per la covid-19.

Possiblement es volia suscitar por, perquè els ciutadans respectaren les mesures establertes pel govern. També es ben possible que el seguiment generalitzat del confinament domiciliari salvés desenes de milers de vides i evités un major nombre d'infeccions. En aquest assumpte, el govern espanyol actuà com molts altres governs europeus. L'únic instrument jurídic al seu abast, per a prendre mesures que limitaren drets i llibertats dels articles 19 o 21 de la Constitució (dret a la lliure circulació i dret de reunió), era l'estat d'alarma, pensat específicament per a catàstrofes, crisis sanitàries greus i paralització de serveis públics essencials. Els altres dos instruments que preveu l'article 116 de la Constitució, els estats d'excepció i setge, estan prevists per a supòsits diferents: greus alteracions de l'ordre públic i cops d'estat. Per tant, excessos a banda, el govern actuà de l'única manera possible; decretà l'estat d'alarma. PP i Vox criticaren que no s'hagués decretat abans. És més: donaren suport a la primera pròrroga. Aviat, però, iniciaren els atacs a Sánchez, que titllaren de dictador. Vox presentà un recurs davant el Tribunal Constitucional.

Un any després, un tribunal dividit, desprestigiat i amb el mandat d'alguns dels seus membres caducat, ha sentenciat que la declaració de l'estat d'alarma —amb suport inicial de Vox— fou inconstitucional. ¡Beu-te aquest ou, que l'altre es cou! Allò més cridaner és l'argumentació. ¡El govern hauria d'haver decretat l'estat d'excepció! Ja posats podrien haver anat un pas més enllà i haver demanat l'estat de setge i que s'hagués posat al cap de la lluita contra el coronavirus un general de quatre estrelles. ¡Mare meua! Han votat a favor del bunyol jurídic cinc magistrats conservadors afins al PP i una magistrada, Encarna Roca Trías, escollida en 2012 a proposta de Convergència i Unió i el PSC. ¡Bon ull per al nomenament! Els cinc magistrats que han votat en contra (uns progressistes i altres conservadors) han emès vots particulars. ¿Fins a on arribarà el sistema judicial espanyol? Amb la seua clara voluntat de fer la guitza al govern d'esquerres, sis magistrats han creat un enorme problema institucional; quan es presente la pròxima pandèmia, el govern de torn no tindrà a l'abast un instrument legal idoni per a combatre-la eficaçment.

La sentència deixa fora de joc fins i tot la pretensió pepera de redactar una llei de pandèmies. Si l'estat d'alarma de la Llei Orgànica 4/1981 no serveix per a prendre mesures limitadores de drets i llibertats, imaginem la utilitat d'una llei de pandèmies. En allò referent a l'estat d'alarma, la LO 4/1981 d'1 de juny, dels estats d'alarma, excepció i setge, s'ha buidat de contingut. L'article onze diu: ...el decreto de declaración del estado de alarma, o los sucesivos que durante su vigencia se dicten, podrán acordar las medidas siguientes: a) "Limitar" (les cometes són meues) la circulación o permanencia de personas o vehículos en horas y lugares determinados, o condicionarlas al cumplimiento de ciertos requisitos. Sis magistrats del Constitucional (perquè no saben llegir, perquè volien ser creatius, perquè els excessos de l'executiu han donat mastegat l'argument o per tot plegat) han confós extralimitació amb suspensió —¿de manera deliberada?—, han decidit que el confinament de març i abril no limitava els drets, els suspenia, i han conclòs, per considerar alteració de l'ordre públic qualsevol crisi catastròfica, que calia l'estat d'excepció.

dissabte, 17 de juliol de 2021

Lapònia al costat de casa

A mitjan juny es convocà a Bolbaite una taula territorial per a debatre amb persones i entitats de la Costera i la Canal de Navarrés els eixos del Pla d'Acció Territorial de Comarques Centrals en fase de participació. S´hi anava a parlar de corredors verds, assentaments i infraestructures. Però s'escolaren al debat altres assumptes: l'impacte de diversos projectes fotovoltaics a les nostres comarques, el despoblament d'alguns assentaments i la necessitat de posar en valor el patrimoni històric. Em vingué a la memòria el magnífic llibre de Paco Cerdà, Los últimos. Voces de la Laponia española. El periodista nascut al Genovés reflexiona sobre la Serranía Celtibérica, un vast territori que forma part de cinc comunitats autònomes, s'estén per deu províncies i agrupa 1.355 municipis amb una densitat mitjana de 7,34 habitants per quilòmetre quadrat. S'ha de tenir present que València ciutat en té 5.942,93 i el conjunt de l'Estat, 92. Els especialistes consideren deserts demogràfics els territoris amb densitats inferiors a 10 habitants per quilòmetre quadrat. Lapònia té la mateixa densitat de població que la Serranía Celtibérica, a l'Espanya buidada.

Doncs bé, part de la Canal de Navarrés és un desert demogràfic. Tres dels seus municipis tenen densitats inferiors a 10: Quesa (9,16), Bicorp (3,90) i Millars (3,27). La pedania de Navaló és un cas especial, amb només 61 habitants i una densitat d'1,19. Cap dels vuit municipis de la Canal no arriba als 5.000 habitants. I parlem d'una comarca més extensa que la Costera. Des de 1990, Quesa, Bicorp i Millars han perdut uns 120, 170 i 400 habitants respectivament. I les xifres podrien no ser reals; sovint, als pobles menuts hi ha empadronada gent que no hi viu tot l'any. ¿Causes del despoblament? Falta d'oportunitats, abandó dels joves, envelliment de la població, absència de serveis... Els joves marxen a estudiar i ja no tornen. L'Administració té la seua part de responsabilitat; hauria de prendre's més seriosament l'equilibri territorial. Se sol idealitzar molt el món rural. Al seu llibre, Paco Cerdà recull alguns testimonis que esgarrifen. Sembla que sovintegen als poblets de la Lapònia espanyola la resignació, l'alcoholisme masculí, la manca d'iniciativa, la malfiança envers els forasters, la resistència als canvis. Tot mena a la mort lenta.

El capitalisme desfermat n'és l'altre gran culpable. En els deserts demogràfics es despèn poc o gens. Els negocis substanciosos només es fan a ciutat. Els guanys elevats s'obtenen allà on hi ha grans densitats de població. Els escenaris de plusvàlues immobiliàries solen ser urbans. En ells s'instal·len les cadenes d'alimentació, serveis de tota mena (mèdics, financers), les franquícies de roba i objectes de consum. Els temples de l'oci també solen estar en zones urbanitzades. El món contemporani gira al voltant del consumisme i aquest és inseparable de les concentracions urbanes. Per això, des del segle XIX —sobretot a partir de la segona meitat del segle XX—, l'èxode rural cap a les ciutats no ha deixat de créixer. Com que el capitalisme no sembla tenir aturador, potser estiguem abocats a un món en què només hi haja ciutats voltades de deserts demogràfics, amb les consegüents degradació i pèrdua de cultura i tradicions mil·lenàries. Els optimistes diuen que serà bo per a la participació democràtica, que sempre s'ha exercit a la polis.

Tinc els meus dubtes; sovint, l'urbanita és víctima fàcil de l'alienació. ¿Qui no ha sentit dir que la societat de consum aliena l’individu? Però tornem a la nostra Lapònia. ¿Som a temps d'evitar la mort demogràfica a l'extrem septentrional de la Canal de Navarrés? No sé. Els precedents no conviden a l'optimisme. Comarques valencianes i castellonenques com ara els Serrans, el Racó d'Ademús o els Ports formen part de la Serranía Celtibérica descrita per Cerdà amb densitats de població baixíssimes (4,89 als Ports). I la Generalitat Valenciana ha estat incapaç de modificar la situació. Sovint, pensem en Sòria o Terol quan sentim parlar de despoblament, però tenim el desert demogràfic just al costat de casa. Ignore si la Conselleria de Política Territorial, Obres Públiques i Mobilitat guarda algun as. A la taula de Bolbaite acudiren Roberto Granero, alcalde de l'Alcúdia de Crespins i president del Consorci de les Comarques Centrals, i Immaculada Orozco, secretària autonòmica d'Ordenació del Territori. Però sols volien recollir suggeriments.

(publicat a Levante-EMV, el 17/07/2021)

dijous, 15 de juliol de 2021

Superioritats ètiques

Des d'antic, la política es pot caracteritzar com una pugna contínua entre el conservadorisme i el progressisme, entre aquells que volen conservar l'ordre establert —que comporta privilegis per als usufructuaris— i els qui volen canviar la situació, perquè se senten bandejats. És l'eterna lluita de classes descrita per Marx. La divisió de l'espectre polític en dreta i esquerra nasqué de manera casual durant la Revolució Francesa. A l'Assemblea Nacional, els delegats de distintes tendències doctrinals ocuparen llocs diferents. Els partidaris del rei, pertanyents majoritàriament a l'aristocràcia i el clergat, van seure a la dreta del president. Els revolucionaris, opositors al monarca, majoritàriament diputats del tercer estat, van seure a l'esquerra. Des de llavors, els conservadors formen convencionalment la dreta i els progressistes, l'esquerra. La dreta està formada pels partits associats als interessos de les classes altes dominants. Solen defendre la tradició, l'autoritat, l'estat nació, l'ordre, la seguretat, el militarisme, la religió, el liberalisme econòmic... L'ala extrema arriba a professar idees reaccionàries, feixistes o imperialistes.

L’esquerra representa les classes socials baixes —inclosos els treballadors i la franja inferior de les classes mitjanes. Solen defendre el progrés, la llibertat, la igualtat de drets, la justícia social, el respecte a la identitat, la solidaritat, l'internacionalisme, el dret a l'autodeterminació, l'esperit revolucionari o reivindicatiu, el sindicalisme de classe, el laïcisme, la planificació econòmica, les reformes... L'esquerra també té la seua ala extrema. A marge dels interessos de classe, poden haver-hi, però, algunes qüestions transversals, és a dir, que recorren tot l'espectre polític. ¿Qui és moralment superior, la dreta o l'esquerra? Unes paraules de Carlos Bardem han sigut objecte de controvèrsia. L'actor, guionista i escriptor reflexionava sobre les desqualificacions que llança l'extrema dreta. Una de les més recurrents és negar la pretesa superioritat moral de l'esquerra. Bardem afirmava durant una entrevista: Yo soy superior moralmente a cualquier fascista, a cualquier nazi, a cualquier homófobo, a cualquier racista y a cualquier machista. Si no lo fuera, me preocuparía. Si tú no eres moralmente superior a esa basura, ¿qué eres? Basura.

En principi, aquestes paraules semblen irreprotxables. Però plantegen una qüestió complexa si es lliguen a la superioritat moral de l'esquerra. Primerament cal dir que ética i i dret pertanyen a àmbits distints: l’ètica és el reialme del "cal ser"; en canvi, el dret és el reialme del que "està o no està permès". L'acció immoral s’arrisca a la reprovació social; l'acció il·legal, a la condemna penal, és a dir, al càstig. Hi ha un tercer àmbit, la política, que és el reialme del "pot o no pot ser". Conjugar la moral, el dret i la política és una tasca molt difícil. Sovintegen les crides a la moralització de l'activitat pública. Qui demana comportaments morals als polítics oblida que l'ètica rarament té un paper determinant en l’acció política; aqueix paper es reserva al dret. Tot i les bones intencions, política i moral solen seguir camins divergents. Idealment, haurien de confluir, però ho fan molt de tard en tard. Açò és així per diferents motius. Un és la diversitat de valors que adopten els grups humans. Després d'un llarg camí de segles, hem aconseguit posar-nos d'acord en valors bàsics, com el respecte a la vida i a la igualtat de tots els éssers humans.

Però fins i tot aquests valors són molt controvertits. (Pensem en les reaccions contraposades que suscita l'avortament provocat.) Per això, la dreta sol acusar l'esquerra d'inferioritat moral i viceversa. Per altra part, també s'hauria de parlar molt de la distinció entre esquerra i dreta. Certes ideologies d'esquerra —si és que mereixen tal denominació— no s'han distingit precisament pel seu respecte a la vida de les persones. Recordem els crims de l'estalinisme, el maoisme i règims com el cambodjà de Pol Pot. A la banda dreta passa el mateix; falten paraules per a descriure l'horror absolut provocat pel nazisme. De fet, s'assagen noves classificacions dels blocs socials i polítics antagònics —els de dalt i els de baix, posem per cas. És difícil, per tant, patrimonialitzar l'ètica. En realitat, caldria parlar més bé de la superioritat moral de les bones persones, al marge de les seues adscripcions polítiques. A més, les proclames morals basades exclusivament en l’ètica de la convicció —segons el concepte encunyat per Max Weber— són d’escassíssima eficàcia si no van acompanyades de lleis que garantisquen el respecte als valors majoritàriament acceptats.

El bloc que ha aconseguit avenços morals i polítics ha sigut l'esquerra de cada moment històric. Podríem posar alguns exemples. A finals del segle XVIII, els liberals acabaren amb els abusos de l'antic règim. Durant el segle XIX s'abolí gradualment l'esclavitud. Paral·lelament sorgiren organitzacions obreres que anaren assolint diferents conquestes: reducció de la jornada laboral, prohibició del treball infantil, millores salarials... Posteriorment arribaria el dret de sufragi per a les dones. És incontestable el caràcter esquerrà i ètic de moltes d'aquestes millores. Però algunes esquerres d'ahir es convertiren en totalitarismes o en les dretes d'avui —com ha passat, posem per cas, amb el liberalisme, esdevingut neoliberalisme. Al final, democràcia i estat de dret inspirat en la declaració universal dels drets humans és la fórmula política més acostada al consens ètic. Aquest consens exclou l'homofòbia, el racisme, el masclisme i els totalitarismes de qualsevol signe. Bardem té, per tant, bona part de raó. Però cal tenir en compte que les actituds contràries als valors compartits pels demòcrates són de vegades transversals. Immorals hi ha pertot arreu.

No sempre les formacions democràtiques estan lliures de masclisme, homofòbia, corrupció o racisme. Els partits tenen sovint a les seues files persones amb comportaments gens ètics. Però s'ha de distingir entre accions o pronunciaments individuals i col·lectius. ¿Com podem mesurar el nivell ètic d'un partit qualsevol considerat en conjunt? A través dels principis consagrats als estatuts, les declaracions de líders i portaveus, la molta o poca diligència a l'hora de depurar els elements amb conductes o actituds amorals... En aquest sentit, la moralitat dels grups feixistes o neofeixistes és realment nul·la. I, per deducció, es pot pensar que els seus votants, les persones que hi militen o la gent que abraça les idees d'aqueixos grups tampoc no deuen tenir un nivell ètic molt elevat. Tornem al que ja s'ha dit adés. És preferible parlar de superioritat moral de les bones persones. I els homòfobs, els violents, els corruptes o els nazis no són bones persones; menyspreen valors majoritàriament admesos per la ciutadania. I cal recordar que les excepcions citades deixen a dreta i esquerra un marge molt ample per als comportaments cívics i morals.

dijous, 8 de juliol de 2021

La vida de Lucrècia Borja a la cort dels Este

Ferrara era una bella ciutat amb fama d'una administració i una justícia ordenades, una Università degli Studi famosa i una cort educada en les arts —pintura, poesia, escultura, música, teatre i dansa. El llinatge dels Este era un dels més antics d'Itàlia. Governava la ciutat des del segle XII. El duc Ercole havia impulsat reformes urbanístiques a la ciutat. S'havien obert carrers amples i rectes (Addizione Erculea). El lloc més representatiu, síntesi del projecte urbanístic, fou el denominat Quadrivio degli Angeli, en el qual s'alçaven el Palazzo dei Diamanti, el Palazzo Prosperi-Sacrati i el Palazzo Turchi di Bagno. El convent preferit de Lucrècia Borja era el Corpus Domini, de monges clarisses. Sovint s'hi va retirar amb la seua cort femenina. Ferrara ja comptava amb nombrosos edificis religiosos, com ara la Cattedrale di San Giorgio, de façanes romàniques. Entre els edificis civils de Ferrara destacaven, a més dels esmentats més amunt, el Castello Estense i el Palazzo Schifanoia. Ercole acabaria traslladant la residència ducal al gran castell quadrat construït per Niccolò III, envoltat per una vall d'aigua verda. Abans, però, havia disposat que es prepararen per a la seua nora unes estances en la fortalesa. Al voltant d'una petita terrassa enjardinada, per a donar la il·lusió d'espai lliure, s'obrien tres habitacions: dormitori, sala d'estar i sala de rebre. En aquestes sales residiria Lucrècia un temps.
 

Castello Estense i Cattedrale di San Giorgio

dissabte, 3 de juliol de 2021

Capitalitat cultural

El segell "Capital Cultural Valenciana" s'incloïa dins el pla estratègic "Fes Cultura", alguns dels objectius del qual eren descentralitzar la cultura i garantir un accés democràtic a les seues manifestacions. La primera població que ostentà el segell fou Gandia. Com vam dir en el seu moment, s'adjudicà la distinció sense cap transparència. Farem memòria. A finals de gener de 2017, la Conselleria d'Educació, Investigació, Cultura i Esport anunciava les condicions per a obtenir el guardó. L'anunci era molt estrany; si es pensava elegir la capital cultural d'aquell any, els terminis s'haurien d'haver obert en 2016. Potser per l'extemporaneïtat de l'anunci, pocs municipis s'hi van mostrar interessats. Llavors, des de la Secretaria Autonòmica de Cultura i Esport es va trucar a diversos ajuntaments —al de Xàtiva, entre ells—, per a pregar-los que presentaren les seues candidatures abans del 5 d'abril. La Regidoria de Cultura de Xàtiva, a més córrer i amb ajut extern, redactà un projecte que incloïa la programació cultural ordinària de 2017. Llíria i Sagunt també van presentar les seues candidatures a una estranya capitalitat de només vuit mesos de durada.

El consistori de Gandia, que també havia aprovat el seu projecte, el presentà en conselleria el 7 d'abril, és a dir, fora de termini. El nomenament de capital cultural 2018 recaigué finalment en la capital de la Safor. ¿2018? Com ningú no entenia res, conselleria decidí una capitalitat 2017-2018, com el curs escolar. L'elecció s'havia d'haver fet mitjançant un procediment transparent, obert i de lliure concurrència, però féu l'efecte que les trucadetes només pretenien aconseguir l'aparença d'una "concurrència" inexistent, perquè el peix ja estava tot venut. Des de llavors, dos anys estan a cavall de la capitalitat. Algunes persones pensaren que tindríem altra oportunitat en 2018-2019; obtindríem el guardó l'any en què s'anava a commemorar el cinquè centenari de la mort de Lucrècia Borja. Jo ho trobava poc probable. Coneixent de quin peu es dol la política valenciana, sospitava que les dues següents poblacions elegides pertanyerien a les comarques castellonenques i alacantines. En el millor dels casos, Xàtiva hauria d'esperar fins a 2021.

No vaig encertar; conselleria introduí nous canvis en la segona edició; hi hauria dos segells, un per a municipis de més de cinc mil habitants i altre per a pobles més menuts (Sagunt i Potries en 2018-2019, Altea i Vilafranca en 2019-2020, Alcoi i Bocairent en 2020-2021). Potser li toque a Xàtiva enguany, qui sap. La regidora de Cultura n'està convençuda. En qualsevol cas, el risc de devaluació que corre la distinció és evident. Però no s'ha de perdre l'esperança. El guardó porta aparellats beneficis per a les poblacions distingides. Conselleria es compromet a programar-hi congressos, exposicions, concerts, espectacles teatrals i altres activitats que complementen la programació cultural local. També adquireix el compromís de traslladar a l'Agència Valenciana de Turisme els projectes i les dades dels municipis elegits, perquè siguen incorporats als paquets turístics. Gràcies a la capitalitat cultural, la promoció turística de Xàtiva podria millorar. La ciutat compta amb infraestructures culturals i patrimoni material i immaterial que aporten un gran potencial, però els espais s'han d'omplir de contingut. I el mer desig dels edils no basta per a obtenir el segell.

Calen altres condicions: un percentatge significatiu del pressupost municipal invertit en cultura, originalitat, qualitat i diversitat de la proposta, recursos materials i humans per a portar-la a cap, pla de promoció i difusió, implicació del teixit associatiu cultural. També es valora la incidència social del projecte, la participació ciutadana, els beneficis econòmics del guardó a curt i mitjà termini i les repercussions al sector cultural local. La secretària autonòmica de Cultura i Esport, la directora general de Cultura i Patrimoni, el director general de l’Institut Valencià de Cultura, els caps dels serveis territorials de Cultura i els representants del Consell Valencià de Cultura, la Federació Valenciana de Municipis i Províncies, l’Agència Valenciana de Turisme i les universitats valencianes formaran la comissió avaluadora de les candidatures que es presenten. Segons els responsables polítics xativins, ja ens toca. Però cal una aposta ferma per la cultura com instrument de cohesió social i foment econòmic. I així i tot, ¡vés a saber! ¿Tenim padrins?

(publicat a Levante-EMV, el 03/07/2021)

dijous, 1 de juliol de 2021

¿Fugitius o exiliats?

Des d'un punt de vista estrictament jurídic, Carles Puigdemont i els exconsellers que romanen a l'estranger no són fugitius. Puigdemont no és cap fugat per diverses raons: quan marxà a Bèlgica, no pesava sobre ell cap ordre de detenció o compareixença davant d'un jutge; quan es dictà l'ordre europea de detenció, l'expresident es presentà voluntàriament en un tribunal belga i aquest denegà les pretensions dels tribunals espanyols (després, tornarien a denegar-les uns jutges alemanys). I quelcom semblant s'ha anat esdevenint amb els exconsellers Comin, Puig i Ponsatí. Fugitiu és aquell que s'amaga i no es lliura a les autoritats policials o judicials malgrat pesar sobre ell una ordre de cerca i captura. N'hi ha casos coneguts. Ara bé, els partits centralistes i tots els mitjans d'àmbit estatal, a còpia de repetir-ho contínuament, han aconseguit fixar en l'imaginari col·lectiu la idea que els quatre polítics catalans són veritables fugitius. Altra qüestió distinta és dilucidar si Puigdemont i els exconsellers són exiliats o no. Segons José Luis Villacañas, a Puigdemont no li quadra aqueix estatus. El filòsof afirma que un exiliat individual és una cosa molt estranya.

Qui abandona el seu país per una actuació sobre la qual hauria de donar compte en un tribunal convencional que jutge amb garanties i una defensa tècnica no pot considerar-se exiliat. L'estatut d'exiliat sol correspondre a un col·lectiu indefinit, víctima de persecució política a causa d'idees i valors professats en consciència, que esdevenen conducta perseguible. Villacañas diu que exiliats i perseguits per idees sempre són grups, i que només són rellevants per a l'exili els actes d'opinió i d'expressió, però no els administratius, regulats per una llei positiva. Jo trobe que això és limitar massa el concepte d'exili. L'individual també existeix. Exiliada és tota persona obligada per força a viure fora de la seua pàtria. A més a més, l'exili català no és individual; tots els partits polítics independentistes tenen exiliats (ERC, JxCat, CUP). Tampoc no està clar que anaren a ser jutjats amb garanties per un tribunal imparcial. Certament estan encausats per actes administratius, però els diferents pronunciaments d'organismes internacionals i tribunals europeus posen de manifest que els jutges espanyols no solen respectar els estàndards de justícia vigents a països democràtics.

Amb independència que la llei positiva puga regular malament certes infraccions i les seues penes —una resolució de l'Assemblea del Consell d'Europa insta Espanya a reformar la tipificació del delicte de sedició—, allò més clarificador per a definir l'estatus de Puigdemont i els altres exiliats són les nocions d'abnegació i utilitat. Junqueras fou més abnegat que Puigdemont. L'activisme polític pot dur a la desobediència civil i a la violació de la llei. El desobedient coneix la vigència d'aqueixa llei bé que la considere injusta. Vol canviar-la i, si té un grau molt elevat d'abnegació, assumeix les conseqüències penals d'infringir-la. Així, esdevé símbol del seu compromís amb la nova legalitat a què aspira. A Puigdemont se li retreu covardia, però és un retret parcial; sol venir del nacionalisme espanyol que, lògicament, voldria veure l'expresident català a la garjola. Molta gent amb vocació carcellera diu que no hi ha dignitat en la marxa dels exiliats. M'agradaria saber quants dels qui fan aquest retret entrarien en presó per iniciativa pròpia. En realitat, tampoc no sabem si Junqueras va mantenir conscientment la conducta prototípica de la desobediència civil.

Quan decidí restar a Espanya, ignorava que li imposarien presó cautelar incondicional. Per tant no es pot suposar sense més que haja mostrat el seu sentit republicà sotmetent-se "voluntàriament" a la llei que considera injusta pel respecte que li mereix la llei que un dia serà justa, com afirma Villacañas. Allò ben clar és, però, la nul·la qualitat democràtica del poder judicial espanyol, que actua venjativament amb l'independentisme. I açò ens duu a la noció d'utilitat. L'exili dels polítics catalans ha sigut útil; permet de comprovar la classe de justícia que tenim. Puigdemont ha donat visibilitat internacional a les aspiracions de Catalunya —des de presó hauria estat molt difícil— i ha activat tot el seguit de recursos davant els tribunals europeus que poden servir per a corregir les tatxes de la justícia espanyola. De moment, les instàncies judicials de la UE s'han manifestat sobre la inexistència de tipus penals espanyols en la legislació d'altres països europeus, sobre com s'obté l'acta d'eurodiputat, sobre l'abast de la immunitat parlamentària... I pròximes sentències podrien constituir una esmena total a les euroordres i al judici contra els líders independentistes.

Imaginar com s'haurien desenvolupat tots els esdeveniments si Puigdemont s'hagués lliurat a la justícia espanyola és un exercici va. Podem intuir que li hauria caigut la pena més elevada per ser president de la Generalitat quan se celebrà el referèndum de l'1 d'octubre de 2017. (L'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa li acaba de recordar a Espanya que no s'han de posar sancions exagerades a infraccions no violentes.) És pot deduir que la condemna hauria estat recorreguda davant els tribunals de la UE. Puigdemont no seria eurodiputat, com no ho és Junqueras. Amb tots els líders independentistes engarjolats, la política espanyola potser hauria rutllat per uns camins distints. La presència institucional de l'expresident català a Europa emprenya molt un Estat que es proclama plenament democràtic. Evidentment no es pot comparar l'exili de Puigdemont amb el dels republicans espanyols, que fugien d'una dictadura. Però és difícil explicar en l'exterior que un estat democràtic obligue ciutadans seus a marxar fora. Si no són fugitius, ni exiliats, ¿com cal anomenar-los? ¿Turistes? ¿Emigrants? Potser per tot això se li té tanta malvolença a Puigdemont.

Posa en evidència la "democràcia" espanyola a l'esfera internacional. ¡Ni l'esquerra ha estat capaç d'abandonar el marc mental del nacionalisme espanyol més reaccionari! El ministre de Justícia, Juan Carlos Campo, ignora la immunitat parlamentària; afirmà que Puigdemont serà detingut si torna a Espanya: Es un huido de la Justicia. Le invito a que venga para ser juzgado. El PSOE practica el paternalisme amb els nou indultats. Hay momentos en que es útil el castigo y otros en que es útil el perdón, y ahora es el momento del perdón, va dir Pedro Sánchez. Amb Puigdemont, però, no hi ha perdó. Brivant, miserable, covard, fugitiu, són epítets que li dediquen els polítics espanyols, els mitjans de comunicació d'àmbit estatal i molts intel·lectuals que es presenten com progressistes. I aquest retrat del polític català ha fet fortuna entre moltíssims ciutadans espanyols. Si afegim que molts estan en contra dels indults, caldrà convenir que Espanya continua sent la terra que tan admirablement va mostrar Goya, altre exiliat reeixit, en Los caprichos, una de les seues famoses sèries de gravats. En fi, ¿són exiliats els polítics catalans expatriats? Jo crec que sí.

dijous, 24 de juny de 2021

Indults condicionats, parcials i reversibles

Els nou presos polítics han estat indultats. Des del bloc d'investidura, la mesura és titllada de molt positiva, perquè afavorirà la distensió. El president Pedro Sánchez la vol vendre com una iniciativa per a recuperar el diàleg i la cerca de solucions. Però convindria rebaixar aquestes aspiracions. La mesura de gràcia, que encara ha de superar possibles recursos davant el Tribunal Suprem, només afecta nou persones. Tanmateix, el nombre de gent encausada o ja jutjada i condemnada per fets relacionats amb el procés oscil·la entre la seixantena i els tres milers, depenent de quina font es consulte. Parlem d'alcaldes, parlamentaris, funcionaris de primer i segon nivell, militants d'organitzacions independentistes, ciutadania corrent... Totes aquestes persones no han estat indultades. Per altra banda, els indults aprovats al Consell de Ministres del dia 22 són condicionats, parcials i reversibles. Només es perdona la sedició, però no la malversació. Oriol Junqueras, per exemple, ha de comparèixer el dia 29 davant el Tribunal de Comptes; li reclamen quantitats de diners públics presumptament desviats per a l'organització del referèndum de l'1-O.

La venjança de l'Estat encara no cessa. Ja ho anuncià l'exvicepresidenta Sáenz de Santamaría: Lo pagarán caro ellos y sus familias. Els presos només han vist eliminada la pena de presó pendent de compliment, però continuen inhabilitats. A més, podrien tornar a la presó si realitzen qualsevol acte que els tribunals consideren il·legal. De moment, els exiliats tampoc no podran tornar a casa. En definitiva, Pedro Sánchez, coneixedor de la resolució que anava a prendre el Consell d'Europa (insta l'estat espanyol a deixar lliures els presos i a retirar les euroordres d'extradició), ha utilitzat l'instrument de l'indult amb diverses finalitats: dotar-se d'arguments contra la dreta; llevar-se pressió internacional; assegurar l'estabilitat del seu govern; guanyar temps al conflicte català; dividir els independentistes... Però aquests insisteixen, òbviament, en una amnistia que atenya totes les persones involucrades al procés i les accions derivades d'ell. Al cap i a la fi, els indults concedits no esborren els delictes, però polítics i ciutadans independentistes neguen haver-ne comès cap. Ja se sap que tota transacció implica guanyar unes coses i perdre altres.

A hores d'ara, el balanç dels indults sembla ser més favorable per a Pedro Sánchez. L'independentisme no obtindrà ni amnistia ni referèndum pactat. És més: el govern central no té res a oferir. ¿Un nou encaix de Catalunya en Espanya? ¿Això com es menja? Hi ha propostes, com l'estat federal, per exemple, que exigeixen canvis constitucionals d'envergadura, impossibles sense comptar amb una majoria parlamentària molt qualificada. ¿Modificacions en el sistema de finançament autonòmic? Això s'hauria de pactar amb totes les comunitats autònomes. A més, els catalans ja no es conformarien amb una oferta inferior als concerts basc i navarrès. ¿Sistema judicial català i plena llibertat per a dissenyar polítiques educatives i lingüístiques pròpies? El PSOE augura un clima de concòrdia, però pretén que li surta debades. Ni tan sols s'han demanat disculpes per tot allò que s'esdevingué l'1 d'octubre de 2017: operació inútil de càstig, violència estatal extrema contra les persones que anaren a votar, impunitat dels qui l'ordenaren i l'executaren... No està assegurat ni tan sols el clima de distensió; els òrgans de l'Estat controlats pel PP no descansen.

dimarts, 22 de juny de 2021

Nul·la credibilitat

Definitivament, la credibilitat dels canals generalistes de televisió i la premsa espanyola —els grans diaris de paper— és pràcticament nul·la. Ahir, l'Assemblea del Consell d'Europa aprovà per majoria aclaparadora una resolució, Should politicians be prosecuted for statements made in the excercise of their mandates?, que exigeix a Espanya i Turquia respecte per les llibertats de les minories dissidents. Concretament, demanà a Espanya que excarcere els condemnats pel procés català, que reforme el delicte de sedició i que retire totes les euroordres d’extradició dels polítics exiliats. Encara més: la resolució aprovada insta Espanya a aturar els processos judicials pendents. Aquest aspecte és de gran transcendència. A banda dels presos polítics i els exiliats, hi ha nombrosíssimes persones (polítics, funcionaris de primer i segon nivell, persones corrents) que també estan encausades o jutjades i condemnades pels mateixos fets. Pedro Sánchez s'ha afanyat a indultar parcialment nou persones, les més conegudes. ¿Però sabem quin serà el destí de totes les altres? En realitat, el TS va desfermar una causa general contra tots els independentistes.

Quant a les acusacions de malversació, el Consell d'Europa demana que es comprove de manera fefaent si els acusats han menyscabat "realment" l'erari públic. En 2019, ja vaig reflexionar sobre això. El tribunal Suprem va entendre que el govern català havia utilitzat diners públics en l'organització d'un referèndum il·legal. El Codi Penal estableix que incorren en malversació las autoridades o funcionarios que, con ánimo de lucro, sustrajeran o consintieran que un tercero sustraiga los caudales o efectos públicos que tenga a su cargo por razón de sus funciones. Els condemnats no tenien, però, cap ànim de lucre; els diners hipotèticament malversats no van acabar a les seues butxaques. En tot cas, farien servir els cabals en l'organització del referèndum de l'1 d'octubre, però un informe del llavors ministre d'Hisenda Cristóbal Montoro deia que no s'havien utilitzat diners públics en la consulta. (Hem de recordar que la hisenda catalana estava pràcticament intervinguda.) Tanmateix, el TS i altres institucions de l'Estat volen deixar en la ruïna tots els líders del procés. Especialment sagnant és el cas d'Andreu Mas-Colell, exconseller d'Economia.

El País, dimarts 22 de juny de 2021

La casa, la pensió i els comptes bancaris de l'antic conseller d'Artur Mas podrien ser bloquejats; cobririen la sanció imposada pel Tribunal de Comptes, que ha calculat els diners destinats per la Generalitat a difondre el procés en l'exterior, uns 4,8 milions d'euros. En definitiva, podrien ser embargats tots els béns del prestigiós catedràtic i la seua dona. Això ha suscitat una onada de solidaritat entre els membres de la comunitat acadèmica. (Han mostrat el seu suport l'economista Alexander Tabarrok, Gerardo Esquivel, sotsgovernador del Banc de Mèxic, l'Institut de Recerca Econòmica de la Universitat de Georgetown...) Mas-Colell deixà el Govern en 2015. No tingué res a veure, per tant, amb l'organització del referèndum. (La pretensió de privar de tots els seus béns els independentistes és un aspecte de què se sol parlar poc, bé que afecta moltíssima gent.) En definitiva, el Consell d'Europa, que també recorda aquesta qüestió, demana l'eliminació de sancions desproporcionades per a transgressions no violentes. Aquest matí, només alguns digitals donaven la notícia. El telediari de TVE1, posem per cas, no deia ni piu sobre el Consell d'Europa.

dissabte, 19 de juny de 2021

Tresor distint i característic

Qui busque les primeres construccions valencianes d'estil gòtic trobarà a Xàtiva algunes velles esglésies que evoquen el segle XIII, època en què Jaume I conquistà la ciutat i tot Xarq Al-Andalus. Com el monarca volia implantar el cristianisme en tots els llocs acabats de prendre, una munió de picapedrers, manobres, pintors i fusters començà a construir temples d'estil gòtic primitiu. Allò que anomenem avui "arquitectura de conquesta" proliferà per les terres valencianes fins al final de la centúria. Les mostres més singulars del nou estil compartien influències del darrer romànic lleidatà i elements del gòtic incipient que naixia arreu d'Europa. S'hi allargava l'ombra del Cister, l'orde monàstic que marcava les pautes d'edificació. Com que hi havia la necessitat d'expandir la nova fe de forma rabent, la construcció dels edificis havia de ser molt fàcil i ràpida. Les esglésies de conquesta tenen bàsicament planta rectangular. Dos arcs diafragmàtics apuntats solen dividir la nau en tres trams. Manquen els capitells, costosos de tallar. La coberta és de fusta, amb dos vessants. Se sol accedir al temple per un arc de mig punt.
 
Quant als materials constructius, n'hi ha molta varietat: des d'elements d'edificis anteriors fins a peces elaborades expressament (fustam, maons, maçoneria, carreus), tot caracteritzat per la senzillesa, l'economia i la disponibilitat. Avui, els murs interiors estan nus. Tanmateix, en època medieval estaven coberts d'iconografia. Exhibien pintures al fresc —sense firma, perquè no existia consciència d'autoria. La producció pictòrica tenia caràcter merament utilitari: ensenyar als fidels els diversos passatges de les sagrades escriptures. A Sant Pere i Sant Feliu de Xàtiva queden restes de policromia. El gòtic coincidí amb el ressorgiment de les ciutats, el naixement de la burgesia, la creació d'universitats i l'aparició de nous ordes religiosos, com els mendicants. Els franciscans i els dominicans arribaren aviat a Xàtiva. Els frares dominicans s’hi establiren el 1291, substituint l’orde de la Penitència. L’església de Sant Domènec mostra trets del gòtic de conquesta. Durant el treball de restauració es descobriren restes de l'antic teginat policromat.

Del convent franciscà, es conserva l'església, del segle XIII, restaurada en 2007. També pertany al gòtic primitiu. Fou un temps església funerària dels Borja. Albergà les despulles de Caterina de Borja (germana d'Alfons), de Roderic de Borja i Sibil·la Escrivà, avis d'Alexandre VI, i de Jofré, pare del pontífex. Altre edifici gòtic és Sant Pere, l'església on fou batejat Roderic de Borja en 1432. Fou construïda en el segle XIV, imitant l'estil de conquesta. Té coberta de fusta policromada d'inspiració mudèjar. L'interior conserva pintures al fresc del segle XIV —un calvari i un Sant Cristòfol al mur septentrional—, el meravellós retaule de l'altar major, dedicat a Sant Pere i Sant Pau, que barreja elements dels segles XV i XVI pertanyents al darrer gòtic i el primer renaixement, i dos retaules medievals. Al subsòl de l'església, les criptes també són visitables. Finalment, el viatger ha de pujar a l'església de Sant Feliu, construïda el 1269 al lloc on possiblement s'havia alçat una basílica episcopal de l'antiga Saetabis, als peus del castell.


De Sant Feliu, cal destacar l'atri, sostingut per columnes romanes de marbre rosa de Buixcarró. L'edifici té planta rectangular, testeres planes i arcs diafragmàtics. Conserva l'aspecte originari, cosa que n'accentua l'interès. Dins destaca el retaule major, dedicat a Sant Feliu de Girona, patró de Xàtiva. L'obra, amb danys causats per les humitats, s’atribuí al Mestre de Perea. Avui se sap que intervingueren tres artistes d'un mateix taller, Mestre de Xàtiva, Mestre de Borbotó i Mestre d’Artés, membres de la família Cabanes. El retaule fou encarregat pels jurats, com demostren les armes reials i l’escut de la ciutat. El recinte conserva frescos i una pica en què es representa l'adoració dels Reis. Altra peculiaritat del temple és la portada nord. Uns brancals coronats per capitells amb motius vegetals sostenen l'arc de mig punt. L'arquivolta està decorada amb llaços i puntes de diamant. En sortir de Sant Feliu haurà conclòs el periple pel gòtic primitiu xativí. Bé mereixeria pertànyer al Patrimoni Mundial de la UNESCO. Però l'Església, possessora principal d'un tresor autòcton distint i característic, no en té massa zel. ¡Ja se n'ocuparà el contribuent!

(publicat a Levante-EMV, el 19/06/2021)

dimecres, 16 de juny de 2021

Evocant les cendres de juny

Obscenitats

Sempre que es produeix un fet tràgic, un drama d'aquells que commouen totes les persones de bé, els mitjans de comunicació transformen la trista notícia en un espectacle. Ho fan moguts per la cerca d'audiència i d'ingressos publicitaris, per tant. L'assassinat d'Olívia i Anna, les xiquetes de Tenerife, ha proporcionat munició per a un nou show. Aquesta vegada, però, ha aparegut un ingredient inesperat: la intervenció d'un rector, Fernando Báez Santana, àlies Padre Fernando. A primera vista, el seu aspecte (cabells llargs, boina i vestimenta de color groc) fa pensar en un capellà modern i trencador. ¡No! En realitat és un histrió, un personatge amb moltes ànsies de protagonisme. Ha assegurat que el "presumpte" assassí de les nenes també és una víctima, de la infidelitat: Anna y Olivia estarían vivas si su madre no hubiera roto el matrimonio. La mujer recoge lo que sembró, porque buscarse una nueva pareja y llevarse a las niñas es robar hijos. Si ese matrimonio hubiera sido fiel, si no se hubiera roto, las niñas estarían vivas. Todo por no seguir los caminos antiguos. Antes, los hombres aguantaban a las mujeres aunque se volvieran locas, y las mujeres aguantaban a los maridos aunque fueran borrachos y sucios. Ahora no. De ahí estas consecuencias. Tú me jodes a mí y yo te mato a tus hijos, que es lo que más quieres. Pero es que damos motivos para que esto suceda. Aquestes expressions han provocat una enorme perplexitat. Resultaria que la mare és culpable de la mort de les filles per trencar el vincle matrimonial. Efectivament, les declaracions del rector són obscenes. ¿Però ho són realment per a la jerarquia eclesiàstica? Ho dubte. El bisbe de la diòcesi canària ha condemnat les paraules del seu capellà bocamoll.
 

Tanmateix, podríem sospitar que només s'estan condemnant la seua inoportunitat i l'intent surrealista d'exonerar l'assassí material, el pare de les xiquetes. Al cap i a la fi, Báez, amb aspecte de rector modern, ha recordat una doctrina de l'Església més vella que la pana: les persones humanes venim al món a patir. Revoltar-se contra el patiment és oposar-se als designis de Déu. Aquesta regla serveix per a tota circumstància personal: per a la dona que es rebel·la contra el maltractador, per al malalt desnonat i consumit pel dolor que demana l'eutanàsia, per a la xica violada que vol avortar... ¡Ni divorci, ni eutanàsia, ni avortament! Hem de patir. Ja gaudirem al paradís —si és que existeix, ¡ha! Des del punt de vista eclesiàstic, l'infern —en aquesta o l'altra vida— és sempre el castic a la infracció dels manaments divins. És possible, per tant, que se li n'haja anat l'olla a mossèn Báez; la diplomàcia eclesial ha de ser, ja se sap, molt fina. Però els ultramuntans estaran convençuts que el rector canari no ha dit res de l'altre món. Ha recordat el manual de l'esposa perfecta segons la Falange. Quina ocasió perduda per a mantenir la boca tancada o exercir la compassió cristiana...

dissabte, 5 de juny de 2021

Tuf a negoci

Des d'èpoques remotes, la comarca de la Costera ha constituït la via de comunicació natural que enllaça País Valencià amb sud-est de Castella, Múrcia i Andalusia. El pas obligat de nombrosos grups humans —soldats, mercaders, viatgers— empentà la creació de múltiples infraestructures, sobretot de comunicació. En època romana, el traçat de la Via Heracliana —o Hercúlia— transcorria per la comarca. La via rebé diferents noms al llarg de la seua existència: Camí d'Anníbal, Via Exterior, Camí de Sant Vicent Màrtir, Ruta de l'Espart. La denominació més coneguda, Via Augusta, s'imposà arran d'unes reparacions fetes durant el mandat de l'emperador August, entre els anys 8 i 2 aC. Esdevingué el camí principal per a comunicar les províncies, les ciutats i els ports romans riberencs de la Mediterrània. La Via Augusta marcà profundament el territori de la nostra comarca. En etapes històriques successives, els seus habitants han vist passar el Camí Reial de Madrid, el ferrocarril, una carretera estatal i una autovia (N-340 i A-7), un gasoducte...

De fet, la mitjana divideix cada viaducte de l'A-7, al seu pas per la Vall de Montesa, en dues parts ben diferenciades, una moderna i altra del segle XVIII, que és en realitat un pont de l'antic Camí Reial. (Dispersos per les masies del terme de Moixent en queden alguns mollons.) La proliferació de vies de comunicació tingué el seu colofó amb l'electrificació; diverses línies elèctriques —amb els seus components, cables i torres metàl·liques— recorren de cap a cap la Costera. Tot açò ha tingut beneficis evidents, és clar, però també ha proporcionat moltíssims inconvenients. El patrimoni històric i artístic, abundant, i els espais naturals de la comarca han de coexistir amb infraestructures que alteren el paisatge, obstaculitzen les vistes de monuments i entorpeixen la mobilitat de la fauna autòctona. En realitat, la Costera és com el llobarro que un peixater talla longitudinalment en dues parts. La conjunció d'autovia i ferrocarrils, no el Cànyoles, actua de ganivet. (No sé a quina banda queda l'espina dorsal, ha.) Elements com el castell de Montesa o les antigues ventes del Camí Reial que encara queden a Montesa, Vallada i Moixent pateixen aquesta realitat.

El projectat parc logístic de Vallada, que vol reviscolar, podria ser altra ferida infligida al nostre territori. Tanmateix, quan hom creia que la situació no anava a empitjorar més, sorgí la notícia: es tramitava un megaprojecte solar, finançat amb fons europeus, que afectava les poblacions de la Vall de Montesa. En realitat, la macroplanta fotovoltaica estarà emplaçada en Almansa, però planeja menar l'energia cap a la subestació de l'AVE construïda a Montesa, la qual cosa implica efectes perversos sobre la nostra comarca: invasió de moltes parcel·les agrícoles i —en menor mesura— industrials, algunes de les quals caldria expropiar per a instal·lar un centenar de grans torres metal·liques; construcció d'enormes parcs solars darrere del castell de Montesa; impacte negatiu sobre el medi ambient i el patrimoni històric. Ajuntaments concernits ja han mostrat la seua oposició al projecte, que també ha rebut vora tres mil al·legacions de particulars. Qualsevol podria pensar que els habitants de la contrada estan en contra del progrés, de les energies netes. ¡No! La gent vol que les energies renovables siguen compatibles amb la conservació del medi.

Com ja ha acabat el període d'al·legacions, la pilota està en la teulada del Ministeri de Transició Ecològica. La gent de la Vall de Montesa troba a faltar la veu de la Generalitat, responsable de l'ordenació del territori; sols Francesc Colomer, secretari autonòmic de Turisme, ha mostrat una inequívoca preocupació per l'assumpte. No coneixem, però, posicionaments clars de Mireia Mollà (consellera de Desenvolupament Rural, Emergència Climàtica i Transició Ecològica) o d'Arcadi España (conseller, entre altres matèries, de Política Territorial). Una multinacional està darrere el projecte solar (molt sobredimensionat, segons parer dels entesos), però empreses més menudes, algunes de creació recent, s'han pujat al tren. En fi, les universitats, les agrupacions comarcals dels partits i diverses entitats han rebutjat la nova agressió al territori. ¿Energia neta? El projecte emet un tuf a negoci que tira de tos. Alguns busquen fer-se amb els fons europeus destinats a la reactivació econòmica. ¿Nova modalitat especulativa distinta de la urbanística?

(publicat a Levante-EMV, el 05/06/2021)

divendres, 28 de maig de 2021

Terra atroç

Rosa Díez vol manifestar-se el pròxim dia 13 de juny, a la plaça madrilenya de Colón, contra els indults als presos polítics catalans. Vox s'ha adherit immediatament a la iniciativa. PP i C's també acudiran a la crida. Pablo Casado ha fet un doble anunci: el PP iniciarà una campanya de recollida de firmes contra els indults i els recorrerà al Tribunal Suprem si arriben a produir-se. Mentrestant, algun president autonòmic socialista i els membres de la vella guàrdia del PSOE —com Felipe González i Alfonso Guerra— també s'han manifestat en contra dels indults. Atès que una meitat almenys de la militància socialista està en contra del perdó als presos polítics, resultaria que les dues terceres parts de la pell de brau rebutgen la mesura de gràcia. És realment atroç que més de mitja Espanya vulga que es podrisquen a la presó persones que ni han matat, ni han violat, ni han assaltat cap establiment a mà armada. Evidentment, jo no m'incloc en aqueixa Espanya estantissa i cruel. De fet, el furor nacionalista impedeix de veure una cosa molt clara: els presos no han demanat l'indult; prefereixen l'amnistia. La cúpula de l'EAJ-PNB ha emès un comunicat en què recorda les conseqüències que va tenir la campanya de recollida de firmes contra l'Estatut de Catalunya impulsada per Rajoy. D'altra banda, la jugada de Sánchez és evident; vol dividir els independentistes i deixar fora de joc Puigdemont i els altres exiliats. Ni tot açò és capaç de veure el nacionalisme espanyol, cec, eixelebrat i transversal. Alguns dels retrògrads que nodreixen la nova moguda reaccionària —els magistrats del Tribunal Suprem entre ells— estarien disposats a acceptar el perdó als presos si aquests mostren penediment, que és tant com exigir-los que reneguen dels seus ideals i accepten que van cometre un delicte. Dimecres passat, Roberto Cantos firmava en Levante-EMV un article titulat "El nacionalismo es siempre de derechas". Heus ací el motiu pel qual rebutge el qualificatiu 'nacionalista'. Ajuntem nacionalisme i socialisme i la conclusió és automàtica: nacionalsocialisme, nazisme. M'agrada més el terme 'independentista'. La tesi de Cantos és que el nacionalisme només té un argument, ‘ser diferent’, oposat al concepte jurídic d'igualtat. En canvi, segons el meu parer, i anècdotes puntuals a banda, independentista és qui, ben fart de veure conculcats els seus drets i les seues llibertats, desitja deslliurar-se de l'opressor. Per això lluitaren països colonitzats avui lliures. L'independentista vol un poble igual que els altres pobles del món, exigència equiparable a les aspiracions progressistes, perquè no demana cap privilegi. El catalanisme d'esquerres actual és transversal i ja no posa l'accent en la identitat ètnica. Reclama igualtat i que tinguen vigència dos principis generals: el de respecte recíproc i el d'autodeterminació. Com han ficat de relleu alguns juristes prestigiosos —Rudolf Stammler o Karl Lorenz, per exemple—, aquests principis fonamenten l'estat democràtic i un dret intern just amb pretensions de ser obeït. Per tant, l'article de Cantos retrata perfectament gent com Emiliano García-Page o Felipe González, que tenen de socialistes el mateix que jo de bomber. Que gran part de la socialdemocràcia espanyola vulga que els presos independentistes complisquen íntegrament tretze anys de reclusió és descoratjador. Consterna que cap intel·lectual espanyol siga capaç de detectar la injustícia i denunciar-la. ¿Sumar-se tranquil·lament a les tesis més reaccionàries de l'extrema dreta? Ja dic, vivim en una terra atroç.

dissabte, 22 de maig de 2021

Frenar la degradació

Per fi, el Pla Especial de Protecció del Centre Històric es troba en fase d'exposició pública i al·legacions. Les persones preocupades per la conservació del patrimoni esperàvem des de 2000 aquesta eina per a la protecció i la planificació urbanística de ciutat vella. De fet, el consistori presidit per Rus, que mai no encarregà la redacció del pla, romania en flagrant contravenció a la Llei del Patrimoni Cultural Valencià. La nova corporació d'esquerres anuncià la seua intenció d'abordar la tasca, però ha calgut esperar el seu segon mandat. Des de l'aprovació del vigent Pla General d'Ordenació Urbana, s'ha demanat el pla especial per activa i per passiva. L'Associació d'Amics de la Costera, posem per cas, s'ha dirigit sovint a l'Ajuntament reivindicant la protecció del nostre patrimoni històric i artístic. En 2003, hi hagué un primer escrit després de llegir les declaracions del llavors regidor d’Obres i Urbanisme, Vicent Parra, el qual manifestava que fins a mitjan 2005 no anàvem a disposar de la norma con la cual estará todo definido y cualquier persona que plantee una actuación al casco antiguo sabrá enseguida qué puede hacer y qué no.

En 2005, atès que les intencions municipals havien quedat en res, l'entitat es dirigia novament a l'alcalde. Sol·licitava que es prengueren mesures per tal d’assegurar, mentre es realitzaven els treballs de redacció del pla, més protecció del conjunt històric, en compliment estricte del que disposa la Llei del Patrimoni Valencià. En aquell moment se suggerien diverses iniciatives: promoure una campanya informativa que, a més d’explicar la vàlua del nucli històric a veïns, promotors i constructors, determinés clarament quines actuacions s’hi podien fer i quines no; prevenir les infraccions, reforçant els serveis d’assessorament i d’inspecció d’obres (per tal d’acabar amb la pràctica freqüent de computar la possible sanció econòmica, per infracció urbanística, a la partida de costos); difondre els valors del patrimoni històric de Xàtiva a través de premsa, ràdio, televisió, tanques publicitàries... I és que la progressiva degradació en moltes zones (Ànimes, Sant Agustí, Enríquez...) no cessava. L'Ajuntament no en va fer cas. En 2006, Amics de la Costera es manifestava en contra d'actuacions municipals en matèria de patrimoni.

Rus demostrava nul·la sensibilitat pels béns patrimonials pertanyents al segle XIX o la primeria del XX. Desapareixien molts. La destrucció i el deteriorament d'immobles afectava els diferents conjunts xativins d’arqueologia industrial: el molí Serrampedra (antiga fàbrica de midó La Galia SA); l'almàssera del carrer Argenteria; la paperera San Jorge; la plaça de bous construïda seguint les traces de l'arquitecte modernista Demetrio Ribes. En 2007, l'Institut d'Estudis Comarcals tornava a la càrrega. A través dels mitjans, feia públic un manifest que alertava sobre les agressions al patrimoni cultural. Es posava el focus en la degradació del centre històric, les muralles de llevant, la paperera San Jorge i el monestir de Santa Clara. Es denunciaven falta de rigor i pressió especulativa. En 2015, l'entitat cultural enviava una carta al nou alcalde, Roger Cerdà. Li sol·licitava una entrevista per a repassar les tasques pendents en matèria patrimonial i li oferia col·laboració, que es concretà en l'organització d'unes jornades sobre model de ciutat.

Jo mateix he escrit en aquestes planes nombroses columnes reclamant més atenció a ciutat vella. Doncs bé, fins a 2021 —sis anys després— no ha arribat la redacció preliminar del Pla Especial de Protecció del Nucli Històric. ¡Dos decennis d'espera! ¿Quina repercussió tindrà el document provisional? Seria terrible que, per desconeixença, dificultat d'accés a la documentació tècnica o falta de difusió, consultes i formulació d'al·legacions foren escasses. En qualsevol cas, encara no som al final del trajecte. El Pla Especial serà aprovat per la Generalitat quan s'hagen estudiat i resolt les al·legacions. I s'ha de tenir en compte que la norma, valuosa, no serà la panacea per a tots els mals de la ciutat. Salvar el centre històric de Xàtiva també exigeix polítiques coherents i decidides de l'autoritat municipal, ajudes públiques als veïns que vulguen rehabilitar immobles antics i especificacions que no siguen massa oneroses o impedisquen les comoditats que ha de tenir una llar del segle XXI. Sense tot això, ciutat vella seguirà despoblant-se i degradant-se.

(publicat a Levante-EMV, el 22/05/2021)

dissabte, 15 de maig de 2021

Arribada a Ferrara

El 31 de gener de 1502, Lucrècia Borja havia arribat a Castello Bentivoglio, residència estiuenca ordenada construir per Giovanni II Bentivoglio, senyor de Bolonya entre 1463 i 1506. La comitiva nupcial féu el trajecte entre el castell i Ferrara navegant per canals. La filla d'Alexandre VI es trobà amb el sogre i la seua cunyada, Isabella d'Este, a Torre della Fossa, molt a prop de Ferrara. Possiblement, la comitiva pujà en el bucintoro ducal. Com el dux venecià, Ercole d'Este tenia una galera oficial molt sumptuosa. El mot bucintoro provenia del venecià buzino d'oro (barca d'or), terme que es va llatinitzar i esdevingué bucentaurus, nom d'una criatura mitològica semblant al centaure però amb cos de bou. L'última etapa del periple fou, per tant, magnífica. Al casal d'Alberto d'Este, Lucrècia passaria la darrera nit de viatge. L'endemà, 1 de febrer, es produí l'entrada principesca a Ferrara, muntada a cavall. Salves d'artilleria, trompetes, arcs triomfals, dames d'honor... La comitiva arribà a la plaça de la Seu. Les estàtues de bronze dels ducs Niccolò III i Borso flanquejaven l'entrada del pati del palau municipal, residència aleshores de la família ducal. La jove es dirigiria a l'escalinata de marbre. Aquella mateixa nit es consumà el matrimoni en una de les estances palatines. Seguiren dies de festa.
 
 
Ferrara, façana romànica de la catedral, Palazzo Comunale,
amb les estàtues de Niccolò III i Borso, i Piazza del Duomo

dijous, 13 de maig de 2021

Papers de la Costera dedicat a Lucrècia Borja

El 24 de juny de 1519, moria a Ferrara Lucrècia Borja. Sols tenia 39 anys. Era filla de Roderic de Borja i Vannozza Cattanei. Lucrècia havia nascut en 1480 a Subiaco, un llogaret pròxim a Roma. En 1465, Roderic de Borja havia conegut Vannozza Cattanei, que seria la seua amant durant quinze anys, amb una relació quasi conjugal. Al castell de Subiaco van nàixer tres fills de Vannozza i el futur papa: Joan, Cèsar i Lucrècia.

Roma i Ferrara foren els principals escenaris en què es desenvolupà la vida de Lucrècia. També petjà Pesaro o Spoleto. De Pesaro fou el seu primer marit, Giovanni Sforza. Aquest primer matrimoni s'anul·laria. La jove es tornaria a casar amb el gran amor de sa vida, Alfons d'Aragó, duc de Bisceglie. L'estada d'Alfons a la cort papal no fou fàcil. El duc fugí de Roma. Per tal d'alleugerir el desconsol de la seua filla, el papa la nomenà governadora de Spoleto. Lucrècia marxà a la vila umbra per a prendre possessió del seu càrrec. El marit hi acudí. Posteriorment, tornaren a Roma. Però el duc de Bisceglie acabaria assassinat. Aviat, el papa projectà d'unir la seua filla amb l'hereu del duc Hèrcules de Ferrara. Lucrècia es casà amb Alfons d’Este per procura, al Vaticà. Després, deixà Roma definitivament.

A Ferrara, Lucrècia s'envoltà d'un petit cercle de familiars i d'humanistes. Parí set fills —dels quals només sobrevisqueren quatre. Les rivalitats amb altres estats italians obligaren Alfons d'Este a embarcar-se en guerres contínues, durant les quals Lucrècia exercí la regència. Portà una vida pietosa i adquirí fama de benefactora. Morí en 1519 per les complicacions del seu darrer part. Fou soterrada al monestir del Corpus Domini, regentat per clarisses.

Lucrècia ha protagonitzat múltiples creacions literàries i artístiques: drames (Lucrèce Borgia, de Victor Hugo), òperes (Lucrezia Borgia, de Donizetti), novel·les (Lucrècia Borja, la filla del papa, de Dario Fo, Lucrecia Borgia, la mujer que sobrevivió a la infamia, de John Faunce). La seua figura ha estat objecte de molt diverses interpretacions. Un origen no italià —estranger— del llinatge, les ambicionAmics de la Costeras excessives i els nombrosos enemics guanyats durant dècades d'intrigues, poder i guerres a Itàlia han inspirat una literatura plena a vessar d'immoralitats i crims atribuïts al papa i la seua família, però la filla d'Alexandre VI se'n duu la palma quant a imputacions. Bona part de la nombrosa bibliografia dedicada a narrar des de fa cinc segles les peripècies dels Borja posa el focus sobre Lucrècia. Moltes obres, narratives, teatrals o assagístiques, han donat aparença de veracitat als mites sobre la filla del papa.

No hi ha, però, cap estudi seriós que corrobore les falòrnies que s'han dit sobre Lucrècia. Només alguns autors —Maria Bellonci, Joan Francesc Mira— defugen estereotips i s'aproximen a la veritat històrica de manera assenyada. Ni l'origen familiar de Lucrècia ni el seu comportament foren especialment escandalosos. Lucrècia, per la seua condició de dona, serví de penyora a la trama d'aliances i tripijocs polítics que ordí la seua família. Fou, en definitiva, una moneda de canvi. L'Associació d'Amics de la Costera volgué commemorar en 2019 el cinquè centenari del traspàs de la jove amb un cicle de conferències. Foren convidats a participar-hi especialistes i persones interessades en la història de la família xativina més universal de tots els temps. El professor emèrit Vicent Torregrosa Barberà s'encarregà de coordinar el cicle.
 

En un número extraordinari de Papers de la Costera s'han recollit tots els textos d'aquelles conferències. Es deixa constància, així, d'una commemoració que va rebre el suport dels socis d'Amics de la Costera i d'un nombrós públic.  La revista ha estat il·lustrada en aquesta ocasió amb obres de l'artista Manuel Boix. En fi, és possible que, després de llegir-lo, els lectors guarden aquest número de la revista com un xicotet tresor.

dissabte, 8 de maig de 2021

Un món perdut

De vegades, alguns companys de plana i jo mateix hem reivindicat un nucli històric més pulcre que atraga visitants. Sé que les ruïnes romàntiques tenen també els seus admiradors apassionats. Però les viles i les ciutats han de ser sobretot territoris per a viure. Quan el deteriorament supera els límits d'allò tolerable, molts residents abandonen ciutat vella, o s'hi desfermen processos de gentrificació. Des de fa temps, els barris antics de Xàtiva perden habitants. Aquesta setmana, Juan Ignacio Barbieri, il·lustrador argentí establert a casa nostra, es declarava captivat per les façanes de Xàtiva, enamorat del seu centre històric. Es muy decadente. Se ve que ha tenido un esplendor muy notorio, pero da un poco de pena ahora, porque está muy vacío. Lástima que no se ponga en valor. Jo vaig nàixer en el carrer Bellver. Per una d'aquelles casualitats de la vida, Juan Bellver, Juanito el Practicant, tenia clínica en la via perpendicular al carrer Botigues. Hi vaig viure un temps. Després, la meua família es traslladà al Carme. L'actual carrer Botigues ja no és el de la meua infantesa. Als seixanta, estava ple de vida tots els dies de la setmana.

Sovint, abans d'arribar als "Pares", ma mare comprava un panellet al forn de Sanchis. Després, entràvem en Casa Sorell perquè em ficaren tonyineta i olives. ¡Esmorzar a la cartera! Farmàcia Casesnoves, Casa Baldrés, Bar Lorente, Cupons Claramonte, Juanita la Platanera, Ca Rosendo, que venia gelats en estiu i joguines en Nadal, Dolços Giner, la drogueria El Barco, El Siglo, El Barato Setabense, La Pastora, Cucó, El 95, on venien tot a noranta-cinc cèntims de pesseta, San José, La Mona... L'amo de la pastisseria, pare del pintor Vicent Giner, tenia altre xic amb discapacitat psíquica, Ramon, que suscitava afecte. El Siglo fou el primer establiment de Xàtiva en què venien pantalons Levi's. ¡Quin microcosmos! Trobat era la frontera desconeguda. Richart, el de la joieria, esdevingué promotor pioner de colles de ball tradicional, amb patrocini de Coros y Danzas de Sección Fememnina. Ja casat, jo tornava sovint al barri. Acompanyava la meua dona a la botiga d'Alfredo, antic jugador de futbol. Venia de tot: peces d'aixovar, pantalons, camises, roba interior, pijames, estovalles... «Hola, Ximo», em deia mirant-me per damunt de les ulleres.

Ernesto Garcia, amo de La Pastora i pare de l'artista homònim, esdevindria consogre meu. En El Siglo treballava de caixera Ernestina, tia de la meua dona. L'administració de loteria era atesa per les germanes Aure i Nati. Damunt de Calçats Chari, hi havia un perruquer, Serafín. Volia que li digueren Fino. Ramon, un dels germans propietaris de la drogueria, el caixer, estava sord per culpa d'un tractament amb excés d'antibiòtics. Enfront de La Pastora estava Papereria Vidal. Al cantó amb carrer del Pes, la tia de Bruno Lomas venia roba per a nadons. En altres llocs del barri —plaça del Mercat, carrer del Pi, Trobat, Font d'Alós— hi havia més activitat. Casa dels Fideus, les tendes dels germans Rus —un, pare de l'exalcalde—, Sombrerería Matoses, Simó, Perfumería Vernia, Rosendo Alonso, Ultramarins Sisternes, Sifre, les parades de Blanco, que venia roba, i Antonio, el dels ous, Bordera el dels pollastres rostits, Casa Floro, Casa Reig, la carnisseria dels protestants, Posada la Soledad, el fotògraf Figueroa, Casa del Margallonero...

El meu avi era funcionari del Banc d'Espanya, al carrer Corretgeria. Enfront, apanyava sabates el Cordobés, en un petit taller amb parets plenes de fotos de xiques lleugeres de roba. Alguns negocis, com La Regadera, es van traslladar a l'eixampla. Molts altres van tancar. En fi, el barri del Mercat, zona de botigues i botiguers durant la meua infantesa, ha esdevingut un parc temàtic de bars de copes i restaurants. Ja no sembla un espai per a ser viscut. Algunes parts es degraden ràpidament. Fa temps s'ensorrà una casa cantonera dels carrers Caldereria i Vallés. Ha caigut el Margallonero. Qualsevol dia caurà la Posada del Peix. ¿Desídia municipal o dels propietaris? Els pocs veïns que encara resisteixen al barri han de patir tota mena de comportaments incívics: escomeses als seus béns, emissió de sorolls i brutícia, intimidacions, insults, intents d'agressió... L'Ajuntament deu conèixer perfectament la situació. Segons uns amics meus, revifar un món perdut és un exercici estèril de nostàlgia, però la deixadesa institucional tampoc no duu enlloc.

(publicat a Levante-EMV, el 08/05/2021)