Encara que no inspiren massa confiança, moltes enquestes donen més intenció de vot a la dreta (PP i Vox) que a l'esquerra (PSOE i UP). Naturalment, si cap dels dos blocs polítics no sumés majoria absoluta, en unes eleccions generals, altres grups, com ara els partits nacionalistes o Más país, inclinarien la balança cap a un costat. De moment, la permanència de l'actual govern d'esquerres no sembla córrer perill. Falta prou, per tant, per a les pròximes eleccions. Però hi ha cada vegada més veus que alerten de la imminència d'un govern de dreta. Si la suma de vots obtinguts per PP i Vox donés majoria suficient (les enquestes anuncien la desaparició de C's), tindríem govern d'ultradreta. ¿Encerten els sondeigs? Per a mi, el misteri no és el triomf de la dreta, sinó quan es produirà. És incontestable que guanyarà algun dia. Si la democràcia funciona amb plena normalitat, un dels seus trets essencials és l'alternança. A tots els partits polítics els agradaria governar sempre. Però tal aspiració rarament s'esdevé en les democràcies liberals.
Hi ha alguna excepció cridanera; la Unió Social Cristiana (CSU) de Baviera —posem per cas— governa el land alemany ininterrompudament des de 1947, és a dir, des del final de la Segona Guerra Mundial. Allò normal és, però, que els partits vagen rellevant-se en el govern dels països democràtics. El període d'estada al poder pot ser molt dilatat, però sempre acaben produint-se canvis. Ho diu el refrany: «Cap bé ni cap mal dura cent anys.» (Mal que el govern de la CSU porte camí d'assolir-los; ja dura tres quarts de segle.) La dreta hispana guanyarà. L'obligació de l'esquerra és aconseguir que aital cosa tarde moltíssim a ocórrer. Però no sé jo si l'actual govern estatal de coalició i els seus aliats estan fent una tasca preventiva, enredats com estan en les seues divergències. ¿No perceben el perill? El neofeixisme espanyol té un tret que el diferencia d'altres feixismes europeus: és beat, almenys de cara a la galeria. La nostra ultradreta s'ha aliat sempre amb l'Església. En canvi, els fatxes d'altres països europeus són laics. Els d'aquí sempre volen regular els assumptes de moral i costums d'acord amb els postulats de l'Església Catòlica.
Per tant, tots (ateus, agnòstics, indiferents, creients de diferents confessions, descreguts, fidels, infidels) haurem de sotmetre'ns als dictats de la Santa Mare quan guanyen PP i Vox. Ja podem anar fent-nos a la idea. L'única esperança és que Vox decline i el PP dispose de prou temps per a temperar-se. Però trobe que això seria miraculós. Ara mateix, qui pense que la dreta espanyola serà algun dia perfectament homologable a l'europea moderada somnia truites. A més, en una gran part d'Europa tampoc no bufen vents de moderació. En fi, mentre esperem l'arribada —és un dir— de l'extrema dreta, la cúpula judicial i el Tribunal Constitucional van fent feina, per tal que ens acostumem gradualment al que ha de venir inexorablement. Amb l'actual composició del màxim intèrpret de la Constitució, tots els recursos de PP i Vox, contra lleis que garanteixen nous drets, poden prosperar. Per tant, serien declarades inconstitucionals coses com els terminis per a l'avortament voluntari, l'eutanàsia, etc. I això és només l'aperitiu. El plat fort arribarà quan els poders legislatiu, judicial i executiu estiguen, tots tres, en mans de la dreta reaccionària.
Llavors vindran els retalls dràstics de serveis públics que són essencials per a l'estat del benestar (sanitat, educació, ingrés mínim vital, ajudes a la dependència, salari mínim interprofessional, pensions), la minva de drets laborals, la derogació de la llei de memòria històrica, la negació de la violència de gènere, la recentralització de l'Estat, la reforma de la llei de partits... Perillaran les llibertats d'expressió i reunió, i el respecte a la igualtat de drets de totes les persones. No és qüestió de fer por; Vox es meneja als escenaris de la por com un peix a l'aigua. Als territoris de l'atemoriment sempre guanyarà la ultradreta. L'esquerra ha d'aprofitar les ajudes europees per a transformar l'economia i impulsar polítiques positives a favor de desfavorits, classe obrera i gent de les denominades classes mitjanes. Només així pot assegurar-se suficient suport electoral. Es tracta d'aconseguir que el triomf de la dreta tarde molt a venir. Estaria bé gaudir d'un cicle llarg de governs d'esquerra transformadora que consolidés conquestes socials i drets, per tal que un futur ascens de la dreta no pogués desmuntar-los fàcilment. Reconec que no sóc molt optimista.
Hi ha alguna excepció cridanera; la Unió Social Cristiana (CSU) de Baviera —posem per cas— governa el land alemany ininterrompudament des de 1947, és a dir, des del final de la Segona Guerra Mundial. Allò normal és, però, que els partits vagen rellevant-se en el govern dels països democràtics. El període d'estada al poder pot ser molt dilatat, però sempre acaben produint-se canvis. Ho diu el refrany: «Cap bé ni cap mal dura cent anys.» (Mal que el govern de la CSU porte camí d'assolir-los; ja dura tres quarts de segle.) La dreta hispana guanyarà. L'obligació de l'esquerra és aconseguir que aital cosa tarde moltíssim a ocórrer. Però no sé jo si l'actual govern estatal de coalició i els seus aliats estan fent una tasca preventiva, enredats com estan en les seues divergències. ¿No perceben el perill? El neofeixisme espanyol té un tret que el diferencia d'altres feixismes europeus: és beat, almenys de cara a la galeria. La nostra ultradreta s'ha aliat sempre amb l'Església. En canvi, els fatxes d'altres països europeus són laics. Els d'aquí sempre volen regular els assumptes de moral i costums d'acord amb els postulats de l'Església Catòlica.
Per tant, tots (ateus, agnòstics, indiferents, creients de diferents confessions, descreguts, fidels, infidels) haurem de sotmetre'ns als dictats de la Santa Mare quan guanyen PP i Vox. Ja podem anar fent-nos a la idea. L'única esperança és que Vox decline i el PP dispose de prou temps per a temperar-se. Però trobe que això seria miraculós. Ara mateix, qui pense que la dreta espanyola serà algun dia perfectament homologable a l'europea moderada somnia truites. A més, en una gran part d'Europa tampoc no bufen vents de moderació. En fi, mentre esperem l'arribada —és un dir— de l'extrema dreta, la cúpula judicial i el Tribunal Constitucional van fent feina, per tal que ens acostumem gradualment al que ha de venir inexorablement. Amb l'actual composició del màxim intèrpret de la Constitució, tots els recursos de PP i Vox, contra lleis que garanteixen nous drets, poden prosperar. Per tant, serien declarades inconstitucionals coses com els terminis per a l'avortament voluntari, l'eutanàsia, etc. I això és només l'aperitiu. El plat fort arribarà quan els poders legislatiu, judicial i executiu estiguen, tots tres, en mans de la dreta reaccionària.
Llavors vindran els retalls dràstics de serveis públics que són essencials per a l'estat del benestar (sanitat, educació, ingrés mínim vital, ajudes a la dependència, salari mínim interprofessional, pensions), la minva de drets laborals, la derogació de la llei de memòria històrica, la negació de la violència de gènere, la recentralització de l'Estat, la reforma de la llei de partits... Perillaran les llibertats d'expressió i reunió, i el respecte a la igualtat de drets de totes les persones. No és qüestió de fer por; Vox es meneja als escenaris de la por com un peix a l'aigua. Als territoris de l'atemoriment sempre guanyarà la ultradreta. L'esquerra ha d'aprofitar les ajudes europees per a transformar l'economia i impulsar polítiques positives a favor de desfavorits, classe obrera i gent de les denominades classes mitjanes. Només així pot assegurar-se suficient suport electoral. Es tracta d'aconseguir que el triomf de la dreta tarde molt a venir. Estaria bé gaudir d'un cicle llarg de governs d'esquerra transformadora que consolidés conquestes socials i drets, per tal que un futur ascens de la dreta no pogués desmuntar-los fàcilment. Reconec que no sóc molt optimista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada