Moment estel·lar per a la fe en el més enllà

Trobar escapatòria al desassossec que la mort provoca en l'ésser humà és el principal estímul que empenta moltes persones a creure en el més enllà. Quan hom és jovenet no sol pensar massa en el final biològic que li arribarà a tothom. Encara més, tenim propensió a imaginar que la cosa no va amb u. El pas dels anys, però, fa replantejar-se moltes coses —que la fletxa del temps és imparable i ens afecta a tots, per exemple. El fet biològic de la mort té la seua lògica; mancaria de sentit que els humans visquérem infinitament en un món finit. I se'ns plantejarien nombrosos interrogants. ¿Hauríem de conviure per sempre amb el mateix cònjuge o hi hauria barra lliure per a la promiscuïtat eterna? ¿I ens reproduiríem també eternament? Si la resposta és afirmativa, caldria una infinitud de planetes com la Terra que proporcionés infinits estatges a una humanitat infinita. Relacionat amb açò està el tema de l'eterna joventut i l'elecció del moment cronològic exacte —¿vint, vint-i-cinc, trenta, quaranta anys d'edat?— que s'hauria de considerar l'òptim per a immortalitzar-nos. Perquè no seria qüestió d'experimentar el mal tràngol de la sibil·la Cumana.

El déu Apol·lo li va prometre la concessió d’un desig a condició de no tornar mai a Eritres. Ella prengué un grapat d’arena amb la mà i demanà de viure tants anys com grans havia agafat. Però s'oblidà de demanar també l’eterna joventut. En complir anys, començà a consumir-se tant que semblava una cigala. Hagueren de tancar-la en una gàbia que penjaren al temple d’Apol·lo. La llegenda diu que va viure nou vides de cent deu anys cadascuna. Els xiquets li preguntaven: «Sibil·la, ¿què vols?» I ella contestava: «¡Morir-me!» Però tornem a les preguntes. ¿Conflictes, guerres i genocidis, avui innombrables, esdevindrien eterns? Totes les preguntes menen a una conclusió: a més d'inexorable, la mort és necessària i equival a renovació. Però cadascú es pren les coses de manera diferent. Hi ha els nihilistes. Com consideren que tot es redueix al no-res, propugnen traure el màxim profit a la vida. En aquest sentit cal entendre el tòpic literari Carpe diem («Viu el moment, perquè vas a morir aviat.») En canvi, hi ha qui aspira a perpetuar la seua memòria a través de les seues aportacions, grans o petites, en algun àmbit de l'activitat humana.

Hi ha, finalment, les persones que, adoctrinades des de la infantesa, creuen en la transcendència, és a dir, en la vida més enllà de l'espai i el temps, en una vida eterna al "cel". Algunes "creuen" amb matisos. Diuen: «No ho tinc molt clar, però per si de cas...» El dels creients és camp adobat per a les religions. Unes prometen la vida eterna en el més enllà, altres la reencarnació... ¡Amb condicions! Cal ser bon xai a la terra per a gaudir del cel. En abril de l'any passat, vaig viatjar a Egipte. Gran part de l'antiga i esplendorosa civilització egípcia girava al voltant de la mateixa aspiració: transcendir la mort. Són inevitables els paral·lelismes entre religió catòlica i creences dels antics egipcis: l'Ull d'Horus i l'Ull de Déu en un triangle; Isis amb el petit Horus als braços i Maria amb el Jesuset; mite de la resurrecció (Osiris, que havia nascut el 25 de desembre, morí i tornà a la vida, com Crist); Horus llanceja Set; Sant Miquel (o Sant Jordi) llanceja el drac; el judici de l'ànima (Anubis pesa el cor del difunt i aquest és devorat per un monstre si el resultat li és desfavorable); túnica blanca de lli dels sacerdots d'Isis i alba de lli dels sacerdots catòlics...

Inclús els dos símbols per antonomàsia de l'alt clergat egipci i catòlic romà, crossa i pectoral, són semblants. Els del summe sacerdot eren bastó i creu amb nansa. Els del summe Pontífex, bàcul i creu llatina. En fi, dilluns de Pasqua morí el papa Francesc i els mitjans de comunicació ens han proporcionat un espectacle ple de sumptuositat al voltant de la mort. ¡I això que Francesc havia disposat que se simplificaren els ritus funeraris! En aquesta ocasió, l'embalsamament del cos ha estat substituït per la tècnica de la tanatopràxia, per tal de poder exhibir-lo públicament durant quatre dies. Moltes frases pronunciades («Ha retornat a la casa del Pare», «Descansa i espera el dia de la resurrecció sota la Mare de Déu», «El papa viu») remeten al mite de la immortalitat en el més enllà. Guàrdia suïssa al voltant del cos present, vetlla a la gran basílica i porpra (color imperial a l'antiga Roma). Vel de seda blanca, bossa amb monedes d'or i plata i tub metàl·lic amb un rogito (acta notarial) introduïts en el fèretre durant el ritu de la seua chiusura (clausura). Escut papal a la tapa, segells de lacre... ¡Un espectacle enlluernador que convida a la credulitat!

Egipte en imatges

Els viatges d'Ibn Ferro i ibn Jubair

L'antiga civilització egípcia sempre ha exercit gran fascinació. Prou xativins han viatjat al país del Nil. Jo hi vaig estar fa ben poc. En realitat, no som gens originals; des de fa dos mil cinc-cents anys han cobejat Egipte gents com els perses aquemènides, Alexandre el Gran, els grecs ptolemaics (ascendents de Cleòpatra), romans i bizantins (difusors del cristianisme), musulmans (perses, fatimís i mamelucs), croats, turcs, francesos, britànics, buscadors de tresors, escriptors, plagues d'arqueòlegs professionals o diletants, rapinyaires, personatges acabalats, celebritats... Tots hi han deixat la seua empremta. L'estada a la capital, el Caire (al-Qāhira, la Victoriosa), permet fer-se una idea de les capes del país. Els vestigis d'època faraònica sovintegen al centre i la perifèria de l'urbs: mòmies reials a la cripta del Museu Nacional de la Civilització Egípcia, el tresor de Tutankamon al Museu d'Antiguitats Egípcies de plaça Tahrir, el colós de Ramsès II a Memfis, la Gran Esfinx i les piràmides de Guiza, la piràmide esglaonada de Djoser a Saqqara...

Però el centre del Caire és essencialment musulmà. En donen fe el Museu d'Art Islàmic i un seguit d'edificis com la ciutadella de Saladí, les mesquites de Muhammad Alí (o d'Alabastre) i d'al-Rifa'i, del segle XIX, el conjunt de mesquita i madrassa del soldà Hassan, del segle XIV, la madrassa d'al-Azhar, del X, i la mesquita d'Ahmad ibn Tulun, del IX, la més antiga —el seu minaret amb escala exterior s'assembla al de la mesquita iraquiana d'Abu Dulaf, en Samarra. Un passeig pel Caire proporciona imatges inoblidables: l'església dels sants Sergi i Bacus, al barri copte (la cripta és el lloc on sojornà la Sagrada Família durant la fugida a Egipte), el Fishawy (Cafè dels Miralls), a prop del basar Khan al-Khalili... El cafè, fundat en el segle XVIII, fou, a partir del XX, punt de reunió d'ociosos, artistes, escriptors, agents secrets, periodistes... Naguib Mahfouz, Nobel de Literatura, autor d'El carreró dels miracles, solia seure al Fishawy, situat, ves per on, en un carreró. Però tot açò és un preàmbul. S'ha de prendre un vol a Luxor, l'antiga Tebes, per a embarcar-se en un vaixell i navegar cinc o sis jorns, aigües amunt, fins a ‘Aswān (Assuan).

És indescriptible el cúmul de sensacions que s'experimenten durant el viatge pel riu de la vida i del temps. L'abundor de fites aclapara: els grans temples de Karnak i Luxor, el de la dea Hathor a Dendera, la Vall dels Reis amb tombes de diversos faraons, el temple funerari de Ramsès III a Medinet Habu, el de la reina Hatšepsut, els Colossos de Memnon, el temple d'Horus en Edfú, el de Kom-Ombo dedicat al déu cocodril Sobek, l'enorme conjunt de Files (el temple d'Isis i altres monuments de l'illa foren desmuntats, abans de quedar submergits en l'embasament d'Assuan, i traslladats a l'illot d'Agilkia), la pedrera amb l'obelisc inacabat, poblats nubis, l'illa Elefantina... La culminació del periple està en Abu Simbel, a pocs quilòmetres de la frontera amb Sudan. Els temples colossals de Ramsès II i Nefertari també foren traslladats a una cota superior. En fi, dos xativins dels segles XII i XIII admiraren moltes de les meravelles egípcies. Ibn Ferro (Abū-l-Qàssim ibn Firruh aix-Xatibí), ulema nascut a Xàtiva en 1143, va acabar els seus dies a Egipte.

 

Però el nostre viatger més reeixit és ibn Ǧubair (o Jubair), geògraf, jurista i escriptor. Es debat si havia nascut a Xàtiva o València. Allò ben cert és que visqué i estudià a Xàtiva. En 1182, inicià la peregrinació a la Meca. Travessà l'estret de Gibraltar cap a Ceuta. El 24 de febrer de 1183, s'embarcà en una nau genovesa i salpà cap a Alexandria. Quan arribà al Caire ja existien els conjunts d'Ibn Tulun i al-Azhar. Es desféu en elogis a Saladí. En veure les piràmides i l'Esfinx, quedà perplex, incapaç de copsar el seu sentit. «Ningú no sap quina cosa són, llevat de Déu, poderós i gran.» Jubair navegà pel Nil fins a Assuan i travessà la mar Roja cap a Jiddah, Medina i la Meca. Més endavant, es dirigiria cap a Jerusalem, Damasc, Mossul, Bagdad i Acre, des d'on tornaria a casa, fent escala a Sicília. Encara faria dos viatges més. Morí en Alexandria durant l'últim, en 1217. Deu la seua fama a la relació del viatge, riḥla, que va escriure durant el primer periple. És una obra mestra convertida aviat en model de literatura de viatges. Fou plagiada per escriptors i viatgers posteriors. Jo imagine Ibn Jubair navegant en falua per aigües del gran riu.

(publicat a Levante-EMV, el 20/04/2024)