Sense solució

Sovint es barallen dues solucions improbables per al conflicte permanent que és viu al llevant mediterrani. La primera és crear un únic estat democràtic, multiètnic, aconfessional, respectuós de totes les creences i que aculla jueus i palestins. Quatre obstacles dificulten aquesta opció: els odis enverinats, els fonamentalismes religiosos, la falta d'incentiu d'una de les parts contendents i la demografia. Els jueus difícilment renunciaran a la política de fets consumats i acceptaran restituir els béns palestins apropiats. D'altra banda, en un estat únic, els jueus no disposarien de majoria demogràfica. L'experiència multisecular de persecucions i genocidis ha portat molts jueus al convenciment que només un estat propi els garanteix seguretat. La segona solució és l'existència de dues entitats estatals, però un estat palestí sense cap continuïtat territorial, sense policia i sense forces armades (com pretén Israel) no és viable. A més, el paper que juguen les potències occidentals, especialment els EUA i la UE, no ajuda a trobar una solució duradora. En un nou món multipolar, Israel és la peça clau per a mantenir l'hegemonia econòmica mundial.

Això explica que ni europeus ni americans s'atrevisquen a condemnar clarament les accions unilaterals d'Israel. Una bona sintonia de l'estat jueu amb algunes monarquies àrabs i les mans lliures per a explotar els jaciments de gas detectats davant les costes del llevant mediterrani permetrien el boicot dels subministraments iranians i russos. Els EUA volen dinamitar a tota costa la nova "Ruta de la Seda" que intenten promoure Xina, Rússia i Iran. (Es pot pensar que la destrucció de l'oleoducte rus Nord Stream i l'ajuda occidental a Ucraïna obeeixen a la mateixa lògica.) Potser, la geopolítica i la desesperança empentaren Hamàs a cometre atrocitats el dia 7 d'octubre. ¿Calculà les conseqüències? Havia de saber quina anava a ser la reacció israeliana, que pot suposar un genocidi o una nova nakba (expulsió) de més de dos milions de palestins cap al desert del Sinaí. Tothom ha condemnat l'acció sanguinària de Hamàs. Però les arbitrarietats i els crims comesos per l'estat i la població més extremista d'Israel no es condemnen amb la mateixa contundència. És més: alguns països occidentals avalen la invasió israeliana de Gaza.

I és que, a més de raons merament econòmiques, dos factors afegits vénen a complicar més la solució pacífica d'un conflicte enquistat: la mala consciència de molts europeus per l'Holocaust i els interessos electorals dels dos grans partits nord-americans. No tots els jueus, repartits pel món o residents a Israel, estan d'acord amb les polítiques del corrupte Netanyahu. La població d'Israel està tan dividida i polaritzada com ho puga estar la de casa nostra. Abans de l'acció de Hamàs, les manifestacions contra el primer ministre eren massives en moltes ciutats israelianes. Però la probabilitat que els països occidentals obliguen Israel a parar la deportació i la matança de civils innocents (xiquets molts d'ells) és mínima. ¡Res de nou! Les manifestacions nombroses i multitudinàries arreu del món no aconseguiren aturar la invasió d'Iraq. Les conseqüències es faran sentir lluny del focus del conflicte; podria reeditar-se un nou capítol d'atemptats terroristes com els perpetrats des de la primeria del segle XXI a Nova York, Madrid, Londres, París, Niça, Barcelona... No estarem segurs enlloc davant l'acció de llops solitaris o escamots gihadistes.

Cap idea constructiva

El pas del temps és un enemic aferrissat de la memòria. Cal exercitar-la, per tant, si no volem perdre coneixements i sensacions experimentats en èpoques llunyanes. Jo, per exemple, volia en març de 1986 que la pell de brau sortís de l'OTAN. Leopoldo Calvo Sotelo, membre d'UCD, i successor d'Adolfo Suárez en la presidència del govern central, havia firmat l'adhesió d'Espanya a Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord el 30 de maig de 1982, ara fa 40 anys. Abans de la firma, tota l'esquerra s'hi havia oposat. Els socialistes havien impulsat la seua campanya OTAN de entrada no. (El lema tenia una ambigüitat calculada.) També exigien un referèndum en què els espanyols pogueren manifestar el seu parer sobre la qüestió. En realitat, tota l'esquerra —el PSOE, el PCE— era profundament antimilitarista. Les quatre dècades de dictadura militar no es podien oblidar fàcilment. El moviment pacifista i contrari a l'OTAN comptava amb un enorme suport social i convocava manifestacions massives de protesta per l'entrada al tractat militar. Però el PSOE obtingué la majoria absoluta en les eleccions d'octubre de 1982 i les coses canviaren.

La cúpula dirigent socialista, amb Felipe González al front, féu un gir de 180 graus. Finalment es va convocar el referèndum de 1986. El PSOE va promoure la campanya Vota sí en interés de España. Un 52,54% de ciutadans votaren a favor de la permanència, un 39,85% en contra i un 6,54% en blanc, però hi hagué un 40,58% d'abstenció. Molta gent no entenia absolutament res. Jo recorde molt bé els motius pels quals vaig votar en contra. I crec que no han perdut vigència. Primer, em semblava —i em sembla— que l'OTAN no era una societat de monges caritatives, sinó una organització militar que, a més dels seus fins dissuasius, havia d'impedir a qualsevol preu l'accés comunista als governs dels països occidentals. Jo no simpatitzava gens amb el comunisme, però em repugnava la idea que l'OTAN tingués fins i tot mans lliures per a practicar operacions incompatibles amb la democràcia. Ja se sap que una organització militar compta necessàriament amb espies i escamots encoberts especialitzats en operacions de sabotatge i altres missions tèrboles —com manipular processos electorals i sostenir dictadures. La CIA també formava part de l'OTAN.

Per si això fos poc, es va crear una xarxa clandestina, destinada a operacions stay-behind, que reclutà principalment els seus membres en àmbits feixistes i d'extrema dreta. Va rebre el nom de Gladio. Aquesta xarxa se li'n va anar de les mans a l'OTAN. Gladio estigué darrere d'alguns dels esdeveniments més sagnants de les dècades de 1970 i 1980. Itàlia fou l'escenari predilecte de les operacions clandestines —alguna potser de falsa bandera—, perquè el Partit Comunista Italià tenia moltes possibilitats de guanyar unes eleccions. De fet, quan s'estava negociant un "acord històric" entre la Democràcia Cristiana i el PCI, dirigit per Enrico Berlinguer, el cap de la DC, Aldo Moro, fou segrestat i assassinat. L'episodi més terrible es produí a l'estació de Bolonya, en 1980. Una bomba provocà 85 morts i 200 ferits. Tot valia per a frenar els comunistes. Ara, en 2022, molts han vist els caps de govern de tots els estats membres de l'OTAN retratats al Museo del Prado, davant Las meninas de Velázquez, i hauran pensat: «¡Oi! Que bonic. Una reunió de pacífics amants de l'art contemplant obres mestres.» Però convé refrescar una mica la memòria.

També em cridà l'atenció la fotografia de les primeres dames —i algun primer damo— davant el Guernica de Picasso. Per a una campanya publicitària d'Espanya —i Madrid sobretot—, les fotos no tenen preu. Tanmateix, recordem que el Guernica fou pintat per encàrrec del director general de Belles Arts, Josep Renau, a petició del govern de la República, per a ser exposat en 1937 al pavelló espanyol de l'Exposició Internacional de París. !La reina Letizia posant davant d'una obra encarregada per la República! Però tornem a l'OTAN. ¿El segon motiu per a votar en 1986 contra la permanència d'Espanya al Tractat de l'Atlàntic Nord? No tocar els nassos als caps del Kremlin i intentar un estatus de neutralitat semblant al d'altres països europeus (Suïssa, Àustria, Suècia, Finlàndia). Per desgràcia, ara mateix, això és somiar truites. Tot i l'ensorrament de la URSS, l'imperialisme dels EUA no va deixar d'expandir-se. L'OTAN hauria d'haver-se dissolt tan aviat com va desaparèixer el perill comunista. Tanmateix, repúbliques independitzades de l'antiga Unió Soviètica ingressaren a poc a poc en l'OTAN, que ja toca les fronteres de Rússia.

La idea d'una franja territorial a l'est d'Europa, que s'estengués de nord a sud, totalment neutral i lliure d'armament estratègic (ni míssils, ni bombarders, ni ogives nuclears) s'allunya ràpidament de la realitat. Suècia i Finlàndia estan a punt d'ingressar en l'OTAN —a canvi de trair els kurds, que van a ser víctimes de la geopolítica per enèsima vegada. Ara mateix, hi ha llista d'espera per a entrar en l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord. Abans de la guerra existien motius sobrats per a criticar l'organització atlantista. Però Putin l'ha reviscolada amb l'agressió il·legal i atroç als ucraïnesos. (No trau massa trellat debatre si el líder rus ha comès un error de càlcul o ha caigut en un parany, que tot podria ser.) Tanmateix, una OTAN sense data de caducitat sembla un malson. De la reunió de Madrid han sortit notícies gens reconfortants. Els líders atlantistes han dissenyat de nou un món bipolar: Nord-Amèrica i Europa contra Rússia i Xina, Occident contra Orient. Amb independència que altres països (d'Hispanoamèrica, Àsia i Àfrica) diran la seua, el repartiment planetari acordat en la cimera pot abocar a conflictes de resultats aterridors.

És descoratjador imaginar un futur món més just i més democràtic del qual estiguen exclosos sine die els russos. A més, la divisió en dos hemisferis ja no obeeix a motius estrictament ideològics, perquè hi ha capitalisme neoliberal, imperialisme i tendències totalitàries en un costat i l'altre. Assistim a una lluita oligàrquica i descarnada per aconseguir l'hegemonia capitalista. Els EUA continuen sent una gran potència científica, tecnològica i militar, i Europa encara té un enorme pes econòmic. Però els tradicionals emporis capitalistes nord-americans i europeus perden l'hegemonia a poc a poc. La Rússia de Putin voldria tenir una posició capdavantera en tots els àmbits, i conservar el seu imperi i la seua capacitat de controlar una part substancial dels mercats de matèries primes i energia (gas i petroli). En Àsia, noves potències emergents (Xina, Índia) estalonen occident. A curt o mitjà termini, altres estats (Iran, Indonèsia, països d'Africa) enfortiran el pol oriental. La cimera de l'OTAN s'ha limitat a donar per bona la tendència bipolar i ha decretat el rearmament occidental, però no ha aportat cap idea constructiva per a un futur de pau i harmonia universal.

Rinopitecs

Ja sabem —excepte alguns creacionistes recalcitrants— que els nostres parents més pròxims de l'escala animal són els primats. Potser per això compartim amb ells la propensió a les rivalitats, a la formació de coalicions masculines per a controlar el poder, a la guerra. És ben possible que l'herència genètica comuna ens faça tan semblants. Som capaços del millor i del pitjor. Fa pocs dies, veia un magnífic documental de vida salvatge en què apareixia el rinopitec ataronjat, dit també mona de les neus, que té el rostre blavós i és de costums arborícoles i vegetarians. Habita zones muntanyenques de fins a 3.000 metres d’altitud, al sud-oest de la Xina i el Tibet. Com viu en boscos on fa un fred que pela, el seu nas ha esdevingut molt curt i aplanat —un de normal se li congelaria. Cada clan es composa d'un mascle alfa i diverses femelles amb les seues cries. No es barallen pel menjar, que és ben escàs la major part de l'any, i s'estrenyen per donar-se calor els uns als altres. Tot molt tendre. Ara bé, quan s'acosta un altre clan, ¡la batalla ferotge està servida! El comportament dels humans no és molt distint del del rhinopithecus roxellana.

La humanitat fa la guerra des dels seus orígens. Atès que les persones tenim una intel·ligència molt superior a la dels simis, hauríem d'haver escarmentat de tants i tants conflictes bèl·lics les conseqüències dels quals són terribles: mort (de joves sobretot), fam, violacions, exili, malalties, destrucció, seqüeles traumàtiques, empobriment... També podríem haver après que la tirania és l'avantsala de la guerra. Entre 1922 i 1953, tot el món —especialment Europa— véu desfilar el feixisme, el nazisme, l'estalinisme, el conflicte civil espanyol, la Segona Guerra Mundial. Totes aquestes conteses ens haurien d'haver vacunat contra l'horror, però està clar que el feixisme i la guerra s'assemblen al virus de la grip, que cal combatre amb una vacuna periòdica. En diversos racons del món (Àsia, Àfrica, Amèrica del Sud) mai no van cessar les tiranies i les guerres. A l'Europa vencedora del feixisme, però, els protagonistes de l'horror havien quedat immunitzats. Ara bé, en passar algunes dècades, els seus fills, néts i besnéts, que semblaven no recordar res del que havien viscut els pares i els avis, tornaven a batallar feroçment, com els clans de rinopitecs.

No sortim de l'estadi simiesc. El setge de l'acereria Azovstal de Mariupol recorda molt la batalla de Stalingrad, durant la Segona Guerra Mundial, en què van morir uns dos milions de persones. Encara es desconeix el nombre final de víctimes a Mariupol —evidentment inferior—, però l'heroica defensa ucraïnesa del complex siderúrgic evoca la resistència dels soldats russos a la riba oest del Don en 1942. Putin encara no havia nascut —ho faria en 1952—, però coneix perfectament els episodis terribles de Stalingrad —Volgograd a hores d'ara— i de Sant Petersburg, la seua ciutat nadiua, sotmesa pels alemanys a un setge aterridor. Els seus pares el van patir. A la llar, sentiria les històries espantoses de la guerra. ¿Com s'explica que el fill de les antigues víctimes s'haja convertit ara en victimari? ¿Com és possible tanta desmemòria? L'absència de cap mena d'ètica deu ser clarament la raó principal, però tampoc no hauríem de descartar les pulsions de mascle alfa. En qualsevol cas, l'ambició desmesurada i la megalomania menen a l'autoritarisme, que no casa amb el pacifisme. L'enèsima lluita d'un primat, per tal de furtar territori d'altri, està servida.

El Donbass

El conflicte al Donbass, que durava vuit anys, era per a molts ucraïnesos una guerra ajornada de la independència, declarada el 1991. Les tensions entre Kíiv i Moscou no havien sorgit el 2014. S'iniciaren, en desintegrar-se l'antiga URSS, amb el repartiment de la flota de la mar Negra. Des del principi, Ucraïna s'havia mostrat disposta a ser un país amb protagonisme propi, a allunyar-se del passat soviètic. En 1991, es va integrar, junt amb altres antigues repúbliques soviètiques, a la Confederació d’Estats Independents, liderada per Rússia, però Ucraïna mai no arribaria a ratificar els estatuts de la CEI. La mentalitat dels ciutadans d'Ucraïna i Rússia és diferent. En assolir la independència, Ucraïna, sense abandonar la neutralitat, havia pres la UE com referent alternatiu a la Rússia postsoviètica. Volia traure profit de la seua situació de pont entre dos pols geopolítics. El fràgil equilibri es trencà a les eleccions generals de 2002, sense validesa segons els observadors internacionals. És designà primer ministre Viktor Janukovyč, governador de la regió prorussa de Donec’k i home fort del Partit de les Regions, partidari de la descentralització.

Janukovyč es presentà candidat a les presidencials de 2004, enfrontant-se a l'opositor Viktor Juščenko. A causa de les irregularitats —inclòs l’intent d’enverinament de Juščenko, potser per ordres del Kremlin—, esclatà la "Revolució Taronja", que frustrà un frau electoral per a fer president Janukovyč, la candidatura del qual comptava amb el suport obert de Moscou. Calgué repetir eleccions. Guanyà Juščenko, que designà primera ministra Julija Tymošenko i reorientà la política exterior cap a la integració en la UE, la qual cosa deteriorà les relacions amb Rússia. En 2006, el subministrament de gas, sobre el preu del qual hi havia discrepàncies, fou suspès temporalment per Moscou. Es produí la "Guerra del Gas". I els escàndols de corrupció que involucraven membres del govern, Tymošenko entre ells, no cessaven. La UE oferí a Juščenko un Acord d'Associació en 2008, després de la guerra entre Rússia i Geòrgia. Les presidencials de 2010 foren guanyades, entre sospites de tupinada, pel prorús Janukovyč. La nova orientació política es plasmà en l’allargament a 25 anys de la concessió de la base de Sebastòpol a Rússia.

També es renuncià a ingressar en l’OTAN i es produí la condemna de Tymošenko a set anys de presó per abús de poder, empresonament criticat pels EUA, la UE i institucions internacionals. Però el nou govern no acabà amb la corrupció i va practicar el frau sistemàtic a les eleccions parlamentàries. En 2013, Janukovyč suspengué la firma de l'Acord d'Associació amb la UE, la quals cosa provocà una insurrecció popular, l'Euromaidan. Els tres mesos següents estigueren dominats pels enfrontaments violents, en els quals moriren més d’un centenar de manifestants. Els fets culminaren amb la fugida del mandatari a Rússia en 2014. El Kremlin acusà occident d'intervenir en la revolta. Arribà a dir que l'havia finançat. Allò ben cert és que s'hi infiltraren provocadors i membres del Batalló Azov, una milícia neonazi que havia crescut gràcies a molts voluntaris arribats d'altres grups ultres i vàndals d'equips de futbol. La caiguda de Janukovyč, en realitat un cop d'estat, i la por que els grups ultranacionalistes ascendiren al poder provocaren una reacció immediata a Crimea i l'est del país, zones poblades majoritàriament per russòfons.

Els prorussos prengueren el poder a Crimea. Poc després, amb el pretext de protegir la població, el govern rus desplegà forces sense distintius i aconseguí el control de la zona. El parlament de Crimea votà a favor de la secessió. I es va decidir la unió de Crimea a la Federació Russa en un referèndum unilateral, sense garanties i sols reconegut pel Kremlin. La consulta fou declarada il·legal per Kíiv i la comunitat internacional. Segons els convocants, el 96% dels votants havia donat suport a la incorporació de la península a Rússia, que va formalitzar tot seguit l'annexió de Crimea amb el port de Sebastòpol. El fet provocà la crisi més greu entre Rússia i els països occidentals des de la guerra freda. L'exemple de Crimea s'estengué a les regions orientals de Donec’k i Lugansk. En aquestes zones aparegué una milícia insurgent que rebé suport amb prou feines dissimulat de Moscou. Kíiv hi envià l’exèrcit per sufocar la rebel·lió. En juliol de 2014, un avió que feia la ruta Amsterdam Kuala Lumpur amb 298 passatgers fou abatut a la regió de Donec’k per milicians prorussos, fet que atià encara més la tensió entre occident i Rússia.

Les accions militars es perllongaren de manera acarnissada fins a febrer de 2015, any en què es firmaren els acords de Minsk, els quals mai no arribarien a complir-se, però ajudaren a rebaixar la freqüència i la intensitat dels xocs armats i a estabilitzar la línia del front. Segons Kíiv, els separatistes de les autoproclamades repúbliques populars de Donec’k i Lugansk tenien el suport in situ d'unitats regulars de l'exèrcit rus. Però Putin insistia que no hi havia soldats russos a l'est ucraïnès i que «el conflicte exclusivament intern» era provocat per Kíiv en no respectar les aspiracions de la població russòfona. Moscou explicà que els militars russos capturats per les forces ucraïneses s'hi trobaven de vacances. La llarga guerra del Donbass ha deixat més de 14.000 morts, 3.300 dels quals, civils, 7.000 ferits i 1.500.000 desplaçats, segons l'informe de la Missió de Monitoratge dels Drets Humans de l'ONU. En 2017, el govern d'Ucraïna ja xifrava en 50.000 milions de dòlars els danys causats per les accions militars a l'est del país. Quant a la Federació Russa, l'annexió de Crimea i el conflicte al Donbass també li van sortir molt cars.

Els EUA, la UE i altres països van imposar a Rússia sancions que van impactar seriosament en la seua economia. Segons una investigació de l'organització independent russa Grup d'Experts Econòmics, Rússia perdé per les sancions, entre 2014 i 2017, vora 170.000 milions de dòlars. Vuit anys després de la firma dels acords de Minsk, el conflicte seguia en punt mort. Ucraïna insistia que havien de complir-se certes mesures de seguretat: la recuperació del control ucraïnès del sector fronterer amb Rússia a la zona de conflicte i la retirada de totes les milícies armades il·legals. Per als separatistes, que exigien primer converses directes amb el govern de Kíiv, això suposava prescindir dels subministraments que rebia de Rússia. Des de 2014, la guerra, la crisi econòmica, la corrupció generalitzada i l'aparició d’extremismes havien enterbolit a poc a poc l’escena política ucraïnesa. El 2016 hi hagué una certa millora de l’economia del país. L’any següent entrà en vigor l'acord d’associació amb la Unió Europea signat en 2011. El conflicte al Donbass no experimentava canvis significatius. En 2018 ressorgiren les tensions amb Rússia.

Les relacions es deterioraren a causa de diversos fets: la inauguració, en maig, d’un pont entre Crimea i Rússia qualificat d’il·legal per Ucraïna; la creació d’una Església ucraïnesa (aprovada en octubre pel patriarcat ortodox de Constantinoble) independent de l’Església russa; incident naval a la mar Negra que provocà la declaració de l’estat d’emergència... «La clau de la pau està al Kremlin», afirmava una i altra vegada Porošenko. Tanmateix, des de Moscou s'afirmava que no hi hauria solució mentre hi hagués «polítics russòfobs» als passadissos del poder en Kíiv. L'elecció del còmic Volodymyr Zelens’kyj com a nou president d'Ucraïna, en 2019, despertà l'esperança de trobar una sortida per al conflicte. Durant la campanya electoral, el nou mandatari havia promès que la prioritat del seu govern seria acabar amb la guerra. De fet, viatjà a la zona de l'est per a comprovar directament la situació. En desembre, amb la mediació d'Alemanya i França, signà un acord amb Rússia per a la desmilitarització de l'àrea en conflicte, la celebració d’eleccions supervisades per l’OSCE i l’establiment d’un autogovern al Donbass. Tot debades.

¿Qui guanya amb la guerra d'Ucraïna?

A l'establishment dels EUA no li faltaven motius per a la venjança; a Washington encara couen episodis com la intervenció de Rússia en Síria, l'annexió russa de Crimea i, sobretot, la guerra bruta electrònica i encoberta amb què Putin interferí en les eleccions presidencials que va perdre Hillary Clinton i guanyà Donald Trump. Jo crec que els nord-americans desitjaven —bé que no ho reconeguen públicament— que el líder rus ordenés la invasió d'Ucraïna. Al final, la guerra serà, amb independència del seu resultat, un triomf aclaparador per als EUA i una derrota per a la Federació Russa de què tardarà a recuperar-se. I açò em porta a concloure que a Washington es fregaran les mans veient la inutilitat russa. S'ha dit de Putin que és persona intel·ligent, forta, molt decidida i capaç d'aprofitar la debilitat de l'adversari. Tanmateix, fa l'efecte que no ha sabut entendre que se li posava un parany. Fins ara, les intervencions russes en Geòrgia (a Ossètia del Sud i Abkhàzia) i en Ucraïna (a Crimea i el Donbass) només havien tingut reacció occidental en forma de sancions econòmiques. Aquesta vegada, però, la resposta ha sigut molt distinta.

A més d'elevar el nombre i l'abast de les sancions econòmiques, l'OTAN, els EUA i la UE han decidit ajudar Ucraïna, enviant-hi armes, defensives i ofensives, i assessors militars. Potser, el Kremlin no s'ho esperava. Fins ara, aquesta ajuda militar està sent decisiva per a frenar l'avanç de les tropes russes. Es parla molt dels factors geoestratègics, de les identitats i les ètnies, però poc dels interessos econòmics. El Donbass era la zona més industrialitzada d'Ucraïna. En 2013, proporcionava un 20% del PIB estatal. Hi sovintegen els minerals (hulla, liti, terres rares...). La riquesa de la regió és un incentiu per a la invasió russa. Tanmateix, els guanyadors seran els EUA. Amb la guerra, s'ha cancel·lat l'obertura del gasoducte Nord Stream 2, Europa ha cessat la importació de carbó rus i estudia la prohibició de comprar petroli i gas a Rússia. Conclusió: ha pujat el preu de l'energia i ha reviscolat una pràctica nord-americana per a obtenir combustibles fòssils, el fracking, que no era rendible. Europa haurà de comprar gas en EUA. Arribarà liquat en vaixells metaners. ¡Negoci redó per a les empreses petrolieres de l'altra banda de l'Atlàntic!

El conglomerat armamentístic també està fent el seu agost. Les armes emmagatzemades tenen una vida útil molt curta. A més, la producció no es pot aturar. Per tant, cal buidar els arsenals per a omplir-los amb armes d'última generació. (La innovació tecnològica mana.) ¿I com es buiden els arsenals? ¡Propiciant l'esclat d'una guerra! La pròxima generació de míssils Stinger serà millor, però l'actual ja haurà fet el seu paper. Per altra banda, quan acabe la guerra, caldrà reconstruir Ucraïna. Haurà arribat l'hora de les immobiliàries, les grans constructores i els grups financers. Tot són avantatges: l'OTAN surt enfortida (ja n'hi ha cua d'estats que volen ingressar-hi); els EUA recuperen el lideratge polític i econòmic; Europa augmenta la despesa en defensa (s'hi torna a parlar de la creació d'un exèrcit europeu). En definitiva, Putin ha aconseguit unir els ucraïnesos i llimar les asprors entre bona part dels socis europeus —no al cent per cent, tot s'ha de dir. ¿Què trau de tot açò Rússia? La pèrdua de moltes vides, la destrucció d'un percentatge significatiu del seu arsenal convencional i molta pobresa. ¡Un error de càlcul monumental!

La Federació Russa tenia un PIB equivalent al d'Itàlia o Espanya. Amb el bloqueig econòmic occidental, però, la pobresa hi havia augmentat molt. Rússia dedicava a defensa un percentatge molt significatiu del PIB. Per tant, finançar els sistemes sanitari i educatiu, ambdós de pèssima qualitat, i pagar unes pensions decents ja era un problema. Ara, la situació empitjorarà. Se sol oblidar, a més, que Rússia es veu obligada a finançar Txetxènia, Crimea, Abkhàzia i Ossètia del Sud, la qual cosa suposa una despesa desmesurada. Una economia autònoma a Crimea, posem per cas, és inviable. Totes les repúbliques separatistes enumerades subsisteixen gràcies a l'ajuda de Rússia. La moneda d'aquests territoris és el ruble. La Federació Russa ho paga tot: els serveis públics, les pensions... Ja s'albiren a l'horitzó els successius impagaments del deute públic rus. Mentrestant, els dirigents de Xina a penes dissimulen que els ullets els fan espurnes. Els somnis imperialistes de Putin, que vol comandar una gran potència, tenen els peus de fang. Fins i tot si obté alguna cosa —conquerir el Donbass, per exemple— la seua haurà sigut una victòria pírrica.

Grups neonazis a la guerra d'Ucraïna

Immediatament després de la independència ucraïnesa, el Partit Comunista d'Ucraïna tingué un suport electoral important, però anà perdent-lo de forma gradual fins a esdevenir una formació residual. En 2014, els seus membres foren acusats de «separatistes i traïdors per ajudar el terrorisme». Finalment, el PCU fou prohibit per haver donat suport a les milícies prorusses del Donbass i a l'annexió de Crimea per Rússia. Els comunistes ucraïnesos van recórrer la decisió judicial davant el Tribunal Europeu de Drets Humans. De vegades s'oblida que el principal eix polític als antics països de l'òrbita soviètica ja no sol ser el clàssic esquerra-dreta; molts dels seus habitants guarden un pèssim record de l'etapa comunista. A Ucraïna, els actuals eixos són: centralista-descentralitzador; proeuropeu-prorús; eficient-inepte; honest-corrupte... La qual cosa no lleva que quasi tots els grups polítics del país defensen el capitalisme i puguen ser titllats, per tant, de conservadors, liberals o partits d'arreplega, com el de Volodymyr Zelens’kyj. Ara bé, el perill d'involució vers l'extrema dreta és real, com demostra la deriva política en molts llocs.

A Polònia, Hongria o la mateixa Rússia governa l'extrema dreta. Com vaig recordar en un post anterior, a la protesta de l'Euromaidan ucraïnès s'infiltraren provocadors i membres del Batalló Azov, una milícia neonazi que havia crescut gràcies a molts voluntaris procedents d'altres grups ultres i vàndals d'equips de futbol. Potser per a controlar-los millor, el membres del batalló (uns mil), foren convertits en regiment militar pel govern ucraïnès i integrats a la Guàrdia Nacional, sota les ordres del Ministeri de l'Interior. Aquest fet ha propiciat una acusació genèrica per part de l'esquerra europea: Ucraïna està governada per la ultradreta. Però els resultats de les últimes legislatives semblen desmentir l'acusació; la ultradreta sols obtingué vora l'1% dels vots i restà fora del parlament. Cal recordar que Zelens’kyj és jueu. La ultradreta no té suport social. D'altra banda, el Batalló Azov nasqué a l'est d'Ucraïna i molts dels seus afiliats eren russòfons. Avui, al Regiment Azov podrien haver-hi també gents d'idees anarquistes i simples nacionalistes. Part de les armes que han enviat a Ucraïna diversos països occidentals s'han lliurat a aquest grup.

L'exèrcit ucraïnès el necessita; els soldats del Regiment Azov foren capaços d'aturar a Mariupol l'avanç de les milícies insurgents prorusses. I ara estan defensant heroicament la ciutat a costa de la seua vida. A l'exèrcit regular d'Ucraïna també hi ha soldats, sotsoficials, oficials, caps i generals d'idees ultres. Això passa a tots els exèrcits —a l'espanyol, sense anar massa lluny. Com és lògic, molts ciutadans i moltes forces polítiques dels països occidentals han mostrat els seus dubtes sobre l'enviament d'armes a Ucraïna. La preocupació principal és el destí d'aquestes armes quan acabe la guerra. Malgrat aquests dubtes i altres consideracions sobre l'enriquiment de les empreses armamentistes, jo crec que la decisió d'ajudar els ucraïnesos a defendre's d'una agressió il·legal, arbitrària i de caràcter imperialista és moral i políticament correcta; hem vist el capteniment absolutament execrable del govern i l'exèrcit russos. Cal recordar que la Federació Russa fa servir unitats militars formades per combatents fanàtics i sanguinaris (per exemple les enviades pel president de Txetxènia, famoses per la brutalitat i el sadisme extrems en combat).

Tampoc no podem oblidar els mercenaris de l'empresa militar privada Wagner, propietat d'un neonazi rus, Dmitri Utkin, antic tinent coronel de les forces especials russes i amic de Vladímir Putin. Wagner es va estrenar precisament a la guerra del Donbass. Després actuà allà on Rússia volia intervenir de manera encoberta: Síria, Líbia, països del centre d'Àfrica... Els escamots mercenaris d'Utkin han estat acusats sovint de cometre crims de guerra. Ara mateix, tornen a ser presents a Ucraïna. ¡Neonazis hi ha pertot arreu! I recordem que l'extrema dreta també avança a França, Espanya, Itàlia, Països Baixos... Es diu que Ucraïna limita l'ensenyança de les llengües minoritzades i posa traves al seu ús, que veda els canals de televisió que fan servir aqueixes llengües, que practica el genocidi cultural contra les minories. Em sonen la música i la lletra. El democràtic govern d'Espanya també posa traves a les llengües minoritzades. En fi, ara mateix, allò més prioritari és ajudar a frenar la carnisseria que perpetra Rússia. Després, Europa hauria d'ajudar a consolidar un règim veritablement democràtic a Ucraïna. I vigilar casa, no siga que...

Fosses comunes a Ucraïna

La guerra desfà molts tòpics. No hi solen ser freqüents ni l'heroïcitat ni el combat cavalleresc. Hi sovintegen, en canvi, la devastació —d'infraestructures civils, de poblacions, d'elements del patrimoni històric—, els desplaçaments forçosos i, sobretot, els morts, els ferits i les seqüeles que patiran per sempre els familiars i els amics de les víctimes. Hi abunden també les tortures, les violacions, les execucions sumàries, la ruïna econòmica i les catàstrofes humanitàries. Als combatents d'una guerra els solen aflorar els pitjors instints de la seua condició humana. Els conflictes armats són especialment funestos per a les dones. ¿Què hi ha de tot açò a Ucraïna? Sense posar un peu a l'escenari bèl·lic és impossible fer-se una idea exacta del que està succeint. Amb la informació i els continguts de les xarxes, ens en podem fer càrrec, però s'ha d'anar amb cura, perquè la veritat és la primera víctima de la guerra. Aquestes reflexions meues tenen molt, per tant, de conjectures. Jo supose en els soldats ucraïnesos majors valor, disciplina, esperit de sacrifici i moral de victòria; lluiten per la seua pàtria, es defenen d'una agressió estrangera.

Em fa l'efecte que el major nombre d'atrocitats ha estat comès per l'exèrcit de la Federació Russa. Conflictes anteriors ja havien posat de manifest que allò més difícil és col·locar soldats a terra. Per això, les potències imperialistes —els EUA, posem per cas— s'inclinen per l'aviació, els drons i els míssils, per aplanar el territori que pretenen envair amb bombardejos terribles i intensius que no deixen pedra sobre pedra. Posar la infanteria i les unitats mecanitzades sobre el terreny és l'últim recurs. Rússia pensava que la seua entrada en Ucraïna anava a ser un passeig. No trobe raonable aqueixa suposició. Les seues tropes s'anaven a enfrontar amb un exèrcit més menut, però competent i amb la moral alta. S'ha de tenir present que molts caps ucraïnesos d'alta graduació és van formar a l'època soviètica i eren camarades dels russos fins a 1991. De fet, una part dels arsenals soviètics van romandre en territori ucraïnès després de la seua independència. Hi ha coses que cal recordar: la major part del personal, l'armament i les diverses instal·lacions costaneres de l'antiga Flota Soviètica de la Mar Negra van caure sota jurisdicció d'Ucraïna.

Això fou motiu de freqüents incidents i disputes entre russos i ucraïnesos, sobretot a partir del moment en què el govern ucraïnès decidí crear la seua pròpia armada amb una part de la Flota Soviètica. Finalment, Rússia i Ucraïna signaren en 1997 el Tractat de Partició, que establia dues flotes nacionals independents i dividia armaments i bases entre ambdós països. Ucraïna arrendà a la Federació Russa la base de Sebastòpol. Això no obstant, les tensions no desaparegueren. En 2009, el president ucraïnès Juščenko declarà la seua intenció de no renovar el contracte. Quant a l'armament nuclear instal·lat a Ucraïna, la discussió també fou contínua. En el Memoràndum de Budapest de 1994, firmat per la Federació Russa, Ucraïna rebé garanties sobre la seua sobirania si cedia el seu arsenal nuclear. En 1997, al Tractat d'Amistat i Cooperació firmat pels dos estats, Rússia va reconèixer la independència i la integritat territorial d'Ucraïna, inclosa Crimea. En fi, el passat 24 de febrer, Rússia havia d'haver sabut contra qui anava a lluitar. Les tropes russes es trobaren amb una resistència fèrria i inesperada. I han hagut de replegar-se cap al Donbass.

Segons algunes fonts, fins a 15.000 militars russos —inclosos coronels i generals— podrien haver mort. Els ferits serien 16.000. Rússia ha perdut també molt de material: vehicles, tancs, llançamíssils, vaixells, avions, helicòpters, drons... El portal Oryx Blog ha verificat fefaentment un total de 2.055 vehicles militars destruïts, abandonats o capturats per l'exèrcit ucraïnès, entre els quals 331 tancs, 235 vehicles blindats de combat, 313 vehicles de combat d'infanteria i 40 sistemes de míssils terra-aire. Però les pèrdues russes no comprovades podrien ser sensiblement superiors. En un exèrcit que es retira proliferen la por, la indisciplina i la desmoralització, camp adobat per a la comissió de crims de guerra. Això no significa que el bàndol ucraïnès no haja comès excessos. S'ha vist com exhibia presoners de guerra obligats a parlar davant les càmeres, cosa taxativament prohibida per les lleis de la guerra. També hem vist escenes esgarrifoses de presoners desarmats i emmanillats als quals se'ls disparava als genolls, o persones despullades i lligades a faroles o arbres que eren marcades i assotades per haver realitzat un suposat delicte.

La barbàrie no té bàndols. Una cosa està clara: amb independència de quin siga el resultat final de la guerra, l'exèrcit rus, un dels més grans del planeta, s'ha retratat davant de tot el món com una força ineficaç, mal comandada, dotada de material obsolet i incapaç d'assolir objectius —no importa quins— recorrent exclusivament als mitjans convencionals. ¡La gran potència mundial, posseïdora del major nombre d'armes nuclears, s'ha fet un selfie! La qual cosa no ha de ser cap consol. Una fera acorralada és molt perillosa. Ja vaig dir en altre post que Putin, necessitat imperiosament d'un as a la màniga, pot sentir la temptació d'abandonar la guerra convencional i utilitzar els mitjans gens honorables que féu servir a Txetxènia i Síria (bombes termo-bàriques, prohibides per les convencions internacionals, armes químiques o bacteriològiques, bombes brutes). En honor a la veritat s'ha de dir que aquest mètode de l'aplanament l'ha fet servir tothom —els EUA també— en països de la denominada "perifèria". Però mai no s'havia utilitzat a terres europees des de la Segona Guerra Mundial. I fa temps que no es parlava tant d'una tercera.

Ucraïna, laberint identitari

Fins a la invasió russa d'Ucraïna, aquest país era un veritable mosaic d'ètnies, identitats i parles. Un 32,8% de la seua població era russòfona. En diverses regions de l'est i el sud, els russòfons són majoria aclaparadora o minoria molt significativa. Però també hi ha romanesos, moldaus, hongaresos, búlgars, rutens dels Carpats... En part, la diversitat és producte de les deportacions forçoses a gran escala ordenades per Stalin, que afectaren profundament el mapa ètnic de la Unió Soviètica. Molts musulmans tàtars foren traslladats al nord de Crimea, mentre que el sud i Ialta foren poblades amb russos. Recorde allò que deien, durant la meua joventut, uns coneguts que militaven en grups comunistes marxistes leninistes: la política de respecte a l'autonomia dels diferents pobles, duta a cap per Stalin, havia estat modèlica. Ha! En realitat, la història d'Ucraïna explica moltes coses. Amb el nom de Rus de Kíiv, va ser el primer estat dels eslaus orientals fundat per varegs, vikings que es feien dir rus. D'aquest principat derivarien les actuals Rússia i Bielorússia. En desaparèixer la Rus de Kíiv, començaren els problemes per a Ucraïna.

 

A mitjan segle XVI, els cosacs lliures ucraïnesos hagueren de lluitar contra Polònia, els tàtars i els turcs. Nasqué un estat cosac, que durà fins a 1764. Com que necessitava protecció contra les agressions poloneses, un dels reis cosacs acceptà el protectorat dels tsars de Rússia. A partir de llavors, la història d'Ucraïna és una dilatada successió de períodes durant els quals ara és dividida en meitats, ara està unificada, ara cau sotmesa al poder dels tsars, ara es proclama independent. (Els tsars arribaren a introduir fins i tot l'esclavitud.) Al final del segle XVIII, el país s’havia convertit en una província més de l'Imperi Rus. Al segle XIX fou prohibida l’edició de llibres de text en ucraïnès i la importació de tota mena de llibres ucraïnesos. Centenars de milers de persones emigraren a Amèrica. Hi hauria un intent d'independència en 1917 (després de la Revolució d'Octubre), però els dissidents bolxevics van proclamar a Kharkiv el govern soviètic ucraïnès i s'enfrontaren a la república acabada de proclamar. Els comunistes guanyaren la guerra i tots els territoris ucraïnesos es van repartir entre la URSS, Polònia, Romania i Txecoslovàquia.

A la Ucraïna soviètica, l’estalinisme va imposar des de 1928 una col·lectivització forçosa que tingué com a conseqüència una revolta camperola, el desplaçament forçós de vora un milió de persones i l’Holodomor (‘mort per fam’ en ucraïnès). Els historiadors creuen que van morir de fam en dos anys (1932 i 1933) entre quatre i set milions de persones. La tragèdia es commemora des de 2006. A causa d'aquesta mortaldat, molts ucraïnesos reberen els nazis alemanys com a salvadors. Però no tardarien massa a comprovar la seua equivocació; cal recordar que els nazis consideraven els eslaus una raça inferior. Acabada la Segona Guerra Mundial, Ucraïna encara hagué de patir el règim soviètic fins a 1991. Aquell any, el parlament ucraïnès va declarar la independència, ratificada pel 92,3% dels ciutadans en un referèndum. Avui, la Federació Russa, hereva en certa manera de la URSS, continua negant tant la responsabilitat en l’Holodomor com la seua qualificació de genocidi. Per la seua banda, la Ucraïna independent ha estat marcada per la brutal transició a l’economia de mercat. La corrupció i l'estancament han esdevingut crònics.

Altres factors també han influït negativament en l'evolució de la democràcia: la resistència de la cúpula ex-soviètica a abandonar el poder; les difícils relacions amb Rússia, que encara considera Ucraïna part de la seua zona d’influència; les creixents divisions entre els territoris occidentals, de llengua i identitat predominantment ucraïneses i proeuropees, i les regions orientals entorn de la conca de Donec’k i la península de Crimea, en les quals el rus i les afinitats amb Rússia són majoritàries. En 2013, es produí l'Euromaidan, un seguit de protestes contra el president prorús Janukovyč. En 2014, militants prorussos prengueren el poder a Crimea. Poc després, amb el pretext de protegir la població, Putin hi desplegà forces i aconseguí el control de la península. El parlament de Crimea votà a favor de la unió amb Rússia en un referèndum unilateral i només reconegut pel Kremlin. La subsegüent annexió de Crimea donà lloc a una crisi molt greu entre Rússia i Occident. Poc temps després, als territoris de l’est aparegué una milícia insurgent que rebé el suport gens dissimulat de Moscou. Kíiv hi envià l’exèrcit per sufocar la rebel·lió.

Des de 2014 hi havia, per tant, una guerra civil intermitent al Donbass i el perill d'una fractura definitiva d'Ucraïna. Ves per on, l'agressió il·legal de Putin podria aconseguir allò que semblava impossible: la unitat de tots els ucraïnesos contra l'invasor. S'ha de recordar que Volodymyr Zelens’kyj és russòfon, però fou elegit president amb més del 70% dels vots en la segona volta. De fet, molts russòfons del Donbass i els altres territoris del nord-est i el sud-est no entenen la destrucció i la massacre de civils que duu a cap l'exèrcit rus. Fins ara, la regió se sentia inclinada cap a Rússia, amb la qual té llaços culturals molt antics; la russificació va ser promoguda pel tsarisme i pel procés d'industrialització del segle XIX, que afavorí la immigració de russòfons i la russificació d'autòctons ucraïnesos. Però la barbàrie bèl·lica pot fer canviar d'opinió molta gent, si creu que mai no arribarà res de bo de la Federació Russa. En qualsevol cas, quan s'acabe la guerra, una Ucraïna que hipotèticament no haja patit amputacions territorials irreversibles hauria de plantejar-se un futur estat democràtic i confederal capaç de trobar sortida al laberint ètnic i identitari.

Solidaritat amb Ucraïna

En els últims dies, hem pogut escoltar i llegir moltes opinions sobre l'agressió de què és víctima Ucraïna. Tothom sembla estar a favor de la pau. Però expressat així, el desig pacifista queda instal·lat als llimbs de l'equidistància, perquè no es condemna clarament l'atacant. Es fiquen en un mateix nivell l'agressor i l'agredit. També prolifera la denúncia de la hipocresia, perquè governs i ciutadans no reaccionen igual davant de totes les guerres. Resultaria que la nostra solidaritat és immensa ara, amb els ucraïnesos, però ha estat molt tèbia quan els agressors eren els EUA i alguns dels seus aliats. Jo crec sincerament que aquesta acusació és injusta per diversos motius. Primer cal considerar el distinguo que es fa, des de la mal denominada òptica occidental, entre guerres centrals i guerres perifèriques. Totes són cruels, però les perifèriques esclaten molt lluny i romanen larvades durant períodes que es dilaten en el temps. A poc a poc acaben formant part del paisatge i la gent s'hi acostuma. També és prou normal que els humans no sentim el mateix dolor quan expira un parent molt pròxim —la mare, un fill— que quan mor un familiar llunyà.

Si reaccionàrem igual davant de totes les desgràcies, la vida seria insuportable. Tampoc no es pot equiparar l'actitud dels polítics amb la del ciutadà de peu. És fals que la gent no haja protestat mai contra l'imperialisme dels EUA i els seus aliats —l'Estat espanyol inclòs. Em ve al cap una data, el 15 de febrer de 2003. Aquell dia, Xàtiva fou escenari d'una de les manifestacions més massives que es recorden. La resposta ciutadana a la convocatòria va sorprendre fins i tot els organitzadors; vora 3.500 persones desafiaren el fred i la pluja del vespre i sortiren al carrer per a condemnar rotundament la invasió d'Iraq. Tots els partits polítics excepte el PP s'adheriren a la protesta. Representants de partits, sindicats i entitats cíviques i culturals se sumaren de forma anònima a la resta dels ciutadans. Durant el trajecte des de plaça de la Bassa fins a l'Ajuntament no s'exhibí cap distintiu partidista. Només s'hi desplegà la pancarta que encapçalava la marxa. Es cridaren consignes com «Bush, Aznar, la pau ha de triomfar», «Per la pau i la justícia, no a la guerra i la cobdícia», «La guerra és evitable». En arribar a l'Ajuntament es llegí un manifest.

Centres acadèmics, partits, sindicats i organitzacions cíviques també van emetre llurs manifests: «No secundem els interessos econòmics dels EUA», «Atac injust i immoral», «El poble d'Iraq no té la culpa», «No a la mort d'innocents». Ara, en 2022, l'imperialisme té nou protagonista, però la seua manera de procedir és més vella que la pana. Veiem a la televisió una guerra brutal i ben pròxima; a les nostres comarques viuen ucraïnesos des de fa temps. (Jo mateix conec una dona d'Ucraïna, Irina, que està ben anguniada aquests dies.) Es tornen a convocar manifestacions de protesta. Dimecres passat, per exemple, es va celebrar a migdia —hora pèssima per a qui tinga feina— una concentració a l'Albereda. Un jove ucraïnès que viu des de menut a Xàtiva llegí un manifest de condemna a l'agressió russa. Però les protestes no estan tan concorregudes com les de 2003. ¿Per què? A l'extrema dreta li costa condemnar l'agressió; al cap i a la fi, Putin és tan ultranacionalista de dretes, homòfob i xenòfob com Orbán, Le Pen, Salvini o Abascal.

Fa poc, els quatre es retrataven amb el president rus, bé que ara hagen esborrat les fotos. Per la seua banda, part de l'esquerra té una visió daltònica del problema: creu que tots els ucraïnesos són nazis. Sí, hi ha neonazis en terres de l'antiga òrbita soviètica. ¡Acció, reacció! Però també n'hi ha a França, Regne Unit, Països Baixos, Itàlia, Espanya i fins i tot Rússia. Els problemes de convivència entre ètnies i nacions distintes al si d'un mateix estat i els dèficits democràtics no són privatius d'Ucraïna. Abans de la guerra hi havia motius sobrats per a criticar els avenços de l'OTAN cap a les fronteres de Rússia. L'organització atlantista féu promeses a Ucraïna i Geòrgia que no podria complir. Donà suport a un cop d'estat. Elevà sense trellat la tensió amb Moscou. ¡Lluita de poder en un món multipolar! D'aquella pols, vénen aquests fangs. Però els matisos ja són sobrers si Putin persisteix en una agressió il·legal que deriva a poc a poc en crims de guerra (atacs a civils, bombardeig d'hospitals, arrasament de ciutats). No és difícil distingir la barbàrie.

(publicat a Levante-EMV, el 12/03/2022)

Vladímir Vladímirovitx Putin

He d'aclarir que conec Rússia. Faig aquesta puntualització perquè molta gent en parla sense haver-hi posat mai un peu. Recorde que abans de marxar cap al país eslau, en 2016, vaig llegir el llibre A Moscú sin kaláshnikov, de Daniel Utrilla, que havia estat corresponsal d'El Mundo a la capital russa molts anys. La lectura em fou d'utilitat. Utrilla —ho he contat en altra ocasió— estableix una analogia amb la novel·la d'Italo Calvino El vescomte migpartit. El seu protagonista queda dividit en dues parts per un projectil d'artilleria disparat pels turcs. Utrilla diu que les canonades de Ieltsin contra la Casa Blanca de Moscou, en 1993, també partiren en dos els russos nascuts a la dècada dels cinquanta (l'esquerda no afecta els més majors ni els més joves), deixant-los amb el cor i el cap dividits entre la Rússia soviètica i el nou capitalisme salvatge. A la faula de Calvino, la meitat dreta es dedica a fer el mal mentre que l'esquerra conrea el bé. En Rússia era molt difícil traçar la línia divisòria entre bondats i maldats del comunisme i el capitalisme.

El cirurgià que va cosir les dues meitats de milions de russos es diu Vladímir Putin, exagent del KGB. Com a fils, féu servir el nacionalisme, la religió i la mà dura, tres elements que semblen agradar a la majoria dels votants russos; en les últimes eleccions presidencials, obtingué el 71% dels vots. Aquests dies es diuen d'ell tota mena de falòrnies: que està boig; que enyora l'antiga URSS... No està boig. En una entrevista a Fox News, Macron qualificava el president rus de persona forta i intel·ligent. Putin també és un home molt decidit i capaç d'aprofitar les debilitats dels adversaris. Des del punt de vista ideològic, el mandatari rus i el seu partit, Rússia Unida, són ultranacionalistes d'extrema dreta. (Per això suscitaven l'admiració d'Orbán, Le Pen, Salvini, Abascal, bé que els trumpistes europeus reneguen ara del líder rus.) Vladímir Putin no té cap problema a eliminar els opositors polítics i la premsa lliure, a reprimir les minories i tot allò que li faça nosa. No enyora el comunisme, sinó el gran imperi dels tsars. Ha afirmat més d'una vegada que la desaparició de l'antiga URSS fou el pitjor desastre del segle XX, més gran fins i tot que les guerres mundials.

¿Per què? ¿Per la caiguda del comunisme? ¡No! Per la pèrdua de múltiples territoris de l'imperi dels tsars, com ara les repúbliques bàltiques, Ucraïna, el Caucas o les diverses repúbliques asiàtiques (Kazakhstan, Kirguizistan, Tadjikistan, Uzbekistan, Turkmenistan). És a dir, Putin també és un imperialista. I considera que Ucraïna forma part de Rússia, perquè la Rus de Kíev fou la primera entitat política eslava de l'Europa oriental entre els segles IX i XIII. (Que la Federació Russa reivindique ara el domini d'Ucraïna vindria a ser com si Noruega exigís el de Dinamarca, o Mèxic el d'Espanya.) Són evidents els llaços històrics, culturals i religiosos entre Rússia i Ucraïna. Però l'ultranacionalisme fa somniar a molts russos un imperi format per tots els territoris en què visquen russòfons. (Un somieig semblant tingueren els nazis alemanys abans de la Segona Guerra Mundial.) Aquests malsons topen amb el dret dels pobles subjugats a ser nacions lliures. L'aspiració imperialista, el supremacisme, el sentiment d'humiliació per la pèrdua territorial, els càlculs geoestratègics i l'interès per les riqueses ucraïneses guien la política agressiva de Putin.

Ucraïna agredida brutalment

Quan es produeix un esdeveniment de tanta transcendència com la guerra d'Ucraïna, és habitual que tothom en sàpiga molt. Sense anar massa lluny, els canals generalistes de televisió van plens, aquests dies, de politòlegs i especialistes en temes militars que pontifiquen a tort i dret sobre l'assumpte de màxima actualitat. Jo l'aborde d'altra manera. Escric sobre ell per a tractar de formar-me una opinió mínimament coherent sobre allò que està passant a l'est d'Europa. Primer, caldrà començar per les prèvies. Segons el meu parer, només existeix una guerra justa, la de defensa contra l'atac immotivat d'una potència estrangera. Per tant, considere just que els ucraïnesos es defensen de l'atac rus. Putin ha ordenat una agressió contra Ucraïna, una agressió pura i dura que costarà nombrosos morts, ferits i exiliats, i molta destrucció. Aquest matí, jo participava en una tertúlia de la televisió comarcal. Elio Cabanes, militant del PP, hi ha dit unes coses si més no ben cridaneres: «Potser Putin té raons per a fer el que està fent. No sé fins a quin punt paga la pena que Ucraïna es defenga. Amb Trump, açò no va passar. Ací ho deixe.»

No hi ha hagut oportunitat de rebatre aquestes paraules, perquè la moderadora ha clos la tertúlia per a connectar amb València i oferir en directe la mascletà. I clar, m'he quedat amb ganes de preguntar al senyor Cabanes si estava en contra, per tant, d'enviar armes als ucraïnesos. Durant la Guerra Civil, països com França o Gran Bretanya van decidir exactament això: no enviar ajuda militar al govern de la II República. Però tornem a Ucraïna. Durant els últims dies, he llegit moltes anàlisis sobre el conflicte en curs. Hi ha qui parla de la potència militar de Rússia. Em cridà l'atenció un analista que negava aqueixa potència. Enumerava els fracassos dels soldats russos des de la Primera Guerra Mundial fins a la fugida d'Afganistan. No donava per bona ni la teoria que la segona Guerra Mundial l'havia guanyada la URSS. Sí, moriren vint-i-cinc milions de soviètics lluitant contra els nazis, però els soldats de la URSS arribaren a Berlín gràcies a l'obertura del front oest, després del desembarcament aliat de Normandia. Els fets actuals semblen donar la raó a l'analista; per a Putin i els seus generals, la invasió d'Ucraïna està sent un desastre.

Si pensaven en una guerra rellamp, el càlcul els ha sortit malament. No han estat capaços de doblegar tan ràpidament com s'imaginaven, només amb força militar convencional, l'aferrissada i heroica defensa ucraïnesa. Com que necessita imperiosament un as a la màniga, Putin podria sentir la temptació d'abandonar la guerra convencional i utilitzar mitjans gens honorables, com en Txetxènia o Síria (armes químiques o bacteriològiques, bombes termo-bàriques, prohibides per les convencions internacionals, bombes brutes). Perquè la Federació Russa no té potència militar, però té potència nuclear, que és una cosa distinta. I açò em porta a altra afirmació que he sentit a la tertúlia: «Potser Putin té raons per a fer el que està fent.» Segons el dret internacional, ¡no! Ucraïna no havia atacat prèviament territori de la Federació Russa. Per altra banda, la Carta de Nacions Unides consagra amb caràcter general la prohibició de l'ús de la força per a dirimir diferències internacionals. Per tant, l'atac perpetrat per ordres de Putin no admet matisos. És una agressió amb totes les lletres. L'hem de condemnar i n'hem de demanar el cessament immediat.

¿De quina democràcia parlem?

No hi ha imperialismes bons i dolents. Tots són igualment rebutjables. Malgrat la caiguda del mur de Berlín, l'imperialisme dels EUA no ha deixat d'expandir-se. Teòricament, l'OTAN —de la qual forma part l'Estat espanyol— hauria d'haver-se dissolt tan aviat com va desaparèixer el perill comunista. Tanmateix, repúbliques independitzades de l'antiga Unió Soviètica ingressaren a poc a poc en l'OTAN: Estònia, Letònia i Lituània. Antics membres del Pacte de Varsòvia seguiren el mateix camí: Albània, Bulgària, República Txeca, Eslovàquia, Hongria, Polònia i Romania. També han entrat en l'organització militar atlantista Croàcia, Eslovènia i Montenegro, fragments de l'antiga Iugoslàvia —que era líder dels països no-alineats—. Ara mateix, Bòsnia i Hercegovina, Geòrgia i l'antiga República Iugoslava de Macedònia també aspiren a ingressar en l'OTAN. Finalment, bona part de la població ucraïnesa no voldria ser menys; desitja formar part de la UE i l'OTAN, que ve a ser el mateix, perquè la Unió Europea no té una política de defensa autònoma.

Amb independència que la reacció dels qui foren súbdits de diverses dictadures comunistes siga comprensible (l'elecció de governs d'extrema dreta també forma part de la reacció), ningú no pot esperar que les autoritats russes es queden de braços plegats. Recordem la resposta dels EUA quan els soviètics van instal·lar bases de míssils a Cuba en 1962. Els nord-americans apel·len a la llibertat de qualsevol país per a elegir les seues aliances, però l'ingrés d'Ucraïna a l'OTAN i la instal·lació d'armes estratègiques en el seu territori, a un tir de pedra de Moscou, no és gens raonable. Dir açò implica que nombroses veus proclamaran automàticament la superioritat moral dels EUA i els seus seguidors, que sempre intervenen a favor de la pau, la llibertat i la democràcia. Antony Blinken, secretari d'estat nord-americà diu que Rússia ja no se'n va mai d'un país quan hi entra. ¡Ha! ¡El mort li diu al degollat! L'altra nit, vaig veure el documental Farenheit 11/9, de Michael Moore. El recomane a qui no l'haja vist. Està disponible fins al 30 de gener en RTVE Play. ¿Democràcia als EUA? En fi, el nombre de les seues intervencions militars a tots els racons del món és inabastable.

També recomane llegir la novel·la Llibertat, de Jonathan Franzen, que explica en clau literària la classe de negocis que van fer les empreses nord-americanes després d'envair Iraq. Putin no és un angelet, però ens remetrem al l'inici del primer paràgraf: no hi ha cap imperialisme bo. A l'est d'Europa s'hauria d'establir una franja territorial, que s'estendria de nord a sud, totalment neutral i lliure d'armament estratègic (ni míssils, ni bombarders, ni ogives nuclears, ni res de res). La franja estaria formada per Noruega, Finlàndia, Estònia, Letònia, Lituània, Polònia (una Bielorússia democràtica també podria afegir-se), Ucraïna i Geòrgia. Està clar que l'Estat espanyol, membre irrellevant de l'OTAN —des d'època del "socialista" Felipe Gonzàlez i el seu OTAN d'entrada no—, manca d'autonomia suficient per a esquivar una decisió bèl·lica col·lectiva del Tractat de l'Atlàntic Nord, però el govern espanyol d'esquerres podria ser més discret i treballar a favor de la distensió i la pau. En comptes d'això, la ministra Margarita Robles (més de dretes que l'aixeta de l'aigua freda) es brinda públicament a enviar avions de combat a Bulgària i fragates a la Mar Negra.

Algun periodista ha recordat els acudits de Gila. Que jo sàpiga, el govern central no té mandat dels electors per a embarcar-se en aventures bèl·liques. Jo al·lucine quan escolte declaracions dels líders polítics europeus —Josep Borrell inclós. Podrien explicar millor la situació als ciutadans, perquè aquests tinguen una opinió informada. Caldria recordar les manifestacions multitudinàries contra la invasió d'Iraq. Europa hauria de contribuir de manera autònoma a la solució d'un problema que afecta directament el seu territori. No li convé de cap manera un enfrontament amb Rússia i els seus aliats asiàtics —Xina, Índia—; ensems, porten camí de convertir-se en bloc hegemònic, econòmic i militar, a escala mundial. Sí, s'ha de trobar una sortida al laberint de nacionalitats ucraïneses en conflicte, però sense desfermar una nova guerra freda que desemboque en malsons que semblaven esvaïts. Calen distensió i diàleg. I tots els problemes s'haurien de resoldre amb més democràcia, aquesta sí esvaïda als EUA i molts estats europeus; els polítics actuen d'esquena als ciutadans que, com es veu, no pinten res en assumptes d'enorme transcendència.

Seguint el solc dels argonautes

Quan estava en edat escolar, jo no tenia noció de l'existència de Geòrgia i els altres països del Caucas; eren dominis de la Unió Soviètica. Els adults parlaven dels xiquets de Rússia. Durant la guerra civil, uns tres mil infants foren evacuats des de les zones republicanes i enviats a la Unió Soviètica. El 21 de març de 1937, el vaixell Cabo de Palos salpà del port de València amb un grup de setanta-dos xiquets que procedien de Madrid, Màlaga, Almeria, Xàtiva, Gandia, Oliva i altres pobles valencians. Es dirigiren al port de Jalta, en Ucraïna. En arribar-hi, foren traslladats a la rodalia de Moscou. Foren allotjats en uns establiments denominats Cases de Xiquets, que disposaven de comoditats inexistents a l'Espanya d'aleshores. A causa de la invasió nazi de 1941 calgué traslladar la xicalla a l'oblast' de Sarátov —a la vila de Krasnoarmeisk, per exemple— i fins i tot a llocs més remots com Samarcanda i Kokand (Uzbekistan) i Tbilisi (Geòrgia). Les condicions de vida dels desplaçats empitjoraren dràsticament. Alguns van contraure el tifus o la tuberculosi i moriren. Les baixíssimes temperatures en plena hivernada i la fam també provocaren víctimes.

Altres s'allistaren a l'Exèrcit Roig. En les batalles de Moscou, Leningrad i Stalingrad perderen la vida molts. Desconec totalment el nombre i la identitat dels xiquets xativins que partiren amb el Cabo de Palos. Suscita la meua curiositat saber què se n'haurà fet d'ells. ¿Acabaria algun en Geòrgia, pàtria de Stalin? El nom del país començà a fer-se familiar en 1991. Amb el col·lapse de la Unió Soviètica, va emergir un garbuix de nacions i grups ètnics, lingüístics i religiosos que reclamaven llur independència. El laberint caucàsic esdevingué escenari de múltiples conflictes i guerres. Avui, alguns països de la zona, com ara Txetxènia o el Daguestan, formen part de la Federació Russa, però Geòrgia, Armènia i Azerbaidjan són repúbliques independents. Nagorno-Karabakh, Abkhàzia i Ossètia del Sud han establert estats independents de facto que només són reconeguts per Rússia, Nicaragua, Veneçuela i unes illes del Pacífic. Geòrgia considera Ossètia del Sud i Abkhàzia part del seu territori nacional. Doncs bé, a principis de mes, vaig viatjar a la regió amb vàries persones —una dona xativina entre elles. En realitat, no vam sortir d'Europa.

 

 

Durant dotze dies trepitjàrem terres d'Ibèria, regne que s'estengué per l'est de l'actual Geòrgia entre els segles IV i III aC —res a veure amb la nostra península— i Còlquida. La mitologia grega situa en aquesta regió occidental de Caucàsia el lloc on Jàson i els argonautes trobaren el velló d’or. Prometeu, el tità que pujà a l'Olimp per a furtar el foc als déus i donar-lo als homes, fou encadenat en una roca del Caucas per ordres de Zeus. Sobta que un país tan menut haja pogut conservar els seus trets identitaris malgrat les contínues invasions de veïns ben poderosos (perses, turcs, russos). Des del segle IV, el cristianisme i un estrany alfabet formen part de la identitat georgiana. El país, verd i muntanyós, conserva un immens patrimoni històric i artístic. Vam camejar per les seues ciutats (Tbilisi, Mtskheta, Kutaisi, Gori, Borjomi, Mestia, Telavi). Visitàrem castells, esglésies i monestirs amb pintures murals antiquíssimes, conjunts urbans troglodites (Vardzia i Uplistsikhe, fita en la Ruta de la Seda), viles plenes de torres medievals...

Arribàrem als peus de muntanyes enormes, com el pic Shkhara, tercer més alt del Caucas i cota màxima de Geòrgia (5193 m), o el Kazbeg (5047 m), davant del qual s'alça, a 2170 m, el temple de la Santíssima Trinitat de Gergeti, símbol nacional. Vam tastar el vi de Kakheti, el formatge georgià, l'aigua carbonatada de Borjomi, el khinkali i el khachapuri (plats típics), la churchkhela (dolç del país). Gaudírem de la música i el ball tradicionals, i del cant polifònic georgià, inscrit en la llista de patrimoni oral i immaterial de la UNESCO. Ens acompanyaren durant els trajectes Mª José i Tini. Mª José Riquelme del Valle, periodista nascuda a Cadis i criada en Barcelona, viu a Geòrgia des de fa deu anys. Ha escrit reportatges per a diversos mitjans i dóna classes d'espanyol a la Universitat de Tbilisi. ¡Una acompanyant de luxe! Coneix molt bé Geòrgia i els conflictes que proliferen al Caucas. Patírem els inconvenients d'un país pobre, amb carreteres infernals, però ens queda, ja retornats a casa, el record d'instants superbs a la terra del velló d’or.

(publicat a Levante-EMV, el 31/08/2019)