La guerra desfà molts tòpics. No hi solen ser freqüents ni l'heroïcitat ni el combat cavalleresc. Hi sovintegen, en canvi, la devastació —d'infraestructures civils, de poblacions, d'elements del patrimoni històric—, els desplaçaments forçosos i, sobretot, els morts, els ferits i les seqüeles que patiran per sempre els familiars i els amics de les víctimes. Hi abunden també les tortures, les violacions, les execucions sumàries, la ruïna econòmica i les catàstrofes humanitàries. Als combatents d'una guerra els solen aflorar els pitjors instints de la seua condició humana. Els conflictes armats són especialment funestos per a les dones. ¿Què hi ha de tot açò a Ucraïna? Sense posar un peu a l'escenari bèl·lic és impossible fer-se una idea exacta del que està succeint. Amb la informació i els continguts de les xarxes, ens en podem fer càrrec, però s'ha d'anar amb cura, perquè la veritat és la primera víctima de la guerra. Aquestes reflexions meues tenen molt, per tant, de conjectures. Jo supose en els soldats ucraïnesos majors valor, disciplina, esperit de sacrifici i moral de victòria; lluiten per la seua pàtria, es defenen d'una agressió estrangera.
Em fa l'efecte que el major nombre d'atrocitats ha estat comès per l'exèrcit de la Federació Russa. Conflictes anteriors ja havien posat de manifest que allò més difícil és col·locar soldats a terra. Per això, les potències imperialistes —els EUA, posem per cas— s'inclinen per l'aviació, els drons i els míssils, per aplanar el territori que pretenen envair amb bombardejos terribles i intensius que no deixen pedra sobre pedra. Posar la infanteria i les unitats mecanitzades sobre el terreny és l'últim recurs. Rússia pensava que la seua entrada en Ucraïna anava a ser un passeig. No trobe raonable aqueixa suposició. Les seues tropes s'anaven a enfrontar amb un exèrcit més menut, però competent i amb la moral alta. S'ha de tenir present que molts caps ucraïnesos d'alta graduació és van formar a l'època soviètica i eren camarades dels russos fins a 1991. De fet, una part dels arsenals soviètics van romandre en territori ucraïnès després de la seua independència. Hi ha coses que cal recordar: la major part del personal, l'armament i les diverses instal·lacions costaneres de l'antiga Flota Soviètica de la Mar Negra van caure sota jurisdicció d'Ucraïna.
Això fou motiu de freqüents incidents i disputes entre russos i ucraïnesos, sobretot a partir del moment en què el govern ucraïnès decidí crear la seua pròpia armada amb una part de la Flota Soviètica. Finalment, Rússia i Ucraïna signaren en 1997 el Tractat de Partició, que establia dues flotes nacionals independents i dividia armaments i bases entre ambdós països. Ucraïna arrendà a la Federació Russa la base de Sebastòpol. Això no obstant, les tensions no desaparegueren. En 2009, el president ucraïnès Juščenko declarà la seua intenció de no renovar el contracte. Quant a l'armament nuclear instal·lat a Ucraïna, la discussió també fou contínua. En el Memoràndum de Budapest de 1994, firmat per la Federació Russa, Ucraïna rebé garanties sobre la seua sobirania si cedia el seu arsenal nuclear. En 1997, al Tractat d'Amistat i Cooperació firmat pels dos estats, Rússia va reconèixer la independència i la integritat territorial d'Ucraïna, inclosa Crimea. En fi, el passat 24 de febrer, Rússia havia d'haver sabut contra qui anava a lluitar. Les tropes russes es trobaren amb una resistència fèrria i inesperada. I han hagut de replegar-se cap al Donbass.
Segons algunes fonts, fins a 15.000 militars russos —inclosos coronels i generals— podrien haver mort. Els ferits serien 16.000. Rússia ha perdut també molt de material: vehicles, tancs, llançamíssils, vaixells, avions, helicòpters, drons... El portal Oryx Blog ha verificat fefaentment un total de 2.055 vehicles militars destruïts, abandonats o capturats per l'exèrcit ucraïnès, entre els quals 331 tancs, 235 vehicles blindats de combat, 313 vehicles de combat d'infanteria i 40 sistemes de míssils terra-aire. Però les pèrdues russes no comprovades podrien ser sensiblement superiors. En un exèrcit que es retira proliferen la por, la indisciplina i la desmoralització, camp adobat per a la comissió de crims de guerra. Això no significa que el bàndol ucraïnès no haja comès excessos. S'ha vist com exhibia presoners de guerra obligats a parlar davant les càmeres, cosa taxativament prohibida per les lleis de la guerra. També hem vist escenes esgarrifoses de presoners desarmats i emmanillats als quals se'ls disparava als genolls, o persones despullades i lligades a faroles o arbres que eren marcades i assotades per haver realitzat un suposat delicte.
La barbàrie no té bàndols. Una cosa està clara: amb independència de quin siga el resultat final de la guerra, l'exèrcit rus, un dels més grans del planeta, s'ha retratat davant de tot el món com una força ineficaç, mal comandada, dotada de material obsolet i incapaç d'assolir objectius —no importa quins— recorrent exclusivament als mitjans convencionals. ¡La gran potència mundial, posseïdora del major nombre d'armes nuclears, s'ha fet un selfie! La qual cosa no ha de ser cap consol. Una fera acorralada és molt perillosa. Ja vaig dir en altre post que Putin, necessitat imperiosament d'un as a la màniga, pot sentir la temptació d'abandonar la guerra convencional i utilitzar els mitjans gens honorables que féu servir a Txetxènia i Síria (bombes termo-bàriques, prohibides per les convencions internacionals, armes químiques o bacteriològiques, bombes brutes). En honor a la veritat s'ha de dir que aquest mètode de l'aplanament l'ha fet servir tothom —els EUA també— en països de la denominada "perifèria". Però mai no s'havia utilitzat a terres europees des de la Segona Guerra Mundial. I fa temps que no es parlava tant d'una tercera.
Em fa l'efecte que el major nombre d'atrocitats ha estat comès per l'exèrcit de la Federació Russa. Conflictes anteriors ja havien posat de manifest que allò més difícil és col·locar soldats a terra. Per això, les potències imperialistes —els EUA, posem per cas— s'inclinen per l'aviació, els drons i els míssils, per aplanar el territori que pretenen envair amb bombardejos terribles i intensius que no deixen pedra sobre pedra. Posar la infanteria i les unitats mecanitzades sobre el terreny és l'últim recurs. Rússia pensava que la seua entrada en Ucraïna anava a ser un passeig. No trobe raonable aqueixa suposició. Les seues tropes s'anaven a enfrontar amb un exèrcit més menut, però competent i amb la moral alta. S'ha de tenir present que molts caps ucraïnesos d'alta graduació és van formar a l'època soviètica i eren camarades dels russos fins a 1991. De fet, una part dels arsenals soviètics van romandre en territori ucraïnès després de la seua independència. Hi ha coses que cal recordar: la major part del personal, l'armament i les diverses instal·lacions costaneres de l'antiga Flota Soviètica de la Mar Negra van caure sota jurisdicció d'Ucraïna.
Això fou motiu de freqüents incidents i disputes entre russos i ucraïnesos, sobretot a partir del moment en què el govern ucraïnès decidí crear la seua pròpia armada amb una part de la Flota Soviètica. Finalment, Rússia i Ucraïna signaren en 1997 el Tractat de Partició, que establia dues flotes nacionals independents i dividia armaments i bases entre ambdós països. Ucraïna arrendà a la Federació Russa la base de Sebastòpol. Això no obstant, les tensions no desaparegueren. En 2009, el president ucraïnès Juščenko declarà la seua intenció de no renovar el contracte. Quant a l'armament nuclear instal·lat a Ucraïna, la discussió també fou contínua. En el Memoràndum de Budapest de 1994, firmat per la Federació Russa, Ucraïna rebé garanties sobre la seua sobirania si cedia el seu arsenal nuclear. En 1997, al Tractat d'Amistat i Cooperació firmat pels dos estats, Rússia va reconèixer la independència i la integritat territorial d'Ucraïna, inclosa Crimea. En fi, el passat 24 de febrer, Rússia havia d'haver sabut contra qui anava a lluitar. Les tropes russes es trobaren amb una resistència fèrria i inesperada. I han hagut de replegar-se cap al Donbass.
Segons algunes fonts, fins a 15.000 militars russos —inclosos coronels i generals— podrien haver mort. Els ferits serien 16.000. Rússia ha perdut també molt de material: vehicles, tancs, llançamíssils, vaixells, avions, helicòpters, drons... El portal Oryx Blog ha verificat fefaentment un total de 2.055 vehicles militars destruïts, abandonats o capturats per l'exèrcit ucraïnès, entre els quals 331 tancs, 235 vehicles blindats de combat, 313 vehicles de combat d'infanteria i 40 sistemes de míssils terra-aire. Però les pèrdues russes no comprovades podrien ser sensiblement superiors. En un exèrcit que es retira proliferen la por, la indisciplina i la desmoralització, camp adobat per a la comissió de crims de guerra. Això no significa que el bàndol ucraïnès no haja comès excessos. S'ha vist com exhibia presoners de guerra obligats a parlar davant les càmeres, cosa taxativament prohibida per les lleis de la guerra. També hem vist escenes esgarrifoses de presoners desarmats i emmanillats als quals se'ls disparava als genolls, o persones despullades i lligades a faroles o arbres que eren marcades i assotades per haver realitzat un suposat delicte.
La barbàrie no té bàndols. Una cosa està clara: amb independència de quin siga el resultat final de la guerra, l'exèrcit rus, un dels més grans del planeta, s'ha retratat davant de tot el món com una força ineficaç, mal comandada, dotada de material obsolet i incapaç d'assolir objectius —no importa quins— recorrent exclusivament als mitjans convencionals. ¡La gran potència mundial, posseïdora del major nombre d'armes nuclears, s'ha fet un selfie! La qual cosa no ha de ser cap consol. Una fera acorralada és molt perillosa. Ja vaig dir en altre post que Putin, necessitat imperiosament d'un as a la màniga, pot sentir la temptació d'abandonar la guerra convencional i utilitzar els mitjans gens honorables que féu servir a Txetxènia i Síria (bombes termo-bàriques, prohibides per les convencions internacionals, armes químiques o bacteriològiques, bombes brutes). En honor a la veritat s'ha de dir que aquest mètode de l'aplanament l'ha fet servir tothom —els EUA també— en països de la denominada "perifèria". Però mai no s'havia utilitzat a terres europees des de la Segona Guerra Mundial. I fa temps que no es parlava tant d'una tercera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada