A l'establishment dels EUA no li faltaven motius per a la venjança; a Washington encara couen episodis com la intervenció de Rússia en Síria, l'annexió russa de Crimea i, sobretot, la guerra bruta electrònica i encoberta amb què Putin interferí en les eleccions presidencials que va perdre Hillary Clinton i guanyà Donald Trump. Jo crec que els nord-americans desitjaven —bé que no ho reconeguen públicament— que el líder rus ordenés la invasió d'Ucraïna. Al final, la guerra serà, amb independència del seu resultat, un triomf aclaparador per als EUA i una derrota per a la Federació Russa de què tardarà a recuperar-se. I açò em porta a concloure que a Washington es fregaran les mans veient la inutilitat russa. S'ha dit de Putin que és persona intel·ligent, forta, molt decidida i capaç d'aprofitar la debilitat de l'adversari. Tanmateix, fa l'efecte que no ha sabut entendre que se li posava un parany. Fins ara, les intervencions russes en Geòrgia (a Ossètia del Sud i Abkhàzia) i en Ucraïna (a Crimea i el Donbass) només havien tingut reacció occidental en forma de sancions econòmiques. Aquesta vegada, però, la resposta ha sigut molt distinta.
A més d'elevar el nombre i l'abast de les sancions econòmiques, l'OTAN, els EUA i la UE han decidit ajudar Ucraïna, enviant-hi armes, defensives i ofensives, i assessors militars. Potser, el Kremlin no s'ho esperava. Fins ara, aquesta ajuda militar està sent decisiva per a frenar l'avanç de les tropes russes. Es parla molt dels factors geoestratègics, de les identitats i les ètnies, però poc dels interessos econòmics. El Donbass era la zona més industrialitzada d'Ucraïna. En 2013, proporcionava un 20% del PIB estatal. Hi sovintegen els minerals (hulla, liti, terres rares...). La riquesa de la regió és un incentiu per a la invasió russa. Tanmateix, els guanyadors seran els EUA. Amb la guerra, s'ha cancel·lat l'obertura del gasoducte Nord Stream 2, Europa ha cessat la importació de carbó rus i estudia la prohibició de comprar petroli i gas a Rússia. Conclusió: ha pujat el preu de l'energia i ha reviscolat una pràctica nord-americana per a obtenir combustibles fòssils, el fracking, que no era rendible. Europa haurà de comprar gas en EUA. Arribarà liquat en vaixells metaners. ¡Negoci redó per a les empreses petrolieres de l'altra banda de l'Atlàntic!
El conglomerat armamentístic també està fent el seu agost. Les armes emmagatzemades tenen una vida útil molt curta. A més, la producció no es pot aturar. Per tant, cal buidar els arsenals per a omplir-los amb armes d'última generació. (La innovació tecnològica mana.) ¿I com es buiden els arsenals? ¡Propiciant l'esclat d'una guerra! La pròxima generació de míssils Stinger serà millor, però l'actual ja haurà fet el seu paper. Per altra banda, quan acabe la guerra, caldrà reconstruir Ucraïna. Haurà arribat l'hora de les immobiliàries, les grans constructores i els grups financers. Tot són avantatges: l'OTAN surt enfortida (ja n'hi ha cua d'estats que volen ingressar-hi); els EUA recuperen el lideratge polític i econòmic; Europa augmenta la despesa en defensa (s'hi torna a parlar de la creació d'un exèrcit europeu). En definitiva, Putin ha aconseguit unir els ucraïnesos i llimar les asprors entre bona part dels socis europeus —no al cent per cent, tot s'ha de dir. ¿Què trau de tot açò Rússia? La pèrdua de moltes vides, la destrucció d'un percentatge significatiu del seu arsenal convencional i molta pobresa. ¡Un error de càlcul monumental!
La Federació Russa tenia un PIB equivalent al d'Itàlia o Espanya. Amb el bloqueig econòmic occidental, però, la pobresa hi havia augmentat molt. Rússia dedicava a defensa un percentatge molt significatiu del PIB. Per tant, finançar els sistemes sanitari i educatiu, ambdós de pèssima qualitat, i pagar unes pensions decents ja era un problema. Ara, la situació empitjorarà. Se sol oblidar, a més, que Rússia es veu obligada a finançar Txetxènia, Crimea, Abkhàzia i Ossètia del Sud, la qual cosa suposa una despesa desmesurada. Una economia autònoma a Crimea, posem per cas, és inviable. Totes les repúbliques separatistes enumerades subsisteixen gràcies a l'ajuda de Rússia. La moneda d'aquests territoris és el ruble. La Federació Russa ho paga tot: els serveis públics, les pensions... Ja s'albiren a l'horitzó els successius impagaments del deute públic rus. Mentrestant, els dirigents de Xina a penes dissimulen que els ullets els fan espurnes. Els somnis imperialistes de Putin, que vol comandar una gran potència, tenen els peus de fang. Fins i tot si obté alguna cosa —conquerir el Donbass, per exemple— la seua haurà sigut una victòria pírrica.
A més d'elevar el nombre i l'abast de les sancions econòmiques, l'OTAN, els EUA i la UE han decidit ajudar Ucraïna, enviant-hi armes, defensives i ofensives, i assessors militars. Potser, el Kremlin no s'ho esperava. Fins ara, aquesta ajuda militar està sent decisiva per a frenar l'avanç de les tropes russes. Es parla molt dels factors geoestratègics, de les identitats i les ètnies, però poc dels interessos econòmics. El Donbass era la zona més industrialitzada d'Ucraïna. En 2013, proporcionava un 20% del PIB estatal. Hi sovintegen els minerals (hulla, liti, terres rares...). La riquesa de la regió és un incentiu per a la invasió russa. Tanmateix, els guanyadors seran els EUA. Amb la guerra, s'ha cancel·lat l'obertura del gasoducte Nord Stream 2, Europa ha cessat la importació de carbó rus i estudia la prohibició de comprar petroli i gas a Rússia. Conclusió: ha pujat el preu de l'energia i ha reviscolat una pràctica nord-americana per a obtenir combustibles fòssils, el fracking, que no era rendible. Europa haurà de comprar gas en EUA. Arribarà liquat en vaixells metaners. ¡Negoci redó per a les empreses petrolieres de l'altra banda de l'Atlàntic!
El conglomerat armamentístic també està fent el seu agost. Les armes emmagatzemades tenen una vida útil molt curta. A més, la producció no es pot aturar. Per tant, cal buidar els arsenals per a omplir-los amb armes d'última generació. (La innovació tecnològica mana.) ¿I com es buiden els arsenals? ¡Propiciant l'esclat d'una guerra! La pròxima generació de míssils Stinger serà millor, però l'actual ja haurà fet el seu paper. Per altra banda, quan acabe la guerra, caldrà reconstruir Ucraïna. Haurà arribat l'hora de les immobiliàries, les grans constructores i els grups financers. Tot són avantatges: l'OTAN surt enfortida (ja n'hi ha cua d'estats que volen ingressar-hi); els EUA recuperen el lideratge polític i econòmic; Europa augmenta la despesa en defensa (s'hi torna a parlar de la creació d'un exèrcit europeu). En definitiva, Putin ha aconseguit unir els ucraïnesos i llimar les asprors entre bona part dels socis europeus —no al cent per cent, tot s'ha de dir. ¿Què trau de tot açò Rússia? La pèrdua de moltes vides, la destrucció d'un percentatge significatiu del seu arsenal convencional i molta pobresa. ¡Un error de càlcul monumental!
La Federació Russa tenia un PIB equivalent al d'Itàlia o Espanya. Amb el bloqueig econòmic occidental, però, la pobresa hi havia augmentat molt. Rússia dedicava a defensa un percentatge molt significatiu del PIB. Per tant, finançar els sistemes sanitari i educatiu, ambdós de pèssima qualitat, i pagar unes pensions decents ja era un problema. Ara, la situació empitjorarà. Se sol oblidar, a més, que Rússia es veu obligada a finançar Txetxènia, Crimea, Abkhàzia i Ossètia del Sud, la qual cosa suposa una despesa desmesurada. Una economia autònoma a Crimea, posem per cas, és inviable. Totes les repúbliques separatistes enumerades subsisteixen gràcies a l'ajuda de Rússia. La moneda d'aquests territoris és el ruble. La Federació Russa ho paga tot: els serveis públics, les pensions... Ja s'albiren a l'horitzó els successius impagaments del deute públic rus. Mentrestant, els dirigents de Xina a penes dissimulen que els ullets els fan espurnes. Els somnis imperialistes de Putin, que vol comandar una gran potència, tenen els peus de fang. Fins i tot si obté alguna cosa —conquerir el Donbass, per exemple— la seua haurà sigut una victòria pírrica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada