Xàtiva tenia 19.000 habitants als inicis del segle XVI. Era cap de sots-governació i tenia sota la seua jurisdicció ciutats com Gandia, Dénia, Ontinyent i Alcoi. Comptava amb un terme general extensíssim. A principis del segle XVIII, en ser proclamat nou monarca Felip d’Anjou, la ciutat es dividí en dos bàndols: els membres de la noblesa i de l’alta jerarquia eclesiàstica, interessats a defendre llurs interessos, foren botiflers, partidaris de la nova dinastia; pel contrari, les classes populars (jornalers i camperols), l’estament burgès, el baix clergat i els professionals liberals foren austriacistes, perquè els seus líders, Joan Baptista Basset entre ells, prometeren als sectors populars, als maulets, que serien alliberats de les càrregues senyorials. Aquesta divisió tenia un component de classe evident. I les perdedores serien les de sempre, les classes subalternes. La derrota d'Almansa tingué unes conseqüències calamitoses per a Xàtiva. Després de la batalla, tots els efectius austriacistes supervivents es feren forts a l'interior del recinte emmurallat xativí i es prepararen per a defendre la ciutat. Els assetjats hagueren d’oposar una resistència heroica. El 24 de maig de 1707, els assaltants enderrocaren el Portal dels Banys i penetraren en la ciutat. Les represàlies convertiren Xàtiva en una ciutat màrtir. Felip V, instigat pel duc de Berwick, ordenà incendiar-la. El Borbó volia escarmentar i alhora dissuadir altres viles austriacistes.
D’Asfeld executà les ordres a partir del 17 de juny. Els incendis selectius se succeïren durant mesos. Només se salvaren del foc béns de la noblesa botiflera i edificis religiosos. Els partidaris del bàndol francès desfermaren una campanya de confiscacions que desposseí dels seus béns els fidels a la causa austriacista. Els arxius municipals foren destruïts (i amb ells, molts títols de propietat). Rei i nobles botiflers s’empararen dels béns confiscats. La devastació fou esfereïdora, no tant per la cremadissa com pel pillatge dels invasors i les anomenades compañías para cavar, creades als pobles de la rodalia. Aquestes companyies arribaven a la ciutat i s’emportaven tota mena de materials útils per a la construcció. En 1720, només quedava una tercera o quarta part dels habitatges existents en 1707. L’arrasament esborrà l’esplendor medieval de Xàtiva. Els edificis enderrocats donaren pas a places, solars, corrals, horts o dipòsits de runes (en realitat, pedreres on els veïns de la rodalia s’assortien de carreus, fusta i altres materials aprofitables).
Traïcions, delacions i rivalitats pel poder s’empararen de la contrada. Es produí una enorme crisi demogràfica. Els vora 10.000 habitants amb què comptava la ciutat abans de la guerra quedaren reduïts a 3.000. La població masculina en edat militar fou delmada per les execucions. Moltes persones (sobretot dones, xiquets i ancians) hagueren de marxar a l’exili. Els clergues sospitosos de deslleialtat foren sotmesos a processos de depuració i expulsats de la ciutat (les monges foren traslladades a distints convents de València). Encara que Xàtiva, fins llavors segona ciutat del regne, tindria més endavant cert renaixement, ja no recuperaria mai la seua magnificència. En definitiva, els xativins de 1707 —besavis dels nostres besavis—, majoritàriament partidaris de l'arxiduc Carles, foren objecte d'un terrible escarment; patiren l'assaltament de la seua ciutat, la crema de les llars i els obradors, violacions, múltiples assassinats polítics, despossessió de béns i expatriació. El Felip V penjat boca per avall serveix de recordatori d'aquests fets.
D’Asfeld executà les ordres a partir del 17 de juny. Els incendis selectius se succeïren durant mesos. Només se salvaren del foc béns de la noblesa botiflera i edificis religiosos. Els partidaris del bàndol francès desfermaren una campanya de confiscacions que desposseí dels seus béns els fidels a la causa austriacista. Els arxius municipals foren destruïts (i amb ells, molts títols de propietat). Rei i nobles botiflers s’empararen dels béns confiscats. La devastació fou esfereïdora, no tant per la cremadissa com pel pillatge dels invasors i les anomenades compañías para cavar, creades als pobles de la rodalia. Aquestes companyies arribaven a la ciutat i s’emportaven tota mena de materials útils per a la construcció. En 1720, només quedava una tercera o quarta part dels habitatges existents en 1707. L’arrasament esborrà l’esplendor medieval de Xàtiva. Els edificis enderrocats donaren pas a places, solars, corrals, horts o dipòsits de runes (en realitat, pedreres on els veïns de la rodalia s’assortien de carreus, fusta i altres materials aprofitables).
Traïcions, delacions i rivalitats pel poder s’empararen de la contrada. Es produí una enorme crisi demogràfica. Els vora 10.000 habitants amb què comptava la ciutat abans de la guerra quedaren reduïts a 3.000. La població masculina en edat militar fou delmada per les execucions. Moltes persones (sobretot dones, xiquets i ancians) hagueren de marxar a l’exili. Els clergues sospitosos de deslleialtat foren sotmesos a processos de depuració i expulsats de la ciutat (les monges foren traslladades a distints convents de València). Encara que Xàtiva, fins llavors segona ciutat del regne, tindria més endavant cert renaixement, ja no recuperaria mai la seua magnificència. En definitiva, els xativins de 1707 —besavis dels nostres besavis—, majoritàriament partidaris de l'arxiduc Carles, foren objecte d'un terrible escarment; patiren l'assaltament de la seua ciutat, la crema de les llars i els obradors, violacions, múltiples assassinats polítics, despossessió de béns i expatriació. El Felip V penjat boca per avall serveix de recordatori d'aquests fets.
Pilef, oli de Rafael Armengol
La victòria botiflera alterà molt greument la vida social, sotragà l’economia, esborrà el nom de Xàtiva, que fou substituït pel de Colonia Nueva de San Felipe, i determinà la desaparició de totes les institucions polítiques i administratives forals. El decret de Nova Planta, a més de prohibir l’ús del valencià, suprimí els furs, que el Regne de València, a diferència d’altres reialmes de la Corona d’Aragó, ja no recuperaria mai. Les aspiracions d’aconseguir la seu bisbal s’hagueren d’oblidar momentàniament. L’arquebisbat, que continuava oposant-s’hi, elevà al monarca un informe negatiu en què s’al·ludia al caràcter austriacista de Xàtiva. Pel que fa a la nostra llengua, l’Església encara continuaria utilitzant-la litúrgicament durant tres dècades. Fou l’arquebisbe Andrés Mayoral, fundador de la Casa de l’Ensenyança, qui substituí definitivament el valencià pel castellà.
Xàtiva esdevingué una ciutat d’hisendats, regida per una oligarquia terratinent que vivia de les rendes. L'activitat principal era bàsicament l’agricultura. Pel contrari, altres zones veïnes, com ara la Vall d’Albaida, experimentaren una primera industrialització. Xàtiva no comptaria fins a la darreria del segle XIX amb activitats industrials centrades, principalment, al sector alimentari (destil·leries, molins). L’absència de manufactures alentí la recuperació demogràfica. En 1783, la ciutat arribà als 12.500 habitants. Però cal destacar el gran augment demogràfic d’Ontinyent (10.000 habitants). Durant les Corts de Cadis i el Trienni Liberal, Xàtiva, tot i recuperar el seu nom, véu com els intents d’aconseguir la seu bisbal i la capitalitat de província no quallaven (si s’hagueren materialitzat ambdós objectius, la ciutat no seria avui la mateixa). A partir de 1850, un nou retrocés demogràfic.
La manca de bisbat, l’absència d’industrialització i l’escàs pes demogràfic es conjuminaren i provocaren la pèrdua de centralitat de Xàtiva, que esdevingué una ciutat secundària. A mitjan segle XX, era una població de rendistes que prestaven diners a un interès elevat, de llauradors que rebutjaven les temptatives industrialitzadores (moltes fàbriques marxaren a pobles de la rodalia) i de burgesos acomodats i pagats del seu passat gloriós.
Redactar aquest manifest ha sigut difícil. El 25 d'abril és commemorat pel valencianisme, l'esquerra i bona part del món cultural de Xàtiva. Això implica que hi ha varietat de sensibilitats i que el text ha d'encabir-les totes, per a no alçar susceptibilitats de ningú. D'altra banda, tampoc no és fàcil fugir de la banalització i els camins trillats, evitar repetir sempre el mateix o caure a la temptació de folkloritzar la diada. La millor manera de sortejar aquests esculls és ancorar-se a la realitat immediata. Fa pocs dies es coneixia el resultat d'una enquesta. El 19% dels valencians vol menys autonomia i el 24%, cap. Aquestes dades es poden comparar amb l'actualitat política. La ultradreta, cada vegada més crescuda, voldria eliminar les autonomies. I, sovint, hem sentit com persones rellevants de la dreta conservadora deien que s'havien de tornar a l'estat central les competències en sanitat o educació —bé que ara fan marxa enrere.
Està clar que un 43% de l'electorat, sociològicament de dretes, haurà sentit aquestes cobles. No ens poden estranyar, per tant, les xifres del sondeig. Els descendents dels botiflers continuen a la seua. Per això no participen als actes d'avui. No perceben com una pèrdua transcendent res del que ens fou furtat en 1707. Mai no podran entendre els motius que ens congreguen ací. Hi ha qui només accepta la narració folkloritzada dels fets històrics. Els partidaris de la desmemòria apel·len sempre al mateix argument: «Nosaltres no mirem el passat, mirem el futur.» Però els ací presents sabem que hi ha motius de sobres per a continuar commemorant el 25 d'abril. Vam perdre molt i encara no ho hem recuperat tot. No podem usar la llengua pròpia amb absoluta normalitat, ni als àmbits privats, ni als institucionals. Et poden clavar una bona esbroncada per parlar valencià en un restaurant. Pots acabar en comissaria per dirigir-te en valencià a un policia.
Ens llevaren el dret foral i no ens l'han restituït. El passat 12 d'abril es va celebrar a la Casa de l'Ensenyança una jornada en què diversos especialistes reflexionaren sobre la recuperació foral. Els valencians tenien un regne amb àmplies llibertats. Disposaven de les seues pròpies Corts, d'un govern, una hisenda i un sistema judicial propis, i es regien per normes autòctones. Els Furs valencians foren un conjunt de lleis en què hi havia de tot: lleis penals, processals, de caràcter mercantil o administratiu... Però, sobretot, els Furs eren un conjunt de lleis civils, algunes de les quals de gran modernitat. Els Furs valencians eren l’expressió culminant del dret civil dels territoris de l'antiga Corona d'Aragó. Enric Solà i Palerm, traspassat fa poc, creia que la recuperació foral era més important fins i tot que la recuperació de la llengua. Hem de recordar que el nostre parlament autonòmic rescatà algunes figures jurídiques, el règim matrimonial foral de separació de béns, posem per cas, que van ser anul·lades pel Tribunal Constitucional.
D'altra banda, el País Valencià té una autonomia de segona i mal finançada. Els governs centrals mai no veuen el moment oportú per a revisar el sistema de finançament autonòmic, no importa quin partit mane. No tenim hisenda pròpia, com sí la tenen els bascos o els navarresos. En fi, si no hem recuperat les institucions forals i continuem patint discriminació lingüística, marginació política i espoli fiscal, està plenament justificat que continuem commemorant el 25 d'abril. En definitiva, l'homenatge anual als amulets és una mena de ritual destinat a encoratjar tots els valencians i les valencianes d'avui que volen recuperar les llibertats perdudes ahir, per a projectar-les cap al futur. El gran assagista valencià del segle XX, Joan Fuster (el centenari del naixement del qual celebrem enguany), ens deixà dit açò: «Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres.» Hem de mirar cap al futur. Ens cal un país modern, igualitari, lliure, respectuós, puixant i just. De vegades fa l'efecte que les nostres llibertats no són una prioritat per als diversos grups parlamentaris o municipals més progressistes de l'espectre polític valencià.
Redactar aquest manifest ha sigut difícil. El 25 d'abril és commemorat pel valencianisme, l'esquerra i bona part del món cultural de Xàtiva. Això implica que hi ha varietat de sensibilitats i que el text ha d'encabir-les totes, per a no alçar susceptibilitats de ningú. D'altra banda, tampoc no és fàcil fugir de la banalització i els camins trillats, evitar repetir sempre el mateix o caure a la temptació de folkloritzar la diada. La millor manera de sortejar aquests esculls és ancorar-se a la realitat immediata. Fa pocs dies es coneixia el resultat d'una enquesta. El 19% dels valencians vol menys autonomia i el 24%, cap. Aquestes dades es poden comparar amb l'actualitat política. La ultradreta, cada vegada més crescuda, voldria eliminar les autonomies. I, sovint, hem sentit com persones rellevants de la dreta conservadora deien que s'havien de tornar a l'estat central les competències en sanitat o educació —bé que ara fan marxa enrere.
Està clar que un 43% de l'electorat, sociològicament de dretes, haurà sentit aquestes cobles. No ens poden estranyar, per tant, les xifres del sondeig. Els descendents dels botiflers continuen a la seua. Per això no participen als actes d'avui. No perceben com una pèrdua transcendent res del que ens fou furtat en 1707. Mai no podran entendre els motius que ens congreguen ací. Hi ha qui només accepta la narració folkloritzada dels fets històrics. Els partidaris de la desmemòria apel·len sempre al mateix argument: «Nosaltres no mirem el passat, mirem el futur.» Però els ací presents sabem que hi ha motius de sobres per a continuar commemorant el 25 d'abril. Vam perdre molt i encara no ho hem recuperat tot. No podem usar la llengua pròpia amb absoluta normalitat, ni als àmbits privats, ni als institucionals. Et poden clavar una bona esbroncada per parlar valencià en un restaurant. Pots acabar en comissaria per dirigir-te en valencià a un policia.
Ens llevaren el dret foral i no ens l'han restituït. El passat 12 d'abril es va celebrar a la Casa de l'Ensenyança una jornada en què diversos especialistes reflexionaren sobre la recuperació foral. Els valencians tenien un regne amb àmplies llibertats. Disposaven de les seues pròpies Corts, d'un govern, una hisenda i un sistema judicial propis, i es regien per normes autòctones. Els Furs valencians foren un conjunt de lleis en què hi havia de tot: lleis penals, processals, de caràcter mercantil o administratiu... Però, sobretot, els Furs eren un conjunt de lleis civils, algunes de les quals de gran modernitat. Els Furs valencians eren l’expressió culminant del dret civil dels territoris de l'antiga Corona d'Aragó. Enric Solà i Palerm, traspassat fa poc, creia que la recuperació foral era més important fins i tot que la recuperació de la llengua. Hem de recordar que el nostre parlament autonòmic rescatà algunes figures jurídiques, el règim matrimonial foral de separació de béns, posem per cas, que van ser anul·lades pel Tribunal Constitucional.
D'altra banda, el País Valencià té una autonomia de segona i mal finançada. Els governs centrals mai no veuen el moment oportú per a revisar el sistema de finançament autonòmic, no importa quin partit mane. No tenim hisenda pròpia, com sí la tenen els bascos o els navarresos. En fi, si no hem recuperat les institucions forals i continuem patint discriminació lingüística, marginació política i espoli fiscal, està plenament justificat que continuem commemorant el 25 d'abril. En definitiva, l'homenatge anual als amulets és una mena de ritual destinat a encoratjar tots els valencians i les valencianes d'avui que volen recuperar les llibertats perdudes ahir, per a projectar-les cap al futur. El gran assagista valencià del segle XX, Joan Fuster (el centenari del naixement del qual celebrem enguany), ens deixà dit açò: «Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres.» Hem de mirar cap al futur. Ens cal un país modern, igualitari, lliure, respectuós, puixant i just. De vegades fa l'efecte que les nostres llibertats no són una prioritat per als diversos grups parlamentaris o municipals més progressistes de l'espectre polític valencià.
A tot estirar, comparteixen la voluntat d'aconseguir millor finançament per a la nostra comunitat autònoma, d'evitar el declivi de la llengua i de millorar la vida dels valencians. Però haurien de ser més ambiciosos. És molt lloable demanar més igualtat, més drets socials, més transparència, una actuació més decidida contra els corruptes, però tot això ho demanen també els veïns i les veïnes d'altres comunitats autònomes. La commemoració de la desfeta d'Almansa i la crema de Xàtiva hauria de tenir unes connotacions més decididament nostrades. Altrament, correm el risc de banalitzar la diada. Els hereus dels maulets que defensaren la ciutat hem de saber el perquè d'estar avui ací. Cal venir al pedró ritual per a reclamar la devolució de tot allò que se li va llevar al nostre país fa tres-cents anys. ¡Ni més ni menys!
Quant a Xàtiva, algunes coses ja no tenen solució. Ja no tornarà a ser la segona ciutat del país. ¡Tant li fa! No ens cal de participar en cap concurs per a veure si quedem primers, segons o tercers. Es tracta de millorar en molts aspectes, de dissenyar una ciutat innovadora i competitiva on tinguen cabuda el talent i la creativitat. Hem de desprendre'ns del passat botifler. Cal desterrar l’hegemonia política de les idees sucursalistes. Hem d'aspirar a una Xàtiva més pròspera social, econòmica i culturalment. Hem de conservar amb estima el seu patrimoni material i espiritual, cosa que massa vegades oblidem. Cal imaginar un futur distint i més innovador per a la nostra ciutat. I caldrà demanar comptes als polítics que ens governen, els actuals i els altres que vindran, si no donen passos en aquesta direcció.
¡Visca el País Valencià!
¡Amunt xativins i xativines!
Quant a Xàtiva, algunes coses ja no tenen solució. Ja no tornarà a ser la segona ciutat del país. ¡Tant li fa! No ens cal de participar en cap concurs per a veure si quedem primers, segons o tercers. Es tracta de millorar en molts aspectes, de dissenyar una ciutat innovadora i competitiva on tinguen cabuda el talent i la creativitat. Hem de desprendre'ns del passat botifler. Cal desterrar l’hegemonia política de les idees sucursalistes. Hem d'aspirar a una Xàtiva més pròspera social, econòmica i culturalment. Hem de conservar amb estima el seu patrimoni material i espiritual, cosa que massa vegades oblidem. Cal imaginar un futur distint i més innovador per a la nostra ciutat. I caldrà demanar comptes als polítics que ens governen, els actuals i els altres que vindran, si no donen passos en aquesta direcció.
¡Visca el País Valencià!
¡Amunt xativins i xativines!
(manifest que vaig llegir a la plaça de Sant Francesc de Xàtiva, el passat 23 d'abril)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada