Estiu viatger

 

http://www.fil-per-randa.com/

Adolfo Suárez

El primer president democràtic després de la dictadura no fou l’ésser providencial que ens han volgut vendre durant les seues exèquies. Tingué les seues errades i els seus encerts. I no em referisc al seu passat franquista —havia ostentat el càrrec de Ministre Secretari General del Movimiento, el partit únic feixista—; al cap i a la fi, tothom té dret de rectificar, de caure del cavall, com Pau camí de Damasc. Em referisc més bé al paper que Suárez va jugar durant la Transició. Sovint ens l’han presentat com una persona que estava au-dessus de la mêlée, per damunt del bé i del mal, un polític neutral. Això no és cert. Suárez fou el cap polític del centredreta. Rebé un encàrrec ben delicat: havia de desmuntar la dictadura franquista i, alhora, assegurar que el poder restés en mans de l’oligarquia.

El seu rol no pot ser entès si no s’explica abans quina cosa fou realment la Transició. Sovint es diu que fou un període de reconciliació de les dues Espanyes. En realitat, quan va morir Franco, existien tres Espanyes: la dels vencedors de la Guerra Civil, la dels perdedors i una tercera integrada per gent molt jove que no havia conegut directament la contesa ni les seues conseqüències immediates. Aquest últim grup estava al marge dels comptes pendents, només aspirava a gaudir d’un règim de llibertats i d’una democràcia moderna. La reconciliació només concernia als altres dos grups. Adolfo Suárez tingué l’habilitat d’engalipar, com els encantadors de serps, bona part de la dreta i dels espanyols més joves. I això li permeté de traure, en les eleccions de 1977, una majoria relativa. ¡Relativa!

Cal recordar que l’esquerra obtingué la majoria en molts llocs (Catalunya, País Valencià, Andalusia). Abans de les eleccions, Adolfo Suárez havia aconseguit l’aprovació d’una llei de partits (la Llei sobre el Dret d’Associació Política), un Registre d’Associacions Polítiques i la Llei per a la Reforma Política, que incloïa una llei electoral. Amb aquests instruments, el líder d’UCD marcà unes normes de joc que asseguraven l’hegemonia de la dreta reformista. La llei electoral fou dissenyada amb un doble objectiu: rebaixar dràsticament les expectatives electorals del PCE i insuflar força al PSOE, en ple procés de reconstrucció gràcies a l’ajuda econòmica de la Internacional Socialista i, sobretot, del SPD alemany, dirigit per Willy Brandt en aquell temps. Es ficaven les bases del bipartidisme.

Suárez projectava l’alternança de dues forces —una de centredreta i altra de centreesquerra— que no posaren en qüestió el sistema. D’altra banda, es va decretar l’oblit dels excessos de la dictadura. Aqueixes eren les condicions. L’oposició democràtica hagué d’acceptar, de millor o pitjor grat, el paquet complet (monarquia, desmemòria, llei electoral). ¡Millor això que no res! Penjava sobre els demòcrates l’espasa de Dàmocles del colpisme —els militars estaven nerviosos. D’altra banda, tot el procés de transició era controlat pels sectors reformistes del franquisme, que podien tornar-se enrere en qualsevol moment. Heus ací quina cosa fou la Transició: la claudicació dels fills dels vençuts davant els fills dels vencedors. Aquest és el motiu pel qual encara hi ha foses comunes sense obrir.

Quan es van convocar les eleccions constituents de 1977, hi havia partits sense legalitzar —el Partit Socialista del País Valencia, posem per cas, que acabaria absorbit pel PSOE, era il·legal. A Catalunya, Esquerra Republicana no s’hi pogué presentar en solitari; els seus dirigents s’hagueren de col·ligar amb altre partit (es presentaren amb les sigles d’Esquerra de Catalunya-Front Electoral Democràtic). Les paraules de Mas a la capella ardent de Suárez —Fue audaz a la hora de reconocer la Generalitat de Cataluña antes incluso de que se aprobase la Constitución— tenen més d’un sentit. La restitució de la Generalitat en la persona del president Tarradellas fou una jugada maquiavèl·lica de Suàrez per a desactivar l’esquerra catalana, que havia obtingut una majoria aclaparadora als comicis de 1977.

L’estratègia permeté que el centredreta catalanista, encarnat en CiU, tingués temps d’organitzar-se. Des del punt de vista de la dreta espanyola, era preferible l'hegemonia electoral de Pujol. ¡Un mal menor! ¿Va prestar Adolfo Suárez serveis impagables a la democràcia? Sí. Ara bé, els va prestar sobretot a la dreta, que acabaria pagant-li els favors amb la traïció. Molts dels seus el van abandonar i es van passar a Alianza Popular, antecedent de l’actual PP. Jo he recordat aquests dies, mentre veia els rostres greus i compungits de molts capitostos peperos, com és d’immensa la hipocresia d’alguns. Els mitjans han mostrat la plana major del PP vessant llàgrimes de cocodril davant el taüt de Suárez. La dreta pepera vol monopolitzar la memòria del líder traït. Convé recordar aquestes coses.

Embolica que fa fort!

Dies abans del 22 de març, unes quantes columnes de caminants van sortir de diverses comunitats autònomes. Havien de confluir a Madrid en una gran manifestació. Els lemes de la convocatòria eren els següents: «No al pagament del deute», «Cap retallada més», «Fora el govern de la troica», «Pa, feina i sostre per a tothom». Aquestes Marxes de la Dignitat volien ser una resposta massiva dels treballadors, la ciutadania i els pobles d’Espanya a la situació d'emergència social en què ens trobem. A les nostres contrades, Intersindical Valenciana, junt amb altres organitzacions —partits polítics, plataformes cíviques, sindicats—, era una de les entitats promotores de la iniciativa. ¿Com va reaccionar la dreta i el seu complex mediàtic davant de la convocatòria? Des del primer moment, intentà desacreditar els promotors i els seguidors de la protesta de totes les maneres possibles.

Els participants en les Marxes per la Dignitat han estat titllats de gent que està en contra del sistema, de nazis comparables als seguidors d'Alba Daurada, d’esquerrans radicals... Els alcaldes de pobles governats per la dreta han negat als caminants allotjament en pavellons i dependències municipals. Els principals mitjans de comunicació —amb alguna excepció honrosa— han relegat l’assumpte a una nota inserida en pàgines interiors. La caverna ha fet servir com a munició la participació del Sindicat Andalús de Treballadors o l’encàrrec a l’actor Willy Toledo de llegir el manifest dels convocants. Com que tot aquest arsenal no ha dissuadit centenars de milers —o milions— de persones de secundar la iniciativa, el govern central i diversos mitjans de comunicació s’han dedicat a manipular la xifra de manifestants. ¡Embolica que fa fort! Les manipulacions han estat veritablement grotesques.

A les xarxes socials i en algun mitjà s’han comparat fotos de dues concentracions finalitzades en la mateixa plaça madrilenya: una convocada per la conferència episcopal i la del passat dia 22. Causa una enorme vergonya comprovar el ball de xifres. Als bisbes se’ls adjudiquen milions de manifestants; als promotors del 22 M, unes desenes de milers. Està finalment el tema dels aldarulls que es van produir a l’acabament de la manifestació, protagonitzats per una minoria. Per a la caverna mediàtica, que un milió de persones s’hagueren manifestat contra la injustícia i les desigualtats no era notícia. La notícia era aquesta: «Els radicals causen destrosses i agredeixen la policia.» En fi, alguns encara ens fem diverses preguntes: «¿Qui desfermà la violència?», «¿Què feien els policies disfressats de radicals infiltrats entre els manifestants?», «¿Hi hagué alguna provocació per part de la policia?».

De moment, són massa preguntes sense resposta. Si tot hagués estat un muntatge planificat —inclosa la desempara en què quedaren algunes unitats policials—, per a poder criminalitzar els participants en la protesta i justificar la futura Llei de Seguretat Ciutadana, estaríem davant d’uns fets d'extrema gravetat. ¿L’exhibició de llombardes per part de Cristina Cifuentes formava part del “numeret”? En fi, no calien tants tripijocs per a desacreditar una manifestació multitudinària. En realitat, el poder està vacunat contra les manifestacions. No sol fer-les ni punyeter cas. Damunt, la casualitat ha volgut que la mort i els funerals d’Adolfo Suárez coincidiren amb la convocatòria del 22 M. L’exalçament del personatge ha tapat totalment la magnitud de la protesta ciutadana. Els drets de reunió i manifestació estan cada vegada més cars. La pròxima mobilització haurà de ser monstruosa. I així i tot no sé jo si...

Soroll ensordidor

Generalment, ens solen explicar la història com un seguit de processos capitanejats per personalitats individuals, per protagonistes únics. A l’hora d’analitzar els grans canvis històrics no se solen tenir en compte els moviments de fons: les aspiracions col·lectives, els canvis de cicle o el context polític i econòmic. La figura d’Adolfo Suárez exemplifica molt bé el que acabe de dir. Resultaria que només ell hauria portat la democràcia a Espanya. El rei Juan Carlos i Suárez haurien capitanejat la Transició a soles. Altres persones i col·lectius —la ciutadania, els partits polítics, les organitzacions sindicals, la jerarquia eclesiàstica— haurien estat mers convidats de pedra. En fi, les coses no són així, evidentment. Suárez va jugar un paper important en el desmuntatge del sistema institucional franquista. Bàsicament, fou capaç de liderar la dreta en uns moments que exigien compromisos per part de tothom. Però dir que fou l’artífex absolut de la Transició és una exageració. Molta gent va participar en el procés.

D’altra banda, la Transició tampoc no fou tan modèlica com se’ns ha volgut vendre. Repetiré una reflexió que ja vaig fer a finals del passat gener. La Transició està mitificada en excés. El pensament dominant n’ha destacat exhaustivament les llums, però ha passat de puntetes per les ombres. S’ha lloat a tort i a dret l’esperit de reconciliació dels polítics i els ciutadans, i la seua capacitat per a oblidar velles rancúnies i facilitar el final de la dictadura. Però això no és del tot exacte. Cada vegada queda més clar que l’acord de la Transició fou asimètric. El franquisme —almenys el seu sector més pragmàtic— acceptà l’adveniment d’una democràcia liberal amb pluralitat de partits, model vigent a tots els països de l’anomenat món occidental. En canvi, els hereus del bàndol vençut a la Guerra Civil renunciaren a la forma republicana d’estat, a rehabilitar la memòria dels seus defensors i a exigir responsabilitats per la repressió i el genocidi perpetrats pels sequaços de la dictadura.

En definitiva, la Transició no va acabar amb una divisió que revifa a la mínima ocasió. Sense anar massa lluny, els valencians tenim motius sobrats per a blasmar el tàndem Suárez – Abril Martorell. Un i altre van estroncar el nostre procés autonòmic. Permeteren una flagrant il·legalitat: que el País Valencià no accedís a l’autonomia per la via de l’article 151 de la Constitució. El primer president del Consell Preautonòmic, Josep Lluís Albinyana, havia posat en marxa el mecanisme establert a l’article 143.2 de la Constitució: «La iniciativa del procés autonòmic correspon a les Diputacions interessades i a les dues terceres parts dels municipis la població dels quals represente, almenys, la majoria del cens electoral de cada província. Aquests requisits hauran de ser acomplerts en el termini de sis mesos des del primer acord adoptat al respecte per alguna de les corporacions locals interessades.» Albinyana va recórrer el país de nord a sud i va obtenir el pronunciament de suficients municipis.

Això hauria d’haver permès transitar la via de l’article 151.1: «No serà precís deixar transcórrer el termini de cinc anys, quan la iniciativa del procés autonòmic siga acordada dins del termini de l’article 143.2 per les tres quartes parts dels municipis de cadascuna de les províncies afectades que representen, almenys, la majoria del cens electoral de cadascuna d’elles i dita iniciativa siga ratificada mitjançant referèndum pel vot afirmatiu de la majoria absoluta dels electors de cada província.» Però els valencians mai no vam poder pronunciar-nos en cap referèndum. Haguérem de conformar-nos amb l’autonomia de segona que estableix l’article 143. En la idea d’Estat d'Adolfo Suárez només cabien dues autonomies de primera: la de Catalunya i la del País Basc. Les altres “regions” havien de conformar-se amb estatuts descafeïnats. L’enorme manifestació celebrada a València el 9 d’octubre de 1977 (un milió de valencians demanà al carrer l’estatut d’autonomia) havia esglaiat la cúpula d’UCD.

En aquests sentit, no s’ha d’oblidar que Fernando Abril Martorell fou l’inductor —amb el beneplàcit de Suárez— de la denominada “Batalla de València”. La dreta instrumentalitzà el blaverisme per tal de contrarestar l’embranzida electoral de l’esquerra, suposadament empeltada de nacionalisme catalanista. No s’escatimaren mitjans; se’n féu ús fins i tot de l’acció directa d’inspiració netament feixista. Impulsaren els aldarulls diversos elements franquistes i el centredreta encarnat a la UCD. Adolfo Suárez no pogué ser ignorant d’aquesta estratègia dissenyada per Abril Martorell. Avui, molts polítics —fins i tot els correligionaris que van propiciar la seua caiguda— exalcen les llums d’Adolfo Suárez. S’ha de recordar, però, que el personatge també tingué ombres. Ara bé, ja sabem allò que sol passar durant les exèquies d’un mort il·lustre: el soroll dels panegírics i les lloances esdevé ensordidor; se sol donar al finat allò que se li ha negat en vida. Ni el rei escapa a aquests costums inveterats.

Peces oblidades

Tot i conservar un abundant patrimoni, Xàtiva ha anat perdent, per causes diverses, múltiples peces històriques i artístiques. En temps pretèrits, la ciutat comptà amb un elevat nombre de monges i clergues —tant regulars com seculars. Estava ben assortida, per tant, d’esglésies, ermites, monestirs i capelles. Alguns d’aquests edificis religiosos (els convents dels cistercencs, els trinitaris, els dominicans, les clarisses, els franciscans, els mercedaris...) han desaparegut total o parcialment. Molts han patit amputacions irrecuperables. Em referisc, posem per cas, al claustre de Santa Clara, dinamitat durant la Guerra Civil, per a construir un mercat. (Les runes van servir per a terraplenar l’Albereda.)  Sent molt menut, sentia contar com eren de bàrbars els “rojos”, que s’havien dedicat a destrossar-ho tot. En adquirir consciència de les coses, vaig comprovar, però, que la barbàrie no era exclusiva d’un bàndol. En època franquista foren tombats dos edificis ben emblemàtics de la ciutat, els antics convents de Sant Francesc i Sant Domènec. Algú volia construir sobre els solars. Finalment, sols s’edificaria una enorme torre d’allotjaments al solar de Sant Francesc. (Les excavacions quasi enfonsen l’església.)

Els enderrocs de l’altre convent, el dels frares dominicans, sempre han conservat un gran valor, perquè poden ser reconstruïts. El conjunt —ja ho he dit en més d’una ocasió— hauria d’estar totalment rehabilitat. La seua devastació constituí un episodi punyent; s’esdevingué a les acaballes del franquisme. El consistori xativí es va desentendre de l’assumpte. (Només l’escultor Francisco Bolinches, que era regidor en aquell temps, intentà frenar l’esfondrada.) Un cop adquirit per la corporació, en època socialista, el conjunt fou objecte de diverses i successives actuacions: campanyes de desenrunament, classificació de les peces conservades, restauració de l’església. Més recentment s’han alçat la sala capitular i l’ala meridional del claustre... A poc a poc, Sant Domènec va recuperant part de la magnificència perduda. Però encara queden per restaurar dependències importants. A més de les altres ales del claustre, caldria recuperar el refetor, un saló de planta quadrangular (d’uns 40 metres de llargària per 8 d’amplària) dividit en trams per arcs diafragmàtics recolzats sobre permòdols. ¡Un espai impressionant!


 

Quant a la regeneració de la ciutat vella, la importància d’una intervenció en ple centre històric, a l’eix format pels carrers Sant Domènec i Sant Agustí, és evident. L’interès del monument transcendeix, però, els límits estrictament locals (els patis gòtics són molt escassos a terres valencianes). La rehabilitació total del conjunt implicaria recuperar elements gòtics que hom creia perduts per a sempre. Xàtiva podria ser equiparada amb Morella, que conserva l’església, el claustre i l’aula capitular del convent de Sant Francesc. Durant el procés de restauració del conjunt morellà sortí a la llum un fresc del segle XV que representa la Dansa de la Mort. També l’ala meridional del convent xativí ha deparat sorpreses; amagava diversos fragments de pintura mural que podrien datar del segle XIII. En definitiva, la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Xàtiva hauria de marcar-se un objectiu prioritari: la restauració completa de l’antiga casa dels frares predicadors.

El convent arribà a albergar un estudi de Teologia i Art, en funcionament fins al segle XIX. És, per tant, una fita de la nostra història. A hores d’ara, l’església, antiga seu de la confraria de la Vera Creu, acull actes diversos. Sense anar massa lluny, a primeries de març s’hi celebrà un magnífic concert de l’Orquestra Filharmònica de la Universitat de València. Però el conjunt de dependències recuperades està habitualment tancat al públic. (El convent de Sant Agustí pateix idèntica deixadesa; el pati classicista i l’esplèndid reresagrari de l’església, d’estil rococó, tampoc no tenen horari de visites.) Després de romandre excepcionalment obert, mentre el castell estava en obres, el convent dels dominicans torna a estar tancat. Els balanços de visites a l’estand de FITUR i al castell de Xàtiva estan molt bé, sí, però es troba a faltar una política turística seriosa, una política que pose en valor peces oblidades del nostre patrimoni.

(publicat a Levante-EMV, el 22/03/2014)

Conversació entre funcionaris:

—T’has assabentat que ha mort el cap de servei?

—Sí, però no sé quin company s'ha mort amb ell.

—Què dius? S'ha mort també un company?

—Sí, home! No has llegit l'esquela que ha encarregat la Conselleria? «Amb ell se'n va un gran treballador», han posat junt amb els condols.

Prenem Madrid

Benvolguda companya, benvolgut company:

El proper dia 22 de març arribaran a Madrid les columnes que estan eixint dels diferents territoris de l'Estat per confluir a Madrid en una gran manifestació per dir ben alt i clar:

NO AL PAGAMENT DEL DEUTE

CAP RETALLADA MÉS

FORA ELS GOVERNS DE LA TROICA

PA, FAENA I SOSTRE PER A TOTS I TOTES

La Marxa de la Dignitat pretén donar una resposta massiva i col·lectiva de la classe treballadora, la ciutadania i els pobles a la situació d'emergència social que estem travessant. Intersindical Valenciana, junt a desenes de sindicats, entitats, plataformes i partits polítics, és una de les entitats promotores de la iniciativa que va sorgir a l'estiu de 2013.

Des del País Valencià exiran dues columnes de persones que aniran caminant fins Madrid. Una des de  les comarques d'Alacant i una altra des de València i Castelló.

La columna de Castelló–València eixirà diumenge 9 de març, a les 11:30 hores, des del Pont de les Drassanes de València (Barri de Natzaret) per a fer la primera etapa fins a Torrent. Passarà per la Plaça d’Espanya (12:30 hores), Xirivella, Aldaia i Alaquàs.

La columna d'Alacant eixirà des de la Plaça de la Muntanyeta dilluns 10 de març, a les 10:30 hores, per a finalitzar la seua primera etapa en Asp.

Totes dues confluiran a Tarancon per arribar a Madrid el dia 22 de març. En aquesta ciutat se sumaran a la marxa moltes persones que faran les darreres etapes caminant.

A més, milers de persones acudiran el dia 22 de març a Madrid en trens, autobusos, cotxes particulars, per a participar en la multitudinària manifestació que tindrà lloc eixe dia. La manifestació eixirà des d'Atocha a les 17 hores i acabarà a la Plaça de Colom.

La Comissió Estatal de la Marxa de la Dignitat ha organitzat accions per als dies 22, 23, 24 i 25 de març. A més, no descarta la possibilitat de noves accions eixos dies o en el futur en funció de la resposta de la resposta del govern a aquesta mobilització.

Finalment, us fem una crida a la vostra participació activa en tot el procés de la Marxa de la Dignitat. Podeu fer-ho donant publicitat a la iniciativa; incorporant-vos als grups de treball del vostre barri o poble o a la columna que anirà caminant a Madrid o viatjant a Madrid el 22M. Si voleu acudir en autobús trobareu tota la informació en la web del Sindicat: ttp://intersindical.org/campanyes/22m.

D'Ontinyent ix un autobús a les 9:00h, des del Barranquet. Per a informar-vos i reservar plaça contacteu amb el següent mail: marxadignitat.valldalbaida@gmail.com. El preu és de 20€, anada i tornada.

País Valencià, març de 2014

Vincent van Gogh

 

Barthes atribueix a la mort el paral·lelisme entre teatre i fotografia (és coneguda la relació original del teatre amb el culte als morts). El semiòleg francès explica la captació d’imatges fotogràfiques d’aquesta manera: la màquina copsa l’spectrum de les coses, s’apodera d’allò que és però ja no serà. Contemplem la figura de la dreta. Ceci n'est pas Van Gogh. És un spectrum. ¿Traurà la pistola i es dispararà al pit? Ho veig poc probable. ¿Com podria matar-se un spectrum? La seua seria una mort teatral, no una mort real. ¿I la figura de l'esquerra? ¿No sembla també espectral?

Camins educatius diferenciats

Sabran vostès que la Conselleria d’Educació tenia previst de suprimir vàries unitats en dos col·legis xativins, l’Attilio Bruschetti i el Taquígraf Martí. (Al final, només el segon patirà les supressions; al primer li han perdonat la vida, de moment.) El Consell Escolar Municipal havia rebutjat aquests plans (amb l’oposició de la regidora d’Educació, que donava per bons els retalls al Taquígraf Martí), però el plenari municipal desestimà, gràcies als vots del PP, una moció de Compromís que demanava d’oposar-se a les supressions. Tot ha açò ha estat explicat pels mitjans de comunicació. Però hi ha un detall al qual se li ha donat escassa rellevància. Pel que es veu, l’alcalde soltà aquesta perla: «¿Com és que tots volen la Beneficència i ningú no vol anar a l’Attilio? Serà per algun motiu, ¿no?» ¡I tant! La variabilitat de matrícula entre els diferents centres escolars xativins està provocada per la política pepera en matèria d’adscripcions.

L’actual sistema de matrícula és injust; el repartiment equitatiu d’alumnes entre els centres sostinguts amb fons públics brilla per la seua absència (l’alumnat immigrant, per exemple, és acollit majoritàriament a la xarxa pública). El problema naix del model educatiu que es vol implantar: un model selectiu que busca segregar l’alumnat desfavorit, un model que aprofundeix la desigualtat social i l’abisme entre pobres i rics. La LOMCE recentment aprovada va en aquesta línia. Les polítiques neoliberals en què s’inspira parteixen d’un principi: sols la llibertat d’elecció de centre soluciona els problemes educatius. Quan els clients poden elegir els centres que ofereixen qualitat, els no elegits han de millorar o acaben desapareixent, com passa amb qualsevol producte del mercat (una marca de llet que no és elegida desapareix aviat dels estants). Tot açò té molt a veure amb les idees mercantilistes que ho amaren tot.

D’acord amb aquestes idees, el client ha de ser responsable de les seues decisions. «¿Li ha sortit mal el cotxe? Haver-se comprat un altre. ¿No li agrada el col·legi? Porte el xiquet a un altre.» L’educació ha de ser un assumpte privat. Diversos estudis han demostrat, però, que l’elecció de centre no depèn, per a la majoria de famílies, de la qualitat. Sols elegeixen les famílies que tenen informació sobre l’oferta educativa, xarxes socials d’amics que els aconsellen o ingressos suficients. Les altres famílies, que són la immensa majoria, no elegeixen. Porten els xiquets al col·legi del barri. Damunt, el govern ha implantat un mecanisme discriminatori subtil: el districte únic. ¿Quines famílies es plantegen portar els fills a l’altra banda de la ciutat? Sols aquelles que tenen possibilitats. Les altres porten els xiquets al col·legi del barri. ¿I qui viu a la barriada del Taquígraf Martí? Gent de nivell socioeconòmic baix i molts immigrants.

Tot açò afavoreix la creació de rankings. De fet, la llei del ministre Wert ha dissenyat un mecanisme supletori per a classificar els centres: els exàmens de revàlida. (Al mercat, també hi ha mecanismes per a certificar les diferències entre uns productes i altres.) En fer-se públics els rankings, alguns col·legis rebran moltes peticions de matrícula. Com tindran més demanada d’aquella que poden assumir, seleccionaran els millors alumnes que els arriben. Altres col·legis, en canvi, hauran de carregar amb els xiquets rebutjats. L’abisme s’eixamplarà i es farà irreductible. Els primers centres, sense innovar, tindran millors resultats. En canvi, els centres que hagen de lidiar amb alumnes més problemàtics mai no aconseguiran bons resultats i poden acabar desapareixent. Sense anar massa lluny, això li podria passar a l’Attilio Bruschetti i al Taquígraf Martí.

Si no hi ha discriminació positiva, els centres públics emplaçats en zones degradades acaben acollint l’alumnat de classe social més baixa. ¿Religió? ¿Qualitat? ¿Disciplina? ¿Ideologia? Cap d’aquests factors és determinant. Tots haurem sentit converses com aquesta: «Hem de portar el xiquet, o la xiqueta, a tal col·legi, perquè així s’ajuntarà amb en tal o amb la filla d’en tal altre». Moltes persones pensen que allò més important per al futur dels seus fills és la gent amb què es relacionen; unes bones relacions poden obrir moltes portes. Total: l’alcalde hauria de saber com funciona aquest negoci. Dues escoles públiques de la nostra ciutat es troben en perill de desaparició a causa de les desigualtats socials i la creació de camins educatius distints, diferenciats d’acord amb el nivell socioeconòmic de les famílies. ¿Pensa fer alguna cosa al respecte?

 

(publicat a Levante-EMV, el 08/03/2014)

La LOMCE a examen

 

Cap govern no havia aconseguit concitar mai una oposició tan unànime a una llei, rebutjada per tota la comunitat educativa del sector públic i tots els partits de l’oposició. «La llei educativa més ideològica i retrògrada de la democràcia no compta amb el suport dels principals implicats en l’ensenyament públic. La LOMCE no corregirà els problemes, els multiplicarà; eliminarà l’equitat i crearà camins educatius diferenciats d’acord amb el nivell socioeconòmic de les famílies», s’afirma des de la Plataforma en Defensa de l'Ensenyament Públic. El pròxim dijous dia 6, a les 18 hores, xerrada sobre la LOMCE al CEIP Gozalbes Vera de Xàtiva. S’hi analitzaran els principals trets de l’enèsima reforma educativa des de les darreries del franquisme i els aspectes que la diferencien de les anteriors. L’acte està organitzat pel Col·lectiu d’Ensenyants de la Costera.