Camins educatius diferenciats

Sabran vostès que la Conselleria d’Educació tenia previst de suprimir vàries unitats en dos col·legis xativins, l’Attilio Bruschetti i el Taquígraf Martí. (Al final, només el segon patirà les supressions; al primer li han perdonat la vida, de moment.) El Consell Escolar Municipal havia rebutjat aquests plans (amb l’oposició de la regidora d’Educació, que donava per bons els retalls al Taquígraf Martí), però el plenari municipal desestimà, gràcies als vots del PP, una moció de Compromís que demanava d’oposar-se a les supressions. Tot ha açò ha estat explicat pels mitjans de comunicació. Però hi ha un detall al qual se li ha donat escassa rellevància. Pel que es veu, l’alcalde soltà aquesta perla: «¿Com és que tots volen la Beneficència i ningú no vol anar a l’Attilio? Serà per algun motiu, ¿no?» ¡I tant! La variabilitat de matrícula entre els diferents centres escolars xativins està provocada per la política pepera en matèria d’adscripcions.

L’actual sistema de matrícula és injust; el repartiment equitatiu d’alumnes entre els centres sostinguts amb fons públics brilla per la seua absència (l’alumnat immigrant, per exemple, és acollit majoritàriament a la xarxa pública). El problema naix del model educatiu que es vol implantar: un model selectiu que busca segregar l’alumnat desfavorit, un model que aprofundeix la desigualtat social i l’abisme entre pobres i rics. La LOMCE recentment aprovada va en aquesta línia. Les polítiques neoliberals en què s’inspira parteixen d’un principi: sols la llibertat d’elecció de centre soluciona els problemes educatius. Quan els clients poden elegir els centres que ofereixen qualitat, els no elegits han de millorar o acaben desapareixent, com passa amb qualsevol producte del mercat (una marca de llet que no és elegida desapareix aviat dels estants). Tot açò té molt a veure amb les idees mercantilistes que ho amaren tot.

D’acord amb aquestes idees, el client ha de ser responsable de les seues decisions. «¿Li ha sortit mal el cotxe? Haver-se comprat un altre. ¿No li agrada el col·legi? Porte el xiquet a un altre.» L’educació ha de ser un assumpte privat. Diversos estudis han demostrat, però, que l’elecció de centre no depèn, per a la majoria de famílies, de la qualitat. Sols elegeixen les famílies que tenen informació sobre l’oferta educativa, xarxes socials d’amics que els aconsellen o ingressos suficients. Les altres famílies, que són la immensa majoria, no elegeixen. Porten els xiquets al col·legi del barri. Damunt, el govern ha implantat un mecanisme discriminatori subtil: el districte únic. ¿Quines famílies es plantegen portar els fills a l’altra banda de la ciutat? Sols aquelles que tenen possibilitats. Les altres porten els xiquets al col·legi del barri. ¿I qui viu a la barriada del Taquígraf Martí? Gent de nivell socioeconòmic baix i molts immigrants.

Tot açò afavoreix la creació de rankings. De fet, la llei del ministre Wert ha dissenyat un mecanisme supletori per a classificar els centres: els exàmens de revàlida. (Al mercat, també hi ha mecanismes per a certificar les diferències entre uns productes i altres.) En fer-se públics els rankings, alguns col·legis rebran moltes peticions de matrícula. Com tindran més demanada d’aquella que poden assumir, seleccionaran els millors alumnes que els arriben. Altres col·legis, en canvi, hauran de carregar amb els xiquets rebutjats. L’abisme s’eixamplarà i es farà irreductible. Els primers centres, sense innovar, tindran millors resultats. En canvi, els centres que hagen de lidiar amb alumnes més problemàtics mai no aconseguiran bons resultats i poden acabar desapareixent. Sense anar massa lluny, això li podria passar a l’Attilio Bruschetti i al Taquígraf Martí.

Si no hi ha discriminació positiva, els centres públics emplaçats en zones degradades acaben acollint l’alumnat de classe social més baixa. ¿Religió? ¿Qualitat? ¿Disciplina? ¿Ideologia? Cap d’aquests factors és determinant. Tots haurem sentit converses com aquesta: «Hem de portar el xiquet, o la xiqueta, a tal col·legi, perquè així s’ajuntarà amb en tal o amb la filla d’en tal altre». Moltes persones pensen que allò més important per al futur dels seus fills és la gent amb què es relacionen; unes bones relacions poden obrir moltes portes. Total: l’alcalde hauria de saber com funciona aquest negoci. Dues escoles públiques de la nostra ciutat es troben en perill de desaparició a causa de les desigualtats socials i la creació de camins educatius distints, diferenciats d’acord amb el nivell socioeconòmic de les famílies. ¿Pensa fer alguna cosa al respecte?

 

(publicat a Levante-EMV, el 08/03/2014)