Soroll ensordidor

Generalment, ens solen explicar la història com un seguit de processos capitanejats per personalitats individuals, per protagonistes únics. A l’hora d’analitzar els grans canvis històrics no se solen tenir en compte els moviments de fons: les aspiracions col·lectives, els canvis de cicle o el context polític i econòmic. La figura d’Adolfo Suárez exemplifica molt bé el que acabe de dir. Resultaria que només ell hauria portat la democràcia a Espanya. El rei Juan Carlos i Suárez haurien capitanejat la Transició a soles. Altres persones i col·lectius —la ciutadania, els partits polítics, les organitzacions sindicals, la jerarquia eclesiàstica— haurien estat mers convidats de pedra. En fi, les coses no són així, evidentment. Suárez va jugar un paper important en el desmuntatge del sistema institucional franquista. Bàsicament, fou capaç de liderar la dreta en uns moments que exigien compromisos per part de tothom. Però dir que fou l’artífex absolut de la Transició és una exageració. Molta gent va participar en el procés.

D’altra banda, la Transició tampoc no fou tan modèlica com se’ns ha volgut vendre. Repetiré una reflexió que ja vaig fer a finals del passat gener. La Transició està mitificada en excés. El pensament dominant n’ha destacat exhaustivament les llums, però ha passat de puntetes per les ombres. S’ha lloat a tort i a dret l’esperit de reconciliació dels polítics i els ciutadans, i la seua capacitat per a oblidar velles rancúnies i facilitar el final de la dictadura. Però això no és del tot exacte. Cada vegada queda més clar que l’acord de la Transició fou asimètric. El franquisme —almenys el seu sector més pragmàtic— acceptà l’adveniment d’una democràcia liberal amb pluralitat de partits, model vigent a tots els països de l’anomenat món occidental. En canvi, els hereus del bàndol vençut a la Guerra Civil renunciaren a la forma republicana d’estat, a rehabilitar la memòria dels seus defensors i a exigir responsabilitats per la repressió i el genocidi perpetrats pels sequaços de la dictadura.

En definitiva, la Transició no va acabar amb una divisió que revifa a la mínima ocasió. Sense anar massa lluny, els valencians tenim motius sobrats per a blasmar el tàndem Suárez – Abril Martorell. Un i altre van estroncar el nostre procés autonòmic. Permeteren una flagrant il·legalitat: que el País Valencià no accedís a l’autonomia per la via de l’article 151 de la Constitució. El primer president del Consell Preautonòmic, Josep Lluís Albinyana, havia posat en marxa el mecanisme establert a l’article 143.2 de la Constitució: «La iniciativa del procés autonòmic correspon a les Diputacions interessades i a les dues terceres parts dels municipis la població dels quals represente, almenys, la majoria del cens electoral de cada província. Aquests requisits hauran de ser acomplerts en el termini de sis mesos des del primer acord adoptat al respecte per alguna de les corporacions locals interessades.» Albinyana va recórrer el país de nord a sud i va obtenir el pronunciament de suficients municipis.

Això hauria d’haver permès transitar la via de l’article 151.1: «No serà precís deixar transcórrer el termini de cinc anys, quan la iniciativa del procés autonòmic siga acordada dins del termini de l’article 143.2 per les tres quartes parts dels municipis de cadascuna de les províncies afectades que representen, almenys, la majoria del cens electoral de cadascuna d’elles i dita iniciativa siga ratificada mitjançant referèndum pel vot afirmatiu de la majoria absoluta dels electors de cada província.» Però els valencians mai no vam poder pronunciar-nos en cap referèndum. Haguérem de conformar-nos amb l’autonomia de segona que estableix l’article 143. En la idea d’Estat d'Adolfo Suárez només cabien dues autonomies de primera: la de Catalunya i la del País Basc. Les altres “regions” havien de conformar-se amb estatuts descafeïnats. L’enorme manifestació celebrada a València el 9 d’octubre de 1977 (un milió de valencians demanà al carrer l’estatut d’autonomia) havia esglaiat la cúpula d’UCD.

En aquests sentit, no s’ha d’oblidar que Fernando Abril Martorell fou l’inductor —amb el beneplàcit de Suárez— de la denominada “Batalla de València”. La dreta instrumentalitzà el blaverisme per tal de contrarestar l’embranzida electoral de l’esquerra, suposadament empeltada de nacionalisme catalanista. No s’escatimaren mitjans; se’n féu ús fins i tot de l’acció directa d’inspiració netament feixista. Impulsaren els aldarulls diversos elements franquistes i el centredreta encarnat a la UCD. Adolfo Suárez no pogué ser ignorant d’aquesta estratègia dissenyada per Abril Martorell. Avui, molts polítics —fins i tot els correligionaris que van propiciar la seua caiguda— exalcen les llums d’Adolfo Suárez. S’ha de recordar, però, que el personatge també tingué ombres. Ara bé, ja sabem allò que sol passar durant les exèquies d’un mort il·lustre: el soroll dels panegírics i les lloances esdevé ensordidor; se sol donar al finat allò que se li ha negat en vida. Ni el rei escapa a aquests costums inveterats.