Fira 2023

Manuel Boix sempre serà un referent

De vegades, la ment fa estranyes associacions d'idees. Recorde com el magnífic humorista Forges —en realitat, Antonio Fraguas— posava al peu de les seues vinyetes, durant molt de temps, la firma i un xicotet text: Pero no te olvides de Haití. Forges col·laborà en algun número de La Codorniz, bé que la fama li arribaria pel seu treball a la revista d'humor Hermano Lobo. Des de 1995, firmava l'acudit editorial d'El País. Però estic desviant-me. Fins al 30 d'agost se celebra a Xàtiva l'exposició "La llum de l'art", de l'artista Manuel Boix. Diferents edificis i espais històrics de Xàtiva acullen una mostra antològica de qui és, sens cap dubte, un dels millors artistes plàstics valencians contemporanis. La presència dels dibuixos, els gravats, les pintures i les escultures de Boix a la nostra ciutat embelleixen de manera extraordinària els àmbits del nucli històric on es mostren. Jo destacaria de manera especial l'ambient màgic creat a l'antiga església de Sant Agustí, que no s'ha utilitzat com a espai expositiu en cap de les anteriors antològiques celebrades. ¡Quin goig!

 

 

Alguns lectors diran: «¿I què té a veure açò amb Forges i La Codorniz?» ¡Associació d'idees! Boix també col·laborà en aquella revista humorística durant la primera meitat dels setanta amb el pseudònim de Nelo. De fet, en firmà vàries portades. Dins l'extens currículum de Boix, destaca la seua trajectòria com a il·lustrador de tota mena de publicacions: llibres per a infants i adults —alguns d'ells premiats—, vàries revistes, diaris —durant el sojorn als EUA il·lutraria les pàgines del The New York Times. També és autor de cartells. Dissenyà per a Xàtiva el de la fira de 1983, el del Museu de l'Almodí i, en 1992 i 1994, els commemoratius de l'exaltació al pontificat de Roderic de Borja i el 750 aniversari de l'entrada de Jaume I a Xàtiva. Des dels anys setanta del segle passat, la presència de Boix a la ciutat ha sigut constant. En 1976, una exposició titulada "Acudits" mostrava a la llibreria La Costera un recull de dibuixos publicats a La Codorniz.

L'exhibició d'acudits coincidí amb la polèmica suscitada pel possible canvi d'emplaçament de la Font del Lleó. Manuel Boix dibuixà un còmic, Qui s'emportarà la part del lleó?, que anunciava l'exposició i servia d'invitació. Jo vaig escriure un text al dors. Des de llavors he conservat l'amistat amb l'artista. Boix maquetà dos números de la revista Papers de la Costera —n'il·lustrà un— i és autor del guardó que es lliura als guanyadors del Premi Amics de la Costera. Va dissenyar el cartell per a l'aplec d'estudiants de batxillerat celebrat a Xàtiva en maig de 1979 (un jove nu a cavall amb una enorme senyera). En 1981, participà en El collar de la coloma, carpeta de gravats acompanyats de poemes d'Ibn Hazm de Còrdova, traduïts per Antoni Martínez Revert. Durant els anys noranta, l'obra de Boix vingué de nou a Xàtiva. En maig de 1993, se celebrà al saló d'actes de l'IES Doctor Lluís Simarro l'exposició d'escultures "Els Borja, valencians universals". Manuel volgué que li tornés a redactar unes paraules per al fullet que es repartia als visitants.

 

De l'1 de juliol al 5 d'agost de 1994 s'exposaren a la Casa de Cultura i l'Albereda Jaume I diverses escultures de la sèrie "El punt dins el moviment". Des de llavors, l'Arc daurat s'enlaira al Bellveret. Al despatx de l'alcaldia també es guarda el Tríptic daurat. Quan acabe "La llum de l'art", Laberint, grup escultòric de bronze i pedra calcària, i L'angle trencat pel moviment, una enorme escultura de ferro, es quedaran a Xàtiva cedides en dipòsit per l'IVAM i la família de l'artista respectivament. I acabe com he començat, amb associació d'idees. L'exposició antològica ha transitat per damunt d'un canvi de cicle polític. Vénen mals temps per a la cultura dels valencians, que sempre ha defès Manuel Boix. La llengua i els creadors vetats seran objecte d'assetjament constant. La cultura trobarà tancada l'aixeta dels ajuts oficials. Eliminaran de l'espai públic els nostres referents. Moltes cortines de fum per a despistar; alguns arriben a la política per a folrar-se a costa dels contribuents. Per tant, tocarà cloure els texts de manera forgiana: «Lluita per la llengua i la cultura, però no t'oblides que hi ha lladronici, saqueig de les arques públiques.»

(publicat a Levante-EMV, el 29/07/2023)

Abandonar l'actitud porega

Des de fa almenys un lustre, assistim a la lluita aferrissada entre l'independentisme català d'esquerres i de dretes, especialment entre ERC, d'una banda, i les diferents marques hereves de Convergència, com ara Junts per Catalunya, de l'altra. Però vist des de fora, sembla que s'hi solapa altra lluita entre possibilisme i unilateralisme, entre partidaris de negociar amb Madrid i partidaris de desestabilitzar el Règim del 78, no sé com. Es parla d’un quart espai —al costat de la CUP, ERC i Junts— nodrit per l'independentisme unilateralista més radical. En aquest espai estarien, entre d'altres, sectors de l’ANC, gent molt coneguda fora de Catalunya, com Clara Ponsatí, i fins i tot grups d'independentistes d'extrema dreta. En realitat, la cosa no ha quallat. A més, molts militants de Junts —sense passat convergent, fidels a Puigdemont i, en molts casos, amb tendències "esquerranes"— ja són unilateralistes i crítics amb companys com Jordi Turull. (¡Es nota qui no ha passat mai un temps a la presó!) En aquest conglomerat sovinteja la teoria del “com pitjor, millor”. Total: un veritable embolic que ha passat factura als independentistes en les urnes.

Criden l'atenció els atacs i els insults contra ERC i els seus líders. En twitter se sent dir a tothora l'expressió «Puta ERC». Tardà, Rufián i Junqueras són titllats d'imbècils, traïdors i venuts. Molts que no vivim a Catalunya al·lucinem; no entenem el tracte rebut per persones que pagaren un preu molt alt (presó, exili) per defendre l'autodeterminació. Res del que acorden amb el PSOE sembla bé als "veritables patriotes": ni els indults (una rendició segons els unilateralistes), ni la derogació de la sedició, ni les millores socials en pensions o habitatge... No sols volen desacreditar Rufián; Pere Aragonés i el Govern de la Generalitat són l'altra diana. Pugdemont diu: «No vull negociar amb governs espanyols. Vull negociar amb l'Estat, perquè un govern, sobretot si és d'esquerres, no mana. És el masover d'una finca que té propietaris. Té sobretot un, que és el rei. Té jutges, un nucli econòmic i mediàtic poderosíssim, una església, un exèrcit... Aquest és el deep state que té el poder. De tant en tant, permet a l'esquerra governar la finca. Però si el masover intenta un acord que comprometa la propietat, ¡ep!, l'amo li farà saber que s'ha extralimitat. Per tant, són inútils tots els esforços dedicats a pactar amb el masover alguna cosa que afecte la propietat.»

Fa una bona descripció del deep state. Però cal afegir informació complementària. L'estat profund està a tot arreu, no sols a Espanya. Té armes molt poderoses al seu abast. El deep state espanyol no vol ni sentir parlar d'independència de Catalunya, i no té un cap visible, o un capo di tutti capi que tinga l'última paraula. Per tant, Puigdemont no aclareix amb qui vol parlar. ¿Amb el rei Felip? ¿Amb un general de quatre estrelles? ¿Amb un magistrat del Tribunal Suprem? En realitat, amb aquest seria fàcil parlar —més bé respondre al seu interrogatori. En fi, en aquestes coordenades haurà de negociar-se la formació d'un hipotètic nou govern d'esquerres de l'Estat. ¡Que no siga res! Tanmateix, crec que les coses no haurien de ser tan complicades per a Junts. Al final, les opcions són poques: votar directament a favor de Sánchez; abstenir-se (o sortir-se de l'hemicicle durant la votació) i permetre un govern d'esquerres; votar a Núñez Feijóo per a provar com va això del "com pitjor, millor"; forçar convocatòria de noves eleccions.

Està clar que el masover tindrà dificultats per a donar res sense el consentiment dels amos de la masia, però qui sap; la Constitució i les lleis ordinàries donen més joc del que es creu. Això sí, veient com d'ajustats van ser els resultats electorals del passat dia 23, surarà durant vàries setmanes la llarga ombra del tamayazo. I tampoc no s'han de descartar altres possibles escenaris. Recordem que hi ha a Catalunya una lluita aferrissada entre independentistes d'esquerres i de dretes. Sovint s'oblida que Junts votà moltes vegades, durant la passada legislatura, el mateix que PP i Vox, en contra del govern de Pedro Sánchez. Aquest haurà de donar alguna cosa a canvi del suport de l'independentisme. Sobretot ERC ha patit moltíssima erosió a causa de l'assetjament dels unilateralistes radicals i dels pactes amb el govern central, sovint torpedinats per la justícia espanyola, peça clau de l'estat profund. La modificació del delicte de malversació, posem per cas, no ha servit de res, perquè el Tribunal Suprem se l'ha passada per l'arc triomfal.

Es demanen penes elevadíssimes per malversació agreujada tant per als polítics ja jutjats com per als exiliats. La inhabilitació dels ja jutjats, no indultada, no els permetrà de presentar-se a cites electorals durant molt de temps. Els socialistes hauran d'abandonar l'actitud porega. Això d'arribar a pactes amb els nacionalistes i després amagar-ho o avergonyir-se'n s'ha d'acabar. Si el PSOE vol tenir futur, haurà d'encapçalar l'Espanya plural i defendre-la amb coratge davant de feixistes i reaccionaris. Haurà de recordar que més d'un milió i mig de votants de comunitats autònomes amb fort sentiment nacional —especialment de Catalunya i Euskadi— van col·laborar a frenar l'avanç de la ultradreta. També hi van col·laborar electors d'alguns territoris gallecs, andalusos i valencians. A les comarques centrals valencianes, el vot d'esquerres i nacionalista va resistir l'embranzida de l'antivalencianisme i els fatxes. Potser calga fer alguna "marxa enrere". A Barcelona, comuns i socialistes, que ara han de demanar suport a Puigdemont, li van furtar l'alcaldia de molt males maneres a Xavier Trias. Jo encara recorde bé la seua frase: «¡Que us bombin!»

Evitar l'abandó o el desànim

En assolir certa edat és fàcil perdre l'esperit lluitador de la joventut, bé que no tots els joves en tenen, d'esperit combatiu. Quan hom ja està entrant en la senectut, pot ser presa de l'abandó, el desànim i la desesperança, o d'allò que Charles Baudelaire anomenava spleen, la ràbia per viure, la frustració colèrica pels ideals no realitzats. Sovint, la frustració mena a la malenconia, al pur cansament i a la desídia. En realitat, qui cau en el relaxament i la laxitud es converteix en un ésser insolidari. Ara mateix, existeix la possibilitat que el feixisme entre en el govern de l'Estat. Potser, la política els la bufe a alguns vells amb spleen i pertanyents al segment més acomodat de la classe treballadora. «Al cap i a la fi, les decisions polítiques ja no m'afecten, ni per a bé ni per a mal.» Gent amb aquesta mentalitat nodreix les files de l'abstencionisme. Jo, en canvi, aniré a votar. Tinc clar que els ultres em poden perjudicar a mi (si prenen mesures que afecten negativament àmbits com les pensions, la salut o la dependència) i sobretot els meus descendents. Les meues filles i els meus néts tenen encara molta vida per davant. I vull que visquen en un país democràtic.

Cal reconèixer que les enquestes no ajuden. Moltes prediuen la victòria de la reacció el pròxim diumenge. Es pot sospitar que estan cuinades a gust de qui les encarrega, és a dir, a gust dels mitjans propietat de l'establishment. La funció desmobilitzadora dels sondeigs és molt evident; la gent de dretes sol votar disciplinadament, però el votant d'esquerres és fàcil de desanimar. D'altra banda, a ningú no li agrada votar a perdedors. Per tant, les enquestes treballen a favor de l'abstenció de l'electorat progressista. Jo procure no fer cas dels sondeigs. Aniré a votar. I procuraré que el vot siga útil. Tota la gent progressista hauria de fer el mateix. En circumscripcions mitjanes, l'últim diputat és crucial. El pot obtenir l'esquerra alternativa o Vox. És ben important aconseguir almenys el 15% dels vots. Amb aquest percentatge, el sistema electoral premia. Amb percentatges inferiors, castiga. Si l'esquerra a l'esquerra del PSOE esdevé tercera força política, hi ha més probabilitats de frenar un govern de dreta reaccionària. Serà difícil, ja ho sé. Però amb massa abstenció de gent d'"esquerres", resultarà impossible. És transcendental esquivar el desànim i l'egoisme.

Hem d'evitar que el jovent —sovint alienat pel sistema— caiga en l'individualisme insolidari o, encara pitjor, es deixe arrossegar pels cants de sirena del populisme d'extrema dreta. Molts joves fatxes no tenen ni idea de quina cosa és el feixisme, però es deixen seduir per discursos enganyosos. La banalització del mal, sobre la qual teoritzà Hannah Arendt, deixa sense defenses moltes persones. També s'ha de mirar amb preocupació el nombre creixent dels autodenominats apolítics, que sempre van a favor de l'abstenció i, per tant, del triomf dels grups reaccionaris. Per això vull que els meus néts prenguen exemple de mi. S'ha d'anar a votar. És un deure cívic. Cal reconèixer que les expectatives del jovent no són bones. Se li fa molt difícil independitzar-se de la llar paterna, accedir a un habitatge digne, trobar treball estable i ben remunerat, fer projectes familiars... El populisme d'extrema dreta no solucionarà, però, aquests problemes. Només cal comparar com solucionen les crisis els governs de dretes i els d'esquerres, bé que a aquests se'ls hagen d'exigir polítiques socials més decidides. Lluitem contra la malenconia i la viabilitat de les profecies autocomplides.

De vegades es diu des del bàndol progressista que tots els partits —tant d'esquerres com de dretes— són iguals. Aquesta simplificació —pintar el quadre polític amb brotxa de parets— no servirà per a frenar el postfranquisme despús-demà; convida clarament a l'abstenció. Com ja sabem, l'esquerra sol filar molt prim. Amb l'edat, he après algunes coses. Hom mai no trobarà un partit polític o una recepta ideològica que done resposta al 100% de les aspiracions personals. ¡És impossible! Jo, per exemple, no entenc que Compromís es presente a les eleccions amb unes adherències estranyes. No crec que Sumar vaja a defendre els interessos dels valencians, però sé de ciència certa que PP i Vox volen anorrear la nostra llengua i la nostra cultura. Per tant, aniré a votar; en els grans moments, cal estar a un costat o l'altre de la ratlla. No val quedar-se a casa i rondinar després pel resultat electoral. Hi ha alguns "revolucionaris" que troben desitjable una temporada de feixisme. «Així, la gent es revoltarà i el triomf de la veritable esquerra serà aclaparador més endavant.» No. Pitjor no és millor. Pitjor és pitjor. No vull que m'envaïsca la laxitud o l'abandó.

Guia per a detectar mentiders

Segons el diccionari, la mentida és açò: «Afirmació que no respon a la veritat feta conscientment.» Mentider és qui manifesta alguna cosa que no respon a la veritat amb intenció d'enganyar. El diccionari va més enllà quan defineix el mentider: «Que té costum de mentir.» La mentida té dos trets, la consciència de mentir i la intenció d'enganyar, que la fan difícil de detectar a primera vista; hom no pot penetrar en la ment del mentider. Per això, pot enganyar si és hàbil i no el delata cap signe corporal. La mentida té, però, altre element en què no se sol parar esment: el factor temporal. La mentida es pot projectar cap al passat o cap al futur. Algú promet fer una cosa en el futur, però després fa la contrària. Persisteix la dificultat de detectar el falsari, perquè no podem copsar la intenció d'enganyar. Pot al·legar necessitat. Respecte del passat, algú féu una cosa i després nega haver-la fet. Pot excusar-se en falta de memòria. La política proveeix d'exemples de desajusts futurs i retrospectius. Rajoy va dir abans dels comicis de 2011 que no pujaria imposts, però els pujà. Sánchez digué que no indultaria els presos independentistes, però els va indultar.

Quant a desajust retrospectiu, Nuñez Feijóo afirma que el PP sempre ha pujat les pensions d'acord amb l'IPC, cosa que no és veritat. Com s'ha dit abans, podria tractar-se d'un lapsus o una fallada de memòria. En fi, un bon sistema per a detectar mentiders s'ha de basar en dos elements: els contexts en què es pronuncien les mentides i la reiteració. Si prestem atenció a aquests dos elements, serà més fàcil descobrir el mentider. De fet, acaba sent descobert amb facilitat. Per això la veu popular diu —amb evident falta de correcció política— que s'atrapa més aviat un mentider que un coix. També se sol dir que la mentida no té potes. L'altre dia, una periodista pescà el cap del PP en vàries mentides. Feijóo es posà perdonavides amb l'entrevistadora i la comminà a reflexionar —manera eufemística de dir-li que li perillava la feina. Però s'acabava d'obrir un gran forat en la campanya electoral del cap del PP. El delataven els signes corporals —la tremolor de les cames, per exemple— i la reiteració. Ja havia utilitzat l'estratègia del Gish Gallop, soltar mentides com una metralladora, durant l'anterior debat amb Pedro Sánchez.

Posteriorment, moltíssims mitjans han enumerat l'enfilall de falsies que havia amollat el cap del PP. Algunes eren ben grolleres. El cas Pegasus s'ha arxivat per falta de cooperació del govern israelià, no per culpa de Pedro Sánchez. Aquest no compra petroli a Rússia —el compren les empreses, no el president del govern. Durant les últimes legislatures s'ha creat més ocupació que durant les de Rajoy, en contra del que va dir Feijóo. Com que s'han adonat del forat obert per Silvia Intxaurrondo, els dirigents del PP han sortit a defendre el líder. Ho fan de dues maneres: carreguen contra la periodista de TVE i afirmen que no és igual mentir que dir inexactituds per mala informació. Però una inexactitud reiterada és una falsia o mostra d'incompetència supina. Recordem: és mentider qui té "costum" de mentir. Al marge del nul consol que proporcionaria saber que el candidat a president pogués estar mal informat, la reiteració en la falsia delata el mentider. I faltaven els assessors trumpistes. Núñez Feijóo solta múltiples boles i ho fa sabent que menteix. I açò ens porta a la seua amistat perillosa amb el narcotraficant Marcial Dorado.

 

 

Feijóo diu que no tenia amistat amb ell i que desconeixia les seues activitats. De nou hem de referir-nos al context per a detectar el mentider. Tots els gallecs i bona part dels habitants de la pell de brau sabien qui era Marcial Dorado; havia sortit en primera plana de nombrosos periòdics. Compartir casa, iot i vacances amb una persona i dir que no és amiga teua és una bola com una catedral. Costa creure que Núñez Feijóo no llegís els periòdics. El mateix traficant confirmaria la seua relació estreta amb el llavors president de la Xunta. També es va saber que empreses vinculades a Dorado havien rebut diners del govern gallec. D'altra banda, si fos veritat que Feijóo no sabia res, caldria concloure que el líder pepero és un pallús dels grossos. (Tampoc no deu ser molt llest; en certa ocasió, li preguntà a un granger per què totes les seues vaques tenien noms femenins.) Que hi hagués relacions entre el president de la Xunta i un narcotraficant hauria de ser assumpte d'extrema gravetat en un país plenament democràtic. Però a la dreta se li perdona tot, també la mentida. I ací tenim —ves per on— un veritable mentider que és candidat a presidir el govern d'Espanya.

Francisco Ibáñez (in memoriam)

¿Com es frena el postfeixisme?

Contínuament se sent dir que cal frenar el feixisme, però ningú no aporta la fórmula infal·lible que ho aconseguisca. Sé, per exemple, com he de frenar un cotxe. Prem el pedal corresponent i el vehicle s'atura aviat, si la mecànica no falla. Ara bé, ¿com es frena una idea, o la gent que la sustenta? Fa poc, he llegit Per a combatre aquesta època. Dues consideracions urgents sobre el feixisme, de l'escriptor i filòsof neerlandès Rob Riemen. L'assagista identifica la ruta de l'etern retorn del feixisme, que es presenta disfressat de populisme, fent falses promeses de llibertat i grandor. Riemen reivindica que cal mantenir viu l’humanisme europeu, que s'ha de combatre la ignorància, l’odi i la por que promouen certes elits polítiques per tal de destruir l’esperit de la civilització democràtica, basat en la veritat, la bellesa, la justícia, la compassió i la saviesa. Però tot això són grans paraules que no donen resposta a la tasca més urgent. Cal recordar que el pròxim dia 23 hi haurà eleccions generals. Són molt elevades les probabilitats que la suma de vots obtinguts per PP i Vox done majoria absoluta. De fet, ja tenen majoria a la Generalitat.

Fa deu anys, poca gent hagués apostat pel futur de Vox. Tanmateix, obtingué dotze escons a les eleccions andaluses de 2018. Des de llavors, les veus que proclamen la necessitat de frenar-lo s'han multiplicat sense cap resultat pràctic; la formació d'extrema dreta s'ha convertit en el tercer partit del mapa polític i s'ha aliat amb el PP en múltiples governs municipals i autonòmics. Des de l'esquerra, el clamor —«¡Hem d'aturar el feixisme!»— s'ha tornat ensordidor. ¿Com ho fem? Es diu sovint que les idees feixistes s'aturen combatent-les. Altre llibre, Tothom pot ser antifa, de Pol Andiñach, proposa vàries estratègies, però van dirigides bàsicament als activistes socials. Algunes, la de no permetre que els fatxes s'expressen des de plataformes públiques, posem per cas, no són fàcilment aplicables. ¿Com s'evita que els discursos de la ultradreta apareguen en els mitjans de la caverna? Hi ha altra resposta simplista: el feixisme es frena amb vots. Però el vot és lliure (almenys en teoria; en la pràctica, els votants poden ser alienats o manipulats) Cadascú vota a qui vol. De moment, cap de les receptes no ha funcionat, tampoc la del cordó sanitari.

Massa electors empipats voten a Vox. El ressentiment s'empara de les democràcies de masses i fomenta el populisme, en què el neofeixisme es mou com peix a l'aigua. La dreta conservadora ja fa servir l'engany, element constitutiu del populisme, amb total desimboltura. Dilluns, durant el cara a cara entre Sánchez i Núñez Feijóo, aquest usà la tàctica del Gish Gallop, que consisteix a soltar una ràpida successió de falsedats —una metralladora de fal·làcies—, mitges veritats i tergiversacions en un espai de temps tan breu que l'oponent no pot refutar-les totes en un sol torn, durant un debat cronometrat; cal més temps per a refutar una mentida que per a dir-la. Si el públic desconeix la tàctica, si no hi ha verificació neutral i si l'audiència no està familiaritzada amb el problema que es debat, el Gish Gallop aconsegueix que l'oponent semble incapaç de refutar totes les fal·làcies. El PSOE albergava l'esperança que el debat fos un punt d'inflexió favorable de cara als comicis del dia 23, però acceptà un terreny no neutral i un format absurd.

La tàctica trumpista de confusió pot ser contrarestada, però Sánchez no sabé sortir-se'n. Guanyà un Núñez Feijóo que resultà ésser un bon peix. L'esquerra té tendència a considerar tanoques els adversaris. Recorde com alguns amics meus deien que Rus era un burro. Confonien la manca de cultura amb falta de d'intel·ligència. Els progressistes també són aficionats a ficar-se en bassals. Entres en un bar de Llutxent i trobes un rogle de llauradors. «Cal votar a Vox, que estos volen acabar amb la caça.» Altre dia, sents una conversa semblant entre set camioners que xerren en un aparcament del polígon industrial de la carretera de Simat. ¿El sou, la pensió? ¡No, la caça! ¡El relat populista arrasa! La por —«¡Que ve el llop!»— no fa efecte. Vist amb perspectiva, que l'esquerra guanyés les recents eleccions a Xàtiva sembla prodigiós. Però tornem a la pregunta inicial: ¿com frenem el feixisme? Atès que no disposem de temps, ni d'alternatives immediates més eficaces, només ens queda confiar en el vot i en propostes encoratjadores d'última hora.

(publicat a Levante-EMV, el 15/07/2023)

La tinta de calamar

Durant quatre anys ens anem a trobar en un dilema: ¿dedicar atenció als assumptes culturals o centrar-nos en altres àmbits de govern de la Generalitat? És evident que tot allò que inclou la cultura —la protecció i la difusió de la llengua, la defensa del patrimoni i les manifestacions etnològiques, el foment de la creació artística— és importantíssim. Però no és menys evident que la dreta farà servir la seua estratègia predilecta: tenir-nos entretinguts amb la llengua, posem per cas, i dedicar-se a allò que veritablement li interessa, el desmantellament dels serveis públics i la seua privatització. Els nous governants també poden sentir la temptació de ressuscitar la política de grans esdeveniments. En definitiva, podem suposar que es dedicaran sobretot a allò que deixe benefici —per als amics i, de retop, per a ells mateixos. L'anterior i llarguíssima etapa de govern del PP pot ser un bon referent; els casos de corrupció eren inacabables. La irrupció de Vox vindrà de primera. Carlos Mazón ha deixat l'àmbit cultural en mans dels neofeixistes.

La decisió persegueix diversos objectius: el primer i més evident és la provocació pura i dura, perquè l'estratègia de distracció tinga màxima eficàcia; s'envia un avís a navegants —«Venim a arrasar la cultura autòctona dels valencians i a desconnectar-los de l'entorn a què pertanyen.»—; el tercer objectiu, «espanyolitzar el País Valencià» (com si encara no ho estigués prou), el formulà fa temps el ministre Wert. En definitiva, la dreta vol allunyar qualsevol possibilitat, per irrisòria que siga, d'entesa dels reialmes de l'antiga Corona d'Aragó, idea que fa molta por al PP. De fet, només la dreta parla de Països Catalans. El PSOE i Compromís tenen desterrada aqueixa expressió del seu vocabulari polític. Mazón ha anunciat una primera mesura: tornar a promulgar una llei de senyals d'identitat que permeta retirar qualsevol ajuda pública a entitats i persones sospitoses de catalanisme. La coartada mostra la idea de llibertat d'aquests acabacases: «No es finançaran amb diners dels valencians activitats catalanistes.» Però tots els valencians paguem imposts. ¿Per quina regla de tres qui no pense com Mazón no tindrà accés a ajudes públiques?

La democràcia es basa en el respecte a totes les persones, fins i tot a les pertanyents a minories. Un executiu ha de governar per a tothom, però Mazón ja ha anunciat que això no entra en els seus càlculs; pensa marginar una part dels valencians. No ens agafa de sorpresa. De fet, els qui ens l'estimem sabem des de fa molt de temps que la nostra cultura és de peatge. ¿Què farem davant del dilema que s'enunciava al principi? És clar que no podem elegir. Haurem d'acudir a tots els fronts. I hem de procurar que la tinta del calamar no ens despiste. La dreta ve passejant el fantasma del pancatalanisme des de l'època de la Transició i la Batalla de València. Però sabem per experiència quina és la prioritat dels qui s'acabaren el Banc de València i les nostres caixes d'estalvis. Ells, que són tan entusiastes de l'espanyolitat, es guien sempre pel principi Dios me meta donde haya. Eduardo Zaplana, el "Bronzejat", a qui s'acusa d'haver-se embutxacat milions d'euros arrabassats a l'erari públic, alletà políticament el nou president de la Generalitat. Veurem quant tarda a privatitzar el sistema valencià de salut. Ben poc. ¡Que Déu ens trobe confessats!

Incògnites davant del 23 de juliol

En un conflicte bèl·lic, l'enemic només pot ser frenat d'una manera: derrotant-lo militarment. En una contesa electoral, les armes són els vots. Ens hem acostumat a anomenar fatxes tots aquells amb què no compartim bàndol en la batalla cultural. El nombre de fatxes s'ha expandit, per tant, de manera estratosfèrica. Feixista és l'aficionat als bous, l'amant de la cacera, el capelletes, el detractor de certes exageracions del llenguatge inclusiu... Però si tothom és feixista, el feixisme deixa de suscitar por. Atesa la seua banalització, ¿com persuadim els electors que no li donen el vot? Agitar la por no sembla servir de res. El feixisme que ve ja no serà com el dels anys trenta del segle XX. Ara, els seus adeptes no porten uniformes. No es dediquen al pistolerisme, sinó a la batalla cultural, a la desqualificació dels adversaris i a la propagació de boles. Ja no desperten prevenció, per tant, en una part gens menyspreable de l'electorat. Els seus postulats (la xenofòbia, el negacionisme, la defensa d'una identitat nacional excloent) no provoquen un rebuig universal. Segons els sondeigs, el 45% dels ciutadans no troba inconvenient l'entrada de Vox al govern.

La ciència política és més bona analitzant fets passats que proporcionant receptes per a prevenir col·lapses futurs de la democràcia. Perquè Vox, més enllà de la seua defensa de la caça i els bous, implica un perill real per a les llibertats. Si arribés a tenir molt de poder, ens podria conduir cap a la democràcia il·liberal, una variant del totalitarisme. Hongria i Polònia en són bons exemples. Hi governen partits autoritaris que celebren eleccions, falsejades, però no respecten la pluralitat, ni l'oposició, ni la separació de poders, ni els drets de les dones, ni les minories, ni la llibertat de premsa... De moment, Vox acata la legalitat, però no es priva d'anunciar les seues intencions: suprimir les autonomies, il·legalitzar partits, perseguir les minories, derogar les lleis que regulen l'eutanàsia i la interrupció voluntària de l'embaràs... Les propostes del postfeixisme són, sota l'aparença d'una ideologia nova, les mateixes del vell feixisme d'entreguerres. Però prou gent les assumeix sense percebre una situació de perill per a la democràcia. L'esforç modernitzador de l'aparença externa ha tingut èxit fins ara; molta gent de classe treballadora vota a Ayuso, Mazón i Vox.

Cal reconèixer que el populisme xenòfob ha elaborat un discurs contra les elits i contra el sistema força demagògic però comprensible i efectiu en les urnes. Molta gent no se'n recorda que el govern d'esquerres va permetre que els ERTO ajudaren múltiples empreses i treballadors durant la pandèmia, que ha elevat les pensions d'acord amb l'IPC, que ha augmentat els beneficiaris de les ajudes a la dependència, que ha pujat el salari mínim interprofessional i ha limitat l'alça dels lloguers... I és que la microeconomia és altre cantar. Les persones més il·lustrades, o provinents del món de la intel·lectualitat, no estem habituats a mirar les coses des de la perspectiva de la gent corrent. Hi ha una gran crisi que afecta les capes més baixes de la societat. La por i l'angúnia que causa la precarietat creixent i la incertesa pel futur propicien la deserció d'antics votants de l'esquerra mainstream i alternativa. Les iniciatives demagògiques i populistes tenen el terreny ben adobat. És relativament fàcil intoxicar gent corrent i anguniada. El dia 23 se celebren eleccions generals. ¿L'electorat d'esquerres podrà frenar l'avanç del populisme d'extrema dreta?

La foto

Fa pocs dies, em feia ressò d'un anunci: la foto de Yolanda Díaz anava a figurar en les paperetes de Sumar. «¿També en les circumscripcions valencianes?», em preguntava. ¡També! Per tant, va a complir-se el meu vaticini; molts militants i simpatitzants de Compromís votaran amb el nas tapat i també amb un antifaç de dormir per a no veure l'aspecte gràfic de la papereta. ¡Això si voten! Recordem que la marca valenciana va perdre més de noranta mil vots a les passades eleccions autonòmiques. Alguns analistes han detectat que molts d'aqueixos vots no anaren a altres partits. La defecció engrossí l'abstenció. El nombre de valencianistes que es queden a casa el pròxim dia 23 encara podria ser major. A les paperetes de les nostres circumscripcions ni tan sols apareix el logotip de Compromís. ¡Tant que costa de consolidar una marca! El referent més important del valencianisme polític, líder a l'àmbit de l'esquerra alternativa valenciana, dissolt en l'enèsim assaig electoral de l'esquerra espanyola a l'esquerra del PSOE. Crec, sincerament, que les coses s'estan portant massa lluny. Alguna llumenera madrilenya ha pensat que el votant de la seua sucursal valenciana és curtet i necessita una fotografia per a no equivocar-se de papereta el dia 23. Doncs, la idea del retrat podria tenir resultats ben funestos si crea rebuig en una part significativa de l'electorat de Compromís. A més, suposem que els saberuts de Madrid tenen raó. Llavors, ¿què passarà amb altra part de votants de Compromís que no van a trobar una papereta amb el logotip de la marca, ni noms coneguts com els de Mónica Oltra, Joan Baldoví o Vicent Marzà? ¡Mare meua! A cada bugada es perd un llençol. En fi, ho deixarem estar, per a no col·laborar en la hipotètica catàstrofe.

 

La culpa sempre del valencià

Això de l'alumne alacantí que no podrà estudiar Medicina per culpa de l'examen de valencià m'ha recordat un episodi viscut a la darreria dels noranta. Llavors, treballava jo a Navarrés, on havia estat creada una extensió (actual IES Canal de Navarrés) de l'institut de Secundària d'Énguera. A la comarca veïna, eren ben pocs els alumnes que sol·licitaven l'exempció del valencià; molts pares devien pensar que el coneixement d'aquesta llengua podia resultar molt profitós si els fills volien fer algun dia una oposició d'accés a qualsevol cos funcionarial de la Generalitat, governada en aquells temps pel PP. Tots els dies, quan acabava la meua jornada laboral, em tornava a Xàtiva. Molts professors i professores preferien treballar a certa distància de casa. Si hi havia hagut cap incident amb un alumne o una alumna, el problema quedava lluny del domicili del docent implicat. ¿Podies trobar-te alumnes teus, o els seus pares, pels carrers de Xàtiva? Sí, però la probabilitat era molt baixa. Les coses són diferents per al professorat que treballa i viu en localitats menudes; els pares i les mares poden anar a buscar un docent fins i tot a casa seua.

Una vesprada, la meua dona i jo fèiem la compra setmanal en un supermercat de Xàtiva. Mentre ella era a la carnisseria, jo esperava tanda a la xarcuteria. La meua dona vingué cap a mi amb cara de preocupació. «¿Coneixes aquelles persones?», em preguntà mentre dirigia el dit cap a la carnisseria. «Sí. És una alumna de Navarrés. Una de les dues dones adultes em sembla que és sa mare. ¿Què passa?» La meua dona m'explicà: «La mare t'ha assenyalat i li ha dit a la seua acompanyant: ¿Ves aquel de la barba? Por culpa de ese hijo de [...], la chiquita tendrá que repetir curso.» Bé, passaré a explicar l'assumpte. L'alumna, de tercer d'ESO, havia suspès tres assignatures: matemàtiques, castellà i valencià. Jo era molt tolerant amb la llengua; la Canal de Navarrés és una zona de predomini lingüístic castellà. Però aquella xiqueta tenia suspès el valencià sense pal·liatius. Havia fet un càlcul habitual: Si sólo suspendo dos, pasaré de curso. Decidí que no anava a dedicar cap esforç al valencià. Però el càlcul havia fallat; després de les avaluacions finals i les recuperacions, també tenia suspeses llengua castellana i matemàtiques.

A la sessió d'avaluació, el professorat present decidí per unanimitat que, d'acord amb la norma vigent en l'època, l'alumna havia de repetir curs. ¿Qui tenia la culpa? ¿La mala estudiant? ¿Els professors de matemàtiques i castellà? ¡Noo! La culpa era del professor de valencià. Han passat vint-i-cinc anys i la nostra llengua continua tenint la culpa de tot, veges tu. Un aspirant a metge no ha obtingut, pobret, la nota de tall necessària a causa del valencià. Però convindria posar de relleu una circumstància de què no es parla. Totes les assignatures de la fase obligatòria —la primera llengua estrangera, per exemple— pugen o baixen la mitjana de l'EBAU, però només els efectes negatius del valencià han estat notícia. Ara bé, també es pot donar el cas que la nostra llengua haja pujat la nota a algun alumne. I les normes del joc són iguals per a tots. Finalment, l'alumne alacantí diu que la seua nota d'expedient era dos punts més alta. Deu ignorar que la pràctica d'unflar les notes és prou habitual en nombrosos centres. L'EBAU acaba posant les coses al seu lloc, ací i en altres comunitats autònomes on no hi ha llengua cooficial.

Sense xifres

Les mesures polítiques han de ser avaluades per a esbrinar si aconsegueixen els objectius que es proposen. Qualsevol activitat econòmica —industrial, per exemple— també s'ha d'avaluar. Les empreses han d'analitzar diferents aspectes de la seua gestió: la relació cost-benefici, el maneig eficient de recursos, l'aconseguiment d'objectius... L'avaluació és fonamental per a conèixer la utilitat de qualsevol programa polític o la situació real d'una empresa. Serveix de suport a l'hora de concretar i agilitzar la presa de decisions i la solució dels problemes que es puguen detectar. Hi ha nombrosos models d'avaluació de les polítiques públiques, que mai no haurien de ser aplicats exclusivament pels executors de les actuacions avaluades; ningú no és bon jutge de si mateix. Una fase fonamental del procés d'anàlisi és la recopilació de dades; la valoració d'una activitat requereix certa informació bàsica. Si considerem el turisme una activitat econòmica, equivalent a la indústria de l'entreteniment —o de la cultura, sovint cosificada per processos industrials, segons Max Horkheimer i Theodor Adorno—, el còmput de la seua rendibilitat exigeix dades.

A Xàtiva, els responsables municipals de promoció turística estan la mar de satisfets; diuen que la cosa rutlla molt bé. Mmm. ¿S'ha recopilat informació adequadament? ¡No! Les destinacions turístiques solvents disposen de dades bàsiques: nombre de visites i pernoctacions desglossades per origen (nombre de connacionals i d'estrangers de diferents països), mitjana d'ingressos per turista, incidència al PIB local. Sembla que l'Ajuntament de Xàtiva no disposa d'aquestes dades. Altres destinacions equiparables sí recopilen informació. Es pot posar un exemple: Ronda. Els paral·lelismes entre la nostra ciutat i la població malaguenya són diversos: Ronda té 33.000 habitants i Xàtiva uns 30.000; Ronda està a prop de la Costa del Sol i Xàtiva a prop de València i les costes de la Valldigna i la Safor; la ciutat andalusa compta amb patrimoni (històric, artístic i natural) i Xàtiva en té moltíssim... Hi ha també algunes diferències. Si entrem al lloc web de l'Institut Nacional d'Estadística (INE), trobarem un apartat dedicat a hostaleria i turisme. Hi ha una llista de localitats i un formulari per a cercar les visites i les pernoctacions de cada any.

Xàtiva no apareix a la llista de l'INE, però Ronda sí. Per això sabem que aquesta ciutat andalusa tingué l'any passat 15.327 visites i 24.834 pernoctacions. Visitaren Ronda 6.359 estrangers i 8.968 persones residents a Espanya. Hi van pernoctar 9.799 estrangers i 15.035 residents a l'Estat. Les oficines de turisme són les encarregades de recollir aquestes dades. Jo he rebut en múltiples ocasions les preguntes rituals: «¿Ve sol o acompanyat?» «¿Quantes persones formen el grup?» «¿D'on vénen?» «¿Quants dies estaran ací?» «¿On s'allotgen?» Serveis municipals i patronats locals de turisme —si existeixen— també poden obtenir informació subministrada directament pels diferents establiments hostalers (hotels, albergs, residències, apartaments, cases rurals, càmpings...). Conèixer el nombre de pernoctacions és molt important; la dada mostra si el sector té vitalitat o no. Només es poden considerar turistes de debò les persones viatgeres que romanen més d'un jorn a la destinació. En canvi, els visitants d'un sol dia són excursionistes.

¿Es fan pernoctacions a Xàtiva? Sí, però manca una recollida sistemàtica de xifres reals. L'àrea municipal que s'ocupa del turisme sols proporciona dades parcials —de visites al castell sobretot. Per tant, més enllà d'impressions, positives en alguns moments, resulta difícil d'avaluar l'evolució del sector turístic a la nostra ciutat. Tampoc no tenim informació clara sobre com es distribueixen les visites al llarg de l'any. Cal suposar que n'hi haurà més en temporada alta, però el turisme cultural a destinacions consolidades se sol caracteritzar per no ser estacional. Total: amb informació insuficient, és impossible d'avaluar adientment l'activitat turística a casa nostra. També és difícil d'establir el target prioritari de la política turística local. ¿En quins viatgers potencials s'ha de concentrar l'oferta? ¿Quines demandes es podrien potenciar? Els emprenedors haurien de ser els primers interessats a disposar d'informació transparent; coneixerien si hi ha oportunitat de negoci al sector turístic. En fi, els nous responsables municipals tenen feina a fer.

(publicat a Levante-EMV, l'1/07/2023)