Operació rescat

En realitat, les baralles pel poder al si de les formacions polítiques no són cap novetat. Podria semblar que les batusses són privatives de l'esquerra, però n'hi ha a tots els grups de l'espectre. Qüestió distinta és que les baralles estiguen latents quan el vent bufa a favor i s'encruelisquen quan les perspectives electorals són dolentes o els batalladors estan a l'oposició. La pugna entre diferents faccions de l'esquerra alternativa no haurien de sobtar, per tant. Com calia esperar, la caverna mediàtica ha amplificat el conflicte —això sí, amb la col·laboració dels contendents que haurien de ser més discrets. Al final, hi ha hagut acord d'unitat. No quedava altra. La divisió hauria portat a una catàstrofe el dia 23 de juliol —catàstrofe que ni de bon tros està descartada. Però convé recalcar que la lluita entre Podemos i Sumar concerneix exclusivament a l'esquerra "espanyola". A Compromís no se li hauria d'haver perdut res en la pugna que lliuren Podemos, Izquierda Unida i Más País, per assolir el paper hegemònic a l'espai polític que comparteixen. Com Podemos ha balafiat quasi tot el capital polític que arribà a tenir, IU intenta recuperar lideratge.

Cap partit nacionalista no s'ha volgut adherir a l'operació Sumar llevat de Compromís, que ha arribat a un acord estrany: designarà el cap de llista per València, però deixa que Sumar designe els de les circumscripcions de Castelló i Alacant. (Els segons llocs a les tres demarcacions els triarà Compromís.) Atesos els múltiples precedents (el de Cristina Almeida en 1986, per exemple), no seria estrany que alguna formació espanyola de Sumar ens encolome caps de llista cuneros. El candidat o la candidata que es presenta per una circumscripció amb què no té cap vinculació rep el nom de cunero o paracaigudista. (L'extremenya Almeida va declarar que havia elegit Alacant perquè no volia ir de florero, manera eufemística de dir que intentava assegurar la seua elecció.) Naturalment, els pesos pesants de Podemos, Izquierda Unida i Más Madrid no tenen garantida l'elecció si es col·loquen tots en la llista madrilenya. Cal enviar alguns a províncies. Difícilment enviaran un cunero a Euskadi o Catalunya. Però al País Valèncià, ¡tot s'hi val! Els valencians vivim en les "províncies" per antonomàsia. De fet, tenim una llarga història de paracaigudistes.

Així mateix s'anuncia que la foto de Yolanda Díaz figurarà a les paperetes. «¿També a les de les circumscripcions valencianes?», em pregunte. L'expressió "votar amb el nas tapat" es fa servir per a significar que s'elegeix una papereta malgrat alguna circumstància desagradable (membre de la llista poc presentable, coalició estranya). Si s'esdevé tot el que s'acaba d'explicar, molts electors de Compromís hauran de votar amb el nas tapat i també amb un antifaç de dormir. (¡I després ens estranyem que la marca valenciana perdés més de noranta mil vots a les passades eleccions!) Uns amics meus socialistes diuen que el pacte de Compromís amb Sumar era precís, que cal pensar en el bé superior del triomf de l'esquerra. Sí, tant de bo guanye l'esquerra en juliol. Com diu altre amic, «pitjor no és millor, pitjor és pitjor.» Jo pense anar a votar. Ara bé, ¿per què ha de ser Compromís qui isca al rescat d'un grup que esdevingué irrellevant al País Valencià el 28 de maig? UP (suma de Podem i EU) sols obtingué el 3,5% dels vots.

Segons Ione Belarra, PSOE i Compromís tienden a ser conservadores y a hacer maquillaje, però el valencianisme ha d'esdevenir rescatador únic d'una esquerra espanyola que no ha millorat el finançament autonòmic, ni les rodalies de Renfe, ni res de res. És a dir, Compromís ha d'oferir suport a les esquerres madrilenyes, mainstream i alternativa, a canvi de res. Des de la direcció de la marca valenciana ja han contestat que pactar amb Sumar garantirà quatre diputats i dos senadors. ¡D'on es trauen aqueixes xifres? ¿Com s'han fet els números? Això no deixa de ser pura especulació. S'han posat expectatives exagerades en la capacitat per a mobilitzar i la tirada electoral de Díaz. I no sé si s'ha calibrat la possible desmobilització que susciten les adherències de Compromís. En política, dos i dos no solen sumar quatre. No sembla bon negoci arriscar el creixement de l'espai electoral i la identitat política difuminant l'ideari propi dins una tramoia centralista. En qualsevol cas, tot està amanit. Només queda esperar un doble miracle: que el 23 de juliol no es produïsca una catàstrofe i que el nostre país traga algun profit de l'operació rescat.