dissabte, 27 d’abril de 2019

Jornada de reflexió

Que la llei electoral és una martingala amanida durant la Transició, per a limitar la representació del partit comunista i afavorir el bipartidisme, és cosa ben sabuda. També conté, però, veritables anacronismes, com ara la prohibició de publicar enquestes d'intenció de vot des de cinc dies abans dels comicis. L'objectiu és, segons l'article 69.7 de la Llei Orgànica de Règim Electoral, «permetre la reflexió no condicionada del votant». ¡Ximpleries! Es deixa condicionar qui vol. A més, ¿què passaria si ens deixàrem influir? ¿No vivim en un país lliure? Si algú decideix canviar la seua intenció de vot a última hora estarà fent ús de la seua llibertat. En fi, qualsevol diria que els legisladors prenen els votants per beneits. Beneit és qui cosidere que aquesta prohibició de publicar sondejos serà universalment respectada en l'era d'Internet. Posar portes al camp de la blogosfera, les xarxes socials, els llocs web, els dominis i els servidors informàtics —els quals poden estar emplaçats fora d'Espanya— és impossible. Qui vol pot consultar enquestes fins al mateix dia de les eleccions. Altra bona ximpleria és la denominada "jornada de reflexió".

La vespra dels comicis no estan permesos els actes de campanya ni la propaganda electoral. Pel que es veu, els autors de la llei van pensar que els ciutadans decideixen en l'ultimíssim minut si s'abstindran, votaran en blanc o elegiran la papereta d'aquest o d'aquell partit. Sempre hi haurà indecisos, però les enquestes mostren que una majoria d'electors ja té decidit, des de setmanes o mesos abans de la cita electoral, què farà el dia de les eleccions. Tanmateix, els partits no es posen d'acord per a modificar la llei electoral. Per tant, avui toca reflexió. ¿Sobre quina cosa podríem reflexionar? Mmm. ¡Sobre el vot útil! És útil allò que serveix per a un fi. Si volem que la sanitat i els ensenyaments obligatoris siguen públics, que les pensions s'actualitzen d'acord amb l'IPC, que puge el salari mínim interprofessional, que s'anul·le la reforma laboral de 2012, que es garantisquen les ajudes a la dependència, que siguen respectats el drets lingüístics dels valencianoparlants i que s'amplien les llibertats democràtiques, allò més útil seria votar a partits o coalicions que defensen totes aquestes coses. Altrament, cauríem en contradicció flagrant.

En canvi, als valedors del darwinisme social —als partidaris del cascú panye— els serà més útil votar a partits que volen privatitzar la sanitat, l'ensenyament i les pensions, liquidar les ajudes a la dependència, baixar el salari mínim, aplicar una nova retallada de drets laborals, baixar més els imposts als rics, desactivar les polítiques d'igualtat, esmotxar les llibertats, tancar de nou la televisió autonòmica, restringir l'ensenyament i l'ús del valencià. Bo, aquests són els assumptes primordials. Altres qüestions —corregudes de bous, himnes, banderes—, ¡borumballa! Xativins i xativines podrem emetre demà els nostres vots útils. A més de sumar de cara a la formació de governs, central i autonòmic, que apliquen mesures polítiques del gust de cadascú, serviran per a testar com estan els ànims de l'electorat socarrat un mes abans de les imminents eleccions municipals. A Xàtiva s'han produït novetats. És l'única localitat de la Costera en què presenta llista la dreta neofalangista, que podria obtenir algun escó al consistori local.

Per altra banda, els nacionalistes xativins aniran dividits a les urnes. És possible que aquesta divisió els passe factura. Si PSOE i Xàtiva Unida sumaren majoria absoluta, podrien revalidar el Pacte de Sant Domènec. No s'han de descartar, però, altres alternatives, com ara un hipotètic acord dels socialistes amb C's. En tot cas, els resultats de les eleccions generals i autonòmiques de demà influiran potser en les pròximes municipals. Ja veurem. Mentrestant, toca reflexionar o distraure's. Aquest cap de setmana hi ha dues fites culturals interessants: Sura com el desig i el destí en la memòria, antològica d'Artur Heras que romandrà oberta fins al 29 de maig, i l'exposició Disseny gràfic i música popular, del jazz al pop-rock, organitzada per l'Associació d'Amics de la Costera, que inaugurarà aquesta vesprada, a la Casa de Cultura, el musicòleg José Luis García del Busto. El visitant d'aquesta mostra pot adquirir un magnífic catàleg i reflexionar sobre les propostes culturals de cada partit. Distracció i reflexió no són activitats incompatibles.

(publicat a Levante-EMV, el 27/04/2019)

divendres, 26 d’abril de 2019

dimarts, 16 d’abril de 2019

Commemoració versallesca

Dissabte passat es va celebrar el ple municipal extraordinari destinat a commemorar el quaranta aniversari del primer consistori democràtic elegit després d'aprovada la Constitució de 1978. La Casa de Cultura fou escenari de l'acte. Durant el seu transcurs intervingueren els portaveus de les diverses forces polítiques amb representació municipal. Tots els membres vius de les deu corporacions elegides des de 1979 i familiars directes dels traspassats —vídues, fills— havien estat convocats per a presenciar l'acte. Hi ha detalls de protocol previs a la cerimònia que no han transcendit. S'havia previst, posem per cas, que els convidats foren cridats, un per un, després dels discursos, per tal que l'alcalde anàs imposant a cadascun la insígnia de la ciutat. Però s'optà finalment per una fórmula distinta. Els antics regidors havien de passar per una taula, col·locada al pati de l'edifici, per a recollir l'obsequi —com es fa amb la credencial d'un congrés. Es volia evitar la foto de Roger Cerdà lliurant la insígnia a Alfonso Rus. No era una qüestió menor; s'ha de recordar que Rus es negà a celebrar en 2004 els vint-i-cinc anys d'ajuntaments democràtics.

Molts ajuntaments van celebrar actes commemoratius. El consistori xativí, no. «¡No em dóna la gana de posar-li cap medalla a Miquel Calabuig!», va dir Rus. La presència d'aquest en l'acte del dissabte provocà, per tant, l'absència de Calabuig. Resultava graciós escoltar com Roger Cerdà es dirigia moltes vegades als anteriors alcaldes; al saló de la Casa de Cultura només hi havia un exalcalde, Rus, que podria haver-se estalviat l'assistència; pel matí, un diari digital havia informat de la transferència de 2.100.000 euros efectuada per l'exalcalde i un soci seu a un banc de Suïssa. «Ha vingut per fotre», digué sorneguer un amic meu. Tot és possible. Cap dels convidats intervingué a la sessió. Jo tinc sort; puc expressar la meua opinió en aquesta columna. Amb l'expresident de la Diputació assegut entre els antics regidors, molts discursos grinyolaven. La portaveu del PP, posem per cas, digué que tots els qui s'han dedicat a la política municipal des de 1979 ho han fet de manera altruista. ¿Tots? ¡Ha! (Segons el diccionari, l'altruisme és l'afany pel bé dels altres, fins i tot a costa del propi.) Tots no han actuat desinteressadament.

L'actual alcalde també donà la matraca amb l'altruisme. Sé que toca, en les solemnitats, utilitzar un llenguatge cortés, però es podria haver abordat l'assumpte de l'abnegació en política local de manera més realista, menys lírica. Es podria haver dit, per exemple, que la majoria dels edils ha actuat desinteressadament. Incloure's en la majoria o la minoria ja seria cosa de cadascú. Amb discursos massa versallescos, la ciutadania pot pensar que els polítics es tapen els uns als altres. Els parlaments dels representants dels cinc grups municipals em suscitaren altres motius de reflexió. El primer ajuntament elegit després de la dictadura no partia de zero, com semblà dir —de manera involuntària, supose— un portaveu. La nova corporació recolzava sobre pilars sòlids: una extensa xarxa d'associacions de veïns, un moviment sindical que venia implantant-se des d'abans de 1979 en tots els sectors laborals de la ciutat, un moviment associatiu cultural que reivindicava la protecció del patrimoni històric i artístic. Tot això explica el triomf de l'esquerra.

Altra portaveu va dir que la dona té participació plena en política des que hi ha ajuntaments democràtics. Sí, però aquests ja havien existit durant la II República, que consagrà per primera vegada el dret de sufragi femení actiu i passiu. La dictadura franquista va estroncar, però, aquell aconseguiment. En fi, segons el meu parer, commemorar oficialment el quaranta aniversari era perfectament prescindible. La tradició mana que es festegen les noces d'argent, d'or, de diamant (els vint-i-cinc, els cinquanta, els setanta-cinc aniversaris). Des de fa poc, no sé per quin motiu, s'ha ficat de moda celebrar els quaranta anys. El recordatori de dissabte només serví per a dues coses: destapar les divergències al si de la família socialista —està clar que un sector volia commemorar l'efemèride en contra del parer d'altre— i donar pàtina d'honorabilitat a qui no se la mereix. Bo, també serví per a reunir persones que no s'havien vist des de feia temps. Jo em vaig fer un fart de saludar vells amics i amigues, adversaris polítics, antics camarades...

(publicat a Levante-EMV, el 16/04/2019)

dissabte, 13 d’abril de 2019

Quaranta aniversari

Avui se celebra a la Casa de Cultura de Xàtiva, amb un acte institucional, el quaranta aniversari del primer consistori democràtic constituït després d'acabada la dictadura franquista. En 1979 es van convocar uns comicis municipals als quals ja podien concórrer tots els partits polítics. La celebració de l'aniversari s'esdevé en plena campanya per a les imminents eleccions generals i autonòmiques. El proper dia 28, elegirem els diputats i els senadors estatals, i els diputats de les Corts Valencianes. Imagine que l'ambient de campanya planarà sobre els congregats avui al saló noble de la Casa de Cultura. El president de la Generalitat, fent ús de les facultats que li confereix la darrera reforma del nostre Estatut, va anticipar les eleccions autòctones per a fer-les coincidir amb les generals. Sobre açò, hi ha opinions per a tots els gustos. Alguns pensen que el País Valencià tindrà per fi visibilitat. Altres, en canvi, pensen que la nostra fita electoral estarà diluïda en una batalla política estatal el resultat de la qual es preveu molt ajustat. Tampoc no hi ha opinions concordants sobre els hipotètics beneficiaris de l'avanç electoral autonòmic.

Ximo Puig creu que traurà profit d'una possible estrebada electoral de Pedro Sánchez. Fins ara, les enquestes auguren que el PSOE serà el partit més votat a les generals. Compromís, al qual podria perjudicar l'estratègia socialista —la formació nacionalista se'n surt millor a les eleccions municipals i autonòmiques— confia en el carisma de Mònica Oltra i Joan Baldoví. Segons la darrera enquesta del CIS, Puig hauria encertat. Ara bé, ja se sap que les previsions dels sondeigs s'han d'agafar amb pinces. En una cosa coincideixen tots els pronòstics, en l'enfonsada del PP. Sembla, però, que la victòria d'un dels dos blocs, el d'esquerres o el de dretes, es dirimirà per un marge molt estret de vots. Assistirem, per tant, a una lluita propagandística acarnissada i a unes estratègies electorals que fregaran la il·legalitat. El sistema de vot per correu és, per exemple, un camp de joc on tradicionalment es practiquen jugades si més no dubtoses. En comicis anteriors, certes localitats de la comarca han sigut de vegades escenari de fenòmens curiosos.

Feia l'efecte que les plantilles d'algunes fàbriques anaven a marxar de viatge just el dia de les eleccions, perquè tots els treballadors votaven per correu. La realitat és que qualsevol empresari pot traure una pila d'impresos de l'oficina de Correus i aconsellar als empleats de la seua fàbrica que prenguen el sobre tancat, amb la papereta dins, i no facen cap pregunta (si volen conservar l'estabilitat al lloc de treball, clar). Els partidaris del vot per correu també senten una veritable predilecció pels vells de residències i asils (sobretot si estan atesos per mongetes, excel·lents col·laboradores a l'hora de captar vots per al partit que toca). Vist des del punt de vista dels avis o dels malalts amb problemes de mobilitat, caldria celebrar eleccions tots els dies. Meravella veure amb quin entusiasme els van a buscar, amb quina dolçor els lliuren el sobre de votació tancat (perquè no s'hagen de preocupar per res), amb quina amabilitat els acompanyen cap al col·legi electoral, en cadira de rodes, en llitera o al be, tant s'hi val. Veritablement, commou que tantíssima gent desinteressada es preocupe pel sufragi de les persones velles o impedides.

Aquests dies ja han començat les visites de campanya a les residències d'ancians. Com disposen de còpies del cens electoral, els representants dels partits polítics coneixen noms i cognoms de tots els residents. Aquestes visites susciten diàlegs graciosos. No puc estar-me de transcriure'ls. «Empar, ¿aquella xica que estava amb tu és la teua filla?», pregunta una velleta. «No senyora. No la conec de res. M'ha dit que era d'un partit polític i m'ha oferit ajuda per a votar per correu. He dit que li ho he de consultar al meu fill.» Altra senyora li conta a la seua filla: «Han vingut un xic i una xica que m'han preguntat si ja sabia a qui anava a votar.» La filla: «¿I què has dit, mare?» La senyora: «Que el meu vot no és cosa de ningú. Jo tinc la meua opinió. Ja em pensaré què faig.» Tots els ancians no tenen, és clar, la mateixa capacitat de reacció. La pesca dels vots està, per tant, garantida. En fi, avui celebrarem —jo també vaig ser regidor dels dos primers consistoris— quaranta anys de democràcia local. Recordem, però, que aquesta és millorable.

(publicat a Levante-EMV, el 13/04/2019)